03

La justícia divina

Valorant la interdependència entre les manifestacions de les Justícies divina i humana (04), establim l’apartat dedicat a aquelles imatges en què el discurs narratiu i simbòlic és dominat per la Llei divina i la figura del Jutge etern (03), que vetlla per qualsevol desviació de la primera i, tot i ser vist com a ésser misericordiós,  ajusta els temps de la redempció i el temps de la condemna.

La figura versàtil del Déu jutge determina un ventall impressionant d’imatges en context cristià. De l’Infant en braços de Maria passem al Crist triomfant o adolorit a la creu o al Jutge de la Segona vinguda; del Pare, creador i legislador immutable als models evocadors de la Trinitat. La plasticitat de l’ésser diví garanteix la valoració plena d’una incisiva presència en l’art, que afecta de forma substantiva la vida dels humans, receptors de les seves sentències i axiomes. 

L’univers del Gènesi convida a visualitzar les caigudes i les expulsions del Paradís, dels àngels rebels i d’Adam i Eva, amb la consegüent condemna al treball, recuperant el sentit donat a l’Arca de Noé per fer enfront al Diluvi universal, o la visió dels càstigs divins dirigits al faró i al poble d’Egipte a la fi del captiveri dels israelites. La proclama dels temps d’una Nova Llei tanca la perspectiva sobre les escenes de l’Antic Testament que, essent sovint premonitòries, no es troben entre les més representades, tot i gaudir de notorietat en les pàgines d’alguns importants manuscrits il·lustrats, cristians i jueus, i en alguns retaules. La Llei divina narrada als Evangelis culmina en el Calvari, però s’anticipa en l’Epifania i en altres escenes properes. Les obres d’art fixen l’indret del martiri de Crist com a proclama judicial que marca l’horitzó del seu retorn. En paral·lel, es despleguen els contextos figuratius que preludien el Judici Universal (05) dins dels espais històrics del passat i del present alhora que convoquen les cohorts de les santes mediadores i dels sants advocats.