Margarida Castells Criballés

El passat 13 d’octubre, al vestíbul principal de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, es va inaugurar l’exposició Escriptors africans:

http://www.ub.edu/cultura/activitats/exposicions/escriptors-africans

En aquest lloc trobareu el calendari d’activitats programades al voltant de l’esdeveniment: visites guiades i taules rodones. L’exposició dura fins al dia 20 de novembre i la comissària n’és la lingüista Dra. M. Carme Junyent. Tot seguit afegeixo  un enllaç a la noticia en la qual, al costat del text, es reprodueix una imatge de la coberta del catàleg (edicions del Rec; 218 pàgines), que també es pot adquirir en llibreries (25€) i que inclou bastants més autors, i autores, que els escollits (54 en total, sinó m’he descomptat) per a la mostra visual:

https://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2022/10/025.html

Es tracta de la plasmació d’un projecte del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) de la Facultat de Filologia i Comunicació que, a banda del suport de la UB, ha comptat amb el d’altres entitats com ara el PEN català, la Xarxa Vives d’Universitats o l’Ajuntament de Barcelona. Per a més informació, i per a altres activitats relacionades amb l’exposició –i en les quals es pot participar en línia–, consulteu:

https://www.gela.cat/doku.php?id=escriptorsafricans

En la “Presentació” del catàleg (p. 7), M. Carme Junyent explica: “L’exposició no ha tingut mai la voluntat de ser exhaustiva. Ni tan sols representativa, i per això hem partit de les aportacions més properes –des d’obres traduïdes fins a coneixedors locals. Vam demanar a una colla d’especialistes que ens fessin una llista de tots els autors que creien que havien de ser en aquest projecte. A partir d’aquí vam demanar-los col·laboració, però també en vam demanar a editors, llibreters, traductors, escriptors i lectors.”

 És necessari, doncs, tenir en compte aquesta explicació a l’hora de fer valoracions dels resultats, ara ja ben visibles, del projecte. Jo mateixa vaig participar-hi com a col·laboradora elaborant fitxes per a la secció de literatura àrab contemporània d’àmbit africà. Segons el model que se’m va indicar, la fitxa havia de contenir: una nota biogràfica sobre l’escriptor; un fragment d’obra; una anècdota o una informació que ajudés a entendre la seva personalitat i, finalment, un altre fragment d’obra en què hi apareguessin menges, ja que la cuina africana seria un fil conductor important de l’exposició. La tasca fou molt complicada, com podeu imaginar, i plena de limitacions –per començar, les relatives als meus coneixements, també condicionats per qüestions subjectives com ara els gustos personals. Un dels criteris de selecció, d’acord amb la meva especialitat, era prioritzar la llengua àrab, i alhora procurar que els escollits tinguessin obra traduïda, si no al català o al castellà, almenys a alguna altra llengua europea de les més conegudes en el nostre entorn, perquè… com, sinó, donar a conèixer novel·les, assaigs o poemes a un públic que no pot llegir-los en àrab? Aquest fet fonamental, l’existència de traduccions accessibles, ja va reduir considerablement la meva llista inicial. Al capdavall, vaig elaborar 13 fitxes: deu autores i autors en llengua àrab, un autor marroquí i una autora tunisenca que escriuen en francès, i una autora marroquina que escriu en castellà. Totes i tots els que vaig proposar són presents en el llibre, però a l’exposició només n’hi ha un: l’escriptor sudanès (en llengua àrab) Tayyeb Saleh, amb obra traduïda al castellà.

Cal reconèixer que l’amplitud de la matèria d’aquest projecte del GELA és enorme: abasta la literatura de tot un continent, l’africà, d’una diversitat cultural i lingüística tan esbalaïdora com fascinant. En el revers de dos plafons de l’exposició, per cert, així com entre les pàgines 190 i 195 del catàleg, hi ha una llista de 50 llengües africanes i, sota el nom de cada llengua, els noms de literats que pertanyen a l’àmbit lingüístic de cadascuna:

Tanmateix i de manera previsible, resseguint els plafons de l’exposició aviat s’observa el predomini de les llengües ‘colonials’ més recents com a vehicle d’expressió literària dels autors africans contemporanis: anglès, francès i portuguès majoritàriament, però també amb presència de l’espanyol / castellà (en relació a Guinea Equatorial sobretot). Quant a l’Àfrica del nord, l’àrea ‘mediterrània’ del continent, l’àrab hi és llengua de conreu literari amb una tradició antiga i molt arrelada. Considerar l’àrab llengua ‘colonial’ –com es va qualificar aquesta llengua en l’acte d’inauguració de la mostra– és problemàtic, si més no en el context de la història moderna i, en especial, pel que fa a les regions del Magrib on el francès ocupa aquesta categoria amb tots els honors, i encara avui és la llengua literària de no pas pocs autors magribins, com bé demostra la selecció del GELA. És clar que si anem més enrere en la història, potser sí que es podria emprar aquest adjectiu per a l’àrab en relació a altres llengües d’aquesta zona com ara l’amazic, atès que la conquesta islàmica del segle VII suposà també l’arabització cultural de la regió. Des d’aleshores, les diferents variants d’amazic s’han mantingut vives en la parla, però el seu ús escrit o en la literatura anomenada ‘culta’ és força recent.

Limitant-nos al contingut de l’exposició, quins són els escriptors africans en llengua àrab que hi apareixen amb fotografia i fitxa completa? Són quatre, tres escriptors: Taha Hussein (Egipte), Naguib Mahfuz (Egipte) i Tayyeb Saleh (Sudan del Nord), i una escriptora: Nawal El Saadawi (Egipte). En el seu moment, vaig descartar l’elaboració de fitxes sobre el degà de la literatura àrab (Hussein), el Nobel àrab (Mahfuz) –primer i únic, fins ara, atorgat a les lletres àrabs–  i ‘la’  feminista àrab (El Saadawi) preferida pels mitjans occidentals. Intuïa que algú de l’entorn del GELA s’encarregaria d’incloure’ls i, per sort, així ha sigut. A continuació, especifico els noms de les autores i els autors africans en llengua àrab que hom pot trobar ressenyats en el catàleg (a banda del sudanès Tayyeb Saleh): Latifa Zayyat (Egipte), Salwa Bakr (Egipte), Imad Abu Saleh (Egipte), Hamdi Abu Golayyel (Egipte), Basma Abdel Aziz (Egipte), Ibrahim al-Koni (Líbia), Najwa Bin Shatwan (Líbia), Ahlam Mostaganemi (Algèria), Bensalem Himmich (Marroc) i Mohamed Xukri (Marroc; la fitxa del qual és obra de Pere Comellas). Dels magribins que escriuen en francès, vaig confeccionar les fitxes del narrador marroquí Mahi Binebine i de la poeta tunisenca Amina Saïd, però n’hi ha més que han entrat en el projecte. A l’exposició, per exemple, podem veure dos noms de gran projecció internacional via la francofonia: Tahar Ben Jelloun (Marroc) i Assia Djebar (Algèria). A l’últim, també vaig recollir les dades de la poeta Lamiae El Amrani, nascuda a Tetuan, la qual normalment escriu en castellà tot i que, ocasionalment, ella mateixa tradueix els seus poemes a l’àrab.

Pel que fa a l’amazic, tots els autors que figuren en el catàleg també formen part de l’exposició. N’hi ha dos representants: la marroquina Asmaa Aouattah i l’algerià Salem Zenia, ambdós residents a Catalunya des de fa anys i autors de publicacions en amazic i català. No es pot demanar més, suposo, ateses les dificultats amb què han de bregar els qui decideixen emprar l’amazic com a llengua literària, i ateses les nostres dificultats per a accedir a les seves obres en traducció. És en aquest aspecte, el de la traducció, en el qual voldria incidir tot seguit i, per això, torno als fragments d’obra que es recullen tant a l’exposició com en el llibre. Tots estan en català. En alguns, sota el text, hi apareix el nom de qui ha fet la traducció; en altres, no. Per exemple, fem una ullada al tractament de la qüestió en relació als quatre autors en llengua àrab que són a l’exposició. De Taha Hussein, s’ha escollit un fragment de l’obra autobiogràfica Los días. Fins ara, que jo sàpiga, l’autor no ha sigut traduït al català i, per tant, suposo que el text del fragment s’ha traduït de la versió castellana de Los días a càrrec d’Emilio García Gómez. De Naguib Mahfuz, un fragment de la novel·la Entre dos palaus, en la traducció catalana de Dolors Cinca, tal com bé s’indica a peu de text. De Tayyeb Saleh, un de la novel·la Época de migración al norte, traduïda al castellà per María Luisa Cavero però que, en el plafó corresponent, es llegeix en català. De Nawal El Saadawi, un de la novel·la Dona al punt zero en la traducció catalana d’Anna Turró. El nom de la traductora hi apareix, però no s’especifica que la traducció no és directa de l’àrab, sinó de la versió anglesa Woman at point zero de Sherif Hetata.

Recordo –i ho confirmo repassant els textos desats– que, en les meves fitxes, sempre mantenia la llengua en què les obres s’havien traduït de l’àrab, al català o al castellà, i si no hi havia traducció a cap d’aquestes dues llengües, almenys a una llengua accessible per als lectors del nostre país, com és el cas de la novel·la The Queue de l’egípcia Basma Abdel Aziz (traduïda a l’anglès per  Elizabeth Jaquette). Suposo que la decisió de presentar tots els fragments d’obra en català és del grup GELA i que n’assumeix la responsabilitat de les traduccions, de la llengua que sigui, quan no hi ha traducció catalana publicada. No discuteixo la decisió, però penso que s’hauria d’haver explicat en algun lloc, perquè fa la impressió que hom pot trobar en català una sèrie d’obres de literatura africana que, si desperten l’interès dels visitants de l’exposició o dels lectors del catàleg, hauran de llegir en castellà o en altres llengües. Ara mateix tinc al davant la pàgina 153 del catàleg: s’hi presenta el poeta Shaaban Robert (1909-1962) de Tanzània, “un dels més grans en suahili”. S’hi ofereix un fragment del poema Amina en versió bilingüe suahili-català, però no hi consta el nom de qui l’ha traduït al català. Per favor, qui és capaç de traduir del suahili al català mereix esment i reconeixement. Penso que, en el marc de la Facultat de Filologia i Comunicació –i apunto més enllà  del cas concret d’aquesta exposició–, hi hauria d’haver més sensibilitat envers unes persones el treball de les quals és bàsic, precisament, per a la comunicació entre llengües i cultures.

Com sigui, la iniciativa del grup GELA és digna d’aplaudiment i el resultat acompleix de manera suficient l’objectiu proposat.  Animo tothom a visitar l’exposició o, si no és possible, a llegir el catàleg (força més extens, insisteixo), que ja deu estar disponible també en biblioteques. A l’últim, només afegir que trobo molt encertat l’espai que es dedica a la llibreria La Ploma (carrer de Sicília, 332 / https://www.laploma.org/es/), que obrí portes l’any 1991 i és tot un referent a Barcelona en el camp de la literatura africana.

Roger Ferran i Baños
Curs Dones i literatura. Escriptores turques (s. XIX-XX) 2022

                                                              Les ombres del yali
                                                                    Suat Derviş

                                                                           I

Va sentir un cotxe i va córrer vers la finestra. El carreró era gairebé desert. Només un vell taxi negre passava de llarg per l’edifici.
L’Ahmet va sentir com se li encongia el cor:
—Mi-te-la…
El cotxe va parar una mica més lluny. En va baixar un home.
—No l’és pas, no…
L’Ahmet romania a la finestra, la mirada fixa en el taxi que arrencava.
—On deu ser a aquestes hores?
Va tornar al mig de l’habitació. D’esma, potser per desena vegada, va mirar al rellotge.
El silenci tranquil de l’apartament no calmava la seva inquietud. Cada vegada que tornava i que ella no hi era (cosa que només passava rarament), tenia la sensació de ser un vailet abandonat. La casa li semblava trista, els mobles immòbils adquirien un aire hostil. Avui l’ambient es feia encara més feixuc.
*
Van tocar dos quarts de nou. L’Ahmet va tornar a clavar la mirada al seu rellotge i va constatar que anava tres minuts avançat.
—No és pas tan tard, digué en veu alta per reafirmar-se.
Va agafar el diari del vespre que ja havia repassat, el va deixar i va sentir que li era impossible fer res abans no tornés la seva dona. Durant uns quants instants més, va restar a la butaca fumant-se un cigar. Després, incapaç d’estar-se quiet, es va aixecar i va tornar cap a la finestra. Els fanals esclarien el carreró. De lluny, s’anava acostant una silueta de dona.
—És ella, per fi… Va pensar, i el cor se li va omplir d’alegria.
Però la dona que s’acostava a correcuita no era pas la Celile. L’Ahmet feu un gest d’impaciència.
Va córrer la cortina i va començar a caminar habitació amunt i habitació avall.
Les nou…
L’Ahmet va trucar i va demanar a la criada si la senyora no havia pas dit si tornaria tard avui al vespre. No, no havia dit pas res.
—Que estrany… Gràcies, tanmateix…
Els minuts passaven. L’Ahmet maldava per imaginar-se la jornada de la seva esposa. L’havia negligida tant, a causa de la feina, que ja no sabia en què ocupava les seves llargues hores de lleure. No coneixia inclús ni les amigues amb qui s’hauria pogut retardar. No tenia ni idea d’on podia cercar-la.
Es va dir que no podia pas estar-se allà esperant-la sense fer res. Ben segur que li havia passat alguna.
Es va treure la roba d’estar per casa i es va vestir amb una jaqueta. Va baixar les escales gairebé corrent. Li mancava l’alè. Va pensar que ara feia poc que li passava sovint. També culpa de la feina, això: «És que ja no faig exercici, es diu. No en tinc mai temps… M’he d’aprimar peti qui peti!»
Es va oblidar, tanmateix, del sobrepès quan es va adonar que la porta de l’edifici era tancada amb clau. Va trucar brutalment a la porteria. Veient-lo en còlera, la conserge remugà:
—Però si és tard, senyor: passen de les deu. Bé que hi tenim dret, a dormir, nosaltres també!
L’Ahmet clavà una portada. Les voravies relliscoses semblaven cobertes d’una fina capa de vidre que reflectia la llum dels fanals.
Arribat a la cantonada, l’Ahmet es va demanar:
—On he d’anar a cercar-la?
Tenia la sensació de ser un cec perdut. Al final del carrer, hi havia l’avinguda amb les seves fileres ininterrompudes de cotxes. Esguardà al seu voltant. De sobte tingué ganes de cridar-la, de cridar el seu nom enmig del silenci de la nit:
—Celile…Celile…
Ben segur que havia passat alguna cosa. Ella no s’hauria retardat així sense advertir-lo. Però de veritat era tan tard?
El rellotge del costat només marcava les nou i quaranta-vuit.
—Sempre ha d’exagerar, aquesta vella gandula, diu amb còlera mentre pensa en la conserge.
Després feu unes quantes passes per l’avinguda abans de tornar-se a parar. No podia estar-se eternament a fora. Havia de tornar. La Celile li telefonaria per dir-li que no s’amoïnés. Així descobriria la causa ben senzilla d’aquest retard inexplicable. Però si n’era, de greu! No volia pas concretar de què tenia por. La Celile era el motiu pel qual existia. Era per donar-li una existència de dolçor, de confort i de felicitat que hi havia posat tanta energia, tanta tenacitat per a reeixir al preu que fos, en la feina.
Per què no havia telefonat? Podia ser més despreocupada? Ella prou que sabia que a l’Ahmet, aquest retard, l’inquietaria de mala manera. Ah, si ella arribava ara, s’oblidaria ben aviat de l’angoixa que l’havia torturat tot el vespre.
*
Després d’una mitja hora anava i venia pel carreró. La Celile encara no apareixia. Es va dir una altra vegada que era inútil d’esperar-la així i que calia passar a l’acció. Potser ella el necessitava. Un accident… Era a l’hospital, sí, a l’hospital… Es va presentar a la comissaria.
No, aquestes quatre hores cap dona no havia estat víctima de cap accident. Només s’havia trobat el cos d’una anciana de setanta anys morta de fred, a les ruïnes d’una antiga medrese, convertida en un catau. Una prostituta havia estat apunyalada en un bar de Gàlata.
L’Ahmet va deixar la comissaria i va agafar un taxi. La seva dona poder havia arribat mentrestant. Va pujar les escales corrent i va trucar violentament a la porta. Va ser la criada que el va obrir.
—I la senyora?
—No ha tornat…
—Ha telefonat?
—No, senyor.
—Però n’hi ha per tornar-se boig, va xisclar.
—Jo també estic molt inquieta, senyor. La senyora tornava regularment a casa a dos quarts de nou.
Com? Regularment a dos quarts de nou? A on-te anava cada dia? Ella no li havia parlat mai d’aquestes sortides. Ella sempre hi era quan ell tornava tard. Ella semblava que sempre l’esperava.
Per a ella això devia ser terrible, tota sola, esperar-lo.
S’estigué uns quants minuts assegut a la butaca, el cap entaforat entre les mans. De sobte va pensar que la Celile devia ser a ca l’oncle, que algun imprevist la hi retenia. Potser l’oncle o la tia estaven malalts. Naturalment, la Celile, trasbalsada, no havia pas caigut d’avisar-lo. Va despenjar el telèfon amb esperança.
—Digui… Ets tu, Şukran? Soc l’Ahmet… Bon vespre… Que hi és, la Celile, amb vosaltres?
—…
—Se n’ha anat de casa a les quatre. Encara no ha tornat. Estic molt preocupat…
—…
—No, ella no ha dit re.
—…
—Sí, hi he pensat també: no han reportat cap accident.
—…
—No, em penso que no. No conec cap amiga amb qui pugui estar tan tard.
Al cap d’un minut sonà el telèfon. Era la comissaria. El comissari li digué:
—Seria tan amable de venir fins a la comissaria, si us plau?
—Com?, gemegà l’Ahmet. Què passa?
—No li puc dir res per telèfon. L’espero ací, si vol.
—Un accident?
—Un incident. Afanyi’s, si és tan amable…
L’Ahmet feia tentines quan arribà a la comissaria. Lívid, demanà:
—I doncs?
Amb certs escrúpols, el comissari va començar a parlar. Just havien descobert el cadàver d’una dona jove i guapa a Mecidiyeköy. L’havien llançat des d’un cotxe engegat. Tenia una ferida al cap.
L’Ahmet es va desfer a la cadira.
—No… Va murmurar gairebé desmaiant-se.
—Vejam, va dir el comissari, la identitat de la víctima no la coneixem. No hi ha res que digui que sigui la seva dona. Vostè feia un moment que havia vingut… I hem pensat en vostè, per si de cas.
Si us plau…
El trajecte en el cotxe de policia per a l’Ahmet fou tot un malson. La jove de la cuneta no era pas la Celile. Però aquest cadàver hipnotitzava. Tirat per allà, la faldilla arromangada per damunt de la pell blanca, la mirada fixa! Tan sols la mort podia fer que algú es tornés tan terriblement indiferent, tan rígidament casual.
L’Ahmet tancà els ulls per espantar aquesta visió.
*
La criada l’esperava al replà.
—La senyora no ha tornat pas encara, digué. Estic realment preocupada…
—Per sort no era pas ella, murmurà l’Ahmet passant-se la mà pel front.
El telèfon va sonar. Va córrer cap a l’aparell.
—Digui!
Reconegué la veu d’en Şukran.
—Ha arribat?
—No, digué l’Ahmet.
—És terrible… I la policia?
—Res a reportar.
Va penjar, es va deixar enfonsar en la butaca, pàl·lid i immòbil, incapaç de pensar. La desgràcia era ací. Ell la sentia. El cap li pesava, les orelles li brunzien.
Se sobresaltà: el telèfon tornava a sonar. Va agafar febrilment el receptor.
—Senyor Berkan?, digué una veu d’home que coneixia, però que no acabava d’identificar.
—Soc jo, respongué l’Ahmet.
—Soc Muhsin Demirtaş. Li telefono de part de la senyora Celile.
—De part de la meva dona?
—Sí.
—On és? Què li passa?
En Demirtaş semblava que vacil·lava.
—Què li passa? Ho vull saber… Va repetir l’Ahmet amb una veu que li tremolava de la impaciència.
En Demirtaş va respondre de manera seca:
—La senyora Celile no tornarà més a ca seva.
—Com?
—Li prega que ja no l’esperi més.
—Què diu vostè ara?, xisclà l’Ahmet. Expliqui’s, si més no.
—No puc explicar res per telèfon. M’agradaria que ens veiéssim privadament vostè i jo.
—El vull veure ara mateix, a vostè! Immediatament!
—Jo no soc a casa, senyor Berkan. No puc pas rebre’l. Demà, a partir de les set, al meu
despatx… Serem sols… L’hi explicaré tot.
I amb aquestes paraules, en Muhsin Demirtaş va penjar.