Noves dades sobre lʼexpansió i la migració de lʼarpella al continent europeu
Combinar la informació derivada de lʼanellament —un mètode convencional per estudiar el desplaçament de les aus— amb tècniques més modernes com ara la modelització espacial i lʼanàlisi dʼisòtops estables és útil per comprendre millor els patrons de distribució i lʼorigen dels ocells en funció del lloc i lʼèpoca de lʼany. Aquestes són algunes de les principals conclusions dels articles publicats a les revistes Journal of Ornithology i Diversity and Distributions per un grup dʼinvestigadors dirigits pel Dr. Santi Mañosa i la Dra. Laura Cardador, del Departament de Biologia Animal i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), i membres del Grup de Recerca de Biologia i Ecologia de Tetràpodes. Aplicacions a la Conservació.
Combinar la informació derivada de lʼanellament —un mètode convencional per estudiar el desplaçament de les aus— amb tècniques més modernes com ara la modelització espacial i lʼanàlisi dʼisòtops estables és útil per comprendre millor els patrons de distribució i lʼorigen dels ocells en funció del lloc i lʼèpoca de lʼany. Aquestes són algunes de les principals conclusions dels articles publicats a les revistes Journal of Ornithology i Diversity and Distributions per un grup dʼinvestigadors dirigits pel Dr. Santi Mañosa i la Dra. Laura Cardador, del Departament de Biologia Animal i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio), i membres del Grup de Recerca de Biologia i Ecologia de Tetràpodes. Aplicacions a la Conservació.
Els treballs científics, en què també han participat equips de lʼInstitut Català dʼOrnitologia, lʼEstació Biològica de Doñana i lʼAgència Canadenca del Medi Ambient, sʼhan centrat en lʼestudi de lʼarpella (Circus aeruginosus), un ocell rapinyaire semicolonial que fa niu a terra, sobretot en canyissars i zones humides.
Un ocell rapinyaire en perill a la dècada dels vuitanta
Tal com explica el professor Santi Mañosa, «a la península Ibèrica, la població nidificant dʼaquest ocell ha experimentat un increment espectacular en les darreres tres dècades, fins al punt dʼarribar a recuperar-se de la situació crítica a la qual havia arribat a trobar-se a finals de la dècada dels vuitanta, a causa sobretot dels plaguicides organoclorats, el drenatge dʼaiguamolls i la cacera». Aquesta població es veu incrementada a lʼhivern per lʼarribada dʼun contingent dʼexemplars important procedent dʼEuropa.
Els treballs analitzen els factors que condicionen lʼexpansió de la població reproductora dʼarpella, la superposició de la distribució de les dues poblacions (reproductora i hivernant), la procedència dels ocells hivernants i els requeriments de cadascuna de les fraccions poblacionals. Per donar resposta a aquestes incògnites, sʼha fet servir una combinació de tècniques tradicionals (anellament) i dʼaltres de més avançades (modelització espacial i anàlisi dʼisòtops estables), que són clau per obtenir tota la informació possible de les escasses dades disponibles en ocells no gaire abundants.
Una població limitada més enllà dels factors ambientals
«Els resultats indiquen que la distribució actual de la població nidificant dʼarpella a la península Ibèrica a la primavera no està condicionada només per factors ambientals —explica la investigadora Laura Cardador—, sinó també per factors que fan que els individus sʼagrupin a prop dʼaltres grups de la mateixa espècie (atracció conespecífica)». «Aquests factors —assegura lʼexperta— alenteixen el procés expansiu i expliquen, en part, lʼabsència de lʼespècie en determinades zones humides aparentment aptes per a les aus».
En canvi, a lʼhivern, la distribució està condicionada exclusivament per factors climàtics i ambientals, ja que els efectius migradors, lliures de cap lligam, ocupen preferentment les zones de clima més favorable, independentment de la seva localització. Així, se situen especialment al llarg del litoral mediterrani i el sud peninsular i ocupen, sovint, àrees on lʼespècie encara no es reprodueix. «Les dades dʼanellament i dʼisòtops estables han permès confirmar que els ocells presents a lʼhivern en aquestes àrees són, efectivament, ocells procedents del centre i nord dʼEuropa i, en menor mesura, exemplars residents, i que lʼorigen geogràfic dʼaquests exemplars varia en funció de lʼàrea dʼhivernada», apunten els autors.
Els resultats mostren que les poblacions dʼocells presents a lʼhivern a la península Ibèrica estan exposats a condicions ecològiques diferents en funció del lloc dʼorigen. Aquest escenari obre noves vies per comprendre per què diferents poblacions —aparentment semblants pel que fa a les condicions imperants en els respectius llocs dʼorigen— presenten tendències o situacions de conservació diferents, a causa, simplement, de la seva segregació a les àrees dʼhivernada, tal com posen de manifest aquests treballs de recerca.
Així mateix, els nous estudis mostren que lʼanellament dʼocells continua sent una eina eficaç per interpretar la informació derivada de tècniques més avançades. En paraules de Santi Mañosa i Laura Cardador, «en conjunt, aquesta aproximació multidisciplinària ens permet obtenir una visió més integrada de lʼecologia i dels problemes de conservació de les poblacions dʼocells a tot el continent».
L. Cardador, F. Sardà Palomera, M. Carrete, S. Mañosa. «Incorporating spatial constraints in different periods of the annual cycle improves species distribution model performance for a highly mobile bird species». Diversity and Distributions, 20(5):515-528, maig de 2014. Doi: 10.1111/ddi.12156
L. Cardador, J. Navarro, M. G. Forero, K. A. Hobson, S. Mañosa. «Breeding origin and spatial distribution of migrant and resident harriers in a Mediterranean wintering area: insights from isotopic analyses, ring recoveries and species distribution modelling». Journal of Ornithology, setembre de 2014. Doi: 10.1007/s 10336-014-1122-0