Elena Carnero i Carlota Mosegui han inaugurat a principis de maig un taller de restauració al barri del Putxet i el Farró, al carrer Saragossa 123 (Barcelona). El nou espai dona continuïtat a un antic taller del barri, actiu des dels anys vuitanta, i neix amb la voluntat de preservar, restaurar i repensar la relació entre l’art i el temps.
N’hi ha feines que demanen silenci, precisió i paciència. Oficis que no fan soroll, però que sostenen la memòria de la humanitat. Entre pinzells i vernissos, la Carlota Mosegui i l’Elena Carnero han obert recentment el seu taller en un barri que batega a ritme de creació artística i que cada cop s’estan obrint més tallers artístics. No era un projecte planejat des de fa temps, sinó una oportunitat que es va presentar, quasi per coincidència, i que van saber llegir amb ulls d’artesanes.
Una venia del grau en Conservació i Restauració dels Béns Culturals a la Universitat de Barcelona; l’altra d’un grau superior en Conservació i Restauració de Béns Culturals a l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya i altre grau en Història de l’Art —també a la Universitat de Barcelona— i per coincidència, es va enamorar de la restauració gràcies a un cartell que va veure pel carrer. Totes dues van coincidir en una beca del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, una entitat que marca el camí dins del sector. Amb el temps, van començar a col·laborar i ara han decidit compartir un espai propi, després d’haver estat treballant com a autònomes per encàrrec.
L’espai agafa el relleu d’un taller històric del barri, però l’han hagut d’adaptar i convertir en taller amb cura i intuïció. Abans tenia un aire antic i històric, però elles el necessitaven viu. El van transformar amb les seves mans, com transformen també les obres que toquen.
Treballar juntes no significa tancar-se a projectes externs, sinó que el taller només és una part de la seva activitat: continuen amb altres projectes, obertes a feines que les nodreixin i les facin créixer com a restauradores i també al taller. Aquesta flexibilitat forma part de la seva manera de fer.
Dins del procés de la restauració, la neteja és, per a elles, el moment més delicat i també el més intens. És quan s’estableix una relació gairebé íntima amb l’obra, quan cal prendre decisions que poden afectar-ne la pell, el cos i la memòria. Però a més n’hi ha moments de plaer, on et permet reconstruir un volum perdut, recuperar una textura i imaginar el que hi havia.
No tenen una obra somiada per restaurar, però sí un desig compartit: una peça artesanal que combini la tela i la fusta, les dues especialitats que les defineixen. Al contrari, l’obra que més està present i que més va agradar va ser la col·lecció de retrats de professors de la Facultat de Medicina de la UB. Obres encarregades a dos artistes, que permetien seguir l’evolució de la seva tècnica al llarg del temps (fet que no és molt comú, ja que normalment és només una obra en concret). Restaurar-les va ser com llegir un relat dins d’un altre relat.
Tot i que encara no poden organitzen activitat de cara al públic, tenen molts projectes al cap: tallers, cursets, activitats formatives. No necessàriament com a docents, sinó com a impulsadores d’un espai que pugui acollir altres mirades. El seu desig és que el taller no sigui només un lloc de treball, sinó també de trobada.
El barri, mentrestant, ja les ha fet seves. Els veïns s’hi fixen, pregunten i observen. I, sobretot, els nens de l’escola del costat, que han convertit l’escultura d’un guepard en una figura cèlebre. Si un dia el mouen, ho noten. Pregunten per ell. Ara, per elles, el guepard és una mena de mascota col·lectiva, tot i que al principi no era molt del seu gust.
Perquè restaurar també és això: cuidar allò que ja existia, però fer que es mantingui viu i que encara sigui objecte de converses.
