L’any 2021 ha vist la llum el documental “Com jo vulgui”, dirigit per la cineasta egípcia d’ascendència palestina Samaher Alqadi. El film s’inicia amb una imatge, en blanc i negre, del ventre d’Alqadi en avançat estat de gestació. Sobre la pell, hi duu escrits conceptes; un relat. La promesa d’una vida. La continuació d’una genealogia. El Documental del mes de setembre al Docs Barcelona, “Com jo vulgui” s’ha pogut veure a múltiples festivals i està disponible a la plataforma Filmin. Des de Calitme, us expliquem algunes de les característiques d’una pel·lícula que Alqadi ha trigat vuit anys a concebre, escriure i confegir.
“Com jo vulgui” és una peça que en són moltes. Un recull de llums i ombres. A partir de la seva història familiar, Alqadi teixeix diferents narratives per explicar el seu present, en paral·lel al present de l’Egipte on viu, en moviment i en revolta. La directora documenta el seu segon embaràs mentre reflexiona sobre la seva pròpia infantesa alhora que captura les manifestacions que, de forma massiva, van tenir lloc a diferents ciutats i regions egípcies des d’inicis del 2011 –durant el règim de Mubarak–, i després de la caiguda del dictador. La mirada d’Alqadi és particularment rellevant perquè para atenció a les dones que van ocupar els carrers i l’espai públic durant aquestes manifestacions. Grava els seus cossos, enregistra les seves veus i, per tant, visibilitza i posa en valor les seves experiències, travessades per assetjaments, violacions i violències patriarcals diverses.
El documental és, doncs, un exercici d’introspecció i una dissecció col·lectiva. Una reflexió sobre la maternitat, sobre la comunitat familiar. I també una anàlisi de la societat egípcia des d’una perspectiva de gènere. Precisament perquè ens dóna eines per activar aquesta manera de mirar, també és extrapolable a altres contextos. La càmera polièdrica de Samaher Alqadi canvia contínuament de focus, de ritme i de temporalitat. Els plans fixes, en blanc i negre, són l’eina que fa servir Alqadi per analitzar el seu present: la seva condició de filla i la seva condició de mare. El primer cop que els veiem, estan acompanyats d’una cançó popular que Alqadi va aprendre de nena –i que, per tant, li ha quedat gravada a la memòria atemporalment. Una cançó que cantava la seva mare, a qui s’adreça per fer-li preguntes; sobre la seva criança, sobre el que vol dir ser dona a Egipte avui i el que volia dir ser-ho a mitjans del segle passat. Les preguntes recuperen una mare absent, amb qui la directora reconeix haver tingut una relació difícil, modelada per la incomprensió.
La maternitat es fa present a la pel·lícula no només per la relació de la cineasta amb la seva mare, subratllada de diverses maneres, sinó també per l’embaràs de la pròpia Alqadi. Alqadi parla a la seva mare i parla al seu fill, i també interpel·la la societat egípcia. La seva càmera dialoga amb nenes que viuen a comunitats rurals, per capturar els biaixos de gènere amb què creixen, i enregistra les ramificacions del patriarcat desplegades en comportaments misògins que formen part de la quotidianitat d’Egipte. Per tant, és significatiu que Alqadi aprofundeixi sobre aquests biaixos i aquestes actituds justament quan està embarassada, perquè el fill que duu al ventre suposa la continuació biològica de la societat en què Alqadi s’inscriu i alhora pot representar-hi una ruptura. La directora es pregunta com trencar la cadena de violències en què ella mateixa ha crescut i que es fan presents fins i tot en context de revolta.
S’imposa un canvi d’imaginari. Un canvi que ha de sacsejar-ho tot des de l’arrel. Un canvi que vindrà donat a partir d’una anàlisi de la complexitat del present i de la revisió del passat. El mantell de temporalitats que crea Alqadi en la seva pel·lícula apunta cap aquesta sacsejada radical.
En molts plans del documental veiem dones en moviment que alcen la veu per fer-la més forta i per fer-la ressonar amb les veus d’altres dones. Dones que formen part de manifestacions feministes, amb ganivets a les mans que representen l’eina potent i poderosa que és la seva presència als carrers, la qual vol arrencar del tot les violències a què estan sotmeses aquests cossos. Uns cossos que segueixen patint testos de virginitat, que són interpretats de diferents maneres en funció de com es revelen en l’espai públic. Uns cossos que, com demostra el documental, són hereus de les lluites d’altres dones egípcies que durant dècades van ser-hi per gestar una societat més feminista.
“Com jo vulgui” és un testimoni important. És un recull de preguntes que, a partir de les traces del passat, ens convida a mirar el present amb atenció per detectar-hi absències i silencis, perquè hi veiem també la voluntat de transformació que existeix avui a Egipte.