“La gent no hauria de ser apunyalada per poder pagar-se un pis aquí al centre”. Amb una naturalitat esgarrifosa, aquesta frase il·lustra una de les escenes més impactants de The Architect, una sèrie distòpica nòrdica que apunta més cap a una realitat imminent que no pas una distopia. La peça audiovisual noruega, premiada a la Berlinale Series del Festival de Berlín, posa damunt la taula l’hostilitat que com a societat hem optat per no veure.
Estrenada el 2023 a la plataforma Filmin i guionitzada per Kerren Lumer-Klabbers, The Architect és una minisèrie que, en només quatre capítols de vint minuts, aconsegueix condensar de manera àgil i amb una òptica satírica la fotografia de l’Oslo consumit pel capitalisme fòssil. Un model de deshumanització de les ciutats modernes que condueix a preguntar-nos: en quin moment l’habitatge ha deixat de ser habitatge? I com s’ha arribat a naturalitzar la immoralitat d’un sistema, íntegrament patriarcal, amb la potestat de decidir qui mereix viure dignament?
El mèrit més destacable de la sèrie és la capacitat de situar l’espectador dins un dilema moral especialment incòmode. Julie, personatge protagonista interpretat per Eili Harboe, és una arquitecta frustrada qui es veu obligada a viure en una plaça d’aparcament a causa de l’increment dels preus del lloguer a la seva ciutat. Conduïda per la desesperació d’una situació personal crítica, Julie és arrossegada a l’acceptació d’un projecte d’infrahabitatges, idea que ella mateixa proposa a canvi d’una recompensa econòmica de 800.000 corones. “CubeZ” consisteix en mil microllars situades al centre d’Oslo que responen a la demanda de l’empresa compradora, però que contribueixen, encara més, a l’exclusió dels col·lectius més vulnerables del sistema elitista. Resulta difícil d’oblidar l’escena en què tots els directius aclamen l’enginy d’un projecte que ells qualifiquen de “visionari”, un dels grans clímax del cinisme institucional.
Un altre angle que The Architect retrata és la desaparició de la classe mitjana, altament endeutada, en una societat en la qual un retard de catorze dies suposa l’increment del 14% d’interessos sobre el deute. La violència econòmica de l’ecosistema que narra la sèrie es fa evident amb la subtrama de la parella, l’home arquitecte i la dona embarassada. Després que ella fereix d’un tret al seu marit per accident, les circumstàncies d’insostenibilitat econòmica familiar els porten a fingir un assalt a mà armada per cobrar la indemnització governamental. Aquesta escena pinta l’Estat com a màquina burocràtica, el qual reacciona únicament davant una tragèdia quantificada. I tot per permetre’s el luxe de viure.
La summitat de la deshumanització, com a concepte vertebrador d’aquesta crítica, es reflecteix en l’automatització de l’atenció a la ciutadania. Un robot enmig del carrer és tot el que un noruec pot esperar de l’administració pública; ni privacitat, ni sensibilitat. Els capítols insisteixen repetidament a fer veure que l’espai públic ha estat abolit: un cas molt evident és quan la llibertat de la Julie mentre passeja pel carrer s’acaba després de cinc minuts, quan un dron s’aproxima per fer-la consumir un cafè.
“Ja fa temps que un bon sou estable no et garanteix cap hipoteca, especialment si estàs sol.” Aquesta frase de la protagonista fa camí cap al concepte d’urbanisme patriarcal i la reconfiguració de la imaginació urbanística, suggerit per la revista La Nueva Carne. L’imaginari arquitectònic, tal com la guionista el presenta, pren el model de treball cèntric, familiar i assentat com a estàndard de model social, ara bé, la realitat és molt diferent d’aquesta –el volum de població en risc d’exclusió social està en alça–. Encara més, davant l’individualisme inherent –individus aïllats devorats per una estructura insostenible– en la societat moderna, en quin moment hem arribat a naturalitzar la fragmentació i privatització dels nostres espais de vida fins al punt en què es fa impossible imaginar una alternativa d’organització col·lectiva?
En definitiva, The Architect, a més de ser una distopia, és un autodiagnòstic amb totes les lletres. La peça articula una crítica feroç sobre l’onada del neoliberalisme: a la capital noruega, de les ciutats se n’ha fet un negoci, i de l’habitatge, un bé per especular. Preus del lloguer a nivells prohibitius, crèdits denegats a qui queda fora l’elit i l’automatització dels serveis públics són realitats que, certament, no queden gaire lluny del present. Un present que s’assembla massa al mirall de Lumer-Klabbers. La proposta distòpica de convertir aparcaments en pisos, de fet, s’ha convertit recentment en una realitat a París, on s’ha presentat com un pla de xoc davant la crisi de l’accés a l’immoble.
Malgrat tot, fins que no aparegui una manera d’organització arquitectònica més amable amb la desigualtat social existent, la ficció nòrdica funcionarà, de moment, com un mirall incòmode, però necessari, que ens fa adonar que nosaltres també vivim en un aparcament subterrani.
Fitxa tècnica:
Títol: The Architect
Tipus de producte cultural analitzat: Sèrie de ficció distòpica
Gènere: Sàtira social, distopia urbana
País d’origen: Noruega
Any d’estrena: 2023
Direcció i guió: Kerren Lumer-Klabbers
Producció: Punchline Productions / Viaplay
Nombre d’episodis: 4
Durada per episodi: Aproximadament 20 minuts
Premis destacats: Berlinale Series – Premi principal
