Sovinteja que els conceptes legals siguin molt genèrics o que, al presentar-los, la llei faci ús de categories jurídiques fins a tal punt indeterminades que, d’entrada, sigui costós concretar-les i, de retruc, aplicar el dit concepte (i el règim que arrossega) a un cas específic. Passa exactament això amb les anomenades clàusules abusives, de vistent transcendència pràctica i econòmica, i definides a l’art. 82 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa de consumidors i usuaris (TRLGDCU), en els termes següents: “[S]e considerarán cláusulas abusivas todas aquellas estipulaciones no negociadas individualmente y todas aquellas prácticas no consentidas expresamente que, en contra de las exigencias de la buena fe causen, en perjuicio del consumidor y usuario, un desequilibrio importante de los derechos y obligaciones de las partes que se deriven del contrato”. La llei no aclareix què exigeix exactament la bona fe (categoria que tampoc es defineix), ni concreta quan hi ha perjudici pel consumidor ni en quins casos el desequilibri és important. El que sí que fan els articles següents al que s’ha reproduït (que són els que, a l’ordenament espanyol, incorporen la Directiva 93/13/CEE, del Consell, de 5 d’abril, sobre clàusules abusives) és facilitar un llistat de clàusules abusives en tot cas, en el benentès que la dita relació no exhaureix el ventall de clàusules no negociades individualment susceptibles de rebre la consideració d’abusives i, per això, de declarar-se nul·les de ple dret.

A l’hora d’entomar aquesta matèria a l’aula, també sovinteja que la importància (més que cabdal) de la definició de la categoria (diguem-ne, mare) resti mig dissolta tant bon punt es presenten i comenten les diferents tipologies (o llistes) de clàusules abusives que acompanyen la definició. Per què incidir aleshores en la categoria mare si el llistat ja és prou revelador de quin tipus de clàusules són abusives? Per què treballar la definició general si, ben mirat, ja se´ns faciliten unes llistes molt més concretes? Segons l’experiència docent de qui fa aquesta proposta, l’efecte que es genera és pervers: ni es reflexiona prou a l’aula quant a si el llistat encaixa (ho fa sempre i sense matisos?) plenament amb la definició general, ni s’incideix en la importància d’una definició (i, per tant, en la de tots els elements que la integren) que va molt més enllà dels dits llistats (es parla, en aquest context, de numerus apertus de clàusules abusives). No es pot obviar tampoc que l’abusivitat d’una clàusula (que implica sotmetre-la a un control de contingut) pressuposa un requisit previ: que la dita clàusula és clara i s’entén (en altre cas, lògicament, no se´n podria arribar a valorar aquell caràcter abusiu). Aquest control, diguem-ne, formal, es recull a l’art. 80.1, lletra a (que parla de “concreción, claridad y sencillez”) TRLGDCU que, d’alguna manera, també convida (o, millor, demana!) a fer un anàlisi rigorós del que volen dir cadascuna d’aquestes tres condicions i a atrevir-se a valorar-les a propòsit de clàusules que actualment s’estiguin utilitzant en el mercat.

La proposta es situa en aquest marc i es projecta directament sobre el contingut de les relacions de consum i, més concretament, sobre el contingut contractual d’un gran nombre d’operacions, sectorialment diverses, que es realitzen en el mercat per la via de l’adhesió, per part del consumidor, a les clàusules prèviament predeterminades pel contractant professional. L’auge de les relacions de consum per via electrònica també ajuda a contextualitzar la proposta que es vol fer. L’estratègia passa, senzillament, per cercar (principalment però no exclusivament, a la xarxa) i identificar clàusules que resultin abusives; aquesta identificació, és clar, ha de ser raonada sense que n’hi hagi prou, si es tracta d’una clàusula que coincideix amb alguna de les que ja consten a les llistes negres del TRLGDCU, en fer notar aquesta coincidència. La proposta passa també per treballar en grups; cadascun d’ells rastrejarà un sector econòmic específic (àmbit financer, àmbit assegurador, àmbit dels transports i els viatges, àmbit acadèmic –preparació d’oposicions, cursos d’idiomes...-, telecomunicacions, serveis bàsics...). I, a partir d’una fitxes normalitzades que el docent facilitarà prèviament i que cada grup haurà d’emplenar per cada una de les clàusules que hagi identificat, serà potencialment assolible un treball que vagi més enllà de la simple suma o juxtaposició dels treballs respectius i que pot resultar, eventualment, una eina orientadora per a associacions de consumidors o entitats públiques a l’hora de vetllar per a la defensa de les persones consumidores. Aquesta potencial transferibilitat dels resultats és una altra peça clau de l’estratègia i es creu que pot incidir molt directament en la motivació dels estudiants que, més enllà de com ponderi el treball en la seva respectiva avaluació, seran conscients des del primer moment que els resultats que se n’obtinguin poden traspassar l’àmbit estrictament acadèmic i tenir una repercussió pràctica real.

Des de la perspectiva docent, es creu que la proposta pot ser, abans que cap altra cosa, estimulant, engrescadora, il·lusionant per a l’estudiant. Se li demana que, tot treballant en grup, es capbussi directament a la pràctica contractual real (i, això, perquè cal que recerqui condicions que s’utilitzen al mercat) i que s’esforci (i s’atreveixi!) a qualificar-les com a abusives; això últim només serà possible, òbviament, si existeix un esforç previ adreçat a delimitar la categoria mateixa de clàusula abusiva i dels elements que la integren.

La bibliografia en matèria de clàusules abusives és ingent i ja només això revela la transcendència pràctica de la matèria. És relativament senzill trobar reculls de jurisprudència sobre el particular o, fins i tot, estudis encomanats per entitats públiques pel que fa a l’ús i propagació de clàusules abusives, ja sigui en sectors específics, ja sigui en mitjans concrets (vegeu, per exemple, per a un estudi encomanat per la Unió Europea a propòsit de l’aparició de clàusules abusives en el context digital: https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/STUD/2021/676006/IPOL_STU(2021)676006_EN .pdf). Es desconeixen iniciatives iguals o semblants a la que aquí es proposa (més enllà d’alguna simulació de judici en matèria de clàusules abusives (vegeu https://diariodigital.ujaen.es/formacion/estudiantes-de-derecho-de-la-uj...).

Segons l’experiència docent de qui fa aquesta proposta és del tot incidental i imprevisible el nivell acadèmic té cada un dels grups cada curs acadèmic; tant imprevisible com les ganes de participar a classe d’aquells que els integren, així com la major o menor facilitat en engrescar-los...És per tot plegat aquesta proposta abasta dos cursos acadèmics: 2025/2026 i 2026/2027, en un intent de superar, d’alguna manera, les idiosincràsies particulars que pugui arribar a presentar un únic grup.