Et despertes en una cambra desconeguda, a casa d’un altre home, i abans que puguis articular una excusa, el teu món s’esfondra. El poble et condemna amb aquella rapidesa implacable amb què condemnen els innocents, i el teu promès, òbviament ferit en el seu honor viril, es desfà del compromís com qui es desempallega d’un mocador brut.
Aquesta és la tragèdia d’Amina, la protagonista de La Sonnambula, l’òpera pastoral de Bellini que, rere l’aparença d’una història ingènua ambientada en un poblet alpí, ens parla de la fragilitat del desig, de la hipocresia col·lectiva i, sobretot, del desconcert absolut de no ser creguda quan més ho necessites. Amina no ha traït ningú; simplement camina dormint. I això, que avui ens podria semblar gairebé romàntic, en el seu context esdevé motiu d’exclusió, de vergonya i de dolor. Bellini, amb una música tant delicada com punyent, d’aquesta anècdota en fa una de les òperes semi sèries de manual.
Aquesta joia del belcanto italià està constituïda per una música que destil·la la bellesa de la melodia i amb unes peces líriques d’escàndol. El belcantisme de Vincenzo Bellini es caracteritza per unes composicions on la veu és escrita amb equilibri i dificultat, però alhora una claredat estètica contundent. Hi han poques veus amb la capacitat d’executar aquestes exigents partitures i en calen de bones perquè La Sonnambula pugui brillar en la seva total plenitud.
El 16 d’abril del 2025, el Gran Teatre del Liceu la va programar en el marc del Liceu Under 35, un programa per apropar l’òpera als menors de trenta-cinc anys. Una proposta en la qual més enllà d’omplir la Sala dels miralls amb llums de colors, música house i foodtracks es modifica el repartiment estrella. El gran reclam d’aquesta producció arribada al cor de la Rambla té nom propi, Nadine Sierra, una de les grans sopranos del panorama operístic mundial. Però en la funció del 16 d’abril el paper d’Amina va ser per a la italiana Caterina Sala i Albino pel tenor italià Omar Mancini.
Va resultar trist constatar com els rols secundaris –com ara la Teresa o la Lisa– es menjaven la protagonista tant en presència com en veu. Una cosa és tenir premis, altra ben diferent és estar preparada per sostenir un paper principal en una òpera belcantista, on la veu no només ha de ser bonica, sinó precisa, àgil i contundent. Quan la soprano et regala galls i glissandos desafinats amb una alegria inconscient, l’única cosa que aconsegueix que el públic marxi amb la sensació que hagués anat al Liceu a veure un càsting mal resolt.
L’òpera començava amb una tropa d’éssers estrambòtics que es dedicaven a envolar la protagonista. Durant deu minuts, la platea fou condemnada a contemplar aquest ball frenètic sense so ni sentit. Els personatges tornaven a aparèixer intermitentment al llarg de l’obra. El problema –i aquí rau el quid de la qüestió– és que ningú no entén res, i pitjor encara: sembla que ningú no exigeix entendre-hi res. Una producció pot ser moderna, transgressora o fins i tot deliberadament estrambòtica, però si no comunica res, si no sap transmetre ni el fonament mínim de la idea que la sustenta, aleshores no és ni art ni provocació: és, ras i curt, una presa de pèl. Per contra –i que consti que també s’ha de dir quan les coses es fan bé–, l’escenografia estava ben resolta. Amb només tres escenes van saber vestir l’òpera sense caure en la barroeria ni en l’excés habitual de suro pintat i projeccions pretensioses.
Les produccions Under 35 cal que siguin de la mateixa qualitat –més enllà que hi hagi qui marxa a la primera part, qui vingui per a fer-se la foto o pel postureig–. Els joves també volem veure òpera amb majúscules, sense condescendències ni decorats pensats per a TikTok. No calen paradetes ni llumetes de festival; cal respecte. En temporades anteriors ja se’ns havia tractat com a ximples, i ho diem clarament: n’estem farts. Els habituals de la noble casa hi continuarem anant, però si la primera experiència d’un espectador és una versió de baix cost pensada per seduir el postureig, difícilment tornarà a passar per taquilla un cop superats els trenta-cinc. Fidelitzar no vol dir infantilitzar. Si realment es vol garantir un relleu generacional, potser caldria començar per entendre que els joves no som públics de segona, sinó oients amb criteri, exigents i amb ganes de ser tractats com a adults capaços de consumir òpera amb la mateixa serietat que qualsevol senyor de llotja.
