La Llibreria Altaïr de Barcelona es va convertir en l’escenari d’un debat intens i revelador sobre l’impacte de les xarxes socials en els nostres hàbits quotidians. En el marc de la Nit Europea de la Recerca i dins el programa UB Divulga, el dimecres 8 d’octubre es va celebrar el cafè científic titulat “Tendències virals: moda o perill?”. La trobada, conduïda per la moderadora Marga Becerra, va comptar amb la participació de Jesús del Hoyo, professor de la Facultat de Belles Arts especialitzat en arts visuals i disseny, i Maria Carmen Vidal Carou, investigadora del Campus de l’Alimentació de Torribera i experta en nutrició i seguretat alimentària. Junts van obrir un espai de reflexió sobre fins a quin punt les modes digitals, aparentment inofensives, poden alterar no només les nostres conductes sinó també la nostra salut i manera de veure el món.
Des del primer moment, es va posar sobre la taula el paper determinant que juga la imatge en la societat contemporània. Del Hoyo va recordar que el cervell humà respon de manera extraordinàriament ràpida als estímuls visuals: processa les imatges seixanta vegades més ràpid que les paraules i, en conseqüència, tendim a donar per bona la informació que ens arriba a través d’una fotografia, un vídeo o un gràfic abans fins i tot de qüestionar-ne la veracitat. Segons ell, això explica perquè les xarxes socials, dominades per l’estètica i l’impacte visual, tenen tanta capacitat de transformar la nostra actitud i els nostres hàbits. Un simple “story” d’Instagram sobre dietes, entrenaments o rutines de bellesa pot influir el que mengem, com ens exercitem o fins i tot la nostra autoestima. “La seducció de la imatge, quan es combina amb el propòsit d’informar, pot donar com a resultat una comunicació molt potent, però també ens pot deixar indefensos davant la manipulació”, va advertir.
L’exemple més evident d’aquesta influència, i el cas pràctic escollit per a la sessió, és el fenomen gluten-free. Vidal Carou va començar desmuntant el mite: el gluten, present en cereals com el blat, l’ordi o el sègol, no és tòxic ni perjudicial per a la majoria de la població. Només les persones amb malaltia celíaca o amb sensibilitat diagnosticada n’han d’eliminar el consum. Malgrat això, la moda de retirar-lo de la dieta s’ha estès amb força, en bona part, gràcies a les recomanacions d’influencers, celebrities i esportistes d’elit que associen aquesta pràctica a una vida més sana o a un millor rendiment físic. La realitat, segons la investigadora, és ben diferent: quan s’eliminen els cereals amb gluten sense una justificació mèdica, la dieta es torna més pobra en fibra, en vitamines del grup B i en minerals essencials. Molts dels productes que es venen com a “sense gluten” acaben afegint-hi més sucre, més greixos i més sal per compensar la textura i el sabor, cosa que comporta un increment de calories. A més, aquests productes solen ser més cars i no aporten cap benefici a qui no en necessita. “Si no et fa mal, per què eliminar-lo?”, va qüestionar Vidal Carou, fent una crida a desconfiar d’aquelles modes que s’amaguen darrere d’una disfressa de discurs científic sense tenir evidències reals.
El diàleg entre disseny i nutrició va fer evident un punt comú: el poder de la persuasió visual i emocional. Els ponents van coincidir que la societat està cada vegada més exposada a missatges que juguen amb l’aparença de ciència, però que en realitat responen a interessos comercials. Del Hoyo va subratllar que la història ens ha demostrat com és de fàcil canviar la visió general d’un col·lectiu quan hi ha una narrativa potent al darrere. L’ésser humà tendeix a estalviar esforços i, davant d’una imatge clara i atractiva, prefereix acceptar-la com a certa en lloc de contrastar-la. Aquesta comoditat ens fa vulnerables a la desinformació. La situació es veu agreujada pel funcionament dels algoritmes, que premien allò que és més impactant i superficial. Per ser atractiu a les xarxes, sovint cal fer alguna cosa extravagant, com ara defensar dietes extremes o hàbits singulars, encara que no tinguin base científica.
La discussió també va posar de manifest la tensió entre el món acadèmic i el dels influencers. Les enquestes mostren que encara hi ha més confiança en la comunitat científica que en les veus virals, però el panorama podria estar canviant. Els influencers tenen l’avantatge de la immediatesa, la proximitat i la manca de por d’equivocar-se. En canvi, el món acadèmic sovint es veu condicionat per un llenguatge excessivament tècnic i per la por de simplificar en excés. Aquesta diferència fa que la ciència tendeixi a quedar tancada en cercles elitistes i que el seu missatge arribi amb dificultats al gran públic. “Si no ocupem nosaltres l’espai, algú altre ho farà”, va alertar del Hoyo, animant els investigadors a adaptar-se als canals i llenguatges de la societat actual. Vidal Carou hi va afegir que el repte no és només desmentir informació falsa, sinó generar espais de credibilitat on les dades parlin per elles mateixes. L’objectiu hauria de ser oferir coneixement contrastat i accessible, en lloc de limitar-se a reaccionar a cada nova desinformació viral.
El torn de preguntes va aportar nous matisos. Es va plantejar, per exemple, la contradicció que suposa que esportistes famosos recomanin productes o dietes en anuncis de televisió sense tenir coneixements de nutrició, generant idees errònies entre el públic. També es va destacar com el capitalisme fomenta aquesta desinformació, aprofitant la suggestió de la imatge i el prestigi de figures públiques. En aquest context, els influencers disposen d’una força comunicativa que supera amb escreix la dels acadèmics, que rarament compten amb plataformes tan potents ni amb comunitats tan fidelitzades. La proposta que va emergir del debat va ser clara: cal col·laborar, adaptar el discurs científic, fer-lo més visual, ordenar la informació de manera jeràrquica i dissenyar recursos atractius que puguin competir amb els missatges virals.
La sessió es va tancar amb una reflexió sobre el futur. Cap a on ens dirigim com a societat? Arribarà un moment en què la informació rigorosa aconseguirà guanyar espai a les xarxes, o bé ens veurem abocats a una “estupidificació generalitzada”, com va advertir un dels ponents? Vidal Carou va mantenir un punt d’esperança en el paper que pot jugar la intel·ligència artificial per filtrar i difondre informació fiable, tot i reconèixer que la pseudociència ja està causant danys tant a la població com als mateixos científics. La clau, van coincidir els participants, és educar la ciutadania en esperit crític i entrenar-la per entendre que no tot el que es veu és real. En un món on l’algoritme sap perfectament com atacar-nos i mantenir-nos enganxats, el discurs científic ha de ser més fort que mai.
El cafè científic a la Llibreria Altaïr va ser, en definitiva, una demostració de com la divulgació pot obrir espais de debat necessaris entre disciplines aparentment allunyades, com el disseny i la nutrició. La imatge, el discurs i la ciència es van trobar per posar en relleu un mateix repte: com navegar en un entorn saturat de missatges virals sense renunciar al pensament crític. En una època en què una opinió pot fer-se global en qüestió d’hores, els experts van deixar clar que la batalla per la credibilitat es juga a les xarxes, i que la ciència, si vol arribar a la societat, ha d’aprendre a parlar també el llenguatge de la imatge.
