Fins el 25 de setembre de 2017 es pot veure al MACBA l’exposició “Akram Zaatari – Contra la fotografia. Història anotada de l’Arab Image Foundation” en què es fa un ampli recorregut per una selecció de les diverses col·leccions d’aquesta fundació. Akram Zaatari no només posa l’èmfasi en la imatge, sinó en la fotografia com a objecte (d’aquí que en el vídeos en què es veuen les fotografies, apareguin alguns dels seus protagonistes, però també les mans i veus dels curadors).

Ningú s’oposarà a l’evidència que, a partir de la seva creació, la fotografia ha anat guanyant importància fins arribar a l’actual “era selfie”. Les fotografies no només ens ajuden a recordar, sinó que -essencialment- ens fan (re)construir el nostre passat. Construïm amb elles el nostre present i, amb ell, la nostra identitat. Cal citar, una vegada més, la famosa seqüència de Vals con Bashir? Tot i que ja ho cantava, temps abans, Charles Trenet:

Que reste-t-il de nos amours

Que reste-t-il de ces beaux jours

Une photo, vieille photo

De ma jeunesse

 

 

Donem credibilitat a allò que veiem. Si hi ha foto, és que va passar. La fotografia “captura” el temps, tot i que no ens acostumem a qüestionar a més de si va passar, “com” va passar… En qualsevol cas, en contextos de guerra o violència variada, la despossessió inclou també la pèrdua de les fotografies personals. La gestió de la memòria queda així interceptada.

La imatge que tenim tant de nosaltres mateixes com dels altres ens diu qui som i, també si som “iguals” o “diferents”, “civilitzats” o “exòtics”. La mirada amb què veiem -o volem veure- el món està marcada per aquestes captures. Com apuntava Edward Said, els orientalistes ho tenien molt clar. Voleu jugar a buscar les 7 diferències entre aquestes dues fotografies?

A l’exposició, a més de descobrir múltiples facetes de les societats libanesa, egípcia, iraquiana o palestina, també podrem esbrinar l’origen d’imatges molt icòniques. Per exemple, aquesta de Taha Hussein és obra del magnífic Van Leo.