En les darreres dècades s’ha gestat un discurs polític que es caracteritza per la reivindicació de la Transició de la dictadura a la democràcia entesa com la reconciliació entre dues Espanyes enfrontades i, per tant, com el veritable final de la Guerra Civil Espanyola. Aquest discurs s’identifica amb els valors d’una «tercera Espanya» que es veié llavors aniquilada i que hauria tornat a emergir en 1978 amb el pacte constitucional. Eixa Espanya, liberal i democràtica, es veuria ara amenaçada per l’auge dels
nacionalismes basc i català, així com dels populismes d’esquerra i de dreta. Aquest discurs polític és transversal a diversos partits i tradicions polítiques i sembla ser l’embrió d’una cultura política consensual, entesa com una xarxa de significats heterogènia en elaboració permanent i com una cartografia mental que s’articula al voltant d’uns símbols, uns valors i una comprensió del passat i del futur comuns. Aquest article demostra que en la seua producció tenen un paper fonamental intel·lectuals que participen en l’esfera pública, com Andrés Trapiello, Javier Cercas o Sergio del Molino.