Buscar

Agnès de Peranda. Ordinacions i constitucions de l’abadessa del monestir de Sant Antoni de Barcelona, de l’orde de Santa Clara, de l’any 1260, sobre la celebració dels oficis divins que han de dur a terme els capellans i sacerdots beneficiats de l’església del monestir.
Al ciudado deNúria Jornet Benito.

Agnès de Peranda.
Ordinacions i constitucions de l’abadessa del monestir de Sant Antoni de Barcelona, de l’orde de Santa Clara, de l’any 1260, sobre la celebració dels oficis divins que han de dur a terme els capellans i sacerdots beneficiats de l’església del monestir.

Al ciudado de Núria Jornet Benito.

Introducció i edició crítica. Ordinacions atribuïdes a Agnès de Peranda sobre els capellans i sacerdots beneficiats de l’església del monestir de Sant Antoni de Barcelona, 1260.


Introducció

Les Ordinacions i constitucions que l’any 1260 redactà l’abadessa de Sant Antoni de Barcelona sobre la celebració dels oficis divins que han de dur a terme els capellans i sacerdots de l’església del monestir, es troben copiades en els primers folis d’un Llibre d’actes capitulars de cronologia posterior, el primer que la comunitat començà a escriure i a sistematitzar a partir de la reorganització de l’arxiu monàstic a la dècada del 1590 i la intervenció de l’arxiver Sebastià Roger. 1

Es tracta de dos folis en lletra gòtica de perfils que ens recorden la gòtica bastarda 2, escrits amb la voluntat de dotar al document d’uns elements formals que li confereixen solemnitat i una voluntat cal·ligràfica: caplletra treballada a l’inici del document, calderons i inicials dels diferents fragments amb tinta vermella. Tanmateix, el fet que es tracti d’una còpia inserida al començament d’un manual o llibre d’actes, ha fet que s’introdueixin en el text, especialment al començament, correccions amb rallats i interlineats, que esdevindrien infreqüents en la forma original del document.

En realitat el text de les Ordinacions es troba acompanyat d’altres dues ordinacions fetes amb posterioritat per una altra abadessa del monestir, Alamanda de Vilanova (1333- 1351), l’any 1350, que completen el comportament, la manera de fer i el perfil del grup d’homes, capellans i beneficiats de l’església del monestir, que assisteixen la cura espiritual de les germanes.

Si bé no consta explícitament el nom d’Agnès, tant la data del document, 1260, dins del seu abadiat, com la tradició comunitària la situen com a autora d’aquestes ordinacions (vegeu Estudi biogràfic d’Agnès de Peranda).


La governança del monestir: les relacions amb el grup de beneficiats

Les ordinacions d’Agnès regulen la funció dels capellans i beneficiats de l’església del monestir. La comunitat monàstica necessità, des d’un bon començament, el servei de preveres per a la celebració dels oficis divins. Si bé la relació establerta entre les dues branques franciscanes, la masculina i la femenina, implicava la missió de cura espiritual per part de la primera —font permanent de disputes, d’altra banda—, sembla ser que aquesta es concretava més en la administració dels sagraments de la confessió, i especialment la pràctica de la prèdica, que era justament la missió principal de l’orde. Si pensem que estem en uns moments inicials de la història franciscana, que encara haurà de debatre aspectes essencials de la seva tradició, com la radicalitat de la pobresa de sant Francesc, els mateixos aspectes d’aquesta cura monialium 3 o en el fet que molts dels framenors no havien estat ordenats preveres, podem pensar en la necessitat que tingué la comunitat femenina de dotar-se de l’ofici de domer o capellà i fomentar ben aviat la pràctica de la institució de les capellanies o beneficis eclesiàstics (beneficiats).

Les regles de l’orde de Santa Clara (tant la d’Innocenci IV, del 1247, com la posterior d’Urbà IV, del 1263) descriuen el capellà adscrit al monestir com una persona de bona fama i vida honesta, i edat no massa jove, madura i convenient. Segons la normativa haurà de comprometre’s a romandre de manera estable en aquell lloc, fent vots de pobresa i castedat; prometent obediència a l’abadessa; si bé, en darrera instància, poden estar també subjectes a la correcció i vigilància del cardenal protector i/o del visitador. Com a integrant de la família monàstica està obligat a seguir els mateixos dejunis que les monges, tot i que l’abadessa el pot dispensar si ho creu convenient o és incompatible amb l’exercici de la seva feina diària. El seu perfil s’assembla molt al dels donats o conversos que poden conviure també al monestir, amb els quals compartiria una similar dependència de l’abadessa, unes pràctiques de dejuni i una vestimenta semblant.

Aquest capellà adscrit al monestir i el grup, més o menys extens de preveres beneficiats, són les persones que subvenien a les necessitats de cura espiritual de les germanes, si més no en la celebració de la missa i d’altres oficis divins. Els frares de l’orde acudirien de manera més puntual, en funcions bàsicament de confessors, predicadors i visitadors apostòlics de la comunitat, així com presidint algun ofici solemne a les festivitats del monestir o en el sepeli de les monges. Alguns d’aquests beneficiats podien situar-se en el més estret cercle de confiança de l’abadessa i el convent, en ser nomenats procuradors generals o ecònoms del monestir. Ermengol de Solà n’és l’exemple més clar.

L’existència doncs d’aquest cos de domers i capellans beneficiats a l’església del monestir que s’encarreguen de l’assistència espiritual diària a les germanes —ajudats puntualment pels frares del convent de Barcelona, que assisteixen les germanes bàsicament en les misses solemnes, confessions, prèdiques i exèquies de les difuntes—féu que l’abadessa redactés unes Ordinacions destinades a la manera com aquests clergues havien de celebrar els oficis divins.

Les ordinacions regulen fins el detall l’actuació dels clergues beneficiats a l’església del monestir, incidint per exemple en aspectes formals o de ritual, com ara que no entrin a l’església ni celebrin els oficis sense sobrepellís, com a símbol de reverència; o que cada beneficiat hagi d’arreglar i ornar el seu altar. També es detalla la manera com els beneficiats celebraran les misses, establint una diferència entre la Missa conventual i la Missa privada –que haurà disposat algun testador o testadora entre les deixes pietoses al monestir. En aquest cas, s’estableix que cada un dels beneficiats cantin missa conventual a l’altar major, dedicat a sant Antoni, advocació del monestir, durant una setmana (siguin doncs hebdomadaris), i que se succeeixen en aquesta funció. Si hi hagués l’obligació per part d’un altre beneficiat de celebrar missa privada en dit altar, que es faci així. Una altra de les funcions dels beneficiats és la d’entonar un respons tres dies a la setmana, entre Quaresma i Advent, al cementiri del convent, i si s’ha d’enterrar algú al monestir, que rebin el cos amb els honors que calguin a la primera porta del convent. A les festes dobles i als diumenges, cal que diguin vespres i un d’ells, el que l’abadessa designi, canti l’Evangeli i l’Epístola del dia. Es fa referència finalment, que els beneficiats no poden passar la nit fora de Barcelona sense permís de l’abadessa.

El text s’inicia amb la necessària obediència i reverència que deuen els beneficiats a l’abadessa i es clou amb una referència al jurament que faran en mans d’ella i a la possibilitat de ser castigats en cas de no complir amb el jurament ni d’observar les dites ordinacions. El monestir germà de Santa Maria de Pedralbes, ens proporciona un document que conté una fórmula d’obediència que devien els preveres beneficiats a l’abadessa, i que no s’escaparia massa del que seguirien els beneficiats de Sant Antoni:

“E vós iurats per Deu e per aquests sants IIII Evangelis, que en aquest monastir farets lo servey del vostre benefici e d’aquesta esgleya segons que per la senyora reyna és stat ordonat, e que procurets segons vostre poder, lo profit e la honor del monastir, e que tot dan d’aquell esquivarets, e que obeyrets a tots manaments meus e de les succehidores a mi en la abbadia leguts e honests, e que a mi així com a senyora e patrona del monastir e a les mies succehidores deguda reverència farets”. 4

Seguint les Ordinacions de la reina Elisenda per a la comunitat de Pedralbes, si aquests beneficiats no complien allò estipulat i jurat se’ls podia privar de la ració corresponent de pa, vi i companatge, durant tants dies com l’abadessa i el convent creguessin convenients, i si el prevere en qüestió no desistia de la seva actitud rebel, se’l podia substituir en el càrrec per un altre. Ordinacions que continuen, sens dubte, la tradició i el model que inaugura l’abadessa de Sant Antoni.

A través dels documents on s’aplica, a la pràctica, el text i esperit de les dites ordinacions o constitucions, podem suposar un acte molt semblant al que es descriu a Pedralbes; això és, un ritual que incloïa prestació d’homenatge "a les mans i a la boca" i investidura en aquest cas d’un benefici eclesiàstic. Per exemple, en la presa de possessió del benefici de Sant Bernat a favor de Jaume Riera, prevere, de l’any 1313, subscrit davant notari i en presència de testimonis, es preveu efectivament un jurament de fidelitat del beneficiat en què Ermengol de Solà, clergue, en nom de l’abadessa Clara rep el jurament del dit Jaume Riera: “(...) dictus Jacobus de Riaria, tenendo manus suas infra manus dicti Ermengaudi sobrescrito osculo consueto, promisit de consensu Francisci Romei (marmessor de Bernat Cantulli, el qual instituí la capellania) dicto Ermengaudo pro dicta domina abbatissa stipulanti obedientia et reverentiam debitam observare (...)”. 5 Seguidament es procedeix a l’enumeració dels deures del beneficiat —que ens recorden les Ordinacions de l’abadessa Agnès— i seguidament a la investidura i possessió del benefici eclesiàstic, amb la presencia en aquest cas, com a objecte simbòlic, d’un missal. Són testimonis de l’acte, els marmessors de Bernat Cantulli, que instituí el dit benefici, i sobre el qual exerceixen un dret de patronatge.

Jacques le Goff 6 ha estudiat les fases i gestos que omplien els rituals de vassallatge, i que s’apropen a l’acte de possessió del benefici de Sant Bernat de l’església del monestir. És interessant com, després que l’abadessa, i en el seu nom el clergue-procurador del monestir, admeti el beneficiat amb el dit benefici, aquest darrer faci el gest simbòlic de la immixtio manuum; això és, el beneficiat, a la manera dels vassalls en els rituals de vassallatge i homenatge feudal, col·loca les seves mans entre les dels senyor, que les tanca en senyal de protecció. A continuació, en una segona fase o gest, es declara fidelitat al senyor, en aquest cas la promesa d’obediència i reverència, quedant segellat amb el gest del petó, l’osculum; que en els juraments feudals implicava un petó mutu a la boca com a senyal de reciprocitat. Le Goff inclou seguidament la resposta del senyor que acceptava el vassall com a "home seu" i l’investia amb un objecte simbòlic.

La història i trajectòria posterior de la comunitat recollirà una part d’aquest simbolisme, la commendatio in manibus, ja que serà present en el ritual de consagració de les novícies, tal com descriu Sebastià Roger a finals del segle XVI, i com també preveu el formulari d’oblació dels novicis segons la Regla de Sant Benet (família, la benedictina, en la qual es trobaran les nostres clarisses des d’aquesta centúria i fins a l’actualitat). El ritual que descriu l’arxiver passa per aquesta gestualitat: monges i escolanes presten obediència a l’abadessa amb besament de mans —“fent l’abadessa y la monja una creu ab los dits polses y la monja besa la creu dient; Jo, preste a V.S. canònica obediència y manual reverència”—; a continuació, se li donen les claus i passa a prendre possessió simbòlica del monestir, del seu espai, recorrent “l’abadia vella, l’archiu, la sacristia, el celler y el pastrim a hont li donen dos pans, y en aquell lo notari llegeix tot lo que ha escrit en los actes de possessió dalt dits y stipula la acta”. S’especifica a més, en aquesta confirmació de l’abadessa i presa de possessió, que la monja capitolera haurà de parar l’altar del Capítol i cobrir-lo de catifes, i davant d’ell situar una altra catifa molt llarga amb dos o tres coixins de seda; i que vigili que l’espai faci bona olor i hi hagi llums. La sagristana, per la seva banda, haurà de tenir parat l’altar del cor i posar-hi la crossa (el bàcul abacial) de plata. 7


La governança del monestir: una abadessa al segle XIII

Darrere del text de les Ordinacions se’ns perfila la imatge d’una abadessa d’una comunitat de l’orde de santa Clara del segle XIII. Sabem de l’autoritat i prestigi d’Agnès que la va fer destinatària de deixes i llegats que feren créixer el patrimoni comunitari i donaren al monestir un lloc en la topografia espiritual de la ciutat. Coneixem també l’aurèola de santedat que tingué en vida per a la comunitat mateixa i per als fidels, i el procés de devoció i santificació de què fou objecte un cop morta, quan el seu cos fou centre de veneració i de culte, en virtut de la seva capacitat taumatúrgica (Vegeu Estudi biogràfic d’Agnès de Peranda). Al llarg del seu abadiat es posaren les bases jurídiques, patrimonials i comunitàries del monestir, situat prop de la Ribera de Barcelona, en una àrea de creixement urbà i fort dinamisme comercial del qual participà.

En aquest perfil, la figura d’Agnès podríem incloure-la també en el que la historiadora Anna Benvenutti Papi 8 ha anomenat les “santes abadesses damianites del segle XIII”, algunes de les quals foren contemporànies de la mateixa santa Clara, amb la qual la nostra Agnès reprèn, per exemple, un gest mimètic i simbòlic en voler renunciar a l’abadiat, i amb qui, segons la llegenda fundacional, manté uns lligams de parentiu.

Les atribucions d’Agnès, com a abadessa clarissa del segle XIII, són en general força àmplies; és l’autoritat màxima de la comunitat, només supeditada en algunes ocasions per d’altres autoritats eclesiàstiques com el cardenal protector, en la seva funció de "governador, defensor e corregidor de l’orde" i el visitador, en la seva funció de supervisor que la vida del convent s’adeqüi a la lletra i esperit de la Regla, almenys una vegada a l’any, i, és clar, els ministres de l’orde, en especial el provincial i més endavant el custodi i guardià del convent de Barcelona. La seva elecció corre a càrrec del capítol del monestir (format al seu torn per les monges professes), però ha de ser confirmada per alguna de les autoritats eclesiàstiques de què depèn: pel cardenal protector, segons ens diu la Regla d’Urbà IV, pel ministre provincial dels framenors de l’Aragó, en els dos casos que coneixem per al monestir de Sant Antoni de Barcelona 9. A ella li deuen obediència tant les monges del convent, com els donats o conversos del monestir, així com els religiosos beneficiats a l’església del monestir. Les novícies finalment fan professió en mans de l’abadessa i davant de tot el convent.

Com mostra la Regla, l’abadessa ha de vetllar pel compliment dels preceptes que aquest corpus normatiu marca a la comunitat, pel que fa a l’hàbit o a l’alimentació o la clausura, determinant per exemple les possibles relaxacions o dispenses en el seu seguiment. Ha de manar conforme a la regla i prohibir o castigar 10 segons aquesta. A ella pertoca també atorgar els càrrecs o oficis del monestir, tants els interns encarregats a les monges, com els externs, com és el cas del procurador; si bé es menciona la necessitat que rebi el consentiment de tota la comunitat reunida en capítol, o de la major part d’aquest. Ha de convocar aquest capítol una vegada a la setmana com a mínim, que té una funció eminentment consultiva —excepció feta de l’admissió de postulants— per a l’elecció dels càrrecs i oficis, per a l’aprovació dels documents expedits i segellats per tota la comunitat o per a decidir negocis importants que hagi d’emprendre el convent. És també el lloc on l’abadessa pot donar compte de la seva gestió, cada tres mesos, si bé la Regla admet l’opció que aquest retuda de comptes es faci davant de quatre sors elegides especialment per la comunitat; i, a un altre nivell, és l’espai on es tracten les qüestions que afecten la vida de la comunitat i aquells assumptes que afecten més especialment la Regla i el seu compliment disciplinar. En aquest sentit, les monges hauran d’acusar-se públicament de les seves faltes i a continuació l’abadessa els imposarà una penitència concreta; en el cas que l’ofensa hagi anat contra una companya, l’ofensora haurà de demanar perdó de genolls.

En relació al benefici eclesiàstic, coneixem per les dades posteriors que ressenya l’arxiver Roger en el seu manual de càrrecs i oficis del monestir, que l’abadessa podia tenir el dret de patronatge i de col·lació sobre els beneficis instituïts a l’església monàstica, per la qual cosa podia nomenar i escollir el titular, si no de tots, d’una part dels beneficis eclesiàstics 11. Avançant en la cronologia, tanmateix, s’aferma el control i el poder d’intervenció del bisbe de Barcelona sobre aquest àmbit de la governabilitat del monestir. N’és una mostra, la llarga controvèrsia que enfrontà la comunitat i el bisbat a l’hora de nomenar Bernat Oliver com a beneficiat del benefici de Sant Jaume, i que comportà fins i tot la intervenció papal. O paradigmàtica també l’anotació que es registra a la cúria episcopal a començaments del segle XV quan des del bisbat es dóna llicència als beneficiats de “Sancti Damiani, hodie Sancta Clara, ad constituendum procuratorem pro defendere iuribus beneficium contra abbatissam12, mostra dels nous temps en què s’exerceix un fort control i es va llimant progressivament l’autoritat i capacitat d’autonomia de les abadesses medievals.

La tendència general doncs s’adreça a limitar l’autoritat del càrrec d’abadessa i a retallar-ne les seves atribucions; així com a una major ingerència externa (sobretot en la figura de les autoritats franciscanes, ja el ministre provincial, el visitador o custodi) en els afers interns de la comunitat. Un altre exemple el tindrem també en la capacitat i autonomia inicial amb què comptaren les abadesses per rebre postulants o novícies, sense cap limitació o coacció, llevat del cas d’una menció especial de la cúria romana 13; una atribució que serà progressivament limitada tant pels decrets de visita que marcaven les autoritats franciscanes, com i sobretot per les onades de reforma que afectaren els monestirs femenins. 14

En l’Europa del segle XIII el text de les Ordinacions defineix doncs un moment concret, marcat pel poder i l’autoritat de les grans abadesses, que administren en un sentit ampli el monestir i el convent, el territori. És el moment de les abadesses de Sant Pere de les Puel·les, a la mateixa Barcelona, que comptaven amb la facultat de nomenar càrrecs, atorgar beneficis, realitzar les visites canòniques i imposar penes i càstigs 15; de les abadesses de Vallbona, que comptaven amb un significatiu poder civil i jurisdiccional, amb la capacitat de nomenar batlles del seus dominis 16; fins l’exemple emblemàtic de les abadesses del moment, de Las Huelgas, que exercien el senyoriu jurisdiccional sobre un extens territori.

La benedicció o imposició de les mans a les seves germanes o rebre la professió religiosa dels frares de l’Hospital del Rey, que devien obediència i submissió a l’abadessa de Las Huelgas; l’homenatge amb besament de mans que l’abadessa de Conversano (Itàlia) rebia dels seus súbdits, asseguda en un baldaquí, amb mitra, bàcul i estola, com semblant homenatge que rebien les de Fontevrault; el poder d’excomunió de moltes d’elles; o, de nou en un exemple proper, l’estola diaconal que portaven les abadesses benedictines del monestir de les Puel·les de Barcelona i que, seguint l’ús que en feien les abadesses de l’orde de Santa Bàrbara de Colònia, “donava la potestat de llegir l’Evangeli” 17... són accions i pràctiques que conviuen en el moment d’Agnès i de les abadesses del XIII.

Justament a l’entorn de les abadesses de Las Huelgas, però fent esment d’altres exemples coetanis, la teòloga Maria José Arana indaga, en aquesta genealogia femenina d’algunes abadesses medievals, la capacitat que exerciren aquestes dones en els àmbits no solament civils sinó també en d’altres aspectes sagramentals significatius. Fa esment, en aquest sentit, de la crítica i reprovació papal que Innocenci III va dirigir a l’abadessa de les Huelgas el 1210, i per extensió, a un seguit d’abadesses de la diòcesi de Palència i Burgos, recriminant “beneïssin les monges de la comunitat, escoltessin confessions de llurs pecats i, llegint l’Evangeli, presumissin de predicar-lo públicament”. 18 La teòloga enllaça aquestes atribucions de les abadesses medievals, progressivament recriminades i prohibides sobretot per les instàncies eclesiàstiques però també per les civils, amb les de les diaconesses de l’Església primitiva 19, en una vinculació que donaria un aspecte de la governabilitat i de l’autoritat, de les nostres abadesses trescentistes, i amb elles Agnès, significatiu: en moure’s en àmbits no estrictament materials de la vida comunitària i entrant en el terreny de la gestió de l’espiritualitat.


Posar ordre, fer orde

Les pràctiques i els espais de l’espiritualitat i, molt especialment, el context més institucionalitzat i estable del monestir o convent, permeteren a les dones moments i ocasions per a escriure, dir-se i expressar-se. La presa de la paraula i l’escriptura es desenvolupà en diferents registres, no exclusivament sota el referent místico-espiritual (la paraula femenina relatant una pròpia experiència espiritual i de comunicació amb la divinitat) o literari (amb l’ampli ventall del que Montserrat Cabré anomena "gèneres conventuals" que integra la poesia, els actes sagramentals o el teatre, els llibres de memòries i les cròniques, els llibres de receptes, etc. 20

L’espai comunitari del monestir i del convent va acollir i propiciar també d’altres pràctiques d’escriptura femenina més pròximes a la quotidianitat i a l’estar en relació, vivint en una comunitat, i, en el cas, de l’abadessa o priora, governant. Una escriptura que, seguint les paraules de Diana Sartori per descriure l’escriptura de Teresa de Jesús, “és capaç de crear i mediar vida social femenina” 21. Escriptures i documents (ordinacions, regles, constitucions...) que es creen en relació —en les "comunitats sorals" que per la teòloga Mary Daly esdevenen una possible via de veritat i de llibertat—, i que ajuden a vertebrar un espai i un moment, "fan món" i creen un orde. Són paraules que mantenen viu el vincle amb l’experiència, i amb la necessitat concreta; dirigides a la comunitat, a les seves semblants, i per tant, com Diana Sartori extreu del pròleg de les Moradas de Teresa , circumscrites en un lloc, en un context de comunicació, d’una Santa Teresa mediadora i "mare", com era anomenada per les seves monges, que funda un orde reformat, i amb ell crea també un nou ordre de la realitat. O bé són paraules, com les de les Ordinacions, que gestionen aspectes de la vida comunitària, i, en concret, la relació amb els homes que s’ocuparan, de fet, d’una part de la gestió espiritual del monestir; creen món, fan un orde, inventant pràctiques de govern, administrant en la gestió material i espiritual de la comunitat. La filòsofa Annarosa Buttarelli ha posat justament l’èmfasi en les regles monàstiques i conventuals perquè esdevenen un “lloc d’interès grandiós per qui té passió per la política, en el sentit que poden ser considerades veritables i pròpies constitucions que ordenen la convivència. Constitueixen un món i posen en ordre un món a venir en què es creu, s’hi compromet i el vol testimoniar”. 22

Com Teresa de Jesús, Agnès de Peranda, fou també fundadora, creadora de nous espais comunitaris vinculats a la transcendència. Com ella també, el seu moment, fou un nou inici que la portà a la recerca d’una religiositat pròpia, en aquest cas en l’espiritualitat mendicant, essent primera abadessa del monestir de Sant Antoni de Barcelona, primer de la família clarissa en terres catalanes. 23

Biografia d'Agnès de Peranda

Agnès de Peranda, a la qual se li atribueix l’autoria de les Ordinacions, fou la primera abadessa del monestir de Sant Antoni de Barcelona (també conegut a la documentació amb el nom de Santa Clara o Sant Daniel), la primera comunitat de l’orde de Santa Clara que es fundà a la dècada del 1230 a la ciutat de Barcelona, i, conseqüentment el primer cenobi de la família clarissa a terres catalanes. Si en l’estructuració d’aquest espai religiós femení hi participaren un grup de dones de perfils beguinals i penitents (les sorores penitentum dels primers documents), l’autoritat i el prestigi tingueren dos noms propis, les protagonistes de la llegenda fundacional 24: sor Agnès o Agnès de Peranda i sor Clara de Janua o de Porta.

Segons aquest relat, posat per escrit al segle XVI però amb arrels a la tradició oral comunitària, Agnès, amb Clara de Janua o de Porta, familiars de Clara d’Assís, haurien estat enviades a fundar a la Península, després d'arribar de manera miraculosa a la platja de Barcelona en una barqueta sense rems ni veles. La llegenda ens aporta les dades de parentiu entre ambdues dones i entre elles i la mateixa Clara d’Assís: Agnès seria neboda de la santa italiana, i Clara, molt més jove, neboda d’Agnès. Posteriorment els caputxins de Sarrià, els impulsors més directes del procés de canonització d’Agnès a la dècada del 1910, concretarien aquesta filiació en afirmar que Agnès era filla de Peranda o Penenda, germana de Santa Clara, i de Martí Corano. 25

Segons el seu epitafi sepulcral, una taula de marbre blanc que fou feta possiblement al final del segle XIII per les seves característiques paleogràfiques, Agnès governà el cenobi durant prop de quaranta-set anys:

Hic est sepulta Sancta Virgo Agnès qui huius monasterii per XLVII annos et amplius prima abbatissa existens tanto in morte et post gloriose coruscavit miraculis quanto dum viveret sanctitate vite et claritate fame prefulsit. Obiit anno Domini MCCLXXXI XV Kalendas octobris feria IV”. 26

En la documentació arxivística tanmateix el seu nom no apareix fins l’any 1245, en un privilegi del bisbe de Barcelona, Pere de Centelles 27. Sabem que l’any 1258 Agnès volgué renunciar al seu càrrec d’abadessa i que l’aleshores pontífex Alexandre IV (semblantment a requeriment de la comunitat monàstica) adreçà a Agnès unes paraules manant-la a no renunciar al càrrec i elogiant-ne les virtuts:

“(...) amb tanta més complaença t’estimulen per aquelles coses per mitjà de les quals s’adquireixen les de la pàtria celestial i en prové la salvació de les ànimes, en tant que diligentment et veiem abocada a les obres de caritat. Segons nos han manifestat amb una assenyada exposició les nostres estimades filles en Crist, del convent del monestir, tu, amb l’auxili de la divina gràcia, sempre has estat diligent a la promoció dels negocis del mateix monestir, tant en la part espiritual com temporal; però ara, guiada per una altre esperit, contra la voluntat del mateix convent, t’obstines fermament a renunciar al càrrec de la teva administració i al d’abadessa.”

“Volent doncs nós que amb aquest càrrec siguis agradable a la presència del Rei etern, atentament et preguem, amonestem i exhortem a la teva molt pietosa persona, per mitjà de lletres apostòliques dirigides a tu, manant-te insistentment en virtut d’obediència que per reverència a la seu apostòlica i a nós, continuïs d’ara endavant a conservar i administrar en pròsper estat dit monestir com fins el present (...).” 28

Estem certament davant d’un document que destaca especialment pel to usat, de respecte i consideració envers l’abadessa, per la consciència del paper d’Agnès en la història i promoció del monestir, tant en allò espiritual com temporal. Les volgudes connexions amb Santa Clara són evidents, ja que es coneix que la santa italiana volgué també renunciar a l’abadiat de Sant Damià (Llegenda de Santa Clara). El lligam amb la santa és fa de nou evident en aquest gest d’Agnès, que si no familiar (tal com relata la llegenda), sí que es percep com a "deixeble" de Santa Clara i n’imita la seva trajectòria vital i espiritual.

Al llarg del seu abadiat es posaren les bases jurídiques, comunitàries i patrimonials d’aquest monestir, que era situat prop de la Ribera de Barcelona, en una àrea de creixement urbà i de fort dinamisme comercial del qual participà. Sabem de l'autoritat i prestigi d'Agnès, que la feu destinatària de deixes i llegats que feren créixer el patrimoni comunitari i donaren al monestir un lloc en la topografia espiritual de la ciutat. Coneixem també l’aurèola de santedat que tingué en vida per a la comunitat mateixa i per als fidels, i el procés de devoció i santificació de què fou objecte un cop morta, quan el seu cos fou centre de veneració i de culte, en virtut de la seva capacitat taumatúrgica, juntament amb la seva companya de viatge i coprotagonista del relat fundador, Clara. Ambdues foren objecte també d'un procés de beatificació, en un primer moment a finals del segle XVII i més tard a la primera dècada del segle XX, que no va reeixir.

Els principals trets de la seva vida els coneixem a partir del pare Antoni Vicent Domènec, i en especial, pel relat autobiogràfic escrit per la religiosa (priora i després abadessa), Dorotea Sarrovira, el 1632. Ambdues fonts aporten el perfil bàsic del relat llegendari i de la vida de les dues santes, que es repetirà sense massa variants en la cronística de l'orde i en els martirologis franciscans, i en la memòria de la comunitat. 29

A l’entorn de la figura carismàtica d’Agnès es desenvolupà un significatiu procés de devoció i santificació. La percepció de la seva santedat que es lliga a la capacitat taumatúrgica i sobrenatural de la seva figura, com també a la seva autoritat i fama, l’advertim en els mateixos termes escollits per redactar el seu epitafi, i en una llarga cadena històrica de gestos i pràctiques de reconeixement de la seva autoritat carismàtica, tant a l’interior de la comunitat de germanes, com a l’exterior, en la pietat del poble.

La consciència genealògica, de considerar Agnès com a mare i fundadora, apareix de manera recurrent al llarg de la història de la comunitat. Així, en un Diurnal de la primera meitat del segle XIV, escrit per a la comunitat de Sant Antoni, es pot llegir la següent anotació: “Anno Domini MCCLXX. Obiit venerabilis et sanctissima domina soror Agnès, abbatissa prime istius monasterii et Mater nostra”. 30 La seva presència és permanent en objectes quotidians que porten el seu signe, custodiats per la comunitat i registrats pacientment: “els coixins”, les “gonelles”, “l mantell blau vell de sancta Agnès”, són termes que es repeteixen en el seguit d’inventaris de la sagristia del monestir al llarg del segles XIV, XV i XVI 31. La seva memòria és recordada en la sèrie de cròniques o memòries que conserva, tot i que de manera intermitent, l’arxiu del monestir. Així, en el primer recull cronístic Llibre de coses dignes de memòria del monestir de Santa Clara de Barcelona (1599) que inicià l’arxiver Sebastià Roger, escrivent encarregat entre el 1598 i el 1599 de l’organització de l’arxiu, s’esmenta que: “la primera abadessa se diu Agnès i està en fama de haver fet miracles”.

Però sens dubte, com dèiem, és el relat de Dorotea Sarrovira el que ens aporta més dades a l’entorn de la trajectòria vital i de santedat d’Agnès. Dorotea esmenta que:

“santa Agnès, mare nostra y fundadora del present monestir, era dona de gran perfecció y de molta penitència y abstinència, que molts dies dejunava a pa y aigua y moltes persones acudian a afavorir-la ab caritat y s’empleavan a servir-la a la iglesia y al monestir sols perquè las acomanés a Déu per confiar ab sos treballs, ab sas oracions y bon exercicis per ser persona de gran perfecció y caritat, y en particular lo rey en Jaume li feu moltas caritats y en lo any 1246 (...) diure que han fet molts miracles en vida y després de mortes, y puch fer-ne testimoni és ver, que en lo escriure han estades molt descuidades, que jo ha coranta anys que tinch lo hàbit y ne he vist molts y tinch memòria de ans que prengués lo hàbit del de haberles vistes y de asó puch fer-ne.”

“(..) Tenim un full d’una llibreta de las que usaban los procuradors en aquell temps que diu: quarto idus martii 1271. Aquest és lo censal de la parròchia d’Alviniaba, lo cual compra lo monestir de sent Antoni de Guillem d’Espiells y na Saurina sa muller, estant abadessa sor Agnès qui hodie fulget per multis miraculis”.

De fet, la memòria i les paraules de Dorotea s’utilitzaren en el procés de beatificació que s’inicià a la cúria barcelonina l’any 1912, els primers passos i tràmits documentals del qual es custodien avui a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. 32

El prestigi i l’autoritat carismàtica d’Agnès, i de la seva companya en la llegenda fundacional, és confirmada també en la trajectòria d’una altra mulier sancta, Maria de Cervelló, que compartiren espai i temps en la Barcelona del segle XIII. Segons les Vides medievals de Maria, aquesta anava sovint amb la seva mare a veure Agnès i Clara per “parlar de coses de Déu, escoltar els seus consells i observar les seves virtuts”. 33

Des de ben aviat també la comunitat monàstica va establir un lligam especial amb les dues dones, amb les seves relíquies, establint tot un ritual de translació i devoció dels seus cossos sants. Un primer ritual, l’any 1460, durant l’abadiat d’Elionor de Rajadell (1459 -1463), situà els dos cossos a l’interior de l’església monàstica, a la capella de Sant Joan. Un segon trasllat dels cossos, l’any 1601, fou degut al fet que la seva ubicació a l’església dificultava la devoció privada per part de la comunitat monàstica; la nova ubicació hauria de permetre doncs el culte públic com sembla que existia si més no des de les darrers dècades del segle XV, i l’oració i atenció per part del convent, sense que per això es veiés afectada la clausura. Fins arribar a una tercera translació el 1725, coincidint amb el trasllat de tota la comunitat monàstica a les dependències del Palau reial de Barcelona en motiu dels estralls de la Guerra de Successió a la ciutat.

Curosament custodiades, les relíquies santes eren públicament exposades en dies assenyalats, en especial el dia de Santa Clara, quan era costum que s’obrissin els sepulcres i es passés un cotó sobre els dos cossos sants. Una costum immemorial, segons el pare Vinyolas 34, i que es documenta també a les cròniques del monestir a través de la visita solemne de les autoritats de la ciutat: el 1474, per exemple, es testimonia la visita del rei, la infanta i els consellers 35. Sembla que també es feia algun acte important el dia 17 de setembre, dia en què Agnès morí, quan es feien novenes al monestir, tal com explica Dorotea:

“lo any 1628 comensaren a fer festa y a mostrar los cossos sants lo diumenge après del dia que mori santa Agnès, que fou a 17 de setembre, y fou festa de santa Edita, religiosa de l’orde de sant Benet. Predicà lo pare Marc Anton de la companyia de Jesús y digué moltes alabansas de dites santas y desde aquest dia cada any se fa molta festa y també vénen los consellers y molts devots a veure-las y a oir la prédica y l’ofici”.

L’acció i els gestos d’aquestes dues dones, Agnès i Clara, en el món, les seves virtuts i obres, i sobretot la seva capacitat per mediar amb la divinitat d’on podien extreure també dons profètics i/o sanadors, foren percebuts pels seus contemporanis dins del registre de la santedat, polièdric en les formes i en els/les protagonistes, i que sovint desborda el marc que ofereix la canonització oficial.

Les relíquies i la memòria d’Agnès, com a mare fundadora, ha anat acompanyant el trajecte històric, comunitari i espiritual, del grup de dones de l’avui monestir de Sant Benet de Montserrat —hereves de les antigues clarisses de Barcelona. Les "caixes de les santes" han recorregut les diferents seus del monestir i han fet el viatge acompanyades també per altres "caixes" igualment significatives, base també de la memòria femenina de la comunitat, el de la memòria escrita, de l’arxiu.

La Història vivent

En un dels projectes d’investigació del centre de recerca de dones Duoda, La política de lo simbólico en la historia y en la historia del arte... 36 diem que un dels nostres desitjos és descobrir i analitzar contextos relacionals femenins que han propiciat i propicien la creació de llenguatge útil per a expressar amb fidelitat l’experiència humana femenina. Subratllem també que fer política del simbòlic és, per a una historiadora, "significar-se": significar-se llegint lliurament els signes que ha deixat al llarg del temps (i afegiria en els espais, insistint en aquesta coordenada molt significativa per a la història de les dones i per captar l’experiència humana femenina) la potència humana femenina, i portant aquests signes al llenguatge que requereix el present.

En aquest encreuament de desitjos compartits, m’he situat especialment, des de ja fa un temps, en contextos de vivència de l’espiritualitat, en un espai comunitari femení. Les pràctiques i els espais de l’espiritualitat i, molt especialment el context més institucionalitzat i estable del monestir o convent, permeteren a les dones moments i ocasions per a escriure, dir-se i expressar-se. La presa de la paraula i l’escriptura es desenvolupà en diferents registres, no exclusivament sota el referent místico-espiritual (la paraula femenina relatant una pròpia experiència espiritual i de comunicació amb Déu, amb la transcendència) o literari. L’espai comunitari del monestir i del convent va acollir i propiciar també d’altres pràctiques d’escriptura femenina més pròximes a la quotidianitat i a l’estar en relació, vivint en comunitat, o, en el cas, de l’abadessa o priora, governant (Vegeu Introducció).

Si a aquesta preferència, hi vinculo a més la meva faceta d’arxivera i el meu interès per aspectes relacionats amb la gestió de la memòria, és clar que l’espai de l’arxiu monàstic em reserva i em pot reservar moments de descobriments significatius que acosten, finalment, el que en un primer moment del meu trajecte com a investigadora, havia quedat massa escindit: la història de l’espiritualitat femenina i la topografia monàstica, d’una banda; la construcció i la gestió de la memòria conventual i comunitària, de l’altra.

L’atzar va voler que fa uns anys, una recerca sobre els monestirs medievals a Barcelona em portés sobre la pista d’una comunitat actual, Sant Benet de Montserrat, hereves d’una primera comunitat de germanes clarisses situada a la zona del Parc de la Ciutadella de Barcelona, fundada a la dècada del 1230. L’atzar va voler que fos en l’Arxiu Diocesà de Barcelona allà on pogués fer aquesta vinculació —on de manera gens complicada pogués anotar el correu electrònic del monestir—, i on anys més tard assistís de manera solemne, amb la germana arxivera Coloma i la germana Encarnació, a l’obertura —prèvia autorització papal— del procés de canonització iniciat a la cúria de Barcelona, entre 1911- 1912, de les germanes Agnès i Clara, fundadores d’aquest espai comunitari d’espiritualitat clarissa.

L’atzar, de nou —possiblement la germana Coloma en diria la providència— va fer que aquell primer mail enviat demanant permís per investigar a l’arxiu (si se’n conservava algun de la vella comunitat de clarisses) fos ben rebut i s’iniciés, en un recordat any 2001, una relació amb la comunitat i amb les seves membres que, sense cap mena de dubte, han aportat i aporten, s’inscriuen gairebé a nivell de coautoria al relat de la seva història, i de la meva. Perquè de la relació nasqué la possibilitat, primera, d’unir el que en primera persona maldava per combinar (medievalista, arxivera); i, en segon lloc, em permetia entrar en una dinàmica de vivència amb la comunitat que aportava una imatge, nova, diferent, de les germanes i de la religió. Diu Luisa Muraro a El dios de las mujeres que Déu, la paraula "Déu" li servia justament per sortir-se'n de tot allò pensat o establert (“decir el sentido libre de la diferencia de ser mujer, no hacerla reductible a una construcció social”), per desencadenar, iniciar, amb la fragilitat dels inicis 37. Per a mi, es tractava també de recuperar del meu passat religiós (estudiant, a més, en col·legi de monges), “una herencia que no estorbaba” —seguint amb les paraules de Muraro.

El descobriment i l’escriptura de la història d’aquesta comunitat monàstica m’ha dut també a donar significació a una manera de ser a la història, o millor, a la memòria. Des de la meva faceta d’arxivera, coneixia que un dels "llocs de memòria" ha estat i és l’arxiu, que es vincula estretament a la paraula escrita, al valor probatori del document, i darrera del qual trobem una més o menys explícita voluntat de control i gestió patrimonial, jurisdiccional, molt sovint relacionada amb el poder o amb la institució productora que és a l’hora garant i dominus de l’arxiu. Però la memòria no s’esgota en l’arxiu, en aquest àmbit per al registre de la memòria, i, més encara si cerquem una memòria encarnada per dones o per comunitats de dones. Són també "llocs de memòria", d’una memòria més vinculada a la identitat i a una genealogia, les festes i les commemoracions, els monuments i l’art, les llegendes i les cròniques. I és en la creació i fundació d’espais dedicats a l’espiritualitat, significativament en el marc del monestir, on la historiadora Ángela Muñoz percep una de les vies més clares i potents, amb protagonisme propi, d’accés al record històric. 38

Darrera de molts d’aquests espais trobem una voluntat de "relatar", construir una memòria comuna, fent-ho a través de textos escrits que delaten sovint una autoria col·lectiva o una autoria femenina en relació, inserida en un primer moment en el registre de l’oralitat, propiciat per un entre-dones i un auditori monàstic que autoritza la veu i la paraula femenines. Aquestes formes de llenguatge femení inserides en l’oralitat poden adquirir la seva "textualitat"; això és, ser passades a l’escrit. En aquest sentit, cada vegada més estudis literaris demostren que moltes llegendes, textos antics i medievals i d’altres tradicions, són d’autoria femenina, que prenen el seu origen en les històries relatades per dones i escoltades per auditoris femenins, com afirma la historiadora i bibliotecària italiana Tiziana Plebani 39.

En la meva investigació, prendria cada vegada més força i significació la llegenda fundacional del monestir de sant Antoni de Barcelona. 40 Un relat llegendari que probablement es crearia a l’interior de la comunitat, en posar per escrit una memòria oral, comunitària, que s’hauria mantingut i transmès al llarg del temps, que connecta el cenobi barceloní amb la voluntat fundadora de la santa italiana. De fet, i seguint l’esquema marcat per Plebani, la llegenda, sorgida de l’oralitat a l’interior de la comunitat, va entrar després en l’imaginari col·lectiu: en són mostra les respostes als interrogatoris del procés de canonització de les dues "santes", en què s’al·ludeix al relat llegendari i, sobretot, a la idea de fons, que fou fundat per dues dones italianes vingudes d’Assís. Són textos que toquen sovint el teixit genealògic de la comunitat, el desig i l’acció fundacional primera que va estar a l’origen del monestir. I són relats molt sovint també vestits d’una aurèola llegendària: les dues familiars i deixebles de Santa Clara que, amb una barca sense rems ni veles, travessen la mar des d’Itàlia per arribar a Barcelona i fundar el primer monestir de clarisses a terres catalanes —en un relat que sense massa variants es repeteix a d’altres punts d’una topografia de l’espiritualitat clarissa, tant a l’àrea castellanolleonesa com l’andalusa i també a d’altres zones d’Europa.

En el cas concret de la llegenda del cenobi barceloní, el seu perfil beu del folklore mediterrani, i més concretament provençal. És a la zona de la Camarga on trobem ben arrelada la llegenda de les "Santes Maries", això és, el relat llegendari que descriu el periple miraculós que portà les companyes de la Verge a l’episodi del Gòlgota (Maria Magdalena, Maria Salomé, Maria Jacobea) a deixar les terres de Palestina i arribar a les terres baixes de la Provença francesa. La llegenda descriu el viatge en una petita barqueta, sense rems ni veles, que travessà tot el Mediterrani fins arribar a les platges de l’actual poble de Saintes-Maries-de-la-Mer, que perpetua explícitament la llegenda i on encara avui el poble gitano honora amb una peregrinació la seva "santa" patrona, Sara, la serventa negra.

Com diu María-Milagros Rivera Garretas la llegenda, com el mite o la faula, recull una veritat històrica que d’altres formes de transmissió del saber o de la memòria històrica no son capaces d’acollir 41. En els relats fundacionals, la llegenda preserva experiència històrica femenina i construeix memòria comunitària, memòria femenina en la història. En el cas de la comunitat barcelonina, la llegenda fundacional acolliria i transmetria, primer en el registre de l’oralitat comunitari, però també en la memòria social gràcies a l’autoritat carismàtica de les seves dues protagonistes, considerades santes, l’orde de sentit de la comunitat: aquella veritat que les vincula a un origen matern, el de Clara d’Assís i dues deixebles i familiars seves. El relat llegendari valora el desig i la presència femenina en l’empresa fundacional del monestir, ajuda a estructurar memòria històrica de la comunitat i crea comunitat a través d’una genealogia femenina.

Vaig entendre que no va ser casual que l’antiga comunitat de clarisses institucionalitzés l’arxiu, com un dels llocs de memòria —de la memòria escrita relacionada amb la gestió de les relacions socials, econòmiques, amb la gestió del poder— en la seva etapa dins la família benedictina i a finals del segle XVI (dècada del 159042. Com tampoc que, poc després, en les primeres dècades del 1600, es posés per escrit el que es transmetia per via oral entre les generacions de germanes i que ja s’havia convertit en una tradició popular vinculada al culte de les santes fundadores: la llegenda fundacional. En l’eix d’aquest relat fundacional, que vol resguardar i transmetre pensament vertader, hi va tenir un paper fonamental la priora Dorotea Sarrovira, germana de la primera arxivera, com a tal, de la comunitat, Caterina.

Genealogía del text


Una genealogia textual: d’altres ordinacions monàstiques

Sota l’abadiat Alamanda de Vilanova (1333- 1351), es copia el text de les ordinacions d’Agnès i s’hi afegeixen unes altres, més breus, destinades també al mateix àmbit de governança del convent i de relació amb els beneficiats que atenen i tenen cura d’alguns dels aspectes de la relació amb el diví de les germanes, concretament la seva intervenció en la celebració d’absolucions en motiu de l’enterrament de les germanes al cementiri del monestir. La vigència i vivència de les ordinacions que va disposar en el seu moment Agnès es confirma per tant en aquesta tradició textual; si bé l’accent d’aquestes noves ordinacions és sensiblement diferent a les anteriors, entre d’altres qüestions, perquè fa entrar en la normativa la presència del diner, que media ara també en la relació.

La fundació a la mateixa ciutat de Barcelona d’un altre monestir germà, de l’orde de Santa Clara, introduirà en escena una diversa autoria per a aquest corpus d’ordenances i reglamentacions de la vida interna d’una comunitat de dones religioses. Efectivament, la fundació de Santa Maria de Pedralbes, l’any 1327, per part de la reina Elisenda de Montcada, implica la redacció d’un seguit d’ordenances que acompanyen la mateixa construcció i constitució de la nova comunitat. Instal·lada en un palau annex al monestir, la reina va fer quatre ordinacions per a la comunitat. A les primeres, datades el mateix any 1327, la reina estipulava entre d’altres qüestions, les assignacions monetàries que haurien de rebre l’abadessa i la resta de la comunitat (com a assignació anual per vestir i d’altres necessitats); quantitats diverses per aquelles germanes que realitzaven un càrrec dins el monestir i que generaven unes despreses (com és el cas de la sagristana), i el pagament a un grup de persones externes al monestir però que presten serveis, tant materials com espirituals (entre els quals els preveres beneficiats).

És molt possible, en aquest sentit, que la lletra i esperit d’aquestes primeres ordenances de la reina Elisenda per al monestir de Pedralbes, influenciessin en el monestir de Sant Antoni, i s’afegissin el 1350, a l’ordinació d’Agnès, dos breus ítems contenint, com dèiem, la retribució als beneficiats.

La reina Elisenda va redactar, al llarg de la seva vida, tres ordinacions més, on introduïa alguns canvis especialment en el número de monges i preveres, les assignacions per a cadascun d’ells i les possessions del monestir. La segona, datada el 1334, la més extensa de les quatre que va dictar la reina, segueix incorporant els preveres dedicats al serveis litúrgics de les germanes. La reina estableix que poden ser en nombre de deu (abans eren quatre) i que estan obligats a oficiar, a més de la missa conventual que exigia l’orde i les hores canòniques, els aniversaris per les ànimes del rei i la reina i els seus avantpassats. Estipulava també que li correspondria a un prevere cada setmana dir missa a l’alta major, amb el cant de l’Evangeli i la lectura de l’Epístola, mentre la resta de capellans se situarien en les capelles, on eren instituïts beneficis o capellanies. La tercera, de l’any 1341, es redactà després de l’aplicació a la comunitat (com també a la de Sant Antoni) de les Constitucions de Benet XII; i, encara, el 1345, féu una nova formulació.

Com destaca Anna Castellano en el seu estudi monogràfic sobre Pedralbes, destaca de nou en aquest text l’articulat el tema de les relacions entre dones i homes, i concretament les relacions entre l’abadessa, les monges i la resta de la comunitat masculina. Es tracta d’un document molt ric en detalls, que ens permet veure el funcionament i els aspectes d’organització de la vida d’un monestir: precisió en l’orde i manera de dir les misses a l’altar major, repartides entre els frares i els preveres, ambdós convenientment vestits (amb vestidura diaconals i subdiaconals per oficiar l’Evangeli i l’Epístola); nombre de capellans foranis que podrien ser cridats per a necessitats del culte o del servei especials...etc. Cal veure així mateix en aquest conjunt d’ordenances, el reflex de la relació que va establir la pròpia reina amb les autoritats franciscanes, el pols que establí a l’hora de marcar definitivament el perfil de la comunitat de menoretes. 43

Coetània en el temps, una altra reina, Sança de Mallorca, reina de Nàpols, fou també origen de quatre noves fundacions monàstiques a la ciutat de Nàpols, i, com Elisenda, incidí també en aspectes d’organització interna. Sança va escriure per a la primera comunitat de monges de santa Clara, el monestir dedicat al Sagrat Cor de Jesús i a la Hòstia santa, més conegut amb el nom de Santa Clara, unes Ordinacions 44 que vénen a perfilar el funcionament intern de la comunitat monàstica femenina: sobre el nombre de germanes i la constitució paral·lela d’una comunitat de frares –en relació de 100 germanes i 20 frares; sobre l’ingrés al monestir —requisits d’edat i d’honorabilitat i que almenys 1/5 part de les germanes provinguin de la ciutat de Nàpols; sobre la categoria de converses, anomenades al text servitrices, les quals es determinava que havien de tenir menys de 18 anys, amb bona salut i preparades per servir al monestir, observants també de la clausura i amb un nombre limitat —per 100 monges o germanes de cor, 16 converses— i amb una mestra pròpia que les ensenyés el seu treball manual; sobre l’obligació de contínues oracions i el laborent et filen”; sobre la instrucció de les novícies; sobre el victum et vestitum; sobre el dejuni, la infermeria, el comportament a tenir en el cor en relació al cant i a les lectures litúrgiques; sobre la pràctica del silenci.

Algunes normes guarden relació amb el govern de la comunitat, format per l’abadessa, el guardià i les 6 discretes; i amb aspectes d’administració econòmica (existència de dos procuratores receptores ed expensores amb obligació de retre comptes trimestralment, amb els diners guardats en una caixa amb tres panys, custodiada al dormitori). S’assigna també a la comunitat un metge pagat per la Camera reginalis, amb una habitació prop del mateix monestir. Finalment, hi ha també prescripcions relatives a l’elecció del guardià i al capítol, a la disciplina interna i als dos confessors de les monges, a les obligacions litúrgiques i de la missa amb motiu de festivitats diverses, i a les litúrgies funeràries amb motiu de la mort del Papa, del rei o de membres de la família reial. 45

L’acció de Sança no s’acabà aquí, sinó que —com la reina Elisenda—va anar adaptant i modificant els diferents punts i aspectes de les ordinacions entre 1324 i 1342, dates en que`la veiem implicada també en la creació i fundació d’altres espais d’atenció a l’espiritualitat a la ciutat de Nàpols.

Tant en un cas com en l’altre — Elisenda de Montcada, Sança de Mallorca— ens trobem ara amb l’acció directa de les reines medievals en la fundació monàstica, que comporta, entre d’altres aspectes, la intervenció en la vida de la comunitat, a través d’un cos d’ordenances i constitucions. Elisenda viurà, com dèiem, en un palau annex al monestir de Pedralbes; Sança, finalment, ja vídua, prendrà l’hàbit de germana clarissa al monestir de la Santa Creu, on viurà fins a la seva mort.

Imatges

Gravat representant l’arribada de les dues santes a la platja de Barcelona (1726). De la matriu xilogràfica, conservada a l’Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat.


Ordinacions de l’abadessa Agnès de Peranda (1260). Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre d’actes capitulars, 1598- 1824, Manuals, núm. 741, fol. 2.


Làpida sepulcral d’Agnès de Peranda. Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. Inventari, 16279. Fotografia de Jordi Puig.


Sepulcre actual de les santes a la comunitat monàstica de Sant Benet de Montserrat (claustre).


Plànol de la muralla que rodejava el monestir a la ciutat de Barcelona. Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Plet sobre el terraplè de la muralla (1614), Manuals, núm. 468.


Quadre representant la vinguda de les dues santes (en poder de la comunitat de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona l’any 1911 quan va servir com a portadella al llibre del postulador fra Paolini, Beatificationis seu confirmationis cultus amb immemorabili praestiti Agneti Perandae, Clara Janua seu a Porta... Roma, 1911).


Canción del Padre Fray Alonso Truxillo, monge de Nuestra Señora de Montserrate. Amb la imatge de les dues santes al sepulcre (Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Notícies referents a les santes (finals segles XIX)).


1 Ordinacions de l’abadessa Agnès de Peranda (1260). Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, "Llibre d’actes capitulars", 1598-1824, Manuals, núm. 741, fols. 2-3.

2 Sensació de més duresa en els traços generals de la lletra i especialment en els angles de la m, n, u; com també els remats en punxa de les astes descendents de la s, f i i llarga, són algunes de les característiques que ens apropen a l’univers de la gòtica dita bastarda.

3 Sobre les relacions de l’orde franciscà i els monestirs femenins a: H. Grundmann, Movimento religioso nel Medioevo. (Bologna: il Mulino, 1980), p. 221-239; 247-253. García Oro, San Francisco de Asís,… Ch. Gennaro, Chiara, Agnese e le prime consorelle: dalle pauperes dominae di s. Damiano alle clarisse, a Movimento religioso femminile nel secolo XIII. (Assisi: 11-13 oct. 1979). (Assisi: Società internazionale di studi francescani, 1979), p. 184-185.

4 Anna Castellano, Pedralbes a l’edat mitjana: història d’un monestir femení. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 178.

5 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col·lecció de pergamins, núm. 745.

6 Jacques le Goff, Les gestes symboliques dans la vie sociale. Les gestes de la vassalité, a XXIII Settimane di Studio del Centro Italiano di Studi sull’Alto Medievo, Spoleto, 1976, p. 679-779.

7 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre d’atorgacions, professions y òbits del monestir de Santa Clara (1598), Manuals, núm. 739, fol. 71.

8 Anna Benvenutti Papi, "La santedat en àmbits femenins: funcions i representacions entre l’edat mitjana i l’edat moderna", a Santes, monges i fetilleres. Espiritualitat femenina medieval. Dossier de: Revista d’Història Medieval, 2, 1991, p. 9-28.

9 1312, febrer, 11. Viena. “Confirmació de l’abadessa Clara de Janua per part del ministre dels framenors a l’Aragó, fra Romeu Ortici”. Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col·lecció de pergamins, núm. 740; 1326, setembre, 27. “Confirmació de l’abadessa Sança de Conques per part del ministre dels framenors a l’Aragó, fra Ramon Bancals”. núm. 771.

10 A mesura que s’avanci en el control sobre el monaquisme femení, veurem que aquesta penalització serà imposada "des de fora". Així, en l’aplicació de les Constitucions de Benet XIII, després de la visita de fra Tomàs Olzina el 1408, es determinava des del Papat quin tipus de càstigs eren previstos per aquells casos que es desviessin dels estatuts.

11 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre dels càrrechs i oficis del present monestir de Santa Clara (1598), Manuals, núm. 743.

12 Arxiu Diocesà de Barcelona, Reg. Grati., 1411-1412, fol. 143.

13 Privilegi d’Innocenci IV (1248, setembre, 5. Lió). Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara Col·lecció de pergamins, núm. 375. Sebastià Roger anota també aquest dret, descrivint-lo en aquests termes: “l’abadessa no té obligació de rebre monges si el Papa no ho mana”. Llibre dels càrrechs i oficis del present monestir de Santa Clara (1598), Manuals, núm. 743, fol. 2.

14 A les Constitucions generals del pare Juan Merino (1639), vàlides per a tota la família femenina franciscana, l’elecció d’abadessa és resultat d’una votació secreta de totes les monges amb més de sis anys de professió; el ministre provincial presideix l’elecció, té vot i dret d’’arbitri i imposició d’una candidata si hi haguera divergències entre les religioses. Cf. J. Merino (O.F.M.), Constituciones generales para todas las religiosas sujetas a la obediencia franciscana en esta familia cismontana. De nuevo recopiladas de las antiguas y añadidas con acuerdo del Capitulo general celebrado en Roma a 11 de junio de 1639.

15 Per a aquest monestir, vegeu: Montserrat Cabré i Pairet, El monacal femení a la Barcelona de l’AEM: Sant pere de les Puel·les. Segle X-XI. Tesis de llicenciatura inèdita, Universitat de Barcelona, 1985. I Sant Pere de les Puel·les, un monestir de dones. Exposició. Museu d’Història de Catalunya (11 de desembre de 2008 a l’1 de març de 2009). Dossier de premsa.

16 Per a aquest monestir, vegeu: Josep Maria sans Travé, El monestir de Santa Maria de Vallbona: Historia, Monaquisme i Art. Lleida: Pagès Editors, 2010.

17 Cit. M. J. Arana. I segueix que l’ús del manipulo donava: “la potestad para leer la Epístola”.

18 Cit. M. J. Arana, "Las Abadesas y religiosas. El poder de jurisdicción y las insignias clericales", en Mujeres sacerdotes ¿Por qué no? Reflexiones históricas, teológicas y ecuménicas. Madrid: Publicaciones Claretianas, 1994.

19 “Así pues, a las que ahora llamamos Abadesas, antiguamente llamaban diaconisas, más como ministeriales que como madres”. Abelardo, P.P.L.178, Ep.VII. Cit. M. J. Arana.

20 Montserrat Cabré, Estrategias de desautorización femenina en la Querella de las mujeres, siglo XV, en De leer a escribir I: la educación de las mujeres: ¿libertad o subordinación? Madrid: Al-Mudayna, 1996, pp. 77-97.

21 Diana Sartori, Por qué Teresa, en Diótima, Traer al mundo el mundo. Objeto y objetividad a la luz de la diferencia sexual. Barcelona: Icaria, 1996, pp. 41-78.

22 Annarosa Buttarelli, Sovrane, Potere e Politica no sono la stessa cosa, Liguore, 2009, p. 129-130. La meva traducció.

23 Per a aquest monestir, vegeu: Núria Jornet Benito, El monestir de Sant Antoni de Barcelona. L’origen i l’assentament del primer monestir de clarisses a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Scripta et Documenta, 76), 2007.

24 He tractat l’origen, perfil i funcionalitat de la llegenda funcional del monestir de sant Antoni de Barcelona a: "Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya", La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.

25 Segons l’editor i traductor espanyol dels textos clarians, el pare Omaechevarría “no se ve lugar en la genealogía de santa Clara de Asís para dos supuestos hermanos de Clara, Bosone y Penenda”, Ignacio Omaechevarría, Escritos de Santa Clara y documentos complementarios. Madrid: BAC, 1993 (3ª ed.), p. 61.

26 Aquesta inscripció va estar en ubicació desconeguda fins que recentment va ser identificada als dipòsits del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. d’Inventari, 16279. Vegeu: Anna Molina i Castellà, "La peça del Museu: Lauda sepulcral d’Agnès de Peranda", Butlletí informatiu del Museu d’Història de Barcelona. Any 4, núm. 16 (primer quadrimestre de 2009).

27 Arxiu del Monestir de Santa Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col·lecció de pergamins, núm. 323.

28 La meva traducció i versió al català modern. Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col·lecció de pergamins, núm. 526.

29 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre de coses dignes de memòria del present monestir de santa Clara (1599-1757), Manuals, núm. 742; Notes del llibre intitulat coses dignes de memòria fins al primer de 1755 inclusive, Manuals, núm. 744.

30 Alexandre Olivar, Catàleg dels manuscrits de Montserrat, núm. 13.

31 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Sèrie d’inventaris de sagristia (1389-1896).

32 Arxiu Diocesà de Barcelona, Beatificationis seu confirmationis cultus servis Dei Agneti de Perandae et Clarae de Janua. 1912. Processus Beatificationis. Canonitationis, núm. 37 bis. Un any abans, el 1911, el postulador general dels framenors, el pare Paolini, publicava un recull de dades exhaustiu que provava l’existència d’un culte immemorial vers les dues dones. Beatificationis seu confirmationis cultus ab immemorabili praestiti Agneti Perandae et Clarae a Janua seu a Porta, sanctae Clarae Assiensis consanguineis, conventus clarissarum Barchinonensis fundatricis et primis abbatissis beatis et sanctis nuncupatis. Articulos quos ad probandum cultum eisdem delatum curiae Barchinonensi praesentat P. Fr. M. Paolini, ordinis minorum postulatur generalis. Roma: Libraria Sancti Antonii, 124 Via Merulana, 1911.

33 Francisco Gazulla, Vida de Santa María de Cervellón, virgen comúnmente llamada del Socòs, primera religiosa de la celestial, real y militar orden de Nuestra Señora de la Merced, (Barcelona: Librería Hispano-Americana, 1909), p. 39.

34 Pablo Vinyolas y Torres. Santa Inés de Peranda de Asís y Santa Clara de Janua en Barcelona y su culto inmemorial. Barcelona: Vila, Aleu y Domingo Imp., 1930.

35 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre de coses dignes de memòria del present monestir de Santa Clara (1599-1757), Manuals, núm. 742.

36 La política de lo simbólico en la historia y en la historia del arte. Creadoras de lenguaje histórico en dos períodos de transición, los siglos XIV- XV y los siglos XIX-XX. HAR2011-28773-C02-01.

37 Muraro, El Dios de las mujeres. Madrid: horas y HORAS, 2006.

38 Ángela Muñoz, "El monacato femenino como espacio de cultura femenina. A propósito de la Inmaculada Concepción de María y la representación de la sexuación femenina", en M. Nash, M. J. De la Pascua, G. Espigado (eds.) Pautas históricas de sociabilidad femenina. Rituales y modelos de representación. Actas del V Coloquio internacional de la Asociación Española de Investigación Histórica de las Mujeres (Cádiz, 5-7 junio 1997). Cádiz, Universidad de Cádiz, Servicio de publicaciones, 1999, pp. 71-90.

39 Tiziana Plebani, Il genere dei libri. Storia e rappresentazioni della lettura al feminile e al maschile tra Medioevo e età Moderna, Milano, Franco Angeli, 2001.

40 He estudiat amb més detall aquesta qüestió a: "Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya", en La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.

41 María-Milagros Rivera Garretas, El monacato femenino (siglos VIII-XII), en Els monestirs catalans a l’entorn de l’any mil. Catàleg de l’exposició, Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 1999, pp. 106-119.

42 He tractat aquest tema a: Memoria, historia y archivo en el monasterio de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, Boletín de la ANABAD, 2008, núm. 4, oct-dic., pp. 297-305.

43 Anna Castellano, Pedralbes a l’edat mitjana: història d’un monestir femení. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

44 Instrumentum super constructione, dotationes et ordinatione (30 de gener de 1321), ratificat per Robert i confirmat pel papa Joan XXII amb la butlla Speciosus forma el 26 de febrer de 1321. (Wadding, vol. VI, pp. 631-646). Publicades per Lucas Wadding (1931, vol. 6, pp. 561-575).

45 Sobre Sança de Mallorca, vegeu: Núria Jornet Benito, Sança de Mallorca, reina de Nàpols: la fundació monàstica en un projecte de consciència genealògica i espiritualitat franciscana, Redes femeninas de promoción espiritual, Roma: Viella (en premsa).

Creative Commons License
Esta obra tiene licencia Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).

Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.

[ocultar] Núria Jornet Benito (Español)

Núria Jornet Benito

Doctora en Historia Medieval, Paleografía y Diplomática por la Universidad de Barcelona, con una tesis sobre la primera comunidad de clarisas en tierras catalanas (fundación y archivo) (El monestir de Sant Antoni de Barcelona: l’origen i l’assentament del primer monestir de clarisses a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Máster de Arxivística y Gestión de Documentos (Associació d’Arxivers de Catalunya i Universitat Autònoma de Barcelona), con un trabajo final sobre el notariado catalán (Catàleg dels protocols notarials de Vilanova i la Geltrú. Barcelona: Fundació Noguera, 2001). Docente de Paleografíaa y Diplomática y Archivos en la Faculdad de Biblioteconomía y Documentación de la Universidad de Barcelona. Directora de Duoda. Centro de Investigación de Mujeres (UB) desde diciembre de 2009.

Miembra del grupo de investigación consolidado “Biblioteca Virtual de investigacións Duoda” y del proyecto de investigación “Claustra. Atlas d’espiritualitat femenina”, que integra aspectos de organización del patrimonio documental de las comunidades religiosas femeninea de la época medieval y moderna en los reinos peninsulares, y de topografía e historia monásticas. Entre el año 2009 y 2010 coordiné, con la Dra. María-Milagros Rivera y la Dra. Mª Elisa Varela, el proyecto, encargo del Institut Català de les mujeres (ICD), Moments de la història de les mujeres a Catalunya (publicado en la web del ICD: (http://www20.gencat.cat/portal/site/icmujeres). En el año 2010 dirigí, con la Dra. Teresa Vinyoles, el proyecto de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives Diccionari biogràfic de mujeres, un total de 657 biografías de mujeres de diferentes ámbitos de conocimiento, áreas de actuación, cronologías, de las tierras de lengua catalana (Cataluña, País Valenciano, Ilas Baleares, Cataluña Norte y Sur de Francia): (http://www.dbd.cat/

Una de mis líneas de investigación es la gestión de la memoria a lo largo de la historia y su materialización en los archivos, como también los aspectos de lo que se podría denominar la sexuación de la memoria. Interesada por la configuración e historia de los archivos y depósitos de la memoria escrita en las comunidades monásticas, por la función y perfil de las archiveras dentro de la comunidad y, en general, por el papel del archivo en el marco de la memoria femenina.

En el ámbito de la historia de las mujeres, me intereso por la espiritualidad femenina en la época medieval, en especial por la primera topografía de la orden de Santa Clara en la Corona de Aragón. Interesada también por otros aspectos de la fundación y organitzación monásticas como el estudio de las ordenanzas, las constituciones y otros documentos de archivo de autoría y/o escritura femeninas. Finalmente, he investigado figuras y prácticas de mediación femenina en la época medieval.

Formo parte de la Comissió d’Arxius del Servei d’Arxius de la Federació de Monges Benedictines de Catalunya.

Publicaciones destacadas:

-“Inés de Peranda i Clara de Janua. Dues figures carismàtiques o la fundació del monestir de Sant Antoni de Barcelona”. Duoda. Revista d’estudis feministes, 22 (2001). pp. 41-57.

-Las sentencias espirituales atribuidas a María de Cervelló: el discurso femenino de la orden mercedaria”. Mujer y cultura escrita. Del mito al siglo XXI. Gijón: Trea, 2005, pp. 75-85.

-La Diferència de ser dona. [Recurso electrónico]. Recerca i ensenyament de la història = La Diferencia de ser mujer...= Die Differenz eine frau....Barcelona: Duoda. Centro de Investigación de mujeres, cop. 2004 (1 disc òptic, CD-ROM) i web: http://www.ub.edu/duoda/diferencia/index.html.

-“La relación con los recuerdos: la autoridad y el poder de la memoria”. En: Las relaciones en la historia de la Europa medieval. València: Tirant lo Blanc, 2006, pp. 18.-53.

-“Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya”, La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.

-“Memoria, historia y archivo en el monasterio de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona”, Boletín de la ANABAD, 2008, núm. 4, oct-dic., pp. 297-305.

-“Administrar desde la libertad” (con Mª Elisa Varela), en La universidad fértil. Barcelona: Octaedro, 2010.

-Els miralls de Clara d'Assís: el naixement de l'Orde de Santa Clara en terres catalanes”; L'escriptura femenina als monestirs medievals: Agnès de Peranda; “La pregària diària: el llibre d'hores”; “Biblioteques de mujeres: la biblioteca de la Reina Maria”; “Memòria femenina als monestirs medievals: les llegendes fundacionals”; “La reforma dels monestirs femenins en la construcció de l’estat modern (segle XV)”, En: Moments de la història de les dones a Catalunya.

-“Maria de Castella”; “Sança de Mallorca”; “Agnès de Peranda”; Caterina Sarrovirra, En: Diccionari biogràfic de dones.

-“Pràctiques i gestos de mediació femenina a la història medieval”, VI Seminari Internacional de Cultura Escrita Josepa Arnall i Juan: L'amor a l'Edat Mitjana. Textos i imatges (Girona, 10-11 desembre 2010).

-“La pregària diària femenina: els llibres d'hores catalans” (con Mª Elisa Varela Rodríguez), Le plaisir de l'Art au moyen âge. Mélanges offerts à Xavier Barral i Altet, Picard, París, 2012.

-“María de Cervelló”, En: Mujeres cristianas a lo largo de la historia. Burgos: Monte Carmelo (en premsa).

-Archivo y memoria en una comunidad monástica femenina, Escritura y sociedad (en premsa).

-“L'espiritualitat mendicant en femení en terres catalanes: el naixement de les primeres comunitats clarisses”, Jornades d’Història del monestir de les Avellanes (4-5 juliol, 2011) (The Journal of Medieval Monastic Studies, en premsa).

-“Sança de Mallorca, reina de Nàpols: la fundació monàstica en un projecte de consciència genealògica i espiritualitat franciscana”, Redes femeninas de promoción espiritual , Roma: Viella (en premsa).


[ocultar] Núria Jornet Benito (Catalán)

Núria Jornet Benito

Doctora en Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre la primera comunitat de clarisses en terres catalanes (fundació i arxiu) ( El monestir de Sant Antoni de Barcelona: l’origen i l’assentament del primer monestir de clarisses a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Màster d’Arxivística i Gestió de Documents (Associació d’Arxivers de Catalunya i Universitat Autònoma de Barcelona), amb un treball final sobre el notariat català (Catàleg dels protocols notarials de Vilanova i la Geltrú. Barcelona: Fundació Noguera, 2001). Docent de Paleografia i Diplomàtica i Arxius a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. Directora de Duoda. Centro de Recerca de Dones (UB) des del desembre de 2009.

Membre del grup de investigació consolidat “Biblioteca Virtual d’Autores Duoda” i del projecte d’investigació “Claustra. Atlas d’espiritualitat femenina”, que integra aspectes d’organizació del patrimoni documental de les comunitats religioses femenines de l’època medieval i moderna als regnes peninsulars, i de topografia i història monàstiques. Entre l’any 2009 i 2010 vaig coordinar, amb la Dra. María-Milagros Rivera i la Dra. Mª Elisa Varela, el projecte, encàrrec de l’Institut Català de les Dones (ICD), Moments de la història de les dones a Catalunya (publicat a la web del ICD: (http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones). L’any 2010 vaig dirigir, amb la Dra. Teresa Vinyoles, el projecte de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives Diccionari biogràfic de dones, un total de 657 biografies de dones de diferents àmbits de coneixement, àrees d’actuació, cronologies, de les terres de llengua catalana ( Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Catalunya Nord i Sud de Francia): (http://www.dbd.cat/

Una de les meves línies d’investigació és la gestió de la memòria al llarg de la història i la seva materialització en els arxius, com també els aspectes del que podríem denominar la sexuació de la memòria. Interessada per la configuració i història dels arxius i dipòsits de la memòria escrita a les comunitats monàstiques, per la funció i perfil de les arxiveres dins de la comunitat i, en general, pel paper de l’arxiu en el marc de la memòria femenina.

En l’àmbit de la història de les dones, m’interesso per l’espiritualitat femenina en l`època medieval, en especial per la primera topografia de l’orde de Santa Clara a les terres de la Corona d’Aragó. Interessada també per d’altres aspectes de la fundació i organització monàstiques com ara l’estudi de les ordinacions, les constitucions i d’altres documents d’arxiu d’autoria i/o escriptura femenines. Finalment, he investigat figures i pràctiques de mediació femenina en l’època medieval.

Formo part de la Comissió d’Arxius del Servei d’Arxius de la Federació de Monges Benedictines de Catalunya.

Publicaciones destacades:

-“Inés de Peranda i Clara de Janua. Dues figures carismàtiques o la fundació del monestir de Sant Antoni de Barcelona”. Duoda. Revista d’estudis feministes, 22 (2001). pp. 41-57.

-Las sentencias espirituales atribuidas a María de Cervelló: el discurso femenino de la orden mercedaria”. Mujer y cultura escrita. Del mito al siglo XXI. Gijón: Trea, 2005, pp. 75-85.

-La Diferència de ser dona. [Recurs electrònico]. Recerca i ensenyament de la història = La Diferencia de ser mujer...= Die Differenz eine frau....Barcelona: Duoda. Centre de Recerca de Dones, cop. 2004 (1 disc òptic, CD-ROM) i web: http://www.ub.edu/duoda/diferencia/index.html.

-“La relación con los recuerdos: la autoridad y el poder de la memoria”. En: Las relaciones en la historia de la Europa medieval. València: Tirant lo Blanc, 2006, pp. 18.-53.

-“Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya”, La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.

-“Memoria, historia y archivo en el monasterio de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona”, Boletín de la ANABAD, 2008, núm. 4, oct-dic., pp. 297-305.

-“Administrar desde la libertad” (amb Mª Elisa Varela), en La universidad fértil. Barcelona: Octaedro, 2010.

-Els miralls de Clara d'Assís: el naixement de l'Orde de Santa Clara en terres catalanes”; L'escriptura femenina als monestirs medievals: Agnès de Peranda; “La pregària diària: el llibre d'hores”; “Biblioteques de dones: la biblioteca de la Reina Maria”; “Memòria femenina als monestirs medievals: les llegendes fundacionals”; “La reforma dels monestirs femenins en la construcció de l’estat modern (segle XV)”, En: Moments de la història de les dones a Catalunya.

-“Maria de Castella”; “Sança de Mallorca”; “Agnès de Peranda”; Caterina Sarrovirra, En: Diccionari biogràfic de dones.

-“Pràctiques i gestos de mediació femenina a la història medieval”, VI Seminari Internacional de Cultura Escrita Josepa Arnall i Juan: L'amor a l'Edat Mitjana. Textos i imatges (Girona, 10-11 desembre 2010).

-“La pregària diària femenina: els llibres d'hores catalans” (con Mª Elisa Varela Rodríguez), Le plaisir de l'Art au moyen âge. Mélanges offerts à Xavier Barral i Altet, Picard, París, 2012.

-“María de Cervelló”, En: Mujeres cristianas a lo largo de la historia. Burgos: Monte Carmelo (en premsa).

-Archivo y memoria en una comunidad monástica femenina, Escritura y sociedad (en premsa).

-“L'espiritualitat mendicant en femení en terres catalanes: el naixement de les primeres comunitats clarisses”, Jornades d’Història del monestir de les Avellanes (4-5 juliol, 2011) (The Journal of Medieval Monastic Studies, en premsa).

-“Sança de Mallorca, reina de Nàpols: la fundació monàstica en un projecte de consciència genealògica i espiritualitat franciscana”, Redes femeninas de promoción espiritual , Roma: Viella (en premsa).


[abrir] [cargar] Versión en Español
[abrir] Glosas (Núria Jornet Benito) (Catalán)
[abrir] Glosas (Núria Jornet Benito) (Catalán)
[abrir] Tesauro (extracción automática)
[abrir] Fechas (extracción automática)