El nom d’aquest mineral prové del nom del geòleg Heinrich Christian Gottfried von Struve, tal com s’explica a la Viquipèdia (en anglès). D’acord amb les normes per a la denominació de noms de minerals de l’Associació Internacional de Mineralogia, cal respectar la grafia dels noms propis que formen part del nom de molts minerals. Així, del nom propi Struve s’obté el nom struvita, format per l’arrel struv + el sufix –ita, que denota mineral.
En obres de l’àmbit de la medicina, però, hi ha tradició d’usar el nom d’aquest mineral, que apareix en càlculs renals, adaptat al català amb e epentètica: estruvita.
Així, doncs, ens trobem que hi ha dues maneres d’adaptar al català el nom d’aquest mineral, una forma més general (que afegeix una e epentètica als noms començats amb s líquida) i una altra adaptació que s’ajusta a les normes internacionals de denominació dins la mineralogia, que respecta la grafia original del nom propi.
Aquesta doble grafia també està documentada en castellà, com es pot veure en l’article corresponent de la Viquipèdia (en castellà).
Així, doncs, en català també conviuen totes dues grafies i cal escollir la més adequada al context d’ús.
Els usos detectats a Internet mostren que totes dues expressions són força usades. I també des d’un punt de vista lingüístic, trobem algunes expressions similars amb una o altra preposició: atenció en consulta, acolliment en centre, però visita a domicili.
Si ens fixem en els usos de determinades institucions, observem que la Biblioteca de Catalunya usa sempre l’expressió consulta a sala (i consulta a Sala de Reserva). Des del web de la Generalitat de Catalunya també hi ha un clar predomini de la construcció amb la preposició a. Si usem aquestes institucions com a criteri d’autoritat, podem considerar que la fórmula consulta a sala és preferent.
L’arritmologia està documentada com una especialitat dins de la cardiologia des de la segona meitat del segle XX, especialment en anglès i més recentment en altres llengües. Amb menys freqüència, també es documenta el derivat per referir-se a l’especialista en arritmologia, que és arrhythmologist (en anglès), arritmólogo | arritmóloga (en castellà), arythmologiste (en francès), etc. Encara que no es documenta, la forma catalana és arritmòleg | arritmòloga.
Aquest terme no es documenta en català, però en castellà se sol usar la forma agroecología del paisaje, més que no pas agroecología paisajística. També en francès es documenta a bastament i en fonts fiables la denominació agroécologie du paysage. Tenint en compte, a més, que aquesta és l’estructura més freqüent en altres termes propers, com ara ecologia del paisatge, arquitectura del paisatge o bioenginyeria del paisatge, la denominació preferent és agroecologia del paisatge.
El verb antologar, en el sentit d’incloure en una antologia, està força documentat en català, com es pot observar en una cerca feta a Google llibres. Està més documentat que no pas la variant antologitzar. Dins Google Acadèmic, la balança es decanta totalment a favor de la forma antologar.
En castellà, la Fundéu recomana la forma antologizar en lloc d’antologar. Cal preguntar-se si l’anglès anthologize (o anthologise) té algun pes en aquesta preferència. En tot cas, l’ús que s’ha pogut observar en castellà per a les formes antologar i antologizar no avalen la preferència de la Fundéu, ja que presenten freqüències d’ús similars a Google llibres i freqüència clarament superior d’antologar a Google Acadèmic.
Es tracta d’un manlleu adaptat del terme anglès toxidrome, acrònim de toxic i syndrome, terme encunyat el 1970 per H. C. Mofenson i J. Greensher. En francès també es documenta la forma toxidrome i sembla una forma prou consolidada perquè apareix en molts llibres i articles. En castellà hi ha alguns exemples de la forma toxídrome, però és poc freqüent. De fet, a la Viquipèdia, el terme castellà per a aquest concepte és síndrome tóxico. En català només es documenta síndrome tòxica.
De fet, la forma toxídrome o variants com toxídrom (o toxídromo, en castellà) només es poden entendre com a manlleus adaptats, ja que l’ordre sintàctic dels elements en les llengües romàniques no facilita el calc d’aquesta estructura en l’odre en què es combinen en anglès. Així, doncs, com a manlleu, només es podria admetre si tingués un ús molt estès entre els especialistes, cosa que la documentació no avala. Per això, és preferible l’ús del terme sintagmàtic síndrome tòxica.
La Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques estableix la denominació «oficina d’assistència en matèria de registres»:
«Estos registros estarán asistidos a su vez por la actual red de oficinas en materia de registros, que pasarán a denominarse oficinas de asistencia en materia de registros, y que permitirán a los interesados, en el caso que así lo deseen, presentar sus solicitudes en papel, las cuales se convertirán a formato electrónico.»
El Decret 76/2020, de 4 d’agost, d’Administració digital (d’àmbit català), en canvi, s’hi refereix en singular. Per exemple:
«El títol III té per objecte el segon gran eix d’adaptació de la Llei 39/2015, amb la creació dels elements estructurals del procediment administratiu comú (com el punt d’accés general electrònic de l’Administració de la Generalitat, les oficines d’assistència en matèria de registre, el Registre de funcionaris habilitats i l’arxiu electrònic únic) […].»
Des del punt de vista de la llengua, les dues opcions (singular i plural) són possibles, però tenen matisos diferents: la forma singular té a veure amb l’acció de registrar i, en canvi, la forma plural posa èmfasi en la pluralitat de tipologies de registre (presencial, telemàtic, etc.), de llocs (punts de registre diferents), de documents, la qüestió de la interoperabilitat, etc.
D’acord amb els especialistes, la normativa estatal dona compte d’aquesta idea de pluralitat, de manera que optem preferentment per la forma oficina d’assistència en matèria de registres.
A l’article ajust d’Enciclopèdia.cat es detallen els diferents resultats d’ajustar dues peces. Els dos tipus bàsics són ajust amb joc (clearance fit) i ajust amb serratge (interference fit). Aquests dos tipus també s’anomenen respectivament ajust mòbil i ajust fix.
A l’article ajust de la Viquipèdia es fa un classificació parcialment diferent; no es parla dels dos tipus bàsics (amb joc o amb serratge), sinó d’una gradació que va des de l’ajust forçat dur a l’ajust molt folgat, amb tots els graus intermedis.
Sobre el terme serratge, cal dir que està documentat en el Cercaterm, dins l’obra Enginyeria industrial: Mecànica i Termodinàmica de la UPC, amb l’equivalent castellà apriete. També s’ha documentat en proves d’accés a la universitat.
No hi ha una regla fixa per a la derivació d’adjectius a partir d’antropònims, però hi ha certes tendències i en molts casos la intuïció ens pot ajudar. El sufix derivatiu més corrent és –ià, que pot adjuntar-se a noms acabats en consonant (Darwin > darwinià, Freud > freudià, Kant > kantià, Hegel > hegelià), o bé es pot adjuntar a noms acabats en e muda (Shakespeare > shakespearià, Voltaire > voltairià o volterià). També hi ha noms que només adjunten el sufix –à a la consonant final (Luter > luterà) o a la e sonora final (Linné > linneà, Nietzsche >nietzscheà), i fins i tot en algun cas en què la e final del nom és muda (Boole > booleà).
La vacil·lació d’alguns derivats fins i tot es reflecteix en els diccionaris i acostuma a afectar especialment aquests noms acabats en e sonora en la llengua d’origen. Per exemple, en castellà, segons el DRAE, el derivat de Goethe tant pot ser goethiano com goetheano. En català, segons el DIEC2, el derivat de Nietzsche és nietzscheà, però anteriorment havia recollit el derivat nietzschià.
En el camp de la genètica, el terme paralogia (i paràleg) està en relació conceptual amb homologia, ortologia i analogia (i els corresponents homòlegs, ortòlegs i anàlegs). En el quadre següent (Thomas Shafee – Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=70715956) s’expliquen gràficament aquests conceptes.
El terme paralogia coincideix formalment amb un terme de medicina (poc usat actualment), que fa referència a un trastorn mental que es manifesta en un llenguatge incoherent. Tal com s’explica en el Oxford English Dictionary (OED), l’etimologia dels dos termes és diferent. En el sentit de trastorn de la parla (sense 1), el terme prové del llatí paralogus o dels formants grecs para– i logos, amb el significat previst de la combinació d’aquests formants. En el sentit usat en genètica, que està en relació amb els conceptes d’homologia, analogia i ortologia, (sense 2 i sense 3 de l’OED), es tracta d’un mot format amb el prefix para– i el sufixoide –logia obtingut per truncació d’homologia.
Etymology: In sense 1 < post-classical Latin paralogus fallacious (a1200, 1609 in British sources) or its etymon ancient Greek παράλογος beyond calculation, unexpected, in Hellenistic Greek also beyond reason, unreasonable (< παρα-para-prefix1 + λόγος reason: see Logosn.) + -ysuffix3; compare Hellenistic Greek παραλογία false form (in grammar). In senses 2 and 3 probably independently < para-prefix1 + -logycomb. form, after homologyn.
Així, doncs, es tracta de termes formalment idèntics però d’etimologia diferent.
En català, el terme paràleg es documenta al CiT dins l’obra Bioquímica, de Lubert Stryer, Jeremy M. Berg i John L. Tymoczko (Reverté, 2007). El context en què apareix el terme es pot veure si es fa la consulta dins de l’obra. I també es documenta al Cercaterm.
La proposta recollida al Cercaterm com a equivalent català és ecoocupació o bé ocupació verda.
La denominació ocupació verda, que és la més documentada, és un calc de l’anglès green job, que també trobem en altres llengües, com emploi vert en el francès i empleo verde en el castellà (termes documentats al IATE i a UNTERM). La denominació ecoocupació no està gaire documentada, però té una formació més productiva en català per als termes relacionats amb la preservació del medi ambient (ecoblanqueig, ecoconsum, ecofeminisme, etc.).
El terme anglès community manager s’ha normalitzat en català amb la denominació gestor de comunitats | gestora de comunitats, i així ha quedat recollit a la Neoloteca, que és la base de dades de neologismes tècnics i científics normalitzats en català pel Consell Supervisor del TERMCAT.
Aquest terme, tal com es defineix a la Neoloteca, fa referència a la «persona que s’encarrega de crear, fer créixer, administrar i dinamitzar comunitats virtuals d’acord amb l’estratègia de l’organització que les promou». Els gestors de comunitats s’encarreguen de la gestió de comunitats, que és una tasca diferent de la que desenvolupen els gestors de continguts (content manager) o els curadors de continguts (content curator o digital curator).
Tots aquests termes i molts més es poden consultar també al Vocabulari de les xarxes socials, una obra multilingüe elaborada en el marc de la Xarxa Panllatina de Terminologia (Realiter), coordinada i publicada en línia pel TERMCAT.
En documents normatius, en previsió que el càrrec de què es parla pugui ser ocupat indistintament per un home o una dona, es recomana l’ús de la forma doble sencera, sense necessitat de repetir l’article per a cada element: el president o presidenta.
Més informació sobre aquest cas concret a «Documents normatius» [en línia]. A: Criteris de la Universitat de Barcelona (CUB). Llibre d’estil. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics. <https://www.ub.edu/cub/criteri.php?id=2550> [consulta: 9 març 2021].
Tant en català com en castellà es documenten els adjectius autoral i autorial com a derivats dels noms autor o autoria respectivament. Usar l’un o l’altre no sembla que tingui conseqüències rellevants a nivell semàntic, per la qual cosa es poden considerar sinònims. Tot i no estar documentats en obres lexicogràfiques, cal considerar-los derivats ben formats. En aquest mateix sentit es pronuncia la Fundéu en la consulta autoral, autorial.
Els noms de càrrecs i oficis acabats en –ant i –ent poden ser de gènere gramatical variable o invariable, segons el cas. En el mateix DIEC2 trobem noms invariables —com ara anunciant, agent, cantant, combatent, litigant, delineant, docent, concursant o regent— i noms variables —com ara ajudant i ajudanta, comandant i comandanta, comediant i comedianta, aprenent i aprenenta, dependent i dependenta, escrivent i escriventa, intendent i intendenta, lloctinent i lloctinenta o president i presidenta.
D’acord amb el criteri general del diccionari normatiu, són variables els noms que presenten tradicionalment forma femenina, com ajudanta o tinenta (si bé en el segon cas, antigament, s’usava per designar la muller del tinent). En altres casos la forma femenina s’ha creat per analogia, com és el cas de lloctinenta. La resta de noms s’han mantingut amb gènere invariable (com en combatent o agent).
En un primer moment, el diccionari normatiu va tractar el cas de gerent com a invariable, perquè la forma femenina no tenia tradició. No obstant això, precisament per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec, hi ha una certa tendència a fer-lo variable per analogia amb noms com ara presidenta. Així, des de fa anys es troben centenars d’ocurrències de la forma femenina gerenta en textos del DOGC, de la Generalitat de Catalunya, en textos institucionals d’universitats catalanes i, fins i tot, en el Diccionari de sinònims d’Albert Jané, per posar alguns exemples.
Davant d’aquesta situació, l’any 2014 el Grup de Treball de Qualitat Lingüística, que depèn de la Comissió de Llengua de la Xarxa Vives d’Universitats, va establir una sèrie de criteris generals per al tractament del gènere en la documentació institucional i va acordar l’ús de la forma femenina gerenta (i els seus derivats, com ara vicegerenta) en els textos de totes les universitats catalanes.
Aquesta decisió es va prendre després d’haver fet un estudi aprofundit de la situació i la consulta corresponent a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, per assegurar que la decisió no era contrària a la normativa, sinó que es feia sobre la base de l’ús present i que, passat un temps, si l’ús es consolidava, la forma femenina seria inclosa al diccionari normatiu.
Un relleu al capdavant de la Gerència de l’Institut d’Estudis Catalans ha precipitat l’aprovació de la forma femenina gerenta. L’escriptor i membre de la Secció Filològica Màrius Serra ho explica en l’article «De la ‘fabricanta’ a la ‘gerenta’», publicat a La Vanguardia el 23 de febrer.
Finalment, amb data 29 de març de 2021, l’IEC anuncia que la nova actualització del DIEC2 ja incorpora, entre altres coses, la forma femenina gerenta.
La forma apagat, com a substantiu, acompanyat d’encesa, també es documenta, però els diccionaris només recullen apagat com a adjectiu. Finalment, el substantiu femení apagada, que també trobem en el parell encesa/apagada, només es recull en els diccionaris per fer referència al «fet d’apagar-se la il·luminació elèctrica a causa d’una interrupció en el subministrament», és a dir, com a equivalent del castellà apagón.
En conseqüència, la forma preferent és apagament del díode en contraposició a encesa del díode. Tot i que cal reconèixer que la forma apagada té l’avantatge de ser més breu i de ser morfològicament paral·lela a encesa.
Aquest terme no està recollit en cap obra lexicogràfica, però es documenta a bastament al portal Enciclopèdia.cat, dins l’obra Història natural dels països catalans; també es documenta en diversos articles de la Viquipèdia i en nombroses obres en català indexades per Google. No es tracta, doncs, d’un ús anecdòtic.
Des d’un punt de vista formal, és un adjectiu format sobre la base llatina culmen, –inis ‘cim’, la mateixa base que forma paraules com culminar o culminant. És per tant, una paraula ben formada amb un significat perfectament predictible a partir dels elements que la componen.
És un terme usat especialment en l’àmbit de la botànica i les ciències de la terra.
La sigla STEM, corresponent a l’anglès science, technology, engineering and mathematics s’usa per referir-se a aquesta agrupació de disciplines en el context de les polítiques educatives. Hi ha, però, una gran varietat de combinacions possibles que s’usen segons l’èmfasi que es posa en un tipus o altre d’agrupació, com ara: STEMM (science, technology, engineering, mathematics, and medicine), STEEM (science, technology, engineering, economics, and mathematics), STREM (science, technology, robotics, engineering, and multimedia), i moltes més (vegeu l’article Science, technology, engineering, and mathematics de la Viquipèdia).
Aquestes sigles es poden trobar traduïdes en altres llengües, segons la rellevància que tinguin en les polítiques dels països respectius. Per exemple, trobem documentada la sigla castellana CTIM (ciencia, tecnología, ingeniería y matemáticas) com a equivalent de STEM; en francès, també es documenta la sigla STIM (science, technologie, ingénierie et mathématiques). Això no impedeix que les sigles en anglès també apareguin en textos escrits en aquestes llengües.
En català, es documenta la sigla CTEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) i fins i tot es recull en la publicació Nota d’Economia, núm. 105, en el glossari del final, juntament amb la sigla CTEAM:
CTEAM (STEAM): sigles inicials de ciència, tecnologia, enginyeria, arts i matemàtiques (Science, Technology, Engineering,
Arts and Mathematics).
CTEM (STEM): sigles inicials de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (Science, Technology, Engineering and Mathematics).
Pel que fa a la sigla anglesa STEMM, no s’ha trobat documentada una sigla CTEMM per al català, però sí que s’ha trobat per a altres llengües, com posa de manifest aquest text del CORDIS que trobem en anglès (STEMM), en francès (STIMM) i en castellà (CTIMM).
Així, doncs, podem dir que hi ha una certa tendència a usar la sigla corresponent a les inicials de cada llengua si l’agrupació de disciplines que representa és rellevant per a les polítiques educatives del país.
El cosmisme és un moviment filosòfic sorgit a Rússia. La paraula està formada sobre l’arrel grega komos (‘cosmos’). El terme està documentat a la Viquipèdia per a moltes llengües. Tot i que el català no hi és, la denominació cosmisme està formada amb el mateix procediment morfològic que en les altres llengües (per addició del sufix –isme) i, per tant, és lingüísticament correcta.
Hi ha una gran vacil·lació entre aquestes dues denominacions (teoria especial de la relativitat i teoria de la relativitat especial) i passa el mateix amb el terme complementari teoria general de la relativitat o teoria de la relativitat general. Aquestes són algunes dades que podem extreure de diferents fonts:
El Cercaterm conté la fitxa relativitat especial (o teoria especial de la relativitat). També conté el terme teoria general de la relativitat.
Al Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) trobem més casos de teoria general de la relativitat que de teoria de la relativitat general; un cas de teoria especial de la relativitat i cap cas de teoria de la relativitat especial.
En els textos indexats a Google, el nombre d’ocurrències de la denominació teoria de la relativitat especial és més abundant que teoria especial de la relativitat, però si es restringeix la cerca a Google llibres, la tendència s’inverteix.
En llibres com el Tipler o El jove Einstein en català, s’usen les formes teoria de la relativitat especial i teoria de la relativitat general.
D’acord amb els especialistes consultats, les denominacions més freqüents són relativitat especial i relativitat general, però hi ha discrepàncies pel que fa a la posició dels adjectius especial i general quan s’hi afegeix teoria al davant. En canvi, és poc freqüent usar les expressions teoria especial i teoria general soles.
En castellà o en francès també trobem vacil·lacions denominatives, però la tendència general és a posar l’adjectiu al final del sintagma: théorie de la relativité restreinte i teoría de la relatividad especial.
En alemany, llengua en què aquest terme es va crear, la denominació documentada i confirmada per físics alemanys és spezielle Relativitätstheorie. Des d’un punt de vista sintàctic, spezielle concorda amb theorie, cosa que avala la denominació catalana teoria especial de la relativitat. El mateix es pot dir sobre el terme complementari teoria general de la relativitat (allgemeine Relativitätstheorie).
En anglès també hi ha dues denominacions: special theory of relativity (que és la traducció més exacta de l’alemany i que es correspondria amb la denominació catalana teoria especial de la relativitat) i theory of special relativity (més usada en els darrers anys, i que es correspon amb la forma catalana teoria de la relativitat especial).
El que és important tenir en compte aquí és que l’adjectiu especial fa referència a les condicions en què s’aplica la teoria (que són de moviment uniforme sense gravetat) i, tant si s’expressa d’una manera com si s’expressa de l’altra, la interpretació és la mateixa.
En resum, podem dir que les principals obres lexicogràfiques en català proposen la denominació amb l’adjectiu com a modificador de teoria (teoria especial de la relativitat i teoria general de la relativitat), cosa que concorda amb la lectura que es fa des de l’alemany. Però també s’usa molt la denominació amb l’adjectiu al darrere, en paral·lel amb el que es fa en anglès, que també presenta dues formes. Sigui quina sigui la forma triada, no afecta la interpretació del terme.
Escriu un comentari
