Tornem a Alcarràs, quatre anys després de la seva estrena, amb motiu del cicle Els Passos Dobles que es duu a terme a la Filmoteca de Catalunya. I si hi tornem a la pel·lícula dirigida per Carla Simón no és tant per revisar-la com per, justament, pensar-la des d’un altre angle.
El cicle Els Passos Dobles, des de la Filmoteca de Catalunya, convida cineastes catalans a posar en relació la seva obra amb aquelles peces que l’han nodrida, proposant així diàlegs que ens permeten entendre millor els films. No es tracta només d’una cartografia d’influències: la Filmoteca proporciona un espai on el cinema es converteix en memòria compartida, reactivant-se cada vegada que una imatge en convoca una altra. A les Sales Laya i Chomón, les pel·lícules deixen de ser peces tancades i esdevenen fragments d’una conversa més àmplia.
En aquest marc, el segon llargmetratge dirigit per Simón adquireix una nova profunditat. Per una banda, el diàleg proposat per la directora amb La vie des morts d’Arnaud Desplechin posa en relleu les relacions corals en una família, així com la tensió i el caos latent en aquesta. Per altra banda, la proximitat amb Shilde revela la importància de la infància com a espai perceptiu, destacant la captació poètica d’aquesta infantesa i el paisatge. I la presència d’Arbres i estacions filmada per la mateixa directora en Súper-8, resulta essencial en la seva voluntat de captar el pas del temps, observant com la llum i les estacions transformen els arbres.
Així, Els Passos Dobles ens permet entendre Alcarràs com un encreuament, ja no com una obra aïllada. La pel·lícula, centrada en una darrera collita, conté en realitat moltes estacions invisibles: generacions que s’acomiaden, formes de vida que es transformen, herències que es desplacen… Rellegir Alcarràs des d’aquest desplaçament és entendre que la seva força no rau únicament en el relat d’una collita que s’acaba, sinó en la manera com la càmera s’endinsa entre els cossos i la terra, i en com escolta els silencis d’una família centrada en el vincle.
Potser per aquest motiu la pel·lícula resisteix tan bé el pas del temps. Perquè no ens parla només d’un conflicte agrícola o d’un context econòmic concret, sinó de la fragilitat de tot allò que creiem estable. En la mateixa línia, el cicle ens ho recorda en presentar la pel·lícula al costat d’altres obres, ja que cada film és una resposta provisional a una mateixa pregunta sobre la memòria, la pèrdua i la pertinença.
I, malgrat tots els diàlegs i correspondències, arribem a un moment en què la pel·lícula es recull en si mateixa. La darrera escena. Davant l’avenç implacable de les màquines, la família observa en silenci, i és en aquest silenci que s’hi condensa tot: la dignitat, la ràbia continguda, la pèrdua i l’acceptació. No esdevé només la fi d’uns arbres o d’una terra que hem treballat sense que arribés mai a ser nostra, esdevé la constatació resignada que el món canvia sense esperar-nos, en un instant, en aquest mateix instant.
Quan la pantalla s’enfosqueix i torna a sonar la Cançó del pandero durant els títols de crèdit finals, roman amb nosaltres una certesa: el cinema —com aquest cicle— serveix per això, per donar cos a allò que s’esvaeix i deixar-ne, encara que sigui fràgil, una empremta de llum.
