Biblioteca Virtual de Investigación Duoda

A les beguines, rescluses i terciàries de la documentació catalana, les beates i les emparedadas de l’àrea castellano-andalusa, les cellane i pinzoreche italianes, els beguinatges flamencs, etc., caldria incorporar aquest terme que s’inclouria també en un moviment espiritual femení d’àmbit europeu, i amb forta vitalitat a les zones de Flandes i Itàlia, i que a la Península Ibèrica s’allargà fins al segle XVI, quan els rígids criteris de reforma tridentina deixaren constància de la força i vitalitat d’aquestes manifestacions.

Podem suposar que aquesta primera comunitat viu del seu treball manual (com a monestir de monges clarisses es dedicarien a labors tèxtils de qualitat, com assenyalen algunes de les entrades al Llibre de coses dignes de memòria) o que pot exercir labors de beneficència als hospitals urbans o tasques d’assistència als malalts pobres (com a l’hospital de Sant Nicolau creat pels framenors); o, fins i tot, com ens senyala la prohibició que més tard apareix al decret episcopal de creació del monestir, d’admetre les “parturia”, l’assistència als parts (com l’exemple de Margarita de Cortona, mare espiritual dels framenors italians, que liderà en el seu temps una comunitat de dones penitents dedicada a l’assistència als parts i als malats pobres).

Sebastià Roger , arxiver que durant els anys 1597 i 1600 portà a terme la configuració i organització de l’arxiu del monestir de Sant Antoni de Barcelona, també dit de santa Clara. La seva intervenció se situà en un moment, darrera dècada del segle XVI, en què d’altres institucions, tant eclesiàstiques com civils —des de les disposicions reglamentàries de Simancas (1588), la constitució de l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca a l’organització de l’escrivania del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona (1564) o de la Diputació del General de Catalunya (1573)— s’encaren a projectes d’organització del patrimoni documental i a la institucionalització d’un dipòsit de la memòria escrit, que avança en paral·lel a la pròpia consolidació de la institució productora.

A la comunitat, Sebastià Roger emprèn un decidit procés de configuració d’un arxiu monàstic que implica: la designació d’unes responsables —monges arxiveres, en nombre de dues, una “major” i l’atra “menor”—, la creació d’un servei d’arxiu —amb les tasques de classificació, descripció, conservació i ús i accés a la documentació—, la instal·lació del dipòsit d’arxiu en un lloc dins del monestir —en una dependència oberta al claustre, amb nous armaris que complementen les velles caixes—, i la redacció d’un reglament (“De l’archiu del present monestir e de l’offici de les senyores archiveres”, Llibre de càrrecs i officis del present monestir de Santa Clara, 1598), com també l’inici d’un seguit d’instruments de descripció amb el perfil d’inventaris, i d’una altra línia memorial, cronística, destinada a deixar testimoni escrit d’alguns aspectes essencials de la comunitat (un llibre amb la relació de càrrec i oficis través del temps, un altre amb els ingressos i professions de les monges, i especialment un llibre de memòries o de coses memorables.

Identificat com a escrivent a la documentació, sabem que Roger va rebre, per a aquesta feina, un total de dues-centes lliures, a raó de dues hores diàries. Sabem així mateix que abans del projecte a la comunitat de Santa Clara —comunitat que ja feia més de mig segle que havia entrat a la família benedictina— havia estat contractat per al capítol de la Seu barcelonina per endegar un projecte organitzatiu similar.

Dorotea Sarrovira , monja de la comunitat de sant Antoni de Barcelona, de l’orde de Santa Clara. Germana de Caterina Sarrovira, primera arxivera d’aquesta comunitat l’any 1598; filla de Miquel Sarrovira, identificat a la documentació com a “ciutadà honrat de Barcelona i versat en escriptures antigas de la Casa de la Ciutat”. L’any 1632, essent priora, redactà unes notes de tall autobiogràfic en què incorporà un apartat dedicat especialment a les “santes” (“Tractat de les santes”). En aquest text posa per escrit una tradició oral de la comunitat i de la pròpia memòria social i col·lectiva, segons la qual les fundadores foren dues familiars i deixebles de Santa Clara d’Assís, que vingueren des de terres italianes, en una barqueta sense rems ni veles.

El relat de Dorotea inclou clarament la voluntat fundadora de la santa italiana i el caràcter miraculós de l’empresa: “Santa Clara de Assís entre las suas fundasions fou una esta, que elegí estas dos santas religiosas y los digué anasen a fundar a España. Preguntaren rendidas a ont o en quin paratge y respongué la santa prelada allà a ont Déu vos portarà”. Les seves paraules tindran prou força com per erigir-se en base de la llegenda de la fundació. Tant el pare Vinyolas (1930) com el cronista Sanahuja (1959), faran arrencar la llegenda fundacional d’aquestes notes autògrafes de Dorotea. L’historiador Ignacio Omaechevarría (1972) per la seva banda, conclou també que la llegenda de l’arribada d’Agnès i Clara, procedents d’Ancona, a les costes de Barcelona i de manera prodigiosa, seria una tradició que de fet no apareix consignada per escrit fins l’any 1632 i conseqüentment atorga també un paper important a la priora barcelonina en la seva definició. És probable per tant que la llegenda pròpiament es bastís i es difongués primer l’interior de la comunitat, com també ho manifesta el mateix Antoni Doménech quan diu que ho ha llegit d’“autos y memorias del monasterio”. I és clara també la difusió que se’n féu després en la comunitat i societat que envolta el monestir. En el procés de canonització de les dues monges, els interrogats afirmen ser coneixedors de la llegenda o si més no, de la idea que les fundadores vingueren d’Itàlia; així ho expressa Antoni Vergés, beneficiat de l’església de Santa Maria del Pi, i abans sagristà del monestir de Santa Clara. Dorotea dóna també notícia, en aquests escrits, de les diferents translacions dels cossos d’Agnès i Clara, i el perfil de santedat i autoritat carismàtica de les dues damianites. En aquest punt, la priora torna a basar la seva escriptura i accés a la paraula escrita en el record, la tradició i a la memòria oral, tant familiar com social; i recorre, en algunes ocasions, a la documentació d’arxiu que també li serveix per corroborar les dades.

Coneixem aquests textos de Dorotea a través dels fragments de les notes històriques que es prengueren al llarg del procés de canonització de les dues monges fundadores a la cúria episcopal barcelonina entre 1912- 1913 (Arxiu Diocesà de Barcelona, Beatificationis seu confirmationis cultus servis Dei Agneti de Perandae et Clarae de Janua. 1912. Processus Beatificationis. Canonitationis, núm. 37 bis). Possiblement el pare Vinyolas pogué també tenir-hi accés, tal com recull a la seva obra Santa Inés de Peranda de Asís y santa Clara de Janua en Barcelona y su culto inmemorial. (Barcelona: Vila, Aleu y Domingo, 1930).

Segons nota de l’obituari del monestir, Dorotea va prendre l’hàbit el 29 d’abril de 1586 i professà el 18 de gener de 1594. Formà part d’un llinatge força arrelat al monestir: una germana seva, Caterina, arribarà a ser abadessa entre 1620- 1622; l’abaciologi esmenta també una primera membre d’aquest llinatge, Subirana Çarovira, abadessa entre 1373- 1376. Si seguim el fil dels oficis i càrrecs de la dita Dorotea al monestir, trobem que en primer lloc, entre 1608 i 1612, és procuradora de la comunitat; a partir de 1612 apareix com a dispensera, càrrec que continua fins el 1616. El 1622, la trobem com a priora de la comunitat i arribarà al càrrec abacial el 1637, morint l’any 13 de febrer de 1644. Al necrològic de la comunitat s’esmenta que: “En el temps de son abadiat féu moltes millores al monestir. Feu fer i dorar el retaule, enrajolar el peu de l’altar amb rajoles valencianes, fer venir l’aigua de la sínia de l’hort de defora, etc. etc. [sic], i tot ho pagà” (Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Necrològic de la comunitat des de la seva fundació (1281-1944), núm. 426).

Maria de Cervelló,coneixem la trajectòria vital i espiritual de la que es considera la primera mercedària i una de les primeres santes del santoral català, a través textos hagiogràfics, un d’ells iniciat en vida de la religiosa. Maria se situa a la Barcelona del segle XIII, en un moment marcat pel gran protagonisme de les dones en el despertar evangèlic i pauperístic que confluirà en el naixement de l’espiritualitat mendicant, en l’aparició de comunitats de beguines, beates, mulieres religiosae, de perfil semirreligiós, o en el fenomen de rescluses i murades que reprenen l’ideal penitent en el medi urbà.

Les Vides, la primera iniciada pel mercedari fra Juan de Laes, el 1256, i acabada pel també mercedari Guillem Vives, el 1401, relaten que Maria va néixer el 1230 i va morir el 1290, en una Barcelona que ha assistit ja al naixement de l’orde la Mercè, dedicada a la redempció de captius. Al seu voltant confluiran un grup de dones pietoses amb tasques assistencials i hospitalàries i a l’obra redemptora i compassiva, que es vincularan a la nova família espiritual com a terciàries de la Mercè, tal com s’estipula al Concili de Tarragona (1260).

Si bé les Vides medievals no donen els noms del seus pares, sinó que únicament la fan parroquiana de Santa Maria del Mar, una zona de gran expansió urbana i comercial, l’hagiografia posterior institucionalitza el cognom “de Cervelló”, de perfil noble, i molt especialment en el moment en què s’encarà el seu procés de canonització (canonitzada el 1692). Aquest fet no exclou la possibilitat que al darrere de la realitat de Maria trobem el perfil d’una beguina, potser aquella “Maria del Sac” que viuria en una casa al costat del convent de la Mercè i que la historiadora Teresa Vinyoles troba com a figura d’un entremès de la processó de Corpus, al segle XIV, i que sortia habitualment d’aquest mateix convent.

Les Vides relaten el camí espiritual de Maria, que la portaren a liderar el primer grup de mercedàries (entre les quals Eulalia Pinós, sor Isabel de Bertí, sor María de Requesens i sor Colagia) i a adquirir una potent autoritat carismàtica, que va concloure en la seva canonització. Maria va iniciar aquesta trajectòria als 18 anys, a la casa paterna: vot de virginitat, rebutjant les propostes de matrimoni, silenci i meditació, acció caritativa al costat de la seva mare, probablement ja a l’hospital de Santa Eulàlia dels mercedaris. Els biògrafs detallen després el punt d’inflexió que va significar per a ella escoltar les paraules del que serà el seu confessor i mediador amb l’orde, fra Bernat de Corbera. S’inicia així, un segon moment vital, quan passa a viure amb la seva mare a una caseta prop del convent de la Mercè, amb l’hàbit de beata o terciària. El 1265, orfe de pare i mare, inicia una nova etapa, la d’una comunitat amb altres dones i la professió de vots, amb l’hàbit blanc de la Mercè, i prometent treballar per la redempció de captius.

Poc després de la seva mort es va iniciar a Barcelona un ampli culte i devoció envers la seva figura, culminant el 1380 amb el trasllat solemne de les seves despulles incorruptes, en una cerimònia presidida per Pere III el Cerimoniós i el bisbe de Barcelona. La salvació miraculosa d’una nau que tornava d’una acció redemptora és l’inici de la seva advocació com a patrona dels navegants, i d’aquí el nom de Maria del Socós.

El model d’espiritualitat que encarna Maria enllaça la vida activa, l’acció caritativa cap al malalt o el necessitat, al captiu redimit, i la vida contemplativa, de pietat i oració. En aquesta vida, la caritat adquireix una forta significació, en incorporar-se a més com un quart vot, i esdevé també una via d’unió amb Déu. La Vida Anònima de 1323 ens informa, sense reproduir-los, de les paraules, amb les que “replicava i instruïa el pròxim espiritualment”, acostant-nos a una Maria que, amb la seva autoritat carismàtica, és també mestra de la seva comunitat i una veu respectada a la Barcelona de l’època. Esteban de Corbera, autor de la Vida i echos maravillosos de Maria de Cervellón (1629) els va reprendre i sistematizà en “270 sentencias espirituales" que atribueix a la religiosa.