Buscar

Isabel Segura Soriano. La biblioteca popular Francesca Bonnemaison.

Isabel Segura Soriano.
La biblioteca popular Francesca Bonnemaison.

La biblioteca popular Francesca Bonnemaison, de Isabel Segura Soriano

La història més recent de les dones a Catalunya, ha estat, entre molts d’altres aspectes, la història de l’ocupació d’espais i també de creació d’espais propis.

L’any 1909, es creà la Biblioteca Popular per a la Dona. Era la primera biblioteca pública femenina d’Europa i s’avançà gairebé vint anys a d’altres projectes similars, com ara la Fawcett Library, de Londres. L’èxit de la iniciativa va ser tal que, un any després, el 1910, de biblioteca passà a institut i del claustre de Santa Anna, primera ubicació, a la Casa de la Misericòrdia, al carrer d’Elisabets.

Promoure la il·lustració i la cultura de les dones era l’objectiu de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, amb la voluntat de barrejar “lo útil ab lo agradable” i d’oferir uns coneixements científics, artístics i manuals. La barreja dels tres tipus d’ensenyaments és el que farà de l’Institut un centre excepcional, pel que fa a l’oferta cultural adreçada a les dones a la Catalunya de les primeres dècades del segle. Les promotores de l’Institut, agudes observadores de la realitat que les envoltava, optaren per adequar i ajustar la seva proposta formativa al “progressiu moviment del comerç i de la indústria”. Amb previsió de futur, el centre, doncs, oferí una educació especialitzada per tal que les dones arribessin al mercat laboral dotades de tot un conjunt de coneixements i habilitats que es requerien per a l’exercici de les noves professions.

Poc temps després, l’Institut creà la secció d’Indústries artístiques i posà en marxa tallers. La idea no era nova. Els tallers de l’Institut ens remeten a aquells tallers que el moviment dels Arts and Crafts, havien propiciat en alguns països europeus i que comptaven amb una alta participació de les dones.

L’Institut, a través de Francesca Bonnemaison, des dels primers anys de la seva creació, es vincula a diferents entitats ciutadanes, destinades a la promoció dels oficis artístics, entre elles el Foment de les Arts Decoratives (FAD), institució creada el 1903 i encara vigent.

A partir de 1914-1915, l’Institut implantà un nou pla d’estudis que oferí un grau d’estudis preparatoris de cultura general i batxillerat. La seva directora pedagògica, Rosa Sensat, es plantejava com a objectiu donar a la dona una base de cultura científica i artística que fos garantia de perfecció en el seu treball i que la possibilités per a lluitar amb èxit en l’exercici de la seva carrera professional en condiciones de superioritat. Són paraules de Rosa Sensat.

Les alumnes de l’Institut creixien i creixien, a mesura que s’ampliava l’oferta acadèmica amb cursos absolutament innovadors per a l’època, com ara el de Delineació, impartit, a partir de 1918, per Leonor Ferrer que fou la primera dona delineant de l’estat espanyol i cap de l’oficina 28 de plànols de la Sociedad General de Teléfonos, . I d’altres no tan innovadors però que van tenir una acollida fenomenal, com ara les classes de cuina, —unes especialitzades, d’altres no—, amb una assistència tan massiva que va fer plantejar l’equip directiu la necessitat de tenir un espai propi. També s’ampliaven els serveis: la biblioteca creixia any rere any; la borsa de treball... i un llarg etcètera.

Finalment, el dia 8 d'octubre de 1922, coincidint amb la sessió formal d’obertura del curs 1922-23, s’inaugurà el nou casal, al carrer més baix de Sant Pere, número 7. El nou edifici, va permetre que més de 30.000 dones, circulessin lliurement per la seu de l’Institut. El creixement no tenia aturador però, a partir de 1930, l’endeutament econòmic progressiu i l’esclat del conflicte bèl·lic, entorpiren el funcionament de la institució. Acabada la Guerra Civil, el consell directiu de l’Institut cedí a la Diputació de Barcelona “todo el haber del Instituto de Cultura y Biblioteca Popular de la Mujer, haciéndose cargo la misma de todo el activo y pasivo de la institución para que continue la obra social del Instituto”.

Durant el franquisme i les primeres dècades de la democràcia, l’institut va ser ocupat per diverses institucions. Finalment, el 2003 i gràcies a la pressió de diversos col·lectius de dones, la seu de l’Institut tornava a ser allò que havia estat en els seus inicis un espai de dones, una fita en la topografia femenina de la ciutat.


Imatges

Alumnes al pati de l'Institut de Cultura de la Dona a la nova i última seu al Carrer Sant Pere més baix, 7. Circa 1922. Arxiu fotogràfic Biblioteca Francesca Bonnemaison. Barcelona.


Sala de lectura "Montserrat Patxot" de la Biblioteca Popular de la Dona. Fotografia presa els anys 20. Arxiu fotogràfic de la Biblioteca Francesca Bonnemaison. Barcelona.



Per saber-ne més

Isabel Segura, Memòria d’un espai. Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, 1909-2003. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.

Isabel Segura; Anna Cabó, “Francesca Bonnemaison i Farriols: constructora de un espacio cultural de mujeres”, a Treinta retratos de maestras, Madrid, Cuadernos de pedagogía, 2005.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)