Buscar

Isabel Pérez Molina. Les dones davant la llei a l’edat moderna.

Isabel Pérez Molina.
Les dones davant la llei a l’edat moderna.

Les dones davant la llei a l’edat moderna, per Isabel Pérez Molina

Els cicles de vida de les dones, el matrimoni i la viduïtat, els drets de successió, les dones com a delinqüents i com a víctimes de la delinqüència, els plets i la pràctica jurídica, són alguns dels aspectes que poden ser analitzats pel que fa a la llei a l'edat moderna. La llei prescriu l'obediència de l'esposa al seu marit, que les dones eren elements necessaris per a la reproducció i transmissió de la riquesa en el matrimoni, mentre que poques vegades n’eren beneficiàries. Els drets de viduïtat a Cataluna durant el període modern depenien dels desitjos del marit, el que feia que es trobés en una posició vulnerable.

El marc fonamental en què es va desenvolupar la vida de les dones dins del model ideològic patriarcal modern era la família. La seva posició estaria relacionada, per tant, amb el seu lloc en la família, més que amb la seva classe social. Aquesta darrera no depenia dels seus mèrits sinó de l’estatus o classe social dels homes de la seva família, particularment el marit si estava casada. Els cicles de vida, en relació amb el matrimoni o la viduïtat, determinaven la seva posició a la família i el seu estatus. Donaven forma a la personalitat jurídica de les dones. El seu paper econòmic, així com les seves tasques productives i reproductives, també s'inclourien dins d'aquest marc. El matrimoni era per tant la base per a la reproducció social. Al voltant de la família, les lleis de successió i les costums destinades a salvaguardar l'herència de la família adquireixen el seu sentit més ampli.

El sistema econòmic familiar català es basa en la separació de béns. No obstant això, els capítols matrimonials podien establir acords econòmics diferents. El pacte doncs tenia prioritat sobre la separació de béns, que es convertia així en un sistema supletori. El sistema de separació de béns estableix que cada cònjuge té la propietat i el dret a gaudir del seu patrimoni propi, tant del que tenia abans del matrimoni com del que hagi obtingut durant aquest. Cada cònjuge pot llegar els seus béns entre vius o post mortem, en vida o després de la mort, en testament. Aquest sistema no beneficiava les dones, ja que el seu treball no es valorava i existia la figura jurídica de la presumpció muciana, per la qual, qualsevol bé adquirit per l'esposa pertanyia al marit a no ser que pogués provar que els va comprar amb actius propis diferents de la seva dot —el que era inusual. D’altra manera s’entenia que aquests béns podien tenir un origen il·lícit, com per exemple, l’adulteri. És a dir, les dones no podien augmentar el seu patrimoni durant el matrimoni com passava amb el sistema de societat conjugal castellà.

El dret successori català col·locava les dones en clar desavantatge respecte dels homes pel que la successió patrimonial es refereix, ja que l’heretament significava unigenitura i primogenitura masculina. El desig de mantenir la propietat indivisa i evitar-ne al màxim la fragmentació va portar a la tendència dins les famílies de nomenar un hereu únic. Aquest rebia tota l’herència o era el successor legal del seu pare i assumia el títol de cap de la casa quan el seu pare moria. La transmissió de l'herència es podia fer mitjançant la designació d'un hereu en un testament, però era molt més comú fer-ho a través d'un heretament en capitulacions matrimonials. La possibilitat de nomenar una pubilla (hereva) depenia de l'existència de germans barons, per tant només les dones heretaven si la demografia els era favorable. La majoria eren cabaleres, és a dir, tenien dret només a la part legal de l'herència, que es materialitzava en el dot. El dot estava relacionat amb l'honor. Un matrimoni sense dot era un matrimoni sense honor. La quantitat del dot era una indicació del grau d'honor de les famílies involucrades. Des que es va convertir en habitual que la família de la núvia l’aportés, les dones eren considerades una càrrega financera, tot i que el dot era, a la pràctica, una bestreta de la seva part jurídica de l'herència, una bestreta del que era legítimament seu, de conformitat amb el dret de successió. Sovint, el dot era l'única contribució econòmica efectiva per al nou matrimoni, ja que si bé el marit podia ser un hereu no tenia accés real als actius fins a la mort dels pares. D’altra banda la dona rebia per part del marit l’escreix, una donació nupcial que depenia de l’import del dot però de la qual el marit tenia l’usdefruit i no es lliurava fins a la seva mort, quan la dona es convertia en vídua.

Mort el marit, la vídua passava l’any de plor, durant el qual tenia dret a ésser alimentada per l'hereu, que no li hauria de restituir el dot i l’escreix fins haver exhaurit aquest termini. En finalitzar el període, podia prendre possessió dels béns del marit en tant no fossin retornats els seus béns dotals, esdevenint així tenutària. El marit també podia nomenar-la en capítols matrimonials o testament “senyora, majora, poderosa i usufructuària” dels béns, el que significava que actuava com usufructuària universal i administradora, substituint el seu marit com a persona jurídica, fins que a la seva mort els béns passessin a l’hereu –si aquest no aconseguia que renunciés. Tenir l’usdefruit dels béns donava moltes possibilitats d'acció a nivell econòmic i legal. El dret a la tenuta es regulava per la Constitució Hac Nostra, que podria considerar-se un pas enrera respecte de l’Usatge Vídua, que concedia a la dona l’usdefruit de tots els béns per llei.

Malgrat tot, les dones sovint van fer cas omís de les barreres legals. Les ambigüitats en la definició del que era honorable o no va ajudar a crear un límit prou ampli, i a la vegada, va permetre un cert marge d'acció que les dones utilitzaren per al seu desenvolupament personal o pel seu benefici. Aquesta és una conclusió òbvia a partir de l'estudi dels plets i demandes civils de la Audiència, en els quals algunes dones van fer ús de la llei per tal de mantenir drets o obtenir propietats.


Imatges


Per saber-ne més:

Isabel Pérez Molina. Las mujeres ante la ley en la Cataluña moderna, Granada, Universidad de Granada, Colección Feminae, 1997.

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Lugares (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)