L’exèrcit d’Almansor estava format per tropes mercenàries que vivien dels botins de les seves batalles. Per això, els interessava obtenir les màximes riqueses possibles. A més de diners i altres béns, les tropes musulmanes es van apoderar d’un nombre important de captius, dels quals obtenien un bon guany fent-los servir com esclaus o demanant un rescat per redimir-los.

Segons alguns autors, després de l’assalt, se celebrà una mena de mercat als voltants de Barcelona on els familiars dels ostatges que podien pagar el rescat acudien per recuperar els seus parents. Altres, que no tingueren tanta sort, foren enduts a Còrdova i Osca.

Andreas Capellanus, autor del De Amore, un tractat que vol regular les relacions amoroses entre homes i dones en funció del grup social al qual pertanyen, desaconsella la relació entre cavallers i vilanes, i, si aquesta arriba a produir-se, no veu amb mals ulls l’ús de la força per part del cavaller.

Saurimonda de Navata és un dels protagonistes de la cèlebre Vida de Guillem de Cabestany, segurament la versió més coneguda de la llegenda del cor menjat. El relat, conservat en onze cançoners d’entre els segles XIII i XVI, ens narra la cruel venjança de Ramon de Castell Rosselló en descobrir la relació que manté la seva jove esposa, Saurimonda, amb Guillem, un trobador vassall d’ambdós. El noble assassina l’amant, li extreu el cor, el fa cuinar i el presenta a la dama com un plat exòtic i de gran valor, preparat exclusivament per a ella. Un cop acabat l’àpat, la dona pregunta què era aquella menja exquisida que tant li ha agradat; és aleshores quan el marit li revela que es tracta del cor de Guillem.

En saber-ho, Saurimonda jura no tornar a menjar mai més res i se suïcida deixant-se caure pel balcó del seu castell. El rei d’Aragó, en assabentar-se de la tragèdia, fa tancar Ramon de Castell Rosselló a la presó, on mor poc temps després. Paral·lelament, ordena que enterrin Saurimonda i Guillem junts davant de l’església de Perpinyà, on s’erigeix un monument públic que explica la història dels amants. El destí fatal dels enamorats i la seva unió post mortem esdevé així un llegat per a les generacions posteriors i un testimoni del triomf etern de l’amor vertader.

Les beguines eren dones (també hi havia homes beguins, tot i que en menor nombre), que decidien viure religiosament al marge de les institucions monàstiques. Les anomenem beguines, tot i que en el seu temps van rebre noms diversos segons els contextos i els seus llocs d’origen: papelarde, bizzoche, beatas, mulieres religiosae, dones de la tercera regla o simplement dones de bona vida. Vivien normalment a les ciutats, a vegades soles, de dues en dues, en petits grups, en cases privades, en hospitals, i fins i tot creant petites comunitats.

Totes solien tenir una vida amb doble vessant: una part pràctica (vida activa) que consistia en treballar per mantenir-se o encara més especialment per a dur a terme tasques socials, com cuidar pobres, llebrosos o malalts, acompanyar-los en la mort, i també ensenyar i educar altres dones. La vessant d’espiritualitat contemplativa (vida contemplativa) es plasmava en el cultiu de la vida interior, amb una religiositat sovint propera a la de les monges amb les que compartien el desenvolupament de tècniques devocionals, de meditació, de visualització d’imatges, etc.

Algunes beguines, com algunes monges, tenien experiències místiques i van escriure sobre això. Escrivien —com deia una a la que van cremar precisament a causa del seu llibre— per ajudar-se a elles mateixes a trobar el país de la llibertat, així com per ensenyar el camí de la mística. Moltes van ser grans mestres de la mirada interior i de la interioritat. Mentre unes beguines van gaudir de reputació de santes, d’altres van ser escarnides pels textos misògins com el Llibre de les dones de Jaume Roig, i unes quantes van ser perseguides per les seves formes de vida i les seves idees i van morir cremades en fogueres.

La vida dins del monestir és una vida reglada, ordenada i metòdica, amb unes hores marcades per a l’oració i la meditació i el treball manual. La majoria dels moments que s’hi viuen segueixen un ritual (ja sigui vinculat a la litúrgia o a la vida comunitària). La mort d’una abadessa permet veure la ritualitat funerària que acompanya la mort i sepultura de la prelada, i l’elecció i benedicció de la nova abadessa. El monestir es converteix aleshores en escenari d’un moment en el que la mort i la vida s’entrellacen.