La Història vivent
En un dels projectes d’investigació del centre de recerca de dones Duoda, La política de lo simbólico en la historia y en la historia del arte... 1 diem que un dels nostres desitjos és descobrir i analitzar contextos relacionals femenins que han propiciat i propicien la creació de llenguatge útil per a expressar amb fidelitat l’experiència humana femenina. Subratllem també que fer política del simbòlic és, per a una historiadora, "significar-se": significar-se llegint lliurament els signes que ha deixat al llarg del temps (i afegiria en els espais, insistint en aquesta coordenada molt significativa per a la història de les dones i per captar l’experiència humana femenina) la potència humana femenina, i portant aquests signes al llenguatge que requereix el present.En aquest encreuament de desitjos compartits, m’he situat especialment, des de ja fa un temps, en contextos de vivència de l’espiritualitat, en un espai comunitari femení. Les pràctiques i els espais de l’espiritualitat i, molt especialment el context més institucionalitzat i estable del monestir o convent, permeteren a les dones moments i ocasions per a escriure, dir-se i expressar-se. La presa de la paraula i l’escriptura es desenvolupà en diferents registres, no exclusivament sota el referent místico-espiritual (la paraula femenina relatant una pròpia experiència espiritual i de comunicació amb Déu, amb la transcendència) o literari. L’espai comunitari del monestir i del convent va acollir i propiciar també d’altres pràctiques d’escriptura femenina més pròximes a la quotidianitat i a l’estar en relació, vivint en comunitat, o, en el cas, de l’abadessa o priora, governant (Vegeu Introducció).
Si a aquesta preferència, hi vinculo a més la meva faceta d’arxivera i el meu interès per aspectes relacionats amb la gestió de la memòria, és clar que l’espai de l’arxiu monàstic em reserva i em pot reservar moments de descobriments significatius que acosten, finalment, el que en un primer moment del meu trajecte com a investigadora, havia quedat massa escindit: la història de l’espiritualitat femenina i la topografia monàstica, d’una banda; la construcció i la gestió de la memòria conventual i comunitària, de l’altra.
L’atzar va voler que fa uns anys, una recerca sobre els monestirs medievals a Barcelona em portés sobre la pista d’una comunitat actual, Sant Benet de Montserrat, hereves d’una primera comunitat de germanes clarisses situada a la zona del Parc de la Ciutadella de Barcelona, fundada a la dècada del 1230. L’atzar va voler que fos en l’Arxiu Diocesà de Barcelona allà on pogués fer aquesta vinculació —on de manera gens complicada pogués anotar el correu electrònic del monestir—, i on anys més tard assistís de manera solemne, amb la germana arxivera Coloma i la germana Encarnació, a l’obertura —prèvia autorització papal— del procés de canonització iniciat a la cúria de Barcelona, entre 1911- 1912, de les germanes Agnès i Clara, fundadores d’aquest espai comunitari d’espiritualitat clarissa.
L’atzar, de nou —possiblement la germana Coloma en diria la providència— va fer que aquell primer mail enviat demanant permís per investigar a l’arxiu (si se’n conservava algun de la vella comunitat de clarisses) fos ben rebut i s’iniciés, en un recordat any 2001, una relació amb la comunitat i amb les seves membres que, sense cap mena de dubte, han aportat i aporten, s’inscriuen gairebé a nivell de coautoria al relat de la seva història, i de la meva. Perquè de la relació nasqué la possibilitat, primera, d’unir el que en primera persona maldava per combinar (medievalista, arxivera); i, en segon lloc, em permetia entrar en una dinàmica de vivència amb la comunitat que aportava una imatge, nova, diferent, de les germanes i de la religió. Diu Luisa Muraro a El dios de las mujeres que Déu, la paraula "Déu" li servia justament per sortir-se'n de tot allò pensat o establert (“decir el sentido libre de la diferencia de ser mujer, no hacerla reductible a una construcció social”), per desencadenar, iniciar, amb la fragilitat dels inicis 2. Per a mi, es tractava també de recuperar del meu passat religiós (estudiant, a més, en col•legi de monges), “una herencia que no estorbaba” —seguint amb les paraules de Muraro.
El descobriment i l’escriptura de la història d’aquesta comunitat monàstica m’ha dut també a donar significació a una manera de ser a la història, o millor, a la memòria. Des de la meva faceta d’arxivera, coneixia que un dels "llocs de memòria" ha estat i és l’arxiu, que es vincula estretament a la paraula escrita, al valor probatori del document, i darrera del qual trobem una més o menys explícita voluntat de control i gestió patrimonial, jurisdiccional, molt sovint relacionada amb el poder o amb la institució productora que és a l’hora garant i dominus de l’arxiu. Però la memòria no s’esgota en l’arxiu, en aquest àmbit per al registre de la memòria, i, més encara si cerquem una memòria encarnada per dones o per comunitats de dones. Són també "llocs de memòria", d’una memòria més vinculada a la identitat i a una genealogia, les festes i les commemoracions, els monuments i l’art, les llegendes i les cròniques. I és en la creació i fundació d’espais dedicats a l’espiritualitat, significativament en el marc del monestir, on la historiadora Ángela Muñoz percep una de les vies més clares i potents, amb protagonisme propi, d’accés al record històric. 3
Darrera de molts d’aquests espais trobem una voluntat de "relatar", construir una memòria comuna, fent-ho a través de textos escrits que delaten sovint una autoria col•lectiva o una autoria femenina en relació, inserida en un primer moment en el registre de l’oralitat, propiciat per un entre-dones i un auditori monàstic que autoritza la veu i la paraula femenines. Aquestes formes de llenguatge femení inserides en l’oralitat poden adquirir la seva "textualitat"; això és, ser passades a l’escrit. En aquest sentit, cada vegada més estudis literaris demostren que moltes llegendes, textos antics i medievals i d’altres tradicions, són d’autoria femenina, que prenen el seu origen en les històries relatades per dones i escoltades per auditoris femenins, com afirma la historiadora i bibliotecària italiana Tiziana Plebani4.
En la meva investigació, prendria cada vegada més força i significació la llegenda fundacional del monestir de sant Antoni de Barcelona. 5 Un relat llegendari que probablement es crearia a l’interior de la comunitat, en posar per escrit una memòria oral, comunitària, que s’hauria mantingut i transmès al llarg del temps, que connecta el cenobi barceloní amb la voluntat fundadora de la santa italiana. De fet, i seguint l’esquema marcat per Plebani, la llegenda, sorgida de l’oralitat a l’interior de la comunitat, va entrar després en l’imaginari col•lectiu: en són mostra les respostes als interrogatoris del procés de canonització de les dues "santes", en què s’al•ludeix al relat llegendari i, sobretot, a la idea de fons, que fou fundat per dues dones italianes vingudes d’Assís. Són textos que toquen sovint el teixit genealògic de la comunitat, el desig i l’acció fundacional primera que va estar a l’origen del monestir. I són relats molt sovint també vestits d’una aurèola llegendària: les dues familiars i deixebles de Santa Clara que, amb una barca sense rems ni veles, travessen la mar des d’Itàlia per arribar a Barcelona i fundar el primer monestir de clarisses a terres catalanes —en un relat que sense massa variants es repeteix a d’altres punts d’una topografia de l’espiritualitat clarissa, tant a l’àrea castellanolleonesa com l’andalusa i també a d’altres zones d’Europa.
En el cas concret de la llegenda del cenobi barceloní, el seu perfil beu del folklore mediterrani, i més concretament provençal. És a la zona de la Camarga on trobem ben arrelada la llegenda de les "Santes Maries", això és, el relat llegendari que descriu el periple miraculós que portà les companyes de la Verge a l’episodi del Gòlgota (Maria Magdalena, Maria Salomé, Maria Jacobea) a deixar les terres de Palestina i arribar a les terres baixes de la Provença francesa. La llegenda descriu el viatge en una petita barqueta, sense rems ni veles, que travessà tot el Mediterrani fins arribar a les platges de l’actual poble de Saintes-Maries-de-la-Mer, que perpetua explícitament la llegenda i on encara avui el poble gitano honora amb una peregrinació la seva "santa" patrona, Sara, la serventa negra.
Com diu María-Milagros Rivera Garretas la llegenda, com el mite o la faula, recull una veritat històrica que d’altres formes de transmissió del saber o de la memòria històrica no son capaces d’acollir 6. En els relats fundacionals, la llegenda preserva experiència històrica femenina i construeix memòria comunitària, memòria femenina en la història. En el cas de la comunitat barcelonina, la llegenda fundacional acolliria i transmetria, primer en el registre de l’oralitat comunitari, però també en la memòria social gràcies a l’autoritat carismàtica de les seves dues protagonistes, considerades santes, l’orde de sentit de la comunitat: aquella veritat que les vincula a un origen matern, el de Clara d’Assís i dues deixebles i familiars seves. El relat llegendari valora el desig i la presència femenina en l’empresa fundacional del monestir, ajuda a estructurar memòria històrica de la comunitat i crea comunitat a través d’una genealogia femenina.
Vaig entendre que no va ser casual que l’antiga comunitat de clarisses institucionalitzés l’arxiu, com un dels llocs de memòria —de la memòria escrita relacionada amb la gestió de les relacions socials, econòmiques, amb la gestió del poder— en la seva etapa dins la família benedictina i a finals del segle XVI (dècada del 1590） 7. Com tampoc que, poc després, en les primeres dècades del 1600, es posés per escrit el que es transmetia per via oral entre les generacions de germanes i que ja s’havia convertit en una tradició popular vinculada al culte de les santes fundadores: la llegenda fundacional. En l’eix d’aquest relat fundacional, que vol resguardar i transmetre pensament vertader, hi va tenir un paper fonamental la priora Dorotea Sarrovira, germana de la primera arxivera, com a tal, de la comunitat, Caterina.
