El terme exposoma, encunyat pel doctor Christopher Paul Wild, fa referència a tots els factors d’origen no genètic a què estem exposats i que influeixen en la nostra salut. En paraules del mateix autor:
The concept of the exposome was developed to draw attention to the critical need for more complete environmental exposure assessment in epidemiological studies; environment is defined in this context in the broad sense of ‘non-genetic’. The exposome, therefore, complements the genome by providing a comprehensive description of lifelong exposure history. [Christopher Paul Wild, The exposome: from concept to utility, International Journal of Epidemiology, Volume 41, Issue 1, February 2012, Pages 24–32, https://doi-org.sire.ub.edu/10.1093/ije/dyr236]
Tal com podem veure, el terme exposoma és un compost format per paral·lelisme amb genoma. Hi ha certa discussió sobre la formació de genoma (segons algunes fonts està format amb la barreja del substantiu gen + la part final de cromosoma), però les fonts més fiables, com l’Oxford English Dictionary, consideren que es tracta d’una formació a partir de la forma sufixada −oma:
-ome, comb. form
Origin: Formed within English, by clipping or shortening; perhaps partly modelled on a French lexical item, and perhaps partly modelled on a German lexical item Etymons: English condylome , condyloma n., sclerome , scleroma n., rhizome n. Etymology: < -ome (in e.g. condylome, variant of condyloma n., sclerome, variant of scleroma n., rhizome n., etc., alterations of earlier forms in –oma comb. form), perhaps partly after French –ome, German –om –oma comb. form. 1. Medicine. Forming nouns with the sense ‘swelling, tumour’, as odontomen.rare. 2. a. Botany. Forming nouns with the sense ‘a part of a plant with a specified structure or nature’, as caulomen., rhizomen., trichomen. b. Zoology. Forming nouns with the sense ‘a part of an animal with a specified structure or nature’, as cladomen., rhabdomen., trichomen. 3. Cell Biology and Molecular Biology. Forming nouns with the sense ‘all of the specified constituents of a cell, considered collectively or in total’, as plastidome n., plastome n., vacuome n.
En català, tots els mots formats amb el sufix –oma són masculins: condiloma, escleroma, rizoma, odontoma, tricoma, vacuoma, bioma, genoma, etc. Per tant, també és masculí exposoma. I l’expressió correcta és exposoma químic.
La sigla LGTB, referida al col·lectiu social de lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres, presenta també les variants LGBTI (amb una I de intersexuals), LGTBIQ (amb una Q de queers) i LGBTIQ+ (amb un signe + per englobar les persones de qualsevol orientació sexual o identitat de gènere no normatives), a més d’altres variants pel que fa a l’ordre de les inicials.
Quan aquesta sigla forma mots compostos —com ara LGTB-fòbia— els dos components se separen amb un guionet, tal com recollirà la nova versió de l’Ortografia catalana per als compostos en què un dels elements és una sigla.
No obstant això, en el cas de la sigla LGTBIQ+ (o qualsevol altra variant que acabi amb el signe +), cal escriure el segon element separat i sense guionet, LGTBIQ+ fòbia. Es tracta d’un cas especial, no previst encara a l’Ortografia catalana, que les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans recomanen d’escriure així per evitar lectures errònies (LGTBIQ+fòbia podria fer pensar que es tracta d’una suma d’elements i LGTBIQ+-fòbia podria fer pensar que el guionet és un signe de resta).
Tant si es refereix a la planta com si es refereix a l’animal aquàtic, la paraula anemone és plana. És a dir, la síl·laba tònica és la penúltima (anemOne). Malgrat tot, per influència del castellà, hi ha tendència a fer-la esdrúixola (anÉmona) i també a escriure-la amb a final.
Aquest mot forma part d’un conjunt de mots cultes que, per raons evolutives de la llengua castellana, han passat de la pronúncia plana etimològica a l’esdrúixola, com ara atmósfera, cónclave o médula. Però, en català, es manté la pronúncia plana etimològica: anemone, atmosfera, conclave, medul·la.
4.1.2. b) S’apostrofa l’article masculí singular davant manlleus començats per s seguida de consonant (puix que la s es pronuncia precedida d’una e de suport): l’statu quo, l’striptease, l’Slesvig-Holstein. Semblantment: l’ftalat de potassi, l’zwitterió. No s’apostrofa, però, l’article femení ni la preposició de (ja que la s recolza en la vocal de l’article o la preposició): la schola cantorum, la Scala de Milà, la ftiriasi; un repertori de scherzos, la República Democràtica de Sri Lanka, la teoria de Stern, un discurs de Jdànov.
D’acord amb aquesta norma, el manlleu start-up, que s’usa com a nom femení, no ha de dur apostrofat l’article definit: la start-up.
Cal tenir present que aquest terme té una proposta catalana, aprovada pel Consell Supervisor del Termcat, que és empresa emergent.
El portal Ésadir, de la CCMA, fa la mateixa recomanació.
El CRAI de la UB és el Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació. Es va crear l’any 2004 amb l’objectiu d’adaptar la Biblioteca de la Universitat de Barcelona a l’espai europeu d’educació superior (EEES) i a l’espai europeu de recerca (EER).
Les biblioteques enteses en el sentit clàssic es transformen i, més enllà de la consulta d’obres (en paper o en línia), ofereixen recursos d’aprenentatge i serveis de suport a la recerca. Els espais s’amplien i, a banda de les sales de consulta, hi ha zones de treball en equip, sales privades, aules amb ordinadors, etc. L’etiqueta biblioteca va quedar curta i els professionals del sector necessitaven eixamplar-la per donar cabuda a aquesta altra realitat. Així van aparèixer els CRAI biblioteques.
Des del punt de vista orgànic, el CRAI de la UB es desplega, doncs, en diferents biblioteques de centre, com ara el CRAI Biblioteca de Biologia o el CRAI Biblioteca del Pavelló de la República, i en diferents unitats administratives, per exemple la Direcció, l’Administració, la Unitat de Docència, la Unitat de Projectes, etc.
A diferència de la denominació de les diferents biblioteques, que solen rebre el nom compost CRAI biblioteca, en el cas de les unitats administratives no és adequat anteposar la sigla CRAI al nom de la unitat (CRAI Direcció, CRAI Unitat de Docència) —de la mateixa manera que els noms dels departaments no contenen els noms de les facultats o els noms de les unitats en què s’estructura l’Agència de Polítiques i de Qualitat no inclouen l’Agència. Per tant, en aquests casos, si cal explicitar la dependència, cal indicar-ho amb un sintagma preposicional: Administració del CRAI, Unitat de Docència del CRAI.
Pel que fa a la construcció CRAI biblioteca, d’acord amb l’ús ja consolidat a la Universitat, es fan les consideracions següents:
Funciona com un sintagma format per dos noms juxtaposats.
El sintagma és masculí (el CRAI biblioteca, i no pas la CRAI biblioteca).
Tots dos elements flexionen pel que fa al nombre (els CRAI biblioteques, i no pas els CRAI biblioteca). Les formes singular i plural del primer element (CRAI) formalment no es distingeixen, perquè, com a sigla, es prefereix mantenir-lo invariable (els CRAI, en comptes de els CRAIs).
En qualsevol cas, el plural aglutinador CRAI biblioteques conviu en el discurs amb altres denominacions més habituals i naturals, a les quals cal donar preferència, com ara les biblioteques del CRAI o, simplement, les biblioteques. Per tant, convé no fer-ne una substitució sistemàtica, que en molts contextos seria poc transparent i inadequada.
Per entendre les raons que han conduït a aquesta resolució, cal tenir en compte com s’ha gestat la denominació CRAI biblioteca, les dificultats per justificar-la lingüísticament i la impossibilitat de canviar una denominació molt consolidada entre els professionals de l’àmbit.
Una mica d’història
A partir del 2004 la Biblioteca de la UB (BUB) va rebre el nom de Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI). Aquesta denominació va quedar fixada per a la unitat general, que al seu torn es compon de diversos CRAI de centre (o biblioteques de centre), una direcció, diverses unitats tècniques, etc. El canvi de denominació responia a la constatació que, amb el temps i especialment amb la irrupció de les noves tecnologies, els serveis que es prestaven des d’aquesta unitat a la comunitat universitària anaven més enllà del préstec de llibres i, per tant, l’etiqueta biblioteca era insuficient.
La denominació biblioteca, però, no va acabar de desaparèixer mai, potser perquè està molt arrelada o potser perquè la denominació CRAI és poc transparent per als destinataris. Així, per compatibilitzar una denominació aprovada institucionalment i de manera generalitzada (CRAI) amb unes necessitats comunicatives que aquesta denominació institucional no acabava de resoldre, es va decidir adoptar la denominació combinada CRAI biblioteca, aplicada a cadascuna de les biblioteques de centre (per exemple, CRAI Biblioteca de Biologia).
Conèixer la gestació d’aquesta denominació és important per entendre les dificultats lingüístiques que ha generat posteriorment, ja que encaixa difícilment amb els patrons gramaticals normals i es fa difícil de saber quina és la relació semàntica i, per tant, sintàctica, entre els dos elements.
Anàlisi lingüística
L’expressió CRAI biblioteca, on hi ha dos noms juxtaposats, en català pot respondre a les construccions sintàctiques següents:
Aposició en què el segon element és un hipònim del primer, com en gas butà, número set. Això voldria dir que la idea de CRAI és més general i que es concreta en coses com ara biblioteques.
Aposició en què el segon element atribueix una propietat al primer, com en escola bressol, camió cisterna. Això voldria dir que al costat dels CRAI del tipus biblioteca n’hi hauria d’altres de tipus diferent. En aquesta tipologia, hi posaríem les aules biblioteca o els jardins biblioteca, si tenim aules o jardins que fan de biblioteca.
Sintagma lliure amb un significat composicional, del tipus caça bombarder, CEIP escola, on tots dos elements estan en el mateix nivell sintàctic i el conjunt funciona com una locució nominal. Això voldria dir que un CRAI biblioteca és CRAI i biblioteca alhora.
Si la història es pogués reescriure, es podrien fer tres coses que, des del punt de vista lingüístic, semblen més naturals:
Prescindir de la denominació biblioteca (que sembla que era la proposta inicial, on CRAI esdevenia un concepte nou i substituïa biblioteca; això, però, no va reeixir).
Ampliar el sentit del terme biblioteca i prescindir de la denominació CRAI (que es reservaria per a la unitat general, de manera que hi hauria les biblioteques del CRAI, com hi ha les facultats de la UB).
Mantenir totes dues paraules, però amb l’ordre invertit, biblioteca CRAI, que mantindria com a nucli la denominació tradicional, amb l’afegit CRAI, que indicaria que es tracta d’una biblioteca amb unes característiques especials (les d’un centre de recursos per a l’aprenentatge i la investigació). En aquest cas parlaríem de les biblioteques CRAI.
El fet és que la història, però, no es pot reescriure fàcilment, perquè hi ha tota una normativa, documentació, imatge gràfica i tradició que dificulten el canvi de denominació i ens obliguen a mantenir els elements CRAI biblioteca en aquest ordre i trobar-hi l’encaix lingüístic per explicar com es comporten sintàcticament.
Conclusió
La proposta sobre el funcionament gramatical (plurals i concordança) d’aquesta construcció parteix de la necessitat de mantenir els elements en l’ordre indicat i, d’acord amb l’ús, entendre que el sintagma és masculí (el CRAI biblioteca, i no pas la CRAI biblioteca), sigui perquè el nucli és CRAI o perquè ho són tots dos i el conjunt resultant és masculí. Això porta a descartar la forma prefixada CRAI-biblioteca, que desplaçaria el nucli a biblioteca i la convertiria en una forma femenina (la CRAI-biblioteca).
Pel que fa al plural, les dificultats per definir la relació semàntica entre CRAI i biblioteca, ens aboquen a establir la concordança dels dos elements: el CRAI biblioteca,els CRAI biblioteques. Això explica l’expressió com a sintagma lliure, amb els dos elements juxtaposats al mateix nivell, però també com a aposició. La mateixa normativa (GIEC, p. 541) dona compte de la variació que es pot produir en aquests casos: «la concordança de nombre entre els noms en aposició fluctua segons el nom que fa de complement i la percepció com a nom o més com a adjectiu que en tenen els parlants».
Atès que, des d’un punt de vista gramatical, hi ha vacil·lacions en aquest tipus d’estructures, s’acorda, doncs, de pluralitzar el segon element quan correspongui fer-ho, tal com es fa de manera espontània: els CRAI biblioteques.
L’expressió «en la mesura del possible» és prou moderna, al CTILC no apareix fins als anys trenta. La solució «en la mesura que sigui possible» és molt més moderna (anys seixanta). Hi ha una solució més senzilla que és «en la mesura possible» que ja apareix cap al final dels anys vint, però el més notable que es pot comprovar amb les publicacions de l’ARCA és que les expressions més antigues (final del segle XIX) estan fetes amb mida i no pas amb mesura. Hi ha només nou «mesura de lo possible» (i el més antic del 1901) per més d’una trentena de «mida de lo possible»
1887:
…descentralisadora y regionalista, que purifiqui en la mida de lo possible l’asfixiant admósfera d’unitarisme y…
Tot això fa pensar que és un calc del castellà en què es va fer una primera adaptació amb mida, que com que no té el sentit de ‘proporció’, es va substituir després per mesura.
Sobre l’expressió en la mesura que, que el DIEC recull en aquest sentit de ‘en la proporció’ és curiós comprovar que al CTILC no té cap ocurrència.
La distribució dels significats que fa el DIEC2 entre creuar i encreuar i entre creuar-se i encreuar-se no és paral·lela: en el cas del pronominal s’estableix una sinonímia que no s’estableix amb cap dels altres significats del verb transitiu:
creuar
1 1 v. tr.[LC] Travessar (una via, un camp, un riu, la mar, l’aire), passant d’un costat a l’altre. 1 2 v. tr.[LC] [TRA] Navegar en totes direccions (dins un espai determinat de mar) per protegir el comerç, bloquejar una costa, etc. 2 intr. pron.[LC] Encreuar-se. La noia es creuà amb la vella. Les fileres d’arbres es creuen obliquament formant un triangle.
encreuar
1 1 v. tr.[LC] Disposar (dues coses) formant creu l’una amb l’altra. Han encreuat dos llistons per indicar que el pas està barrat. Encreuar les cames l’una sobre l’altra. 1 2 [DE] encreuar els focs[o encreuar els tirs] Dirigir-los des de llocs distints a un mateix punt. 2 1 intr. pron.[LC] Dues vies, trobar-se en un punt del seu recorregut i travessar l’una l’altra. Els dos camins s’encreuen a can Gomis. 2 2 intr. pron.[LC] Un automòbil, un tren, un missatger, etc., trobar-se en un punt determinat del recorregut amb un altre que va en sentit contrari. El Talgo de París i l’exprés de Barcelona s’encreuaran a l’estació de Girona. Encreuar-se dos correus. 3 tr.[DE] Lluitar (amb les espases). 4 tr.[IT] Passar (els fils d’ordit) per la creu. 5 tr.[BI] Acoblar (individus de races diferents o d’espècies afins). Vaig encreuar coloms blancs amb coloms negres. Un gos encreuat de llop. Encreuar dues races de gossos. Encreuar una raça amb una altra.
El fet que dues persones puguin creuar-se o encreuar-se, però, en canvi, no puguem creuar o encreuar dues coses sembla poc intuïtiu. La gran quantitat de significats derivats que sorgeixen de creuar o encreuar, en contextos molt diversos i en un gran nombre de termes, fa que l’assignació d’un verb o l’altre sigui discutible. En els textos escrits, s’observa que hi ha una certa tendència a usar creuar només per als significats que li són exclusius (travessar), i usar encreuar per a tota la resta. Però hi ha força casos que, aparentment, escapen d’aquesta distribució. Vegem-ne uns quants:
mots encreuats: Entreteniment consistent a col·locar convenientment dins una quadrícula, horitzontalment i verticalment, encreuant-se, els mots corresponents a unes definicions que en donen la clau. [DIEC2]
mot creuat: Acrònim [DIEC2]
El mot creuat, en tant que acrònim, és a dir, en tant que mot format per l’encreuament d’altres mots, per què és creuat i no encreuat? Per distingir-lo dels mots encreuats?
disseny creuat: Disseny experimental en què uns mateixos participants d’un assaig clínic són sotmesos a dues o més intervencions en períodes successius. [Neoloteca]
Com es deriva de creuar aquest significat? I per què no disseny encreuat?
trasplantament creuat o trasplantament encreuat: Trasplantament simultani de dos receptors en què l’òrgan que rep cadascun dels receptors prové d’un donant de l’entorn familiar de l’altre receptor.
El cas del trasplantament també sembla més proper a encreuar que no pas a creuar, però aquí es donen per bones totes dues opcions.
cop creuat: Cop que imprimeix una trajectòria obliqua a la pilota, la bola, el volant o el disc. [Cercaterm]
Aquest cas, que tampoc es veu clar que derivi dels significats recollits al diccionari per a creuar —o bé tant es pot fer derivar de creuar com d’encreuar—, contrasta amb el cas del reflex encreuat o creuat (aquí sí, fets sinònims), on també hi ha una mena de “resposta obliqua”:
reflex creuat o reflex encreuat: Reflex en què la resposta es produeix al costat oposat del que rep l’estímul.
Encara caldria afegir la variant entrecreuar, que el DIEC2 fa sinònim d’encreuar, tot i que sembla que en general s’usa per a encreuaments múltiples (encara que no de manera sistemàtica):
encreuament: Unió de material genètic d’individus diferents per a obtenir variabilitat genètica. [DIEC2]
però
entrecreuament: Intercanvi de material genètic entre cromosomes homòlegs durant el paquitè, que té com a conseqüència la recombinació dels gens que hi estan implicats. [DEMCAT]
En aquest cas, com que el DIEC2 fa sinònims encreuament i entrecreuament, no hi ha un conflicte; en tot cas, incoherència.
Si volem cenyir-nos a la proposta normativa, es fa difícil fer recomanacions sobre l’ús d’aquests verbs, perquè hi ha massa casos que no encaixen en cap generalització possible i no en traiem l’entrellat.
I què hi diuen altres obres?
Què hi diu el DLCL? Per al Diccionari de la llengua catalana: ab la correspondencia castellana y llatina (DLCL) de Pere Labèrnia (consultable a la BDLex), només hi ha un creuar que vol dir ‘senyar-se’; la resta són el castellanisme crusar i el derivat encreuar, que els fa sinònims (sense distingir usos transitius i pronominals), llevat de quan crusar significa ‘travessar’:
Les fitxes de Fabra per als verbs creuar i encreuar, revelen que va haver-hi també un intent de fer-los sinònims, però al final se’n va desdir, com mostra el text ratllat de la part esquerra de la fitxa 316.
Què trobem al CICA? El Corpus informatitzat del català antic (CICA) no conté cap entrada amb encreuar ni derivats. De creuar hi trobem un sentit del segle XVII que no acabem d’entendre:
Memòria dels gastos fets per Pere Thomàs en la creuament de l’arròs de Pere Rúbio, los quals són los següents: Primo per anar lo ministre a creuar lo dit arròs ý altres gastos es feren en la cort: 18 sous
i també l’expressió creuar la cara:
Ý aquest dia, a prima nit, creuaren la cara a na Dionisia, muller de Martínez lo Cego, al carrer de la Xerea.
Al DCVB es fan dos articles, un per a creuar i un altre per a encreuar, sense remissions, però amb moltes accepcions sinònimes:
CREUAR v. tr.
ENCREUAR v. tr.
|| 1. ant. Senyalar d’una creu; cast. santiguar. Mal venturós no deu cercar ventura, | crehuar se deu lo front com lo hi nomenen, Ausiàs March xxxi. Especialment: a) Posar la insígnia de la creu damunt la roba; cast. cruzar.—b) refl. Prendre la creu, allistar-se a una croada; cast. cruzarse.
|| 2. Posar en forma de creu; cast. cruzar. Creuar-se de braços: posar-se amb els braços entravessats, en creu; cast. cruzarse de brazos;—fig., posar-se inactiu, deixar de treballar o de fer el que abans es feia. Decantà el cap, aclucà els ulls, s’hi creuà de braços i es despedí, Pons Com an. 146. Y’ls mons en l’espay se creuaren de braços, Guimerà Poes. 141.
I. || 1. Posar en forma de creu; cast. cruzar. Per què estau vós de aqueixa manera en los brassos encreuats?, Lacavalleria Gazoph. Caient a bocins aqueixa adorable creu, féu plantar-n’hi una de nova feta de dos abets encreuats, Verdaguer Exc. 85. Les dones s’asseien encreuant les cames, Ruyra Pinya, i, 48. Encreuar-se de braços: posar-se mans aplegades, sense fer res. En Manel y la Pepeta, aparellats encara, s’encreuaren de brassos, Pons Auca 66. a) refl. Trobar-se dues coses i travessar-se formant com una creu. Aquests dos camins se encreuen, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Travessar passant d’un costat a l’altre; cast. cruzar. Los primers colps que es venten no són en fals, | a estellicons les llances creuen l’espai, Canigó viii. Los pobles segueixen ses banderes, creuant per ells lo món, Maura Aygof. 189. La Humanitat, ab lo mitj-riure d’Eva | creua’l verger florit, Llorente Versos, i, 63. Especialment: a) Navegar un vaixell en totes direccions per un tros de mar, sia per bloquejar la costa, sia per vigilar-la, etc.
|| 4. refl. Trobar-se pel camí amb qualcú que va en direcció contrària; cast. cruzarse. l al baixar de l’altura tot corprès, | creuar-me amb les tenebres que s’hi alcen, Maragall Obres, i, 53.
|| 2. refl. Passar dues persones, vehicles, animals, etc., un en direcció contrària de l’altre i coincidint en un punt determinat de llur trajecte; cast. cruzarse. Un senyor petit… que s’encreuava ab mi molt sovint, baxant ell y pujant jo les escaletes, Oller Llapis ploma, 58. S’encreuaren en silenci dues mirades pietoses, Oller Pil. Pr. 339.
|| 5. refl. Convergir, trobar-se dues ratlles, dos camins, etc., que segueixen direccions distintes.
|| 3. Fer una creu damunt una cosa. Encreuar una terra: llaurar-la en dos sentits, un perpendicular a l’altre (Conca de Tremp). a) Jugar a encreuar: joc de nenes, que consisteix a fer córrer amb els dits dues agulles de cap i procurar que una vagi a col·locar-se damunt una altra (Empordà).
|| 6. fig. Interferir-se dos mots en llur evolució, de manera que un d’ells influeix per analogia en la modificació de l’altre; cast. cruzarse.
|| 4. fig. Barrejar dues races o espècies d’animals per l’ajuntament de pare i mare diferents; cast. cruzar. «El meu gos és encreuat de llop».
|| 7. Dirigir-se mútuament (paraules, ullades, compliments, etc.); cast. cruzar. Es creuharen sas miradas, s’enrogí la Pepeta, Pons Auca 37. Els guardes creuaren una mirada, Víct. Cat., Ombr. 37.
II. Posar a la creu; cast. crucificar. Surt del temple la processó…, per la pietosa vila passa Jesús encreuat, Ramis Clar. 95.
|| 8. Creuar la cara a qualcú: pegar-li a la cara (val.).
En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC), dins l’entrada creu es diu:
Croarcat. ja S. XIII: en el sentit de “marcar amb ferro roent una creu’ […] de la marca feta en un arbre: «les autzines e ‘ls autres arbres que ara són croades o hom hi croarà, o senyarà», mss., 1306 (RLR VII, 51; també cit. en l’ImJLC, amb alguna lleu var.); l’afrontació entre Morella i Cervera del M. passava «a una rocha de tosqua croada, que és ora del camí» […]; croar-se ‘senyar-se, fer-se el senyal de la creu’ en Ausiàs (NCL XIV, 2); això mateix grafiat cruar en JRoig […] .
Que aquest mot pugui figurar en Ausiàs March (cita de l’Alcover-Moll) em sembla tant més increïble que aquest mot no està documentat enlloc en tal forma fins al S. XIX, ni en els diccs. (Belv., 1803, com a antiq. per “persignar’, nota que li lleva Lab. 1839, remetent a per-signar); creuarapareix escr. Renaix.: «per res necessitava del jurament que feya, posant—se ’ls polzes creuats devant la boca», MVayreda (Puny., S 81, 136,4 110); ús val. a Monòver, cito de Canyissaes, p. 107, a XALAR; l’acc. “travessar-’ és popular especialment en val.: «el Carrer de Dalt kréwa tot lo poble», Sumacàrcer ( 1962), «la Rambla és el gran bar- ranc que leréwa el poble», Crevillent (1963), coses que certament no sentiríem enlloc del Principat.
El nostre verb croar-se es va especialitzar des d’antic en el sentit d”empendre o adherir-se a una croada, fer-se croat’ […]
Hi ha d’altra banda croat, com a nom de certa moneda, del qual Alart recull ja un testimoni ross. l’any 1334 i altres cinc més entre aquest any i 1387 […]
Amb prefix en-: encreuares digué primerament encroar: «quees girà, los brassos encrobats sobre-l pits», Desclot […] Muntaner porta «encroà ses mans e abraçà la santa creu». Avui amb -eu-: «encrehuat de brassos», Pons i Massaveu (Colla del Carrer II, 14).
La distinció sinonímica entre creuar ‘travessar’ i encreuar ‘posar en creu’ ha existit sempre en potència, o amb caràcter parcial, però solament des de l’obra de Fabra ha quedat fixada en forma definitiva en la llengua literària; i hi ha usos dialectals i antics que no s’hi adapten bé: a pagesos del Maresme he sentit a dir encreuar per ’travessar’ («la Feixa dels Cigrons encreua els sots de l’Aram i de Canyamars», Horsavinyà, 1931); tanmateix també encreuar-se i derivats són populars per a la idea d”ajuntar-se’, ‘contluir’ i semblants: «l’encreuament de les dues rases» per l’aiguabarreig dels dos rierols’ anoto a Llanera de Solsonès (1964); Les Encreua(d)es, partida rústica a l’Horta de Gandia (Font d’En Carròs, 1962); encreuat a Callosa d’En Sarrià (Salvà I, 144; veg. la cita sobre palmina PALMA).
Una altra forma encara, amb sufix més complicat, és eucreuellar, valenciana 1 rossellonesa: «encreollar les mans: ensortijar las manos, enlazar los dedos unos con otros», «eucrehuellada: uñeta», Sanelo (f01122v; I71v); rams enkreweláts a la Vall de Guadalest (Benimantell, en les parades de tords i en el trenat dels bucs d’abellatge) (1963); en el Rosselló, el sento reduït fonèticament a en,/amiga (Cabestany, 1960, detalls a propòsit de LLACA).
Un antic diminutiu ”’CRUCÍCULA sembla haver-se format, ja en llatí vulgar, per designar la creuera de camins, d’ací it. crociccbio íd., amb canvi de gènere, i oc. ant. crozz’lba «voüte à nervures croisées», crozz’llrar «croiser (un tissu)», i altres formes gal·lo-romàniques en FEW II, 1376b. D’ací en català Cruïlla, Cruïlles, que degué existir en català preliterari jutjant per la seva abundant aparició en l’onomàstica, com a nom de poblacions grans i llinatges ben coneguts (cf. Balari, Oríg., 682). […]
L’ús actual de la llengua literària no es posà en circulació fins al DOrt., 1917; tot seguit tingué èxit i la consagraren bons escriptors en frases ben encunyades: «us atreuran més les frondes que no pas la Venus de marbre en la cruïlla de camins», Josep Carner (1925), «allí fou on els va sorpendre l’amor, una nit —-— dormien — i els seus cossos havien relliscat –— els braços del Bajalta damunt dels pits d’ella; anem a dir que llurs ànimes s’acostaven de feia temps per camins que claven a la cruïlla d’aquell dolç despertar», Coromines (Prometeu, 1934. cap. XI. S 2. 0. 189).
Com a mot viu en català antic sols es troba cruïllada: «e quant él fou en una cruylada de camins, ell veé passar molts cavallers e peons, hòmens e femnes», S. XV, Recull d’Eximplis e Mir., Ag. II, 256 (que Careta recomanà com a substitut del cast. encrucijada, p. 470, i així ho adoptaren de primer alguns lexicò« grafs, com Vogel); la correspondència de cruillada s’ha mantingut en algun punt del català de transició a l’aragonès: la krueiláda és el nom d’una trifurcació de tres camins dins la vila de Roda d’Isàvena (1957); existeix també com a NL en altres bandes del domini i Balari i Best-Bass. n’assenyalen testimonis, escrits Cruzi(l)lada en docs. de 1128 i 1148: tots dos es refereixen a un poblet de Segarra que apareix com a Ça Cruillada […]
En català és preferible parlar de quilòmetres més que no pas de milles (mesura d’ús més freqüent en els països anglòfons). En qualsevol dels dos casos és una expressió orientativa que indica un trajecte curt. La preferència per l’ús de quilòmetre es recull en l’entrada entrega d’últim quilòmetre del Cercaterm.
Com que la major part dels textos que tracten de la logística del transport, solen tractar el de primer i el d’últim quilòmetre de manera simultània, en anglès és freqüent expressar aquesta dualitat amb una barra (first mile/last mile transportation) o amb una conjunció (first and last mile delivery). En català també es troben totes dues formes utilitzades, amb un cert predomini per l’ús de la conjunció: primer i últim quilòmetre.
El terme bot és una forma escurçada, inicialment en anglès, de robot que s’usa en l’àmbit de la informàtica per fer referència als programes que executen unes tasques específiques. La forma cobot és un acrònim de l’anglès collaborative robot. En català, s’usa la forma desenvolupada robot col·laboratiu o bé l’acrònim anglès cobot. Totes dues formes es troben perfectament documentades en mitjans de comunicació i en publicacions acadèmiques.
Cal tenir present que, així com és habitual i recomanable l’adaptació al català dels termes en anglès, en el cas de les sigles i els acrònims és habitual mantenir la forma anglesa en les altres llengües, atès que l’adaptació de sigles i acrònims sense tradició podria dificultar-ne la identificació. És per això que en aquest cas, la correspondència catalana de collaborative robot és robot col·laboratiu, però l’acrònim cobot s’adopta sense alterar-ne l’ordre dels elements que el constitueixen. En el cas de l’escurçament bot, tot i que és una forma originàriament anglesa, el procediment d’escurçament és idèntic per al català, per la qual cosa es pot considerar una formació catalana.
En la llengua general, el verb interposar significa ‘posar una cosa entre dues coses’ i, per tant, és la forma més precisa per referir-se, en l’àmbit jurídic, a l’acció de ‘formalitzar un recurs’, que se situa entre una resolució judicial i el nou tràmit generat arran del recurs.
Aquest verb segueix l’estructura interposar + un recurs (+ contra algú o una cosa).
Han interposat un recurs d’apel·lació.
Interposarem un recurs contra el Departament d’Educació.
L’adjudicatària ha interposat un recurs contra el cens provisional.
Si s’esmenta, la persona o cosa contra la qual s’interposa el recurs ha d’anar precedida necessàriament de la preposició contra.
Han interposat un recurs contra l’acord del Ple. Han interposat un recurs a l’acord del Ple.
La forma pronominal del verb, interposar-se, només té sentit en la llengua general, en el sentit primari de ‘posar-se algú o alguna cosa entre algú o alguna cosa’.
L’àrbitre es va haver d’interposar entre els jugadors perquè no es barallessin.
Els eclipsis de Sol es produeixen quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol.
D’altra banda, cal tenir en compte que el verb interposar es reserva per als recursos. Per a la resta de documents administratius (demandes, querelles, denúncies, etc.), és preferible de fer servir els verbs formular o presentar.
El termini per formular una demanda és de vint dies. El termini per interposar una demanda és de vint dies.
Ha presentat una denúncia. Ha interposat una denúncia.
La forma Kíiv correspon a la transcripció al català del topònim en llengua ucraïnesa, d’acord amb les recomanacions internacionals de prioritzar les formes en la llengua originària i no en les rebudes a través de llengües intermèdies, com és el cas de Kíev, transcripció del topònim en rus.
La transcripció Kíiv segueix el sistema aprovat per la Secció Filològica de l’IEC Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català, que també inclou els noms en belarús i ucraïnès. El topònim Kíiv ja està recollit en el Nomenclàtor mundial, una obra duta a terme per la Comissió d’Onomàstica de la Secció Filològica, aprovada el maig de 2021 i que ben aviat es farà pública en línia. En un comunicat de l’IEC s’ha difós la llista de topònims ucraïnesos inclosos en el Nomenclàtor mundial.
En castellà, a la UB s’opta per la transcripció Kíyiv, que és una de les possibles a partir del sistema de transcripció del rus difós per la Fundéu i tenint en compte la pronúncia del topònim en ucraïnès. La forma tradicional Kiev és la transcripció que correspon al topònim en llengua russa.
Altres llengües, com l’anglès, usen la forma internacional Kyiv (en substitució de Kiev), que és la transcripció a l’alfabet llatí feta des de l’ucraïnès i la que recull el Grup d’Expert en Noms Geogràfics de les Nacions Unides (GENUNG).
L’adjectiu compost planoquadrat (o planoquadrada) és una formació correcta que s’usa per referir-se a la geometria molecular que presenten alguns compostos químics. Es tracta d’un compost a la manera culta de plano– (formant prefixat de pla) i quadrat. Aquest mot compost ja apareix, per exemple, a la Nomenclatura de química inorgànica. Recomanacions de 1990, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans el 1997, i també a la publicació Composts organometàl·lics d’elements de transició amb grups policlorofenil, de Joaquim Sales, publicat el 1992.
Així, doncs, es tracta d’una construcció lingüísticament correcta i usada en textos fiables de química des de fa temps, que trobem en construccions com ara geometria planoquadrada, estructura planoquadrada, complex planoquadrat, etc.
La traducció usuari visitant és la més documentada tant en català com en castellà per a l’anglicisme walk-in user. Aquesta és també la denominació recollida en l’article «Les llicències d’ús dels recursos digitals» de la professora Alice Keefer, que es pot trobar al Dipòsit digital de la UB. També és aquesta la denominació que trobem recollida en les condicions d’ús del Servei de Biblioteques de la UAB.
El compost infradenúncia està ben format. És similar a altres paraules compostes que podem trobar documentades al Cercaterm, en què infra-, que pot indicar ‘sota’ o bé ‘inferiorioritat’, precedeix un substantiu, com ara: infraassegurança, infraclasse, infraoclusió, infrarepresentació, etc. En tots aquests casos, el significat que pren infra– és el d’inferioritat, que és el mateix que cal interpretar en la formació infradenúncia, és a dir, denúncia (en el sentit d’acte de denunciar) inferior a la que hauria de produir-se.
Aquest terme infradenúncia és un neologisme, és a dir, és un terme de nova formació que encara no es troba recollit en cap obra lexicogràfica de referència. Però és un compost ben format i perfectament entenedor.
Exemples d’ús a la premsa:
L’Observatori contra l’homofòbia considera que a les comarques de Girona «hi ha un problema d’infradenúncia» de situacions d’LGTBI-fòbia [font]
Durant el 2020 a Barcelona hi va haver almenys 436 casos de discriminació, segons l’informe presentat aquest dimarts per l’Observatori de les Discriminacions. La xifra representa un augment del 6% respecte del 2019 i s’explica, en part, perquè durant l’any passat la quantitat d’entitats que reporten casos a l’observatori va passar de 18 a 22. L’organisme, però, alerta que no representa el total de casos a la ciutat perquè es manté la tendència a la infradenúncia. [font]
Seguint el criteri general, cal posar en minúscula el genèric i en majúscula el nom que designa aquest element (el mateix criteri que s’aplica en toponímia major i menor):illa de les Rates, carrer de les Camèlies o edifici de les Cúpules. D’acord amb aquest criteri, s’hauria d’escriure torre del Rellotge.
El terme matemàtic funcional, com a substantiu, està recollit a l’Enciclopèdia.cat
funcional: Funció d’un espai vectorial en el seu cos d’escalars, forma.
El mateix significat trobem per a l’anglès functional a The Free Dictionary:
functional: Anyfunctionfrom a vectorspaceintoitsscalarfield.
Atès que un funcional és una funció, tal com es desprèn de la definició, probablement totes dues propostes denominatives són correctes. No obstant això, la denominació anglesa és density functional theory (DFT) i la denominació més freqüent en català i en altres llengües és teoria del funcional de la densitat, que trobem a la Viquipèdia, a l’Enciclopèdia.cat i en articles i llibres. En català, també es documenta molt la variant teoria del funcional de densitat. En canvi, la variant teoria del funcional densitat està poc documentada.
En francès, es documenten les denominacions catalyseur à un seul atome, catalyseur à atome unique o catalyseur à atome isolé.
En castellà, es documenta un context definitori (extret d’un article): Los SACs (single atom catalyst) es un nuevo tipo de catalizador que se forma por deposición de átomos individuales (fundamentalmente de metales nobles) sobre un soporte sólido insoluble.
Tenint en compte aquesta definició i la preferència mostrada en català per l’adjectiu isolat, es podria proposar la denominació catalitzadors d’àtoms aïllats (amb la preposició de, que és semànticament més àmplia). Com que és una denominació encara poc fixada, la primera vegada que apareix en el text és convenient que vagi acompanyada de la denominació anglesa single-atom catalysts.
La classe Appendicularia pertany al subfílum dels urocordats o tunicats, segons DIEC2, Enciclopèdia.cat, Viquipèdia i altres obres. Aquest subfílum consta de tres classes:
Appendicularia
Ascidiacea
Thaliacea
La catalanització d’aquests noms, segons DIEC2 i Enciclopèdia.cat, és apendiculàries (fem.), taliacis (masc.) i ascidiacis. Segons la Viquipèdia, en canvi, tots tres noms es catalanitzen en masculí (apendicularis,taliacis i ascidiacis).
Dins la Història natural dels Països Catalans, consultable també des d’Enciclopèdia.cat, trobem que la classificació és lleugerament diferent pel que fa al nom de la primera classe: apendiculacis, amb una terminació idèntica a les altres dues classes (taliacis i ascidiacis). Sembla que la terminació –ari o –ària sigui d’un nivell inferior dins de la classe apendiculacis. En tot cas, aquesta denominació no apareix en cap altra obra en català i només en algunes obres en castellà (apendiculáceos) o en anglès (Appendiculacea), i cap no explica la relació entre els dos noms.
Per tant, sembla que a la Història natural hi ha un intent de sistematitzar els noms de cada nivell segons la terminació, però no s’ha trobat cap document on s’expliquin els criteris de catalanització dels noms taxonòmics, per la qual cosa es fa difícil de valorar l’adequació de la forma femenina.
Pel que fa a altres llengües, la denominació castellana és masculina (apendicularios) i la denominació francesa, segons el Diccionari de l’Acadèmia Francesa, també és masculina (apendiculaires).
Escriu un comentari