EL PAYASO Y SU HIJA, de Halide Edib Adıvar
Jacint Creus (alumne de literatura turca, Universitat de Barcelona)
La meva experiència sobre la literatura turca començava a obrir-se pas des del buit més absolut, mentre que el meu coneixement de la llengua continua, encara avui, un pas abans de les beceroles; de manera que les oportunitats de lectura que m’han ofert ambdues activitats ho han estat a partir de traduccions en les llengües que conec. Un petit univers que m’ha portat d’Orhan Pamuk a Halide Edib (1884-1964) en un viatge que agraeixo.
Pamuk ens assenyala quatre autors fonamentals en la construcció d’una literatura turca moderna : el poeta Yahya Kemal Beyatli (1884-1958), l’historiador Reşat Ekrem Koçu (1905-1975), el novel·lista Ahmet Hamdi Tanpinar (1901-1962) i el memorialista Abdülhak Şinasi Hisar (1887-1963): tots quatre són homes, vius en el moment del naixement de Pamuk i presents a la biblioteca de casa seva. De tots quatre adverteix que «quedaron deslumbrados en algún momento de sus vidas por el brillo del arte y la literatura occidentales, especialmente la francesa»; ens assenyala que «la enorme admiración, a veces infantil, que estos autores sintieron en su juventud por la literatura francesa y la cultura occidental les demostró de forma irrevocable la necesidad de ser modernos, u occidentales, en sus obras»; i finalment remarca la «contradicción que intuían entre el ser a un tiempo originales y “auténticos”».
Chateaubriand, Hugo, Gautier, Gide, Lamartine, Mallarmé, Proust, Valéry, Verlaine o Zola són autors que Pamuk cita expressament. En la recerca del seu propi estil i de la seva identitat, tanmateix, dedica sengles capítols al parisenc Gérard de Nerval (1808-1855) i al normand Gustave Flaubert (1821-1880) ; de la mateixa manera que uns capítols abans es fixa en el pintor alemany Anton Ignaz Melling (1763-1831) , que va viure 18 anys a Constantinoble i es va fer cèlebre pels seus gravats i vistes de la ciutat en plena època imperial de Selim III bin Mustafa. Sobre Nerval, que va visitar Istanbul el 1843 en el marc d’un Voyage en Orient molt més ampli, l’autor remarca l’apressament del francès per escriure «en los lugares más ricos, más atractivos y más exóticos de la ciudad». Per aix , diu, va anar a Constantinoble en el mes de Ramadà, tot i la vastitud del viatge: perquè aquest novè mes del calendari musulmà és una època de dejuni per també de carnaval: «En las noches de Ramadán, Nerval contempla el teatro de sombras y el paisaje de la ciudad iluminado por farolillos y acude a los cafés a escuchar a los narradores de cuentos». Després, Pamuk oblida aquests aspectes de la literatura popular i es centra en la malenconia de Nerval i en la imatge d’una Istanbul turística que el parisenc comença a desenvolupar.
Cada escriptor té el dret de triar el tema dels seus comentaris; i és evident que el Nobel fa encaixar molt bé aquesta imatge en la que ell mateix té d’Istanbul, la del seu paisatge d’infantesa i la del sentiment de pèrdua que traspuen la ciutat i ell mateix. Captivat des de sempre per la literatura oral, em crida l’atenció l’apel·lació de Pamuk al teatre d’ombres i als contes populars, i el seu esvaniment posterior; la qual cosa em va portar a una lectura impetuosa del llibre de Nerval : trobar que l’autor francès dedica més de la meitat del seu text a la narració de performances orals va ser prou desconcertant després de la lectura del geni de Pamuk; igual que va ser corprenedora la descoberta del personatge de Caragueuz (Karagöz) que introdueix només començar:
Bientôt l’on vit sortir d’une maison un Turc, suivi d’un esclave qui portait un sac de voyage. Il paraissait inquiet, et, prenant tout à coup une résolution, il alla frapper à une autre maison de la place, en criant:
«Caragueuz! Caragueuz! mon meilleur ami, est-ce que tu dors encore?»
Caragueuz mit le nez à la fenêtre et, à sa vue, un cri d’enthousiasme réssona dans tout l’auditoire; puis, ayant demandé le temps de s’habiller, il reparut bientôt et embrassa son ami.
«Écoute, dit ce dernier, j’attends de toi un grand service; une affaire importante me force d’aller à Brousse. Tu sais que je suis le mari d’une femme fort belle, et je t’avouerai qu’il m’en coûte de la laisser seule, n’ayant pas beaucoup de confiance dans mes gens… Eh bien, mon ami, il m’est venu cette nuit une idée: c’est de te faire le gardien de sa vertu. Je sais ta délicatesse et l’affection profonde que tu as pour moi, je suis heureux de te donner cette preuve d’estime».
I el públic es petava de riure, perquè precisament la fama de Karagöz és la de ser un personatge cínic, trampós i obscè, aliè a les normes i crític vaporós del patró social. Es representava sobretot a les nits d’aquell mes sagrat, de la mateixa manera que els cafès eren plens de narradors de rondalles:
«On ne donnerait qu’une faible idée des plaisirs de Constantinople pendant le Ramazan et des principaux charmes de ses nuits, si l’on passait sous silence les contes merveilleux récités ou déclamés par des conteurs de profession attachés aux principaux cafés de Stamboul. Traduire une de ces légendes, c’est en même temps compléter les idées que l’on doit se faire d’une littérature à la fois savante et populaire qui encadre spirituellement les traditions et les légendes religieuses considérées au point de vue de l’islamisme».
«Une littérature à la fois savante et populaire», diu Nerval i oblida Pamuk.Vet aquí, doncs, que aquells quatre escriptors que Pamuk honora perquè els creu fonamentals «en la construcció d’una literatura turca moderna» i ell mateix van estar tan disposats als models francesos i occidentals que van ometre la tradició pr pia. No res estrany, perquè les idees de «modernitat» i de «tradició» durant molt de temps han estat en conflicte, distants, irreconciliables en els cervells que pretenien canviar d’estadi cada cultura particular; de tal manera que el passat perdut i un avenir de modernitat esclaten en Pamuk en una forma que ell anomena malenconia i que atribueix a si mateix i a la ciutat. Negar per afirmar. Aquesta oposició se significa en una literatura replicant, que es pretén hereva de patrons forasters. I no hi ha cap autor que es desmarqui del raonament de la «modernitat» que tantes expressions culturals ha fet esvanir-se?
Jo he trobat una primera resposta en Halide Edib, de qui callaré expressament el cognom marital. Kemal, Koçu, Tanpinar, Hisar i Pamuk ocupen una etapa de cronologia de la literatura turca on també podem acomodar Edib, que a més a més és l’única dona del quadre per no pas l’única que existeix en aquest període. El payaso y su hija és una novel·la reconfortant, en la mesura que es desplega en un espai de temps decisiu, el que abasta el regnat d’Abdul Hamid II fins a l’ascensió dels Joves Turcs ; i en la narració d’aquesta darrera època imperial la literatura oral juga un paper important pel que fa a l’assumpció de la modernitat i de la nova identitat per part del país otomà. Autors d’alres indrets n’eren ben conscients:
The tales here are not the quaint, childish entertainments of a primitive tribe. They are the complex cultural communications permitted an opressed people, their school lessons, their heroic biographies, their psychics saving banks, their children’s legacies. Black folk tales illustrate how an entire people adapted and survived in the new world experience, how they transformed what they found into a distinctive way of life; they describe the human behavior the group approves, indicate when the behavior is appropiate, and suggest strategies necessary for the preservation of the group in a hostile environment.
La cita correspon a l’espai de temps que estic comentant i a una societat, l’afroamericana, en una situació almenys tan difícil com la de la turca coetània. El segon protagonista d’Edib és un d’aquells «conteurs de profession» de què parla Nerval, i l’autora ho deixa clar des del començament, des del primer capítol:
Tewfik recortó unas figuras en un cartón, las pintarrajeó con tizas de color y, después de extender un telón al fondo del jardín y de colgar unas cuantas linternas de papel en las ramas del nogal, dio comienzo a su función.
Tewfik cantó las canciones necesarias, además de manipular los muñecos de cartón y de hacerlos actuar. Como carecía de dinero para comprar libretos, lo improvisaba él todo; y sus improvisaciones consistían en reproducir escenas y figuras del SinekliBakkal . Se podía reconocer a su tío en el típico avaro, pero el personaje favorito de Tewfik era la prima donna, una muchacha que andaba y hablaba al estilo y con la voz de Emineh.
Aquest Tewkik és el «pallasso» que apareix en el títol, i des d’aquesta cita introduct ria ja el trobem en la seva triple versió de manipulador de titelles, narrador d’hist ries i transvestit, tres habilitats que li permeten ridiculitzar qui vulgui. Les figures de cartró, el cos, els vestits i la veu són recursos que aquest actor utiliza; per l’element que transcendeix aquestes eines és la improvisació, que pot donar pas a escenes enverinades, tràgiques, c miques o indiferents. Com en qualsevol performance oral, aquesta improvisació inesperada del narrador es complementa amb les intervencions sobtades dels assistents, que hi interactuen i n’accentuen les arestes. L’atribució del nom de «pallasso», doncs, l’hem d’interpretar més aviat com un qualificatiu despectiu impulsat des del selamlik i altres cercles de poder, a mesura que la figura del comediant es va tornant impertinent .
La protagonista del conjunt de la novel·la, evidentment és la filla de Tewfik, la filla del pallasso, Rèbia. En aquesta primera citació apareixen d’altres personatges importants, com ara Emineh, mare de Rèbia i filla de l’imam, que encarna una visió conservadora i ortodoxa de l’Islam. I és que, malgrat que estem parlant d’una novel·la realista i hist rica, cada personatge presenta una pàtina densa d’estereotip que complementa o es contraposa a d’altres per tal de teixir la hist ria que se’ns explica. El personatge més complex és el de Rèbia, que esdevé lectora pública de l’Alcorà i rep la influència ultraconservadora del seu avi Ilhani Efendi, l’imam del barri; del seu pare pallasso, Tewfik; de la seva mare Emineh; del dervix Vehbi Efendi, professor de la noia i representant d’un pensament islàmic culte i tolerant; i de l’italià Peregrini, el mestre de música que esdevindrà musulmà i el seu marit, i que representa una modernitat igualment culta. La vida de Rèbia, mentrestant, es va desplaçant entre casa seva, al barri de les mosques, el selamlik on llegeix el llibre sagrat i manté la relació amb aquells personatges que no pertanyen al barri, i d’altres ambients que es van afegint a la narració. De tal manera que els fets hist rics esdevenen un marc de referència, per l’eix de l’escriptura és una interacció de diverses maneres de veure el món, l’Islam i la situació política de l’Imperi:
– Prefiero el Imán a Vehbi Efendi –intervino Shevki .- La filosofía del derviche es venenosa; mucho más que la del Imán, con sus primitivos Cielo e Infierno. Esto es superstición, pero lo es abiertamente. En cambio, ¡qué ideas las de Vehbi Efendi! ¿Cómo es posible admitirlas? La sociedad se haría trizas si no existiera una separación clara entre los conceptos del bien y del mal. ¡Un dios que pinta cuadros sin finalidad alguna, usando el bien y el mal como simples colores! Absurdo… La consecuencia lógica de su filosofía es que todo, incluso el Sultán rojo y su camarilla, forma parte del esquema divino. Nadie que sustente tan perniciosas creencias va a levantarse contra las cosas de este mundo por muy mal que estén.
– Estamos escuchando al futuro edificador del Estado –dijo Peregrini sonriendo.- No, nada de eso le importa a Vehbi Effendi; le preocupa sólo el alma del individuo, el ser humano en su intimidad, con su hambre y su sed, sus inquietudes y sus dilemas. Esto nada tiene que ver con Satán. Mejor es no pensar en ello. Si la humanidad pensara sólo en el orden externo, se equipararía a las hormigas o a algo infinitamente peor. El hombre sin su vida interna… ¡uf!
La narració, doncs, es converteix també en una hist ria «d’inquietuds i de dilemes». És en aquest context que hi trobem tota una sèrie d’itineraris dels personatges que ens presenten contrastos, desplaçaments, anades i vingudes, alteracions, transformacions i mudances que, a parer meu, formen el rovell de l’ou del relat. Tewfik, per posar l’exemple que m’ha interessat més, és un personatge al qual desterren dues vegades: la primera, per ridiculitzar personatges amb poder i escarnir la pr pia dona en les seves improvisacions; la segona, per formar part de la conspiració dels Joves Turcs:
La indignación general producida por la conducta de Tewfik, llegó a oídos de Su Majestad, y, naturalmente, bastante exagerada. Tewfik había pecado contra la decencia pública. Su Majestad lo desterró. Estambul, ciudad de flaca memoria, olvidó los pecados de Tewfik, y en el Sinekli Bakkal sólo se hablaba de él cuando veían pasar a Emineh con su niña en brazos.
El primer Chambelán leyó en voz alta las notas que le habían sido dictadas por el Sultán. Primero, una lista de funcionarios; unos, insignificantes y otros, importantes; luego, una considerable cantidad de estudiantes de medicina y de las escuelas militares. No era posible saber si el levantamiento mencionado en la carta encontrada a Tewfik había sido frustrado por la oportuna intervención de la policía o si la carta era una falsa alarma. Lo único cierto era que todos los citados en la carta iban a ser desterrados. Su Majestad no podría dormir tranquila mientras anduviesen en libertad. (…)
Tewfik era desterrado a Damasco. No podría salir de los límites de la ciudad; pero, dentro de ella, podía hacer lo que quisiera. Parecía como si le hubiesen dado trato de favor. Selim Bajá se alegró de ello, pero, en el fondo, le extrañaba. Los demás eran exilados al desierto de Libia.
Cal dir que la carta trobada al pallasso ho va ser després d’un episodi de tortura, esdevinguda després de la seva detenció mentre portava propaganda favorable a la sublevació. Diu Selim Paixà:
– Es un vecino, que en tiempos fue actor y le gusta exhibirse vestido de mujer. Ahora mismo estaba yo advirtiéndole a su hija, que si lo encontrábamos disfrazado de mamarracho lo azotaríamos. ¿Qué hacía ese desgraciado? ¿Estaba borracho? ¿Diciendo barbaridades en el café, o caricaturizando al Ministro del Interior?
El Bajá no podía atribuirle a Tewfik nada más grave; pero un destello en los ojos de Rana Bey lo intranquilizó.
– Más grave que todo eso. Lo detuvieron cuando salía de la oficina francesa de Correos. Iba disfrazado de mujer y llevaba un paquete de propaganda sediciosa.
El paper transgressor del transvestisme és important: només el sabem interpretar com una contravenció. No obstant aix , entre les primeres sospites de Selim Paixà per la detenció de Tewfik n’hi ha una de ben precisa: «¿Diciendo barbaridades en el café, o caricaturizando al Ministro del Interior?». I és que de la mateixa manera que el personatge segueix un itinerari que arriba al seu clímax en el retorn de Damasc, quan trobarà que ja té una néta, la intensificació de les seves comèdies també va variant, en una temàtica progressiva que crida l’atenció de les autoritats:
Tewfik transformaba los héroes de la antigua farsa de sombras de manera que recordasen a personajes de la actualidad. Algunos incluso hacían pensar en los favoritos reales, de quienes tanto se murmuraba. Siempre había venido representándose el «Heredero de los millones» -una figura clásica- como un joven insípido, explotado y esquilmado por los aduladores, que terminaba en la miseria. En la versión de Tewfik, el «Heredero de los millones» era un «grande» sin escrúpulos, vigoroso y astuto, un águila en el arte de la exacción y de exprimir al prójimo mientras él nadaba en la abundancia. Podía haber servido de modelo para aquel monigote de papel el mismísimo Zati Bey, ex gobernador de Gallípoli y entonces licencioso Ministro del Interior. Todos los personajes interpretados por Tewfik, desde el «Matón de Albania» hasta el «Eunuco negro», evocaban el entourage del Sultán. Pero los presentaba en situaciones tan imposibles que el público, conteniendo la respiración, hacía esfuerzos inauditos por identificarlos definitivamente, y no lo conseguía.
Aquest fragment ens fa conèixer alguns dels grans èxits del teatre d’ombres de l’època -el «Heredero de los millones», el «Matón de Albania», el «Eunuco negro»-; per sobretot dóna fe de la tècnica que fa servir Tewfik per convertir el seu art en una denúncia: «transformaba los héroes de la antigua farsa de sombras de manera que recordasen a personajes de la actualidad». La caricaturització, l’estereotipació i la improvisació que la literatura popular ha utilitzat sempre per esdevenir una arma poderosa per a la creació d’un estat d’opinió, una eina d’agitació útil per sacsejar grups socials trepitjats. Aleshores l’actor, l’humorista, el titellaire, el narrador d’hist ries s’erigeix en signe i paràbola, i la seva representació és, sense dir-ho mai, lema moral brandat pels explotats i temut des del poder, que el fustiga:
– Ahora comprendo por qué hemos sido en el pasado una nación tan poderosa. Nuestro Estado era un inmenso molino bien organizado; los individuos eran el grano que el molino reducía, moliéndolo, a una forma única e inseparable. Ningún individuo, ni siquiera el Sultán, podía hacer valer un derecho personal sobre los intereses estatales. Cada individuo era un esclavo incondicional; el gobernante era un símbolo».
L’actor també acaba essent un contra-símbol, perquè la seva manera d’actuar no és política, en el sentit que no declara ni es declara d’un poder alternatiu, sinó prou velada, prou convincent i prou not ria perquè tothom s’hi identifiqui i l’estimi tot rient. Aquest viatge des de la narració d’hist ries fins a l’efervescència social també és un pelegrinatge a la modernitat tot partint de la realitat. A Edib no li calen models occidentals, Karagös és una «antigalla» profitosa. Ella n’és ben conscient i s’hi acaba donant:
– Este ilustre exilado nos ha librado de la tiranía –siguió diciendo.- Y lo saludo en nombre de toda la nación, porque es un mártir del Antiguo Régimen. A ti, oh Hermano! –y gesticulaba en dirección a Tewfik, gritando con toda la fuerza de sus pulmones,- a ti, oh amante de la Libertad y de la Justicia, te juro que quienquiera que atente contra nuestra Constitución, le reventaré los ojos con estos potentes puños, haré que su madre vierta lágrimas de sangre! (…)
Dos hombres del Sinekli-Bakkal lo cogieron cada uno de un brazo. Eran Vehbi Efendi y Osman [Peregrini, ara marit de Rèbia].
– ¿Qué hace ése aquí? –gritó Tewfik.
– Alaba al Nuevo Régimen –dijo Vehbi Efendi.
– ¿Eh? ¿Cómo?
– Ven, tenemos ahí un coche esperándote! –le dijo Osman, tirando de su suegro, que no salía de su estupefacción.
– ¿Dónde está Rebia?
– Cuidando de tu nieto. Lo está vistiendo para esta solemnidad. Esperan al héroe! –le explicó Vehbi Efendi.
– Un nieto! Oh…
A Tewfik se le transfiguró el semblante.
– Añadirás un muñequito de carne y hueso a tus funciones de sombras –dijo Vehbi Efendi.
És la darrera frase, una frase final digna d’un geni, que anuncia la continuació d’un cicle després d’anys de silenci imposat. El camí recorregut per Tewfik, ja ho he dit, s’emmarca en un conjunt d’itineraris que conformen una hist ria de la qual no és el primer protagonista. La seva singladura ve d’una Mem ria de resistències que fan riure la gent i la fan pensar i, a vegades, reaccionar. Es diu literatura oral i escriptors extraordinaris, que ara també formen part de la meva biblioteca, no la van saber valorar prou. És casualitat, que una dona escriptora s’hi hagi fonamentat? La bona literatura ens ajuda a comprendre, no pas a oblidar; a esdevenir persones lliures i ciutadans lliures, no pas a deixar-nos manipular.
Join the Discussion!