Una genealogia textual: d’altres ordinacions monàstiques
Sota l’abadiat Alamanda de Vilanova (1333- 1351), es copia el text de les ordinacions d’Agnès i s’hi afegeixen unes altres, més breus, destinades també al mateix àmbit de governança del convent i de relació amb els beneficiats que atenen i tenen cura d’alguns dels aspectes de la relació amb el diví de les germanes, concretament la seva intervenció en la celebració d’absolucions en motiu de l’enterrament de les germanes al cementiri del monestir. La vigència i vivència de les ordinacions que va disposar en el seu moment Agnès es confirma per tant en aquesta tradició textual; si bé l’accent d’aquestes noves ordinacions és sensiblement diferent a les anteriors, entre d’altres qüestions, perquè fa entrar en la normativa la presència del diner, que media ara també en la relació.La fundació a la mateixa ciutat de Barcelona d’un altre monestir germà, de l’orde de Santa Clara, introduirà en escena una diversa autoria per a aquest corpus d’ordenances i reglamentacions de la vida interna d’una comunitat de dones religioses. Efectivament, la fundació de Santa Maria de Pedralbes, l’any 1327, per part de la reina Elisenda de Montcada, implica la redacció d’un seguit d’ordenances que acompanyen la mateixa construcció i constitució de la nova comunitat. Instal•lada en un palau annex al monestir, la reina va fer quatre ordinacions per a la comunitat. A les primeres, datades el mateix any 1327, la reina estipulava entre d’altres qüestions, les assignacions monetàries que haurien de rebre l’abadessa i la resta de la comunitat (com a assignació anual per vestir i d’altres necessitats); quantitats diverses per aquelles germanes que realitzaven un càrrec dins el monestir i que generaven unes despreses (com és el cas de la sagristana), i el pagament a un grup de persones externes al monestir però que presten serveis, tant materials com espirituals (entre els quals els preveres beneficiats).
És molt possible, en aquest sentit, que la lletra i esperit d’aquestes primeres ordenances de la reina Elisenda per al monestir de Pedralbes, influenciessin en el monestir de Sant Antoni, i s’afegissin el 1350, a l’ordinació d’Agnès, dos breus ítems contenint, com dèiem, la retribució als beneficiats.
La reina Elisenda va redactar, al llarg de la seva vida, tres ordinacions més, on introduïa alguns canvis especialment en el número de monges i preveres, les assignacions per a cadascun d’ells i les possessions del monestir. La segona, datada el 1334, la més extensa de les quatre que va dictar la reina, segueix incorporant els preveres dedicats al serveis litúrgics de les germanes. La reina estableix que poden ser en nombre de deu (abans eren quatre) i que estan obligats a oficiar, a més de la missa conventual que exigia l’orde i les hores canòniques, els aniversaris per les ànimes del rei i la reina i els seus avantpassats. Estipulava també que li correspondria a un prevere cada setmana dir missa a l’alta major, amb el cant de l’Evangeli i la lectura de l’Epístola, mentre la resta de capellans se situarien en les capelles, on eren instituïts beneficis o capellanies. La tercera, de l’any 1341, es redactà després de l’aplicació a la comunitat (com també a la de Sant Antoni) de les Constitucions de Benet XII; i, encara, el 1345, féu una nova formulació.
Com destaca Anna Castellano en el seu estudi monogràfic sobre Pedralbes, destaca de nou en aquest text l’articulat el tema de les relacions entre dones i homes, i concretament les relacions entre l’abadessa, les monges i la resta de la comunitat masculina. Es tracta d’un document molt ric en detalls, que ens permet veure el funcionament i els aspectes d’organització de la vida d’un monestir: precisió en l’orde i manera de dir les misses a l’altar major, repartides entre els frares i els preveres, ambdós convenientment vestits (amb vestidura diaconals i subdiaconals per oficiar l’Evangeli i l’Epístola); nombre de capellans foranis que podrien ser cridats per a necessitats del culte o del servei especials...etc. Cal veure així mateix en aquest conjunt d’ordenances, el reflex de la relació que va establir la pròpia reina amb les autoritats franciscanes, el pols que establí a l’hora de marcar definitivament el perfil de la comunitat de menoretes. 1
Coetània en el temps, una altra reina, Sança de Mallorca, reina de Nàpols, fou també origen de quatre noves fundacions monàstiques a la ciutat de Nàpols, i, com Elisenda, incidí també en aspectes d’organització interna. Sança va escriure per a la primera comunitat de monges de santa Clara, el monestir dedicat al Sagrat Cor de Jesús i a la Hòstia santa, més conegut amb el nom de Santa Clara, unes Ordinacions 2 que vénen a perfilar el funcionament intern de la comunitat monàstica femenina: sobre el nombre de germanes i la constitució paral•lela d’una comunitat de frares –en relació de 100 germanes i 20 frares; sobre l’ingrés al monestir —requisits d’edat i d’honorabilitat i que almenys 1/5 part de les germanes provinguin de la ciutat de Nàpols; sobre la categoria de converses, anomenades al text servitrices, les quals es determinava que havien de tenir menys de 18 anys, amb bona salut i preparades per servir al monestir, observants també de la clausura i amb un nombre limitat —per 100 monges o germanes de cor, 16 converses— i amb una mestra pròpia que les ensenyés el seu treball manual; sobre l’obligació de contínues oracions i el laborent et filen”; sobre la instrucció de les novícies; sobre el victum et vestitum; sobre el dejuni, la infermeria, el comportament a tenir en el cor en relació al cant i a les lectures litúrgiques; sobre la pràctica del silenci.
Algunes normes guarden relació amb el govern de la comunitat, format per l’abadessa, el guardià i les 6 discretes; i amb aspectes d’administració econòmica (existència de dos procuratores receptores ed expensores amb obligació de retre comptes trimestralment, amb els diners guardats en una caixa amb tres panys, custodiada al dormitori). S’assigna també a la comunitat un metge pagat per la Camera reginalis, amb una habitació prop del mateix monestir. Finalment, hi ha també prescripcions relatives a l’elecció del guardià i al capítol, a la disciplina interna i als dos confessors de les monges, a les obligacions litúrgiques i de la missa amb motiu de festivitats diverses, i a les litúrgies funeràries amb motiu de la mort del Papa, del rei o de membres de la família reial. 3
L’acció de Sança no s’acabà aquí, sinó que —com la reina Elisenda—va anar adaptant i modificant els diferents punts i aspectes de les ordinacions entre 1324 i 1342, dates en que`la veiem implicada també en la creació i fundació d’altres espais d’atenció a l’espiritualitat a la ciutat de Nàpols.
Tant en un cas com en l’altre — Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca— ens trobem ara amb l’acció directa de les reines medievals en la fundació monàstica, que comporta, entre d’altres aspectes, la intervenció en la vida de la comunitat, a través d’un cos d’ordenances i constitucions. Elisenda viurà, com dèiem, en un palau annex al monestir de Pedralbes; Sança, finalment, ja vídua, prendrà l’hàbit de germana clarissa al monestir de la Santa Creu, on viurà fins a la seva mort.
