– Ens podem trobar al pati dels peixos de l’Edifici Històric de la UB.
– Quina bona idea! Per mi sí.
– Per mi també.
Aquesta va ser l’última conversa que vam tenir, el dia abans de la trobada. En arribar al pati, vaig intentar localitzar-les. (Amb localitzar-les vull dir observar com és la gent del meu entorn; la meva teoria és que si veig que miren molt, igual que jo, és que són elles.) I així vaig aconseguir trobar-me amb l’Anaïs. Ara només en faltava una.
Van passar deu minuts, i mentre anàvem xerrant, fèiem servir la meva tècnica d’observar molt, i he de dir que, en aquest cas, va fallar: vam preguntar a més de cinc persones si es deien Brooke, i cap d’elles era la Brooke que buscàvem. Desesperades (s’ha de dir que vam riure molt), vam preguntar a una noia, si hi havia algun altre «pati dels peixos» en aquesta facultat; i efectivament: n’hi havia dos més.
Finalment, ens vam trobar i l’intercanvi català-anglès va anar fantàstic. Totes dues tenien moltes coses per explicar. L’Anaïs ens va parlar sobre el seu hobby, cuinar, i la Brooke ens va comentar els seus menjars preferits. A la Brooke li agrada la platja de Barcelona i fer natació, mentre que a l’Anaïs li agrada més Montserrat i fer senderisme. Em vaig adonar, que són dues noies molt diferents, però que s’entenen molt bé i, justament, tenir aficions i gustos diferents, és el que fa que s’interessin més l’una per l’altra.
Van tenir una gran idea per a la següent trobada: cadascuna buscaria un joc en la seva llengua, per jugar i poder practicar català i anglès. Així, encara li donem un toc més divertit. Però sobretot, vam quedar que no tornaríem a posar com a punt de trobada el pati dels peixos o, més ben dit, els patis de peixos.
Maria Ortega, becària d’Acollida
