Aquest text analitza la trajectòria i les múltiples ressignificacions que ha tingut el concepte de reconciliació a l’Estat espanyol des de la Guerra Civil fins a l’actualitat. Lluny de constituir una noció neutra o unívoca, la reconciliació ha estat emprada amb finalitats diverses i sovint contradictòries: com a ideal ètic, com a estratègia política o com a instrument de legitimació. Durant la Guerra Civil, figures com Negrín i Azaña ja van apel·lar a la reconciliació com a fonament per a una futura convivència democràtica. No obstant això, el franquisme també en va fer un ús instrumental per assimilar, sota els seus paràmetres, una part dels vençuts. El 1956 el Partit Comunista d’Espanya (PCE) va recuperar i reformular el concepte com a «reconciliació nacional», vinculant-lo a la lluita unitària
contra la dictadura i articulant aliances socials i culturals diverses. L’amnistia de 1977 en va representar un moment clau, però també ambigu: si bé va ser decisiva en el trànsit democràtic, va diluir el contingut antifranquista del concepte i en va permetre la reapropriació per sectors postfranquistes. Avui aquesta manipulació persisteix en iniciatives com la Llei de concòrdia, que banalitzen la memòria democràtica. L’autor defensa una lectura crítica, complexa i contextualitzada de la reconciliació com a camp en disputa
permanent.