Vivim en una societat que invisibilitza, maltracta, ridiculitza, exclou i humilia un grup de persones per una determinada característica física: estar gras.
Vivim en una societat gordòfoba, en la que es discrimina a les persones grasses pel sol fet de ser-ho. Entenem primer de què estem parlant. La gordofòbia es podria definir com una certa repulsió cap a les persones amb sobrepès. És una forma de violència social que situa a les persones grasses en una posició de vulnerabilitat i incapacitat davant les diferents esferes -afectiva, laboral, sexual, social…- de les seves vides. El considerat estar gras en homes i dones és totalment diferent. La societat patriarcal en què ens trobem ens ha imposat, sobretot a les dones, uns canons físics molt difícils de complir i que, en molts casos, actuen oprimint-nos. La veritat d’aquesta realitat és que no només trobem la gordofòbia en el nostre entorn físic, sinó que també en moltes de les nostres sèries i pel·lícules preferides, per exemple.
El que podria ser el cas de gordofòbia més actual en l’àmbit televisiu té a veure amb el personatge de Yolanda Morcillo a la sèrie espanyola La que se avecina. En els primers capítols de la darrera temporada, el personatge, interpretat per Miren Ibarguren, pateix obesitat. Des que es va estrenar aquesta última temporada, no són pocs els espectadors que han acusat el guió de gordofòbia per la manera de desenvolupar aquest personatge a partir d’un fat suit -vestit que usa un actor o actriu de cos lleuger per interpretar un personatge gras- i els tòpics utilitzats. «Podríem qüestionar-nos per què el plantejament de guió fa que un actor hagi de disfressar-se de persona grassa? Hi ha milions d’històries i milers de conflictes que pot afrontar un personatge en una trama. Estar gras no és una maleïda disfressa», explica Ana Pizarro, model i activista body positive, a les seves històries d’Instagram. Però aquest mateix cas el trobem també a personatges com Mònica (Courteney Cox) de Friends, qui duu també un fat suit, o Patty (Debby Ryan) d’Insatiable, qui també mostra la seva adolescència mitjançant aquest recurs del vestit gras. Aquestes dues sèries van ser també molt criticades per vestir una dona de cos normatiu amb un vestit gras i pels tòpics emprats a l’hora de desenvolupar el personatge. Per tant, davant aquests casos, Pizarro adverteix: «No oblidem que a través d’una disfressa deplorable, terrorífica i feridora s’està representant un col·lectiu que encara continua invisibilitzat i estigmatitzat»
Al fil del torrent de crítiques de la darrera temporada de LQSA, molts espectadors han fet èmfasi també en els tòpics gordòfobs que es veuen a la sèrie. És típic pensar que les persones grasses no fan esport, que estan tot el dia menjant malament i que ningú no les estima per no tenir ‘el cos perfecte’, però com bé diu la youtubera espanyola Andrea Compton a un vídeo del seu canal: «No totes les persones grasses són vagues ni són poc sanes, ni no només les persones primes fan esport i mengen bé». Per tant, els primers capítols de LQSA, amb el personatge de La Yoli, fan tot el contrari a aquest pensament. «Les escenes són humiliants: es posa la persona grassa com una persona que ‘s’ha deixat’, que només vol ‘estar asseguda’ i no moure’s, una persona a qui ‘s’ha de tancar la nevera’, cal castigar-la obligant-la a mirar-se al mirall perquè vegi com està d’horrorosa i ha d’anar a l’endocrí per aprimar-se, etc., assenyalant així que les persones grosses som lletges, vagues, mandroses, descontrolades… (res de nou sota el sol de la gordofòbia)», analitza Magda Pineyro, activista i cofundadora de la pàgina Stop Gordofobia, al seu compte d’Instagram. La Funny Fat Woman és, abans de res, un objecte de burla que es presenta com un contrast amb l’ideal femení: poc sexy, groller i amb un sentit de l’humor fosc i abrasiu. Més enllà de representar el seu cos com una broma, en el cas de la televisió i les pel·lícules, sovint se la representa com una golafre, se la veu menjant dolços constantment i sense autocontrol. La realitat, però, és que una persona grassa pot ser-ho per molts motius externs a la mala alimentació que se’ns mostra en aquests casos.
Ara bé, cal esmentar que sèries com Euphoria, This Is Us o DietLand parlen de la gent grassa com es deu, com es mereix i com és. «Sense caure en estereotips gastats que no fan més que alimentar una gordofòbia cavalcant que ens fueteja a tots», explica Teresa López, actriu, periodista i creadora de contingut, a We Lover Size, un blog per dones. En el cas d’Euphoria es va fer un treball notablement millor en la representació de la talla gran en el personatge de Barbie (Kay Hernández), qui s’empodera sexualment i corporalment. La seva història és matisada i atractiva, exactament el que es necessita a la pantalla pels personatges grassos. A This Is Us també es tracta a Kate (Chrissy Metz) amb molt respecte. Les úniques persones que usen el seu pes com a aspecte negatiu sovint són vistes com a males persones. O a Las de la última fila, on el director volia mostrar cossos reals de dones reals. A les escenes de la platja diverses protagonistes mostren cossos normatius i no normatius, amb els seus pits, la panxa, els mixelins, etc. La Leo (Mariona Terés) es diu ‘grassa’ diversos cops en la sèrie, però mostra el seu cos igual que la resta de protagonistes. La trama de la Leo no gira entorn el seu pes i no se li dona importància als comentaris d’inseguretat que fa sobre ella mateixa. Fins i tot, són diverses les actrius que lluiten contra la gordofòbia davant els seus caps de direcció cinematogràfics. Kate Winslet es va veure embolicada en una polèmica per voler mostrar el seu cos real a la sèrie Mare of Easttown. Per la guanyadora de l’Oscar, va ser prioritat exigir que el personatge semblés una dona de mitjana edat real. Es va negar, en diverses ocasions, a l’eliminació de mixelins i altres aspectes del seu cos.
En definitiva, les pel·lícules, les sèries i la resta de continguts d’entreteniment tenen una gran capacitat per estendre estereotips i imposicions socials, aleshores és necessari que existeixin representacions en positiu de les persones grasses. La idea d’una dona grassa que està definida completament i únicament pel seu pes no és nova. És per això que la dona grassa ha estat vista durant molt de temps com un objecte per fer acudits fàcils o per marginar-la en moltes ocasions. Les comèdies sempre han estat les majors responsables quan es tracta de ridiculitzar la gent grassa. Tot i això, en l’actualitat s’està lluitant per la causa i s’està començant a veure una mica la llum al final del túnel. A hores d’ara, és una sort comptar amb creadores de contingut, actrius o models com Mara Jiménez, Andrea Compton, Magda Pineyro, Ana Pizarro i altres, que alcen la veu per elles mateixes, per la resta de persones grasses i per les futures generacions. Aquestes aconsegueixen a poc a poc que es visibilitzi al cinema, a la televisió i a altres espais de les nostres vides un cos que, per la nostra societat, esdevé no normatiu i ridiculitzat. «Siguem portaveu, exemple i inspiració. Siguem les cares que les nenes i joves que un dia vam ser necessitaven veure, escrivim històries que ens mereixin, interpretem personatges que mostrin que no estem soles, que no ets l’única, que t’entenem, que no passa res, que ets normal i preciosa», conclou Teresa López al blog We Lover Size.
