El terme anglès quarkoniumestà format, segons la Viquipèdia, per la paraula quark i la paraula onium, que fa referència a al sistema lligat format per una partícula i la seva antipartícula. Altres noms amb el mateix mecanisme de formació són positroniumo muonium, entre altres.
En català, es documenten les formes equivalents positroni i el muoni, per exemple. Però no es troba documentat el nom o formant oni, usat com a sufix en la formació d’aquesta sèrie de termes. No obstant això, cal deduir que la denominació correcta en català per a quarkonium ha de ser quarkoni per analogia amb les formes documentades positroni i muoni (malgrat que a la Viquipèdia apareix un article en català amb la denominació quarkonium).
En castellà, sí que es documenten les formes quarkonioi el nom i sufix onio. El fet que en castellà s’adapti la forma llatinitzada –onium reforça la conveniència d’adaptar-lo també en català.
La forma preferible és optimitat (principi d’optimitat), atès que l’adjectiu del qual deriva és òptim (i no pas optimal). Segurament per influència de l’anglès, és molt habitual l’ús d’optimalitat en català. Però en fonts fiables aquesta forma no està recollida; sí que es documenta, en canvi, optimitat (com en el terme lingüístic teoria de l’optimitat).
L’adjectiu sintènic prové del substantiu sintènia, recollit en el Vocabulari de genètica consultable a l’UBTERM. Tal com s’explica a l’entrada synteny de la Viquipèdia en anglès, el terme sintènia fa referència a dos conceptes relacionats:
En la genètica clàssica, la sintènia descriu la col·localització física de locus genètics en el mateix cromosoma dins d’un individu o d’una espècie.
En la biologia actual, la sintènia s’utilitza més habitualment per referir-se a la col·linearitat, és a dir, la conservació de blocs d’ordre entre dos conjunts de cromosomes que es comparen entre si. Aquests blocs es coneixen com a blocs sintènics.
Tant el nom sintènia com l’adjectiu sintènic són neologismes formats a partir dels formants grecs sin– ‘conjuntament; alhora’ i –tènia, del grec tainía ‘cinta’.
Per tant, el sintagma regions sintèniques és una formació correcta i ben documentada en diverses llengües.
Un organoide (en anglès, organoid) és un òrgan tridimensional mínim desenvolupat in vitro. Trobem aquest terme en l’article «Biologia i genètica 2013» d’Enciclopèdia.cat. En una fitxa del Cercaterm pendent de revisió i procedent del DEMCAT, es presenta organoide com a sinònim complementari d’orgànul, però aquesta informació està pendent de confirmar. En tot cas, no tots els organoides, en el sentit que es documenta a la Viquipèdia i en altres fonts, es poden considerar orgànuls (constituent ben diferenciat i amb funció definida d’una cèl·lula).
La formació organoide té relació, a més, amb el terme tumoroide, comentat al mateix Sens dubte.
La substantivació de l’adjectiu femení operativa, no recollit per ara en els diccionaris, s’interpreta en la majoria de contextos en el sentit de ‘conjunt d’operacions’, com ara en l’expressió operativa bancària. Aquesta substantivació de l’adjectiu femení operativa és, probablement, un procés analògic al que ha donat lloc al substantiu normativa en el sentit de ‘conjunt de normes’.
Les majúscules distintives serveixen per designar referents singulars. A la Universitat de Barcelona hi ha un sol Consell de Govern, com a òrgan constituït formalment, per a tota la institució. El nom propi d’aquest òrgan únic s’escriu, per tant, amb majúscules inicials, com també, per exemple, el Claustre Universitari o la Comissió de Política Lingüística.
En canvi, a la UB hi ha disset facultats i, a cadascuna, hi ha una junta de facultat, és a dir, hi ha disset juntes de facultat. La junta de facultat també és un òrgan de govern constituït formalment, però no és únic, sinó que aquesta denominació serveix per designar disset òrgans diferents i, per tant, en referències genèriques, s’escriu en minúscula.
Un cas diferent és si es fa referència a una de les juntes de facultat concreta. Quan n’identifiquem una d’única i singular, optem per la majúscula, per exemple, la Junta de Facultat de Biologia o la Junta de Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació.
El terme cabildeo fa referència a les accions que duen a terme individus, empreses o grups d’interès per influir en les decisions de les autoritats públiques, especialment en l’àmbit legislatiu o regulador. En català s’usa l’anglicisme lobby per fer referència al grup i el derivat lobbisme (en anglès lobbying) per fer referència a l’activitat.
La forma ideató és un calc de l’anglès ideathon, que es pot acceptar per paral·lelisme amb els calcs recollits al Cercaterm hackató i datató com a equivalents de hackathon i datathon, respectivament. Es tracta de l’adaptació al català d’acrònims formats amb la terminació –athon com a segment final de la paraula marathon.
No obstant això, cal tenir present que aquests calcs són poc transparents en català, ja que la terminació –ató està fortament associada a formes diminutives masculines, més que no pas a substantius femenins (una hackató, una ideató, etc.). En canvi, en anglès hi ha poques paraules acabades en –athon, i això ha facilitat identificar aquest sufixoide amb marathon.
Per aquesta raó, les expressions com ara marató de hackers o marató de dades, també recollides al Cercaterm, són més entenedores i naturals. Altres exemples que defugen el calc són marató televisiva (< telethon), viquimarató (< edit-a-thon), marató de dansa (< danceathon), etc. En consonància amb aquest tipus de construccions més naturals en català, cal valorar la conveniència de parlar d’«una marató d’idees» en comptes de parlar d’«una ideató».
Les fórmules més documentades per fer referència a l’última lliçó magistral que un acadèmic imparteix públicament en un acte institucional d’homenatge com a cloenda de la seva trajectòria docent i investigadora, són lliçó de jubilació, el llatinisme lectio ultima o ultima lectio, o la traducció última lliçó. Hi pot haver encara altres variants, però la forma lliçó jubilar no és adequada ni gaire usada. El principal problema que presenta és que l’adjectiu jubilar fa referència al jubileu, i no pas a la jubilació.
D’acord amb les indicacions del document Citar i fer referències amb l’estil APA (APA 7th ed.), elaborat pel CRAI | Biblioteca del Campus Mundet (accessible des de la pàgina Assessorament en l’elaboració de referències bibliogràfiques i també des del Dipòsit digital de la UB), cal substituir el signe et (&) de les citacions i referències amb més d’un autor per la conjunció copulativa i si la citació o referència apareix en un text en català, o bé la conjunció castellana y si la citació o referència apareix en un text en castellà. Així doncs, l’ús del signe & o de les conjuncions i o y per a les citacions i referències amb més d’un autor, s’ha d’usar de manera uniforme d’acord amb la llengua del text en què s’insereixen les citacions o referències, i no pas en funció de la llengua de l’obra citada o referenciada, tal com es fa amb qualsevol altra indicació (dins, a, s. d., etc.).
D’acord amb la definició del DIEC2 i altres diccionaris, l’adjectiu gros s’aplica a un objecte «que té un volum considerable, que ultrapassa el volum ordinari», mentre que l’adjectiu gran s’aplica a un objecte «de dimensions superficials, de capacitat, en quantitat, d’intensitat, considerables, que excedeixen la mida ordinària o usual». D’acord amb aquestes definicions un planeta o qualsevol altre cos celeste pot ser gros o gran segons si fem referència al seu volum (a l’espai que ocupa) o bé a les seves dimensions superficials, si és que per dimensions superficials podem entendre, per exemple, el seu diàmetre o la seva extensió.
Si seguim aquest criteri, totes dues expressions serien possibles i les trobem documentades en fonts fiables: al Cercaterm trobem l’adjectiu gran aplicat al planeta Júpiter, mentre que a l’Enciclopèdia.cat usen l’adjectiu gros.
No obstant això, en els textos acadèmics indexats a Google acadèmic hi ha un clar predomini de l’ús de gran en aquests contextos. Sovint s’atribueix la predominança de gran a la influència del castellà, que utilitza grande per a tots els casos. Hi ha la possibilitat, però, que la mateixa sinonímia parcial i límits vacil·lants entre els dos adjectius hagi aplanat el camí a gran.
Més enllà de les definicions i els exemples que apareixen als diccionaris, una consulta al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) ens permet observar exemples que no encaixen amb el patró general de les definicions del diccionari, com ara taca grossa, on no hi ha volum i, en canvi, intuïtivament hi pot escaure tant un adjectiu com l’altre.
Probablement, les definicions dels diccionaris no poden condensar els usos vacil·lants d’aquests dos adjectius, i per tant no són la millor guia per resoldre casos no previstos, llevat d’expressions en què, especialment l’adjectiu gros, ha quedat fossilitzat o predomina clarament: dit gros, festa grossa, fer passar bou per bèstia grossa, etc.
En la terminologia científica, l’adjectiu gros s’usa en termes relacionats amb partícules minerals, com ara arena grossa, argila grossa, etc. En els noms comuns de la botànica i la zoologia hi ha un gran nombre de denominacions amb l’adjectiu gros, que s’expliquen probablement per l’origen popular de moltes d’aquestes denominacions i que han facilitat que se’n creïn de noves per analogia (com ara cigala grossa). Però també en aquest àmbit es recullen vacil·lacions, com en el cas de la corretjola gran (o grossa).
Més enllà de les recomanacions reiterades sobre la conveniència d’usar gros en comptes de gran per referir-se a objectes voluminosos, caldria fer una anàlisi molt més aprofundida de la distribució d’aquests dos adjectius que no es limiti a les expressions paradigmàtiques del tipus peix gros i sala gran; altrament, és molt difícil de saber si peix gran és una expressió també acceptable o bé incorrecta.
Aquest terme fa referència a un document mitjançant el qual una organització exposa oficialment el seu punt de vista sobre un assumpte determinat. En francès i en castellà, les denominacions habituals sóndocument de position i documento de posición, respectivament; en castellà també es documenta molt documento de posicionamiento. En català, en paral·lel al que passa en castellà, les dues formes més documentades són document de posició i document de posicionament, amb un cert predomini de la segona forma. Totes dues formes es poden considerar lingüísticament correctes, tot i que potser la forma amb posicionament és més entenedora.
En determinats contextos, pot ser més adequat usar formes, com ara informe de posició o informe de posicionament (si el document inclou dades que justifiquin la posició exposada), declaració de posició o declaració de posicionament (en contextos diplomàtics), manifest (en contextos reivindicatius), entre altres possibilitats.
D’acord amb el criteri «Universitats, facultats, escoles universitàries, departaments» del Llibre d’estil de la UB, es recomana de traduir els noms d’aquestes i altres entitats universitàries a la llengua del document en què s’insereixen, per tal de facilitar-ne la lectura i afavorir-ne la comprensió.
No obstant això, es manté sempre el nom original en català quan apareix en un logotip. També es manté el nom en català en textos de tipus legal, com ara convenis o contractes.
Les denominacions en català, castellà i anglès de les universitats de la Xarxa Vives i de les facultats i departaments de la UB es poden consultar a l’Omnia nomina, entre moltes altres denominacions relacionades amb la UB.
La salutogènesi és un concepte introduït per Antonovski el 1996 que expressa una noció oposada a la patogènesi. Tots dos mots estan formats per la forma sufixada –gènesi, del grec génnesis ‘generació’. Les formes adjectives d’aquests mots poden formar-se amb els sufixos –gen o –gènic, segons el significat.
-gen, -gena s’utilitza per a crear noms i adjectius en què sobretot s’indica que generen o produeixen l’element a què fa referència la base. Per exemple, patogen en l’expressió agent patogen.
-gènic, -gènica s’utilitza per a crear adjectius en què sobretot s’indica que són generats o produïts per l’element a què fa referència la base. Per exemple, patogènic en l’expressió procés patogènic.
De la mateixa manera, el nom salutogènesi pot estar relacionat amb l’adjectiu salutogen o amb l’adjectiu salutogènic, segons el que es vulgui expressar.
El terme work-life flow es va crear arran d’un projecte europeu del programa Erasmus+ Strategic Partnership Project, tal com expliquen Rita Berger i Jan Philipp Czakert en l’article The Science of Work-Life Flow. Aquest concepte reinventa el tradicional work-life balance (traduït al català per conciliació de la vida laboral i familiar, entre altres variants) per tal d’adaptar-lo a les noves condicions laborals (teletreball, digitalització, flexibilitat laboral), en què es produeix una interacció dinàmica entre la vida laboral i la personal. La idea del work-life flow és la de fluïdesa i interconnexió entre les esferes laboral i personal, i la possibilitat que es puguin enriquir mútuament, en comptes de competir per l’equilibri entre una esfera i l’altra.
Aquest terme és força recent i no hi ha encara cap proposta per al català. Les poques formes traduïdes que s’han documentat en alguna llengua romànica fan una traducció literal de l’anglès: flujo entre la vida laboral i personal, flux travail-vie personnelle, flux travail-vie privée, etc.
El terme anglès collective online international learning (COIL) es tradueix a les diferents llengües romàniques de dues maneres diferents segons l’ordre dels diferents adjectius.Aquests són els resultats a Google acadèmic:
ca: aprenentatge internacional col·laboratiu en línia (1 resultat)
ca: aprenentatgecol·laboratiuinternacional en línia (2 resultats)
es: aprendizajeinternacionalcolaborativo online/en línea (147 resultats)
fr: apprentissageinternationalcollaboratifen ligne (9 resultats)
fr: apprentissagecollaboratifinternational en ligne (3 resultats)
pt: aprendizagem internacional colaborativa online (37 resultats)
pt: aprendizagem colaborativa internacional online (44 resultats)
Més enllà de les qüestions numèriques, no sembla que hi hagi un ordre jeràrquic clar entre els adjectius que ens pugui guiar sobre l’ordre preferent. D’acord amb la mateixa definició del terme, els adjectius podrien anar en un altre ordre. El terme va ser encunyat per Jon Rubin, professor de la Universitat Estatal de Nova York, l’any 2004. Aquesta metodologia d’aprenentatge reuneix les tres característiques esmentades: és internacional, col·laborativa i en línia. No hi ha una veritable estructura jeràrquica entre els adjectius. Ara bé, el fet que ja existeixi un terme aprenentatge col·laboratiu, pot facilitar de manera lògica la construcció del terme aprenentatge col·laboratiu internacional en línia, amb els altres dos adjectius posposats.
En ciències de la salut, el mètode formatiu que recrea situacions clíniques amb el màxim realisme possible s’anomena simulació d’alta fidelitat, que es contraposa a la simulació de baixa fidelitat. En anglès, high-fidelity simulation (HFS) i low-fidelity simulation (LFS).
En alguns textos acadèmics s’usa també l’expressió alta simulació com a sinònim de simulació d’alta fidelitat. Aquesta forma més breu, tot i que és menys freqüent, es pot assimilar a altres expressions amb l’adjectiu alt anteposat al nom, al qual confereix un sentit de qualitat o intensitat superior, com ara alta velocitat, alta costura, alt càrrec, etc. Així doncs, es pot considerar que alta simulació és una forma sinònima de simulació d’alta fidelitat.
L’expressió equip deganal és una fórmula descriptiva, no fa referència a cap òrgan amb aquesta denominació. Per tant, cal escriure-la amb minúscula inicial dins d’un text.
Escriu un comentari