Breu recorregut per com es viu la poesia en temps en què predomina la immediatesa.
L’Horiginal Poesia: un espai de resistència
Aquest any L’Horiginal Poesia va complir 25 anys d’existència ininterrompuda. L’Horiginal va néixer l’any 2001 com a activitat poètica espontània al bar homònim del carrer Ferlandina, al Raval. Va ser la poeta Meritxell Cucurella-Jorba qui va engegar el projecte, que amb els anys va anar passant per diferents mans (Josep Pedrals, Ferran Garcia, Núria Isanda) fins que el gener del 2019 Laia Carbonell, Raquel Santanera i Maria Sevilla van agafar el relleu. Més de dues dècades de recitals setmanals ininterromputs l’han convertit en un dels espais de referència de la poesia oral a Barcelona.
Des de gener de 2019, el cicle el programen tres poetes: Laia Carbonell, Raquel Santanera i Maria Sevilla, que van rellevar Ferran Garcia i Núria Isanda en la gestió d’aquest reducte poètic del Raval. El traspàs de testimoni no va suposar una ruptura, sinó una reinterpretació: mantenir l’herència rebuda tot incorporant noves apostes i veus.
Eduard Boada: l’editor que viatja per la poesia
Eduard Boada, editor de Ganzell Edicions, no fuig dels marges. La seva col·lecció “La Gitana” és un exemple d’aquesta aposta per la poesia com a territori lliure: “És una aposta per la poesia, però sobretot una aposta pel país, i només un d’aquests autors és de Tarragona”.
Boada té una relació especial amb la terra i la paraula. Li agrada tornar a “El món des de l’agut”, de Josep Santesmases, un autor que l’ajuda “a connectar amb aquell sentiment íntim de vincle amb la terra”. Amb aquest llibre a la butxaca, es va plantar a Sant Jaume de Montagut, un lloc que encara visita sovint. “Amb el temps he anat descobrint que de llocs no gaire llunyans del particular Agut de Santesmases, provenen alguns dels meus avantpassats més reculats, com Vila-rodona, Querol, Pontons, la Llacuna i la sempre misteriosa Juncosa de Montmell”, explica.
Per a Boada, la poesia és un diàleg: “Quan llegeixo un original, sobretot de poesia, busco el diàleg. No m’és fàcil desconnectar-me de mi mateix”. Aquesta relació íntima amb els textos li permet descobrir veus com la de Joan Roig i Montserrat, un poeta “potser no gaire conegut en els cenacles literaris barcelonins, però molt estimat al Priorat i al Camp de Tarragona”.
La seva editorial, amb només cinc persones treballant-hi, representa la lluita de les petites editorials per arribar a tot el territori: “Cada venda d’un llibre en una llibreria més amunt de les terres del Gaià o més avall de les terres del Sénia, per a mi és una petita victòria”, confessa.
Catalina Boccasso: la poesia com a traducció del món
Catalina Boccasso representa una nova generació de poetes que troben en la paraula un espai de llibertat i resistència. La seva poesia, que barreja l’intimisme amb la crítica social, ha trobat en cicles poètics com Poetry Is Not Dead o associacions com el Prostíbulo Poético un terreny fèrtil per créixer.
Per a aquesta poeta argentina, la poesia sempre ha existit com a forma de traduir el món. “La migració és un procés vital com molts altres que et pot travessar de múltiples maneres”, ens explica Catalina. “La poesia sempre ha existit al meu univers com una manera de traduir el món, així que quan vaig migrar va ser simplement una eina més per continuar entenent i transformant el que passava”.
El seu procés creatiu és orgànic, sense presses ni plans preestablerts. “Quan escric un poema no acostumo a pensar-lo en relació amb una obra. Escric a mesura que van arribant, fins que en algun moment rellegeixo els meus textos i veig que hi ha un fil entre els meus escrits. Només aleshores començo a estirar-lo per veure cap a on em porta. A vegades no em porta enlloc, a vegades pot acabar en un poemari, altres vegades en un format més petit com un fanzín”.
I quan sent que hi ha un poemari, la mirada canvia. “Ho llegeixo tot amb més distància. Els poemes ja no són cèl·lules independents, sinó un organisme complet i complex. De sobte el procés d’escriptura i reescriptura es torna més minuciós perquè ja no són molts poemes, sinó un gran poema”.
Per la Catalina, la poesia té un lloc fonamental en el món actual. “No sé quin lloc té la poesia en l’escenari actual, però puc dir que és més necessària que mai. La poesia requereix atenció, entrega, humilitat, ens fa veure que som una ínfima part d’alguna cosa immensa, alhora que ens recorda que fins i tot el gest més lleu pot ser suficient per salvar algú. La poesia, en anomenar, materialitza i crea universos, alternatius; per això crec que és ridículament inútil i, per tant, infinitament necessària”.
El futur de la poesia a Catalunya
Eduard Boada té clar que la poesia transcendeix el llibre: “La poesia transcendeix el llibre, va molt més enllà. Cal fer-la present en tants àmbits i en tants centres educatius que han malmès les seves biblioteques”. Aquesta idea de la poesia com a presència en tots els àmbits de la vida és clau per entendre el seu futur.
Per a les actuals programadores, el repte és conjugar el llegat d’un espai emblemàtic amb la necessitat d’obrir-lo a noves formes i generacions. En paraules de Raquel Santanera recollides en una entrevista de 2019 a Nuvol, la nova etapa es basa en la “fragmentació que nega el monologuisme”, on cada programadora aporta una peça diferent a l’organització col·lectiva de l’espai.
Una poesia que viatja
El viatge de la poesia catalana és un viatge entre generacions i territoris. Des del primer festival clandestin de poesia catalana celebrat al 1970 al Teatre Price en solidaritat amb els presos polítics del franquisme, fins als festivals actuals com Barcelona Poesia o el Poetry Slam, la tradició poètica catalana ha sabut adaptar-se i resistir.
Com diu Eduard Boada, parlant de la seva relació amb la terra i la paraula: “Amb el temps he anat descobrint que de llocs no gaire llunyans del particular Agut de Santesmases, provenen alguns dels meus avantpassats més reculats”. Aquesta mateixa idea es pot aplicar a la poesia catalana: de les arrels profundes sorgeixen noves veus, cada vegada més diverses i riques.
Els 25 anys de L’Horiginal Poesia no són només un aniversari, sinó també una imatge de l’estat de la poesia catalana. Una poesia que viu, respira i es reinventa. Cada paraula pronunciada en aquell local de Sants és una pedra més en el pont que connecta el passat amb el futur, la tradició amb la innovació, la memòria amb l’esperança.
