Els llocs de brunch i les cadenes de cafeteries estan acabant amb locals de tota la vida
“Hola! Em poses un cafè amb llet?”. La petició de costum als cafès durant molts anys s’està convertint en un mite. Barcelona s’ha convertit en un niu de brunches i cadenes de cafeteries per a turistes i expats —persones d’altres països que s’hi instal·len amb contractes d’empreses estrangeres—. Els seus preus abusius distorsionen l’oferta gastronòmica i creen un problema a la població autòctona que vol anar als negocis de la ciutat. Una persona que passegi per la capital catalana i vulgui prendre un cafè trobarà tot d’establiments amb noms en anglès on la consumició costarà entre 2 i 5 euros: inassumible per a gran part dels habitants i, en canvi, per als turistes i els expats no suposa cap problema.
El model turístic de Barcelona beneficia l’arribada il·limitada de visitants que deixen diners i marxen, en detriment de les persones que hi volen viure. Per aquesta raó, proliferen els brunches que ofereixen no només cafès, sinó una carta plena de batuts corrents, però caríssims, i plats poca-soltes amb l’alvocat com a ingredient estrella. El conreu d’aquest fruit forà consumeix grans quantitats d’aigua i contamina molt. Per exemple, Water Footprint Network ha calculat una xifra mitjana global de 1 981 litres d’aigua per quilogram d’alvocat (Sànchez López, 2023) i, a més, com a monocultiu, no pot conviure amb altres espècies perquè desforesta, desgasta el subsol i necessita pesticides (Elcacho, 2019).
Els establiments de brunch reuneixen dues característiques que cal evitar si es busca un lloc per menjar un mos: rètols en anglès i locals juvenils, distesos, sense personalitat, amb il·luminació i decoració repetitiva. El primer tret es relaciona amb conceptes tan de moda com el coworking o el coliving que, per estar escrits en un idioma estranger, sonen atractius. Com assenyala la politòloga Dina Bousselham al diari El Salto: “Es evidente que, con todo esto, asistimos al auge de conceptos como el coworking, el coliving o las trabacaciones, donde la precariedad se convierte en un elemento fetichista cool. Eufemismos de la precariedad” (Bousselham, 2018). Així, semblaria que la clientela dels llocs de brunch és més cosmopolita i oberta que la del bar de sempre, ja que, pel segon tret, transmeten ambients joves i relaxats com a efecte crida, malgrat que la joventut, majoritàriament, no pot assumir els preus que proposen.
Les cadenes de cafeteries es troben a cada cantonada i continuen multiplicant-se pel mapa barceloní. Encara que l’oferta resulta una mica més assequible , contracten el personal mínim per cobrir torns de feina i generen esforços titànics per atendre els clients amb un servei de la millor qualitat possible dintre dels límits horaris.
Ambdues situacions porten els propietaris de tota la vida a tancar o vendre els negocis a nous amos, sovint asiàtics, que els mantenen amb els preus anteriors. Tanmateix, es criminalitzen els bars regentats per asiàtics per prejudicis racistes, però segueixen un model assumible per als ciutadans i ciutadanes de Barcelona.
Cada cop hi ha més iniciatives a les xarxes socials per fomentar el consum de proximitat i recomanar establiments amb preus assumibles. Això els dona aire i esperança, tot i que la tendència s’orienta a una ciutat monopolitzada pels brunches i les cafeteries que canviaran la singularitat urbana per un espai sense personalitat.
