Les “serranas”
El Libro de buen amor, de Juan Ruiz, Arxipreste d’Hita, és una obra indispensable de la literatura castellana medieval. Va ser compost vers 1330-1343, amb un caràcter narratiu i en vers respectant la “cuaderna vía” del “mester de clerecía” i mostra que l’autor coneixia tradicions literàries molt diverses, en llatí i en llengua vulgar, i les arts lliberals.
El text es presenta com una autobiografia fictícia d’un protagonista innominat, relativament jove i “escolar”, que es mou per terres d’Alcalà, Burgos, Segòvia y Toledo. La circumstància que hagi nascut sota el signe de Venus (estrofa 152) justificaria la seva passió per les dones; en conseqüència, hi ha una àmplia desfilada de personatges femenins en els versos de la narració: donzelles, casades i vídues; senyores i criades; joves, madures i ancianes. Malgrat la seva aparició episòdica, algunes són un retrat excel·lent de les diferents tipologies de la feminitat medieval en ciutats i pobles: la fornera Cruz, Doña Endrina o Trotaconventos. I, per damunt de tot, obrint i tancant el conjunt, la Verge Maria.
Els quatre episodis protagonitzats per “serranas” i vaqueres se situen entre les estrofes 950 i 1042, gairebé al centre del relat, quan el protagonista inicia un viatge per la serra de Guadarrama en el mes de març. La Chata (951-971) i Gadea de Riofrío (972-992) forcen el jove a mantenir relacions sexuals. La ingènua Menga Llorente (993-1005) és enganyada amb falses promeses de matrimoni. I, finalment, Alda (1022-1042) serà caracteritzada per un físic monstruós sense que aparegui en ella cap rastre d’erotisme.
La presència d’aquestes quatre “serranas” en el Libro de buen amor deriva de la tradició de les pastorel·les occitanes i franceses, que s’haurien difós amb certa extensió per la Península Ibèrica entre els segles XIII i XIV. Tal com en les pastorel·les, l’escenari és un particular locus amoenus sense artificis, entre hivern i primavera; i també de la mateixa manera, el diàleg amb els personatges femenins, que deixen sentir la seva veu, dinamitza l’acció narrativa.
Tanmateix, s’ha de reconèixer l’originalitat de l’Arxipreste. Al contrari que en la tradició precedent, el protagonista s’ha de confrontar amb dues dones que, lluny de mostrar una feminitat domesticada, gairebé semblen agressores salvatges en un medi rural abrupte i dotades d’una força física (i una sagacitat) que venç l’home protagonista. Podríem dir, doncs, amb Michael Zink, que la “serrana” representaria l’imaginari masculí d’un instint eròtic sense fre, o també es podria valorar, seguint Erich Köhler, com la distància sociocultural entre l’home i la dona s’intensifica hiperbòlicament en el Libro de buen amor a través de l’animalització. Tal com narra el final de la serrana que tanca la primera trobada:
La vaqueriza traviessa
diz[e]: “Luchemos un rato;
liévate dende apriesa,
desbuélvete de aqués hato.”
Por la muñeca me priso,
ove de fazer quanto quiso:
creet que fiz buen barato. (971)
L’Arxipreste d’Hita troba gust en descriure una anti-cortesia molt calculada per aconseguir efectes còmics. La paròdia del model cortesà seria el que, en primera instància, apreciarien més els clergues i escolars que llegissin o escoltessin aquests quatre episodis, contrapunts amorosos i estètics de les trobades anteriors i posteriors. Però, als nostres ulls, el Libro de buen amor obre la porta a la representació d’una auto-afirmació femenina heterodoxa i, potser, també al trencament simbòlic de la masculinitat hegemònica, molt allunyades dels paràmetres de la cultura cristiana de la seva època.
Rafael M. Mérida Jiménez
(Universitat de Lleida)
Referències bibliogràfiques
Font primària
Juan Ruiz, Arcipreste Hita, Libro de buen amor. Edició d’Alberto Blecua, Madrid: Cátedra, 1992.
Fonts secundàries
BURKE, James F., «Charivari and Serranas», Desire Against the Law. The Juxtaposition of Contraries in Early Medieval Spanish Literature, Stanford: University, 1998, p. 183-196, 270-272.
CASILLAS, Wendy, «El significado arquetípico de las serranas en el Libro de buen amor», La corónica, 27 (1998), p. 81-98.
GIMENO, Rosalie, «Women in the Book of Good Love», Women in Hispanic Literature: Icons and Fallen Idols, ed. B. Miller, Berkeley: University of California, 1983, p. 84-96.
KIRBY, Steven D., «Juan Ruiz’s serranas: The Archpriest-Pilgrim and Medieval Wild Women», Hispanic Studies in Honor of Alan D. Deyermond: A North-American Tribute, ed. J. S. Miletich, 1986, Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies, p. 151-169.
LÓPEZ RODRÍGUEZ, Irene, «La animalización del retrato femenino el Libro de buen amor», Lemir, 13 (2009), p. 53-84.
LÓPEZ-RÍOS, Santiago, «Las serranas y la figura de la mujer salvaje», Salvajes y razas monstruosas en la literatura castellana medieval, Madrid: Fundación Universitaria Española (1999), p. 75-88.
MIAJA DE LA PEÑA, Mª Teresa, «Por amor d’esta dueña fiz trobas e cantares»: Los personajes femeninos en el “Libro de Buen Amor”, México: Universidad Nacional Autónoma de México, 2002.
REYNAL, Vicente, Las mujeres del Arcipreste de Hita. Arquetipos femeninos medievales, Barcelona: Puvill, 1991, 195 p.
VASVÁRI, Louise O., «Women Raping Men: The Sexual-Textual Violence of the Anti-Pastourelle», Entra mayo y sale abril. Medieval Spanish Literary and Folklore Studies in Memory of Harriet Goldberg, ed. J. T. Snow, Newark: Juan de la Cuesta, 2005, p. 375-395.