Cada any, pels volts de Sant Jordi, diversos centres de la Universitat de Barcelona posen en pràctica diferents modalitats de compartició o intercanvi de llibres. És habitual anomenar aquesta activitat amb l’anglicisme bookcrossing, que ja té una denominació normalitzada en català: passallibres.
L’any 2001 Ron Hornbaker va batejar amb el nom bookcrossing el sistema que ell mateix va idear consistent a alliberar llibres en llocs públics per tal que altres els recullin, els llegeixin i els tornin a alliberar, tot regulat mitjançant un web que permet registrar aquests llibres i anar-los seguint el rastre.
El TERMCAT ha normalitzat el terme català passallibres com a equivalent de l’anglès bookcrossing, que és una proposta denominativa que també han adoptat altres llengües romàniques (passe-livres en francès, passalibro en italià) i que segueix el mateix patró d’altres paraules compostes en català com passavins o passatemps.
Aquesta denominació, que fa referència als espais especialment habilitats per fer-hi un àpat de carmanyola, s’assimila als casos de dependències i parts d’edificis recollits al Llibre d’estil de la UB, en què tant el nom genèric (espai) com els elements que l’acompanyen (carmanyola) s’escriuen amb minúscula inicial.
D’acord amb l’Ortografia catalana, apartat 4.4.2.2, els compostos en què un dels components ja porta guionet s’han d’unir també amb un guionet, en comptes d’anar aglutinats. Seria el cas de compostos com ara anglo-nord-americà o afro-nord-americà.
No s’ha de confondre aquest cas de composició amb el cas dels derivats per prefixació en què la base lèxica porta guionet. En aquest segon cas, el prefix s’escriu separat per un espai en blanc: anti nord-americà.
Tal com s’indica en el Llibre d’estil de la Universitat de Barcelona, els àcids ribonucleic i desoxiribonucleic i els seus tipus es poden representar amb les sigles catalanes (ARN, ADN) o amb les sigles angleses (RNA, DNA). El fet d’optar per una sigla o l’altra depèn del grau d’especialització del text. Si el text té un grau d’especialització mitjà o elevat, és recomanable utilitzar la forma anglesa.
En el mateix sentit s’expressa el TERMCAT en les notes dels termes àcid desoxiribonucleic i àcid ribonucleic, on s’indica que les sigles ADN i ARN tenen un ús divulgatiu, mentre que en els àmbits especialitzats solen utilitzar-se les sigles angleses DNA i RNA.
Per aquesta raó, en els textos de la Universitat de Barcelona, que solen ser de caràcter especialitzat, és preferible optar per les sigles angleses, ja que són les que prefereixen els especialistes i perquè en l’àmbit de la biologia cel·lular, a més, tenen un ús internacional, fixat i recomanat per la Comissió Combinada de Nomenclatura Bioquímica IUPAC-IUB.
Les soft skills fan referència a les competències personals, com ara la capacitat de comunicació i de relacionar-se en l’activitat professional. S’han trobat documentades en català amb diferents formes (competències personals, competències genèriques i, fins i tot, amb el calc competències toves), però el TERMCAT prioritza les denominacions competències genèriques o competències personals.
Les hard skills fan referència a les competències específiques de l’àmbit de treball, en l’aplicació dels coneixements tècnics a l’activitat professional. En aquest cas, també es documenten diferents denominacions en català (fins i tot el calc competències dures), però el TERMCAT prioritza les denominacions competències específiques o competències tècniques.
L’expressió inteligencia sentiente és un terme encunyat en castellà pel filòsof Xavier Zubiri. Fa referència a la capacitat de comprendre la realitat no només amb la ment racional, sinó també amb les emocions i la intuïció, és a dir, amb els sentiments. Pel que fa a la formació, l’adjectiu sentiente (‘que sent’) procedeix del participi de present llatí sentiens –entis, tal com s’explica al Diccionario pashispánico de dudas. La forma sentiente, amb e a l’arrel, és la forma culta, que alterna amb la variant sintiente, amb i, derivada de les formes verbals del verb sentir amb i a l’arrel (siento, sintió, etc.).
Al marge del terme encunyat així per Zubiri, l’adjectiu castellà sintiente apareix en altres contextos i es també lingüísticament correcte, tal com s’explica en aquest apunt de la Fundéu sobre els termes termes sintiente i el derivat nominal sintiencia.
En català, l’adjectiu sintentestà recollit al Cercaterm, amb el sinònim complementari sentent. Són adjectius que no estan recollits en els diccionaris generals de la llengua catalana. La forma amb i presenta l’avantatge de ser intuïtivament més entenedora que no pas sentent, potser per analogia amb altres casos de participis de present similars, com ara tinent < tenir, vinent < venir. També cal tenir en compte que el derivat nominal sintència (recollit a la Viquipèdia) és preferible amb i per tal que no es confongui amb el terme jurídic sentència. Aquestes raons d’homofonia i homonímia poden haver pesat en la tria per la forma amb i com a preferent, en contraposició a la forma més etimològica amb e.
No obstant això, el Cercaterm també conté una fitxa (de procedència no identificada) que recull el terme intel·ligència sentent. Possiblement per aquesta raó, aquesta denominació és la que es documenta en alguns textos en català, mentre que no trobem cap cas d’intel·ligència sintent. També hi podria influir la voluntat de mantenir-se en la forma més similar al terme en castellà.
Així doncs, la denominació catalana per al terme encunyat per Zubiri tant pot ser intel·ligència sintent (si ens atenim a la preferència d’aquesta forma independentment del context en què aparegui) com intel·ligència sentent, com a forma també acceptada pel TERMCAT, tot i que menys recomanada (per això s’indica que és un sinònim complementari) i com a forma, per ara, més usada. En resum, totes dues formes són lingüísticament correctes, però la forma amb i és, en general, preferible en català perquè és més identificable, molt especialment en el derivat sintència.
D’acord amb l’Ortografia catalana i amb la GIEC, el prefix quasi- s’escriu aglutinat a la base lèxica, sense espai ni guionet, tal com passa en els mots quasicontracte o quasidelicte. El prefix quasi- aporta un significat aproximatiu o d’incompleció, igual que semi-, entre- o para-. No s’ha de confondre amb l’ús de quasi com a preposició o adverbi, com és el cas de la quasi totalitat de la gent.
El terme quasiemoció, usat per Kendall Walton i altres autors, es refereix a les emocions que sentim amb la ficció. Per tant, té el sentit prefixal de ‘com si fossin emocions’ reals, i al mateix temps es tracta d’un concepte especialitzat que té una entitat pròpia. En conseqüència, cal tractar-ho com un terme i escriure’l aglutinat: quasiemoció (pl. quasiemocions).
En l’apunt «Quin sentit donem al prefix quasi–» del TERMCAT es poden trobar altres exemples de termes formats amb aquest prefix recollits al Cercaterm, com ara quasiespècie (mibrobiologia), quasicristall (física), quasigrup (antropologia), mètode quasiexperimental (recerca), col·lisió quasielàstica (física) o quasipolar (teledetecció). També s’indica que en castellà s’hauria d’escriure igualment aglutinat (per exemple, casigrupo), tot i que és molt habitual trobar el prefix separat per un guionet, potser per influència de la grafia anglesa (quasi-group).
Aquest terme és una traducció del terme anglès self-involving interactive fiction, que fa referència a la implicació o identificació del jugador humà amb el personatge d’un joc interactiu, principalment un videojoc. En castellà, es documenta traduït per ficción interactiva autoenvolventeé. És probable que el català autoenvolupant sigui una traducció del castellà autoenvolvente. El fet, però, és que aquesta forma autoenvolupant no expressa amb la mateixa transparència semàntica la idea inicial que expressa la forma self-involving, relativa a la implicació del jugador en el joc. Per aquesta raó, pensem que una forma com ara autoimplicatiu seria més adequada per expressar aquesta idea.
L’adjectiu autoimplicatiu es documenta en contextos que transmeten aquesta idea d’implicació:
Dins l’article teologia d’Enciclopèdia.cat: «D’altra banda, atès que les realitats de la fe només són assequibles a través d’una interpretació, el llenguatge teològic ha d’ésser necessàriament especulatiu, almenys en el sentit que sobrepassa els límits d’un llenguatge de constatació; la dificultat pròpia del llenguatge teològic està precisament en el fet que és alhora especulatiu i autoimplicatiu, és a dir, un llenguatge de veritat i un llenguatge de compromís (suposa la fe com a adhesió viva de l’esperit a la mateixa realitat de Déu).»
Tesi UB: «Per què aquest tema m’implica? Sóc mestra i des de fa ja més de 20 anys que sóc formadora de mestres. Aquesta és la meva feina, però també la meva vida. La recerca que he desplegat va més enllà d’un tema que m’interessi estudiar, és el sentit que té per mi fer ara i aquí recerca. És una experiència personal i professional, la qual m’involucra del tot. Té a veure amb la meva experiència com a docent universitària i això fa que no sigui un estudi distant, allunyat de mi, sinó que és autoimplicatiu i performatiu, és a dir, que m’implica a mi –perquè no em puc abstreure del que investigo–, i això em dóna elements per pensar, reflexionar i canviar en la meva feina i per això em performa.»
Així doncs, la proposta de traducció al català del terme self-involving interactive fiction és ficció interactiva autoimplicativa.
La diferència entre estatut (en singular) i estatuts (en plural) té una base d’ús jurídic i tradició terminològica. S’usa generalment en singular quan fa referència al text legal que regula l’autogovern d’un territori (estatut d’autonomia), en què l’ús del singular reforça la idea que es tracta d’un cos normatiu unitari i fonamental. En canvi, en el dret administratiu i privat se sol usar en plural per fer referència a un conjunt de normes que regulen el funcionament intern d’una entitat (els estatuts d’una associació, d’un col·legi professional, etc.), en què el plural reflecteix la idea que són disposicions normatives diverses dins d’un mateix document (disposicions sobre govern, organització, funcionament, drets i deures dels membres, etc.).
També cal tenir en compte que la forma plural estatuts és la que recull la Nomenclatura de gestió universitària, elaborada per la Comissió de Llengua de la Xarxa Vives mitjançant el grup de treball de Terminologia i Nomenclatura.
Tal com s’indica en el Llibre d’estil de la UB, els noms de les institucions i dels organismes públics es tradueixen a la llengua del text. Si el text és en català, els noms d’aquests organismes s’ha de traduir al català: Ministeri de Foment i Direcció General d’Instrucció Pública.
L’adjectiu tschermakític -a és un derivat del nom tschermakita, que és una espècie mineral reconeguda per l’Associació Mineralògica Internacional (IMA) i recollida a la seva base de dades. En català, el nom d’aquest mineral està recollit al Diccionari de geologia i al Vocabulari de mineralogia, totes dues obres consultables des de la plataforma CiT de l’Institut d’Estudis Catalans.
El nom d’aquesta espècie mineral prové de l’antropònim austríac Tschermak, per la qual cosa es manté la grafia original, al qual s’adjunta el sufix -ita, terminació pròpia en mineralogia per designar minerals.
En la introducció del Vocabulari de mineralogia s’explica de manera detallada l’adaptació al català de les normes establertes per l’IMA per a la denominació de minerals.
En informàtica, una federació fa referència a un conjunt de servidors que, mitjançant uns determinats protocols de funcionament acordats, comparteixen informació de manera descentralitzada. A partir d’aquest mot s’ha creat, per exemple, el terme fedivers, que és un acrònim de federació i univers.
La noció de federació, doncs, porta implícita la idea de descentralització de la informació. I una plataforma federada és, per tant, un sistema informàtic descentralitzat que opera amb informació provinent de fonts diferents, mitjançant una federació de servidors que cooperen.
Per felicitar algú per Nadal, diem Bon Nadal! o Bones festes!, en lloc de Feliç Nadal! o Felices festes!
En les felicitacions de festivitats, donem preferència a les fórmules tradicionals amb l’adjectiu bon i bona anteposat al nom de la festivitat en qüestió, de manera que també diem Bona Pasqua, Bon Sant Jordi o Bona Diada.
Per desitjar un bon any, d’altra banda, tenim l’opció de dir Bon any!, Bon any nou! o Bon Nadal i feliç any nou, que també és una forma fixada. Si felicitem l’entrada d’any referint-nos a l’any concret, sí que es fa servir tant l’adjectiu bon com feliç. Per tant: Bon 2025! o Feliç 2025!
Durant aquestes festes, hi ha moltes celebracions nocturnes que convé esmentar com cal.
La nit de Nadal és la nit del 24 de desembre, en què se sol celebrar la missa del Gall. La nit de Cap d’Any és la nit del 31 de desembre, en què se sol menjar raïm per celebrar l’entrada de l’any nou. Així, la nit de Cap d’Any és la nit que precedeix el dia de Cap d’Any.
No parlem, doncs, de nit bona ni de nit vella, que són traduccions literals de les formes tradicionals en castellà Nochebuena i Nochevieja.
No és correcte fer servir el plural per referir-se al 25 de desembre o al temps immediat a aquest dia. Únicament és admissible la forma Nadals si fem referència a diferents anys: Va venir a casa tres Nadals seguits.
En general, tampoc no es pot precedir el mot Nadal d’article. L’expressió el Nadal només és admissible quan volem referir-nos a un Nadal concret, amb valor determinat: Recordo especialment el Nadal del 97. També podem fer ús de l’article quan té un valor més conceptual (que no pas temporal): M’encanta el Nadal.
Així, no direm Aquest any encara no sé si faré vacances pels Nadals, sinó que direm Aquest any encara no sé què faré per Nadal.
Es tracta de la forma escurçada de l’expressió llatina pro bono publico, que significa ‘pel bé públic’. Normalment, acompanya un nom, com ara en expressions del tipus: servei pro bono, consultoria pro bono, projecte pro bono, fundació pro bono, etc. A vegades apareix escrit amb guionet entre els dos elements (pro-bono), però és més freqüent que hi hagi un espai.
Atès que es tracta d’una expressió llatina que no està recollida en els diccionaris de llengua general, és convenient escriure-la en cursiva.
El Cercaterm recull una fitxa de l’àmbit de la pesca en què la denominació rebuig es correspon amb la denominació castellana descarte, i es defineix com a «Conjunt d’organismes pescats que es tornen vius o morts al mar des del mateix vaixell perquè s’han malmès durant la captura, no tenen la mida reglamentària o pertanyen a espècies no comercials o bé per motius econòmics».
També es documenta la forma rebuig de pesca. En alguns documents, com ara l’article «Sostenibilitat pesquera i salut humana», publicat a la revista TECA (de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació, filial de l’IEC), alternen les denominacions rebuig pesquer i rebuig de pesca, a més de la forma més simplificada rebuig.
Per tant, totes tres formes són vàlides per referir-se a aquest concepte. Segons el context, hi pot escaure més una forma o una altra.
La sigla STEM correspon al desenvolupament en anglès del terme scanning transmission electron microscope. La denominació catalana per a aquesta forma desenvolupada presenta certa variació segons la font consultada:
A la Viquipèdia es proposa la forma catalana microscopi electrònic de transmissió d’escaneig.
Al Grand dictionnaire terminologique (GDT), dins l’entrada en francès microscope électronique en transmission à balayage, trobem una proposta catalana procedent del TERMCAT, que és microscopi de rastreig per transmissió, que probablement s’hauria de completar amb l’adjectiu electrònic: microscopi electrònic de rastreig per transmissió.
A l’Enciclopèdia.cat, dins l’entrada microscopi electrònic, s’esmenta el microscopi d’escombratge en transmissió (STEM), que, com més endavant apunten pel que fa a la sinonímia entre escombratge i rastreig, també es pot anomenar microscopi de rastreig en transmissió. Aquesta és una forma gairebé coincident amb la que proposa el TERMCAT per als termes recollits al GDT, però varia la preposició.
I encara es podrien trobar altres variants. Aquesta mateixa informació és vàlida per al nom que fa referència a la tècnica: microscòpia de rastreig per transmissió(o microscòpia electrònica de rastreig per transmissió).
Finalment, cal fer notar que el Cercaterm recull encara una altra tècnica de microscòpia que també té la sigla STEM i STM, microscòpia d’electrons d’efecte túnel de rastreig. Aquest terme, amb el sinònim microscòpia d’efecte túnel, també es recull al GDT i correspon a l’anglès scanning tunneling electron microscopy.
Arran d’una consulta sobre aquesta qüestió, el TERMCAT ha dut a terme una recerca i proposa com a denominacions preferents:
microscopi de transmissió i rastreig (terme principal)
microscopi electrònic de transmissió i rastreig (sinònim complementari)
STEM (sigla)
Els arguments a favor d’aquesta proposta són els següents:
(1) Segons el que s’ha documentat, es tracta d’un tipus de microscopi que combina els principis de funcionament del microscopi de rastreig (terme normalitzat, amb microscopi electrònic de rastreig com a sinònim complementari) i del microscopi de transmissió (terme ben documentat en català i recollit en diferents diccionaris del Cercaterm). Per tant, els nuclis de la denominació catalana semblen ben establerts.
(2) D’acord amb les definicions documentades, no sembla justificat l’ús de sintagmes que indiquin algun tipus de jerarquia o dependència dels termes transmissió i rastreig (com ara rastreig per transmissió, transmissió de rastreig, etc.).
(3) La consideració de terme principal o sinònim complementari és coherent amb el criteri aplicat en el terme normalitzat microscopi de rastreig.
(4) El manteniment de la sigla anglesa STEM es correspon amb l’ús habitual, atès que ha esdevingut una sigla força internacional i és la forma habitual amb què es coneix aquest tipus de microscopi.
(5) Aquestes formes tenen l’aval d’especialistes consultats.
Aquest terme fa referència a una tècnica òptica que genera imatges processant molts patrons d’interferència coherents dispersats des d’un objecte observat. El terme va ser encunyat pels físics Hegerl and Hoppe el 1970, a partir de la forma prefixada ptico-, del grec ptychē ‘plegar’, i la forma sufixada –grafia, perquè la tècnica es basa en l’obtenció de diferents vistes de l’objecte, que es poden considerar plecs d’informació. El formant ptico-, en la forma sufixada –ptic, el trobem en la sèrie díptic, tríptic, etc.
La forma catalana correcta, doncs, és pticografia. La forma ptycografia és una barreja de la grafia anglesa ptychography i la grafia catalana pticografia.
Més informació sobre el significat i formació d’aquest terme a l’article de la Viquipèdia Fourier ptychography (en anglès) i a l’article pticografia (en català).
Aquesta expressió fa referència al grau de creativitat d’una obra. Es tracta, doncs, d’un ús metafòric de la paraula altura. Tot i que les paraules altura i alçada són parcialment sinònimes, el DIEC2 o el DEIEC recullen per a altura unes accepcions relacionades amb la idea de qualitat o de grau que no es recullen per a alçada:
Qualitat humana [en l’àmbit intel·lectual, en l’àmbit moral].altura intel·lectualHa estat sempre una persona pura i de gran altura moral.
Qualitat [del so] en relació amb la freqüència.Una alteració és un signe de l’escriptura musical que indica la modificació de l’altura del so d’una o més notes.
Grau d’elevació en la freqüència vibratòria de les cordes vocals correlatiu del to.La contralt té l’altura menor i el to més greu de totes les veus femenines.
D’acord amb aquesta informació, l’expressió altura creativa sembla més apropiada que no pas alçada creativa.
Escriu un comentari