L'altre grup es va especialitzar en les tècniques polarogràfiques i voltamperomètriques de redissolució que el Prof. Cassasas havia conegut a Minnesota i va esdevenir el Grup d'Electroanàlisi. Amb la Jubilació del Prof. Casassas (1987), el Dr. Miquel Esteban (Catedràtic des de 1993) va passar a dirigir el Grup.
Les primeres investigacions que s'hi van fer deriven de les Tesis Doctorals de Miquel Esteban (1984) i Cristina Ariño (1986), sota la direcció del Prof. Casassas, i es van centrar en l'estudi de substàncies amb grups tiol i dels seus complexos metàl·lics mitjançant elèctrodes de mercuri, on aquestes espècies presenten importants fenòmens d'adsorció electròdica.
Posteriorment, vàries estades de Miquel Esteban i José Manuel Díaz (durant el període 1987-1993) al grup del Dr. H.P. van Leeuwen de la Universitat de Wageningen (Holanda) i la col·laboració amb els Drs. Jaume Puy, Francesc Mas i Josep Galceran, del Departament de Química Física de la UB i de la Universitat de Lleida, van dirigir la recerca del grup cap a l'estudi voltamperomètric de complexos metàl·lics de macromolècules de caràcter polielectrolític com ara àcids policarboxílics sintètics o àcids húmics i fúlvics naturals. La Tesi Doctoral de José Manuel Díaz (1992) és la primera del grup sobre aquest tema, que es va continuar investigant durant la Tesi de Francisco Berbel (2000).
Cap al 1995 el grup d'Electroanàlisi estava perfectament consolidat, amb tres membres estables (M.Esteban, C. Ariño i J.M. Díaz), el propi Prof. Casassas, que continuava com a Professor Emèrit i la incorporació durant alguns anys dels professors visitants Bozidar i Zorana Grabaric (provinents de Zagreb, Croàcia) i Jesús Mendieta (de la Universitat d'Alcalà d'Henares). En aquest temps, la col·laboració, per una banda, amb el Dr. Romà Tauler, del Grup d'Equilibris en Solució i Quimiometria i, per l'altra, amb la Dra Adela Rodríguez, de l'Institut d'Investigació de Geel (Bèlgica) va fer possible un important canvi de direcció en les línies de recerca del grup. Així, es van començar a aplicar tècniques quimiomètriques d'anàlisi multivariant per tal d'analitzar els complicats voltamperogrames (amb nombrosos senyals solapats) que s'obtenen a l'estudi de la complexació de metalls per proteïnes amb elevat contingut en grups tiol. Aquestes biomolècules tenen un paper clau en la regulació de metalls als éssers vius. Els primers compostos d'aquest tipus que es van estudiar van ser el glutatió (GSH) i les metal·lotioneïnes (MT), essencialment dins de la Tesi Doctoral de Sílvia Díaz (2001). Després, l'estudi es va ampliar a les fitoquelatines (PC, les biomolècules anàlogues de les MT dels animals en els organismes vegetals) tot coincidint amb la Tesi Doctoral de Boris Cruz (2003). Les darreres Tesis Doctorals del grup han continuat l'estudi d'aquests sistemes amb la incorporaciò de noves tècniques experimentals per complementar la informació voltamperomètrica i de noves metodologies quimiomètriques per tractar conjunts de dades no lineals. Així, la Tesi d'Elena Chekmeneva (2010) va aprofundir sobretot en l'ús de les valoracions calorimètriques isotèrmiques (ITC) i l'espectrometria de masses (ESI-MS), i la Tesi d'Arístides Alberich (2011) en l'aplicació del dicroísme circular (CD) i en el desenvolupament de metodologies per corregir el desplaçament lateral dels senyals voltamperomètrics. D'altra banda, les Tesis Doctorals de Rui Gusmao i Santiago Cavanillas (en fase de realització) es basen en la utilització i optimització d'aquestes tècniques i metodologies en el cas de mescles complexes de ions metàl·lics i pèptids rics en grups tiol.
Paral·lelament a l'estudi de bioreguladors metàl·lics, també es va aprofundir en el desenvolupament i aplicació de noves metodologies de mesura electroquímica en el camp de l'especiació de metalls. Aquest és el cas de la cronopotenciometria de redissolució (SCP), àmpliament estudiada a la Tesi de Núria Serrano (2007) i la polarografia de corrent altern (ACP) sensible a la fase, que va ser l'objecte de la Tesi d'Anna Garrigosa (2010). També, Núria Serrano i Arístides Alberich van estudiar l'aplicabilitat dels elèctrodes de pel·lícula de bismut (sobre elèctrodes convencionals i serigrafiats) en aquest tipus de mesures. Actualment, Núria Serrano està investigant les possibilitats de la Voltamperometria d'Eliminació a la seva variant d'escombratge lineal (EVLS) mitjançant una recent col·laboració amb la Dra. Libuse Trnkova, de la Universitat de Brno (Rep. Txeca).
Per últim, també s'ha abordat el tema de la detecció electroquímica en cromatografia líquida (LC) i anàlisi per injecció en flux (FIA). L'origen d'aquesta línia de recerca rau en un projecte d'investigació dirigit per la Dra. Ariño que va permetre estudiar les possibilitats de la detecció voltamperomètrica en sistemes de flux amb el suport de tècniques quimiomètriques i amb utilització tant d'elèctrodes convencionals com de sèries d'ultramicroelèctrodes. Aquestes investigacions es van traduïr en la Tesi d'Olga González (2009) i actualment continuen dins del projecte de Tesi d'Àngela Dago, que està començant a aplicar les metodologies investigades prèviament a l'anàlisi per LC de mostres sintètiques i extractes naturals de fitoquelatines.
Finalment, cal recordar que, malgrat que la recerca del grup s'ha estructurat sobretot en funció de les Tesis Doctorals esmentades, una part important d'aquesta s'ha realitzat també en forma d'estades més breus de persones que han realitzat la Tesi de Llicenciatura o un Màster. Aquest és el cas de Antonia Redondo, Miquel Àngel Benade, Anna Maria Nadal, Dolors Giménez, Marco Argudo, Beatriz Cancho, Marta Torres, Amanda Monjonell, Roger Serra, Maria José López, Mercedes Fernández, Josep Agulló, Carmen de Haro, Elisabet Kapoya, Mar Gómez, Nuria Martín, Ricard Reynaldos i Claudia Gilsanz.
Tampoc no cal oblidar les valuoses col·laboracions amb investigadors que han acollit els nostres doctorands en estades científiques, com ara els Drs. J. Wang (New Mexico State University, USA), M.L. Simoes Gonçalves i A.M. Almeida Mota (Universidade Técnica de Lisboa, Portugal), I. Sestakova (Heyrovsky Institute, Praga, Rep. Txeca) i G. Scarano (Università di Pisa, Itàlia). |
