El Club Femení i d'Esports de Barcelona, de María José González Madrid
L’augment de la pràctica de l’esport per part de les dones —i la seva visibilització— va ser, des de principis del segle passat, un fenomen que s’ha d’analitzar tenint en compte aspectes diferents i complexos. Per una banda, la pràctica esportiva va ser considerada absolutament moderna, i les imatges que es van construir (per exemple a la publicitat i a l’art) de les “dones modernes” van recollir aquest imaginari, associant la pràctica esportiva a l’ús de robes més còmodes i a una “dona alliberada”, preocupada pel cos, per les relacions socials i per la
moda. Per l’altra, la pràctica esportiva va ser un espai de sociabilitat entre dones i una possibilitat de situar-se en l’espai public. A més, hem de tenir en compte que la pràctica esportiva recollia les preocupacions i l’interès per la salut i la cura del cos, que en el cas de les dones es vinculava a la idea d’una maternitat sana que incidia en la millora general de la població o d’un “poble”.
Malgrat totes aquestes complexitats, el Club Femení i d’Esports de
Barcelona va ser un dels espais de dones i feminista (“raonablement feminista”, com es va definir per part de les dones que el van constituir) més importants de la
Barcelona de la preguerra, vinculat a propostes polítiques progressistes i catalanistes. El Club Femení d’Esports (així, sense la “i”, era el seu primer nom) es va fundar, a iniciativa de
Teresa Torrens i
Enriqueta Sèculi l’any
1928 , uns anys abans de l’altre important espai de cultura de dones de la ciutat durant la década dels anys
1930 , el Lyceum Club. Aquest últim va seguir un model europeu i va ser freqüentat per les intel·lectuals, en canvi el Club Femení va ser la primera entitat esportiva exclusivament femenina de tot l’Estat espanyol i volia tenir un caràcter més popular i ser assequible econòmicament a més dones.
El club va tenir diferents seus, totes al centre de Barcelona: primer al carrer Llibreteria, després al Pas de l’Ensenyança i finalment, durant la República, a la Plaça d’Espanya. Els esports que practicaven les noies al club eren: natació, gimnàstica, atletisme, esgrima, tenis, bàsquet, patinatge, excursionisme, hoquei...
Un aspecte molt destacable i particular d’aquesta associació esportiva va ser la importància que es va voler donar al desenvolupament intel·lectual, cultural i educatiu. L’interès per la cultura va ser central, i de fet, l’afegit de la “i” al nom del Club, convertint-lo en Club Femení i d’Esports, volia reflectir la voluntat d’abast social i cultural del centre. El que pretenien les dones del Club era “agermanar sempre el conreu del cos amb el de l’esperit, indicant amb això que els esports no constitueixen l’únic fi de l’entitat”. De fet, el lema escollit va ser “Feminitat, Esport, Cultura”. El Club es va organitzar en cinc comissions: Cultura i educació; Esports; Turisme i excursionisme; Actuació social, propaganda i festes, i Educació
física, sanitat i
higiene. També hi havia una secció infantil, “Les Daines”.
Des del Club es van organitzar cursos i cicles de conferències, un servei de
biblioteca, xerrades d’orientació a les lectures... Des del
1931 , la participació de les escriptores
Anna Murià i
Maria Teresa Vernet a la junta directiva del club va incidir més en l’organització d’iniciatives com el concurs literari i la inclusió de temes culturals i socials als articles publicats a la revista de l’entitat, Portantveu del Club Femení i d’Esports.
A més, el club va ser un espai que es significà políticament, per exemple a la campanya pro-amnistia de
1930 , al plebiscit per l’estatut el
1932 o a l’organització de l’Olimpiada Popular a
Barcelona el
1936 .
Imatges
Per saber-ne més
Neus Real Mercadal,
El club Femení i d’Esports de Barcelona, plataforma d’acció cultural. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.
Breve historia feminista de la literatura española (en lengua catalana, gallega y vasca). Madrid: Anthropos, 2000.
Joana Luna, “L'esport, ¿un miratge de l'alliberament? El Club Femení i d'Esports 1928-1936”.
L'Avenç, núm. 12 (febrer de 1988), pp. 26-29.
