«Darrere de la violència física de gènere hi ha una sèrie dʼestructures en la nostra societat que la fan possible»
Carla Gallén, estudiant de Belles Arts; Clara Machín, estudiant dʼEstudis Anglesos, i Raquel Suárez, estudiant de Comunicació i Indústries Culturals, són les autores del documental Les sirenes que conserven la veu: violències i microviolències a lʼentorn universitari, treball guanyador del projecte «La UB contra la violència masclista: Uneix-tʼhi de deBò!». La iniciativa, adreçada a lʼalumnat, estava impulsada des de la Comissió dʼIgualtat de la Universitat amb el suport de lʼAjuntament de Barcelona. Lʼobjectiu era elaborar propostes de prevenció i actuació vers la violència masclista que poguessin aplicar-se a la Universitat. S'hi van sumar 153 estudiants, que van presentar 45 treballs en total.
El documental guanyador recopila testimonis dels diversos col·lectius de la comunitat universitària per visibilitzar les desigualtats de gènere que es produeixen a la Universitat. «El llenguatge i les estructures físiques i simbòliques generen discursos de poder i submissió que es perpetuen. Fer-nos conscients dʼaquesta realitat —que sovint ens passa per alt— és lʼúnica manera de replantejar la universitat des dʼuna perspectiva basada en el respecte, la no-violència i els feminismes actius», expliquen les autores. Conversem amb les tres estudiants guanyadores sobre què els ha representat participar en el projecte.
Carla Gallén, estudiant de Belles Arts; Clara Machín, estudiant dʼEstudis Anglesos, i Raquel Suárez, estudiant de Comunicació i Indústries Culturals, són les autores del documental Les sirenes que conserven la veu: violències i microviolències a lʼentorn universitari, treball guanyador del projecte «La UB contra la violència masclista: Uneix-tʼhi de deBò!». La iniciativa, adreçada a lʼalumnat, estava impulsada des de la Comissió dʼIgualtat de la Universitat amb el suport de lʼAjuntament de Barcelona. Lʼobjectiu era elaborar propostes de prevenció i actuació vers la violència masclista que poguessin aplicar-se a la Universitat. S'hi van sumar 153 estudiants, que van presentar 45 treballs en total.
El documental guanyador recopila testimonis dels diversos col·lectius de la comunitat universitària per visibilitzar les desigualtats de gènere que es produeixen a la Universitat. «El llenguatge i les estructures físiques i simbòliques generen discursos de poder i submissió que es perpetuen. Fer-nos conscients dʼaquesta realitat —que sovint ens passa per alt— és lʼúnica manera de replantejar la universitat des dʼuna perspectiva basada en el respecte, la no-violència i els feminismes actius», expliquen les autores. Conversem amb les tres estudiants guanyadores sobre què els ha representat participar en el projecte.
El juny de lʼany passat la Universitat engegava, per primer cop, el projecte «La UB contra la violència masclista: Uneix-tʼhi de deBò!». Què us va motivar a participar en aquesta iniciativa?
Clara: El fet que fos un treball sobre feminisme i de format lliure va ser important a lʼhora de matricular-nos-hi. També que ens permetia indagar en les diferències de gènere i la violència per parlar de coses que no se les considera com a tals, com ara les microviolències o la divisió laboral. Però el que ens va acabar de convèncer va ser que, per fi, trobàvem un projecte interdisciplinari que ens donava lʼoportunitat dʼabordar el tema dʼuna manera artística.
El nostre projecte es basa en la teoria que darrere de la violència física de gènere hi ha una sèrie dʼestructures en la nostra societat que la fan possible, i que, de fet, fan que tingui més sentit que existeixi (la violència de gènere) que no pas que no existeixi. Explorem aquesta teoria amb les persones entrevistades i ens fixem sobretot en la manera com es veu això en lʼentorn universitari.
Com va sorgir la idea del documental?
Raquel: Vam fer una pluja dʼidees de quines parts creatives pensàvem que podrien ser més amenes per transmetre un missatge fàcil però alhora complicat. Van sorgir moltes idees i ens en vam quedar dues de principals: la pàgina web i el documental. Pensàvem que fer una pàgina web sense documental quedava una mica penjat, i que fer un documental sense més no seria suficient. Per tant, vam decidir que el principal canal per arribar a un públic objectiu seria el documental, però a través dʼuna pàgina web.
Quin és lʼobjectiu principal de la vostra proposta?
Raquel: Lʼobjectiu del nostre treball era informar-nos sobre les violències de gènere dins de la Universitat i com ho veien tant els professionals (professorat i PAS) com els alumnes. Pensem que el documental és una manera molt directa de transmetre una informació a un públic en general. Tracta de posar veus i cares a opinions diferents sobre una mateixa temàtica.
La conclusió a què hem arribat és que hi ha molta gent desinformada sobre com està el tema a les universitats, però igual que hi ha gent no informada, hi ha persones que col·laboren perquè això sʼacabi i puguem viure una educació sense discriminació de gènere.
El vostre documental ha resultat el guanyador del projecte. Què significa per a vosaltres aquest premi?
Clara: Estem molt contentes que les idees proposades (no diré nostres perquè van néixer a partir dʼarticles, classes i conferències) siguin considerades les adequades per al jurat. Aquest jurat té repercussió dins de la Universitat perquè està format per membres de les comissions dʼIgualtat de les diferents facultats i, per tant, les possibilitats de canvi (o, com a mínim, de conscienciació) són elevades.
A part de la implicació social del treball, també és un assoliment personal important i una afirmació que la nostra recerca i lluita vital van per bon camí.
Segons un estudi de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, un de cada tres joves de 15 a 29 anys considera «inevitable o acceptable», en determinades circumstàncies, controlar els horaris de la parella, impedir que vegi la família o amistats, o dir-li quines coses pot fer o no. Les dades són preocupants... Què creieu que es pot fer per canviar aquesta situació?
Raquel: Efectivament les dades són preocupants, perquè primer comencem mirant el mòbil de la parella, després controlem amb qui queda i a quina hora, i al final això acaba en una situació més greu que pot tenir conseqüències desagradables. No crec que hi hagi una única solució, però penso que tot passa pel respecte a lʼaltra persona. Pel respecte a les seves llibertats i als seus sentiments i, sobretot, per una confiança que es guanya amb sinceritat. Les persones no podem evitar sentir; per tant, no podem evitar sentir gelosia. Hem dʼacceptar aquests sentiments negatius amb calma i comunicació. Això és el que pot fer una persona a nivell individual. Ara, com a institució o col·lectiu, penso que tot ha de començar amb una millora del sistema educatiu i, a poc a poc, anar creixent i ensenyant valors bàsics de respecte a tots els infants per igual.
Aquest projecte de la Universitat de Barcelona planteja una col·laboració entre la Universitat i els estudiants per combatre la violència masclista i generar canvis en la societat. Penseu que sʼhaurien de fer més iniciatives com aquesta en lʼàmbit universitari?
Carla: No només en lʼàmbit universitari i no només contra la violència masclista. Cal activar-se en múltiples llocs: sindicats, reunions de veïns, empreses...; però, sobretot, en el dia a dia. I també en causes diverses: les violències de gènere, sí, però també per raons de classe, lloc dʼorigen, capacitat econòmica... La lluita feminista és una lluita transversal, i no es pot endegar aquesta lluita sense fer un replantejament complet de lʼstatu quo. Això vol dir que cal actuar sobre totes les formes de violència que sustenten el model capitalista i heteropatriarcal en què vivim. Qualsevol iniciativa que fomenti nuclis dʼacció i reflexió no és només desitjable sinó també necessària.