L’experiència d’un voluntari lingüístic del CATclub: com l’au fènix, reneix

Feia temps que havia perdut l’esperança vers la llengua catalana. Totes les notícies apunten a la desaparició de la llengua de Fabra, de Guimerà i de Rodoreda d’aquí a poques dècades i la meva passió per la llengua minvava tan gradualment com la seva vitalitat. Sent de Barcelona no és fàcil ser un engrescat del català: les illes on floreix la llengua són ben escasses. Abocat al pou, vaig decidir fer-me voluntari al CATclub amb la intenció d’ajudar alguns estudiants d’intercanvi a practicar la llengua que m’han transmès els meus progenitors. Sense esperar-ho, el CATclub m’ha fet renéixer la joia per la meva llengua i pel goig d’ensenyar.

Veure gent d’arreu del món mirant de parlar la teva llengua, que fa tants anys que és perseguida, no té preu. Recordo que el primer dia vaig sortir-ne trastocat —en el bon sentit— de veure l’esforç que posaven a parlar-lo i com de bé ja el parlaven molts d’ells, tot i haver aterrat als Països Catalans feia poc. No podia deixar de pensar en tots els prejudicis, fal·làcies i atacs cap a l’aprenentatge de la llengua que havia sentit fins llavors. Per què tant d’odi? Per què tantes excuses? La motivació i la il·lusió d’aquests meravellosos estudiants esvaïa qualsevol d’aquests prejudicis lingüístics.

El semestre ha estat ple d’experiències: trobades a la Universitat, rutes per la ciutat amb guies i visites a llocs històrics com la Model. El paper dels voluntaris ha estat bàsicament fer de suport durant les activitats proposades per a les rutes i això m’ha permès veure la reeixida evolució que tots han tingut. Però el CATclub no es queda en les formalitats acadèmiques. L’entusiasme i la unió del grup han fet que moltes rutes acabessin en un vermut, que moltes trobades es convertissin en pujades a Montserrat i que moltes interaccions forgessin amistats que duraran per sempre.

I és aquí on poso l’èmfasi: vull que puguem crear una societat catalana on tothom se senti benvingut i fer del català la llengua d’ús social. Aquest petit exemple, a petita escala, serveix per demostrar que acollir nous parlants a la cultura és possible amb la motivació i els mitjans adequats. Ells no ho saben, però quan els he enxampat algun cop parlant català entre ells en viatges o activitats extraoficials, he estat a punt de desfer-me en plors d’alegria. I és que el CATclub, com bé diuen, és més que un club; és una gran família.