Era febrer de 2024 quan Taylor Swift anunciava el seu onzè àlbum d’estudi titulat The Tortured Poets Department. L’àlbum, publicat el 19 d’abril del 2024, va sorprendre els fans, ja que es trobava enmig de la seva gira The Eras Tour, i a més a més, en els darrers dos anys havia publicat tres àlbums: un d’estudi i dues re-gravacions. Res feia sospitar la publicació d’un nou àlbum, però molt menys un àlbum amb 31 cançons. Si alguna cosa ens ha ensenyat Swift és esperar l’inesperat.
El nom del disc és una clara referència a un grup de WhatsApp anomenat The Tortured Man Club que tenia l’exparella de Swift, Joe Alwyn, amb altres amics de l’escena de Hollywood. Amb aquest joc irònic ja comença a donar pistes cap a quina direcció s’enfoca la seva nova obra. A més a més, a part de jugar amb codis i referències internes de la seva exparella, la dualitat entre el més melodramàtic, el postureig, i l’elegància artística, conflueixen en un mateix nom. Amb The Tortured Poets Department, la cantant americana demostra un cop més el seu talent com a compositora i l’eleva un esglaó. Cançons mainstream embolicades de sons pop que contenen líriques literàries amb capacitat d’emocionar, desmitificant que el pop no t’arriba al cor.
A diferència del seu anterior treball Midnights (2022), aquest nou projecte s’allunya d’una producció musical amb objectius d’èxits radiofònics com podrien ser Anti-Hero, i aposta per una electrònica minimalista, pop introspectiu i influències de l’indie, com podem trobar a So Long London, que doten l’obra de major dramatització i on la lletra és la protagonista. No només hi ha un canvi en el so, sinó també en la temàtica de les cançons: la ruptura i els seus múltiples vessants, estats, moments o situacions. Amb una estètica grisa, apagada i trista, Swift adapta i utilitza referències d’obres o personatges literaris per personalitzar i enfocar la seva experiència en la pèrdua de l’amor. El cas de Fortnight, una col·laboració amb Post Malone, n’és un clar exemple. Taylor viatja a l’obra Rose and Percy B de Sylvia Plath, on Sylvia narra com confessa la infidelitat del seu marit als seus veïns. Frases com “My husband is cheating. I want to kill him” són adaptades per Swift. El dia que Sylvia va morir, va intentar contactar amb el seu marit des d’una cabina telefònica, però ell no va respondre perquè estava amb una altra dona. Aquesta cabina també apareix i pren rellevància al videoclip de la cançó. Cal destacar també la frase “All my mornings are a Monday stuck in an endless February”, on Swift adopta la perspectiva de Ted Hughes, parella de Sylvia, en assabentar-se de la seva mort, un dilluns de febrer del 1963.
Si fer referència a obres i personatges del segle passat no era suficient, Taylor utilitza la fauna, en aquest cas les aus, a The Albatross. Una au que passa els seus primers sis anys volant pel mar sense tocar terra. A partir del sisè any comença a volar cap a terra per trobar parella. La seva relació amb Joe Alwyn va durar 6 anys (2016-2022). Tot el contrari passa a I Can Do It With a Broken Heart, caracteritzada per una lletra esquinçadora però amb una melodia alegre digna d’un musical de Broadway.
Passem de Broadway a jocs paròdics i, fins i tot, bromes amb els fans amb frases com “Now I’m running with my dress unbuttoned Screaming. But Daddy I love him! I’m having his baby. No, I’m not, but you should see your faces” de la cançó But Daddy I Love Him, que aporta humor i ironia a les més de dues hores que dura el disc. Taylor no només sap construir capes de dramatització a cançons com I Hate It Here o The Prophecy, també sap dibuixar la ruptura des de la quotidianitat, com a Down Bad, on se’ns mostra plorant al gimnàs, simbolitzant el procés de sanació: “Now I’m down bad crying at the gym”. So High School ens transporta a aquell amor d’institut tan intens, amb frases com “I feel so high school every time I look at you”.
The Smallest Men Who Ever Lived és una clara declaració d’intencions, on es deixa veure una Taylor Swift ferida, escopint odi, i on les paraules cap a l’altra persona prenen forma de bala: “Were you sent by someone who wanted me dead? Did you sleep with a gun underneath our bed?”, o versos que revelen públicament addiccions a drogues per part de l’altra persona. És en aquest moment en què realment pot sorgir el debat sobre fins a quin punt és ètic parlar sobre intimitats d’una exparella un cop acabada la relació. No obstant això, Swift ja es va excusar abans de la publicació del disc, afirmant amb el “tagline” de l’àlbum: All’s fair in love and poetry.
Cal destacar la falta d’experimentalitat i de “novetat” que ens porta Swift en aquest nou àlbum, tot i l’ús d’alguns instruments influenciats pel pop més “indie”. L’homogeneïtat, pel que fa a melodies i instrumentació, fa que sigui un àlbum dens d’escoltar, fins i tot per als més Swifties. Tant és així que algú a X va fer un fil comparant les melodies de totes les cançons amb sons de diferents alarmes del mòbil. Així mateix, cançons com I Can Fix Him (No I Really Can) o Chloe or Sam or Sophia and Marcus podrien haver format part d’àlbums anteriors com Folklore o Evermore.
Tot i l’èxit estratosfèric que ha rebut el disc (més de 2,6 milions d’àlbums venuts en la seva primera setmana als Estats Units), probablement no és un dels seus millors projectes musicals, ni dels que generaran grans èxits comercials. Tanmateix, segurament Taylor tampoc ho buscava, i probablement ho ha necessitat per pair la ruptura d’una llarga relació i tot el que això comporta. Definitivament, The Tortured Poets Department no és un disc fet per tothom i és difícil de digerir. Taylor tanca així una relació amb relats i sentiments al llarg de més de sis anys, i els comparteix amb el món sencer, com diu a la cançó The Manuscript: “But the story isn’t mine anymore”.
