Entre els segles XI al XIV l’occident medieval va viure tot un seguit de transformacions de caire sociocultural, econòmic i espiritual que ens permeten connotar aquest període d’apassionant. Dins de l’àmbit de l’espiritualitat aquestes transformacions van tenir com a protagonistes els laics i les laiques de tots els estrats socials. Ells i elles van protagonitzaren una autèntica rebel·lia contra el poder establert i, per tant, contra l’Església a la qual acusaven de tenir un gran poder temporal, tot allunyant-se dels ideals evangèlics, i d’excloure’ls “a priori”, precisament per la seva condició laica, de la vidareligiosa, tot reduint-los a un univers purament material. Una lluita que s’emmarca en un context religiós i cristià perquè religiosa i cristiana és la societat occidental medieval. Van cercar formes de vida que els permetessin conciliar una doble exigència: la d’una vida consagrada al servei de Déu i la de cristianes i cristians que viuen en el segle al marge de l’estructura eclesiàstica.

Aquesta actitud, que donà lloc a una gran proliferació de moviments de renovació espiritual, dins i fora de l’ortodòxia, va comportar una ruptura amb l’ordre establert per l’Església; una ruptura que per a les dones esdevingué doble: en tant que laiques i en tant que dones. En tant que dones perquè des del punt de vista teològic –però també des del mèdic i el científic- eren considerades fisiològicament i espiritualment febles, defectives en cos i fortalesa moral i incapaces –llevat de molt poques excepcions- d’elevar-se a la consideració de la realitat espiritual. A desgrat d’aquestes opinions la presència de les dones fou prevalent en tots aquests moviments i, fins i tot, varen crear un corrent d’espiritualitat des d’elles i per a elles, amb una total autonomia respecte dels homes. Un corrent d’espiritualitat que elles van dotar de tanta força i potència que van influir, no solament la mística del seu temps, sinó la de segles molt posteriors: ens estem referint a les beguines.

El de les beguines és un moviment que neix a les darreries del segle XII en un àmbit geogràfic concret, Flandes –Brabant– Renània, que s’estén amb rapidesa cap al nord i el sud d’Europa, i al si del qual hi trobem dones de tot l’espectre social el desig de les quals és el de menar una vida d’espiritualitat intensa, però no de forma claustral, com estava sancionat socialment, sinó plenament inserides a les ciutats aleshores emergents.

La necessitat d’un espai específicament femení, creat i definit per les dones mateixes, va ser sentida i expressada literàriament per Cristina de Pizan a principis del segle XV en “El llibre de la Ciutat de les Dames”, en el qual ella imagina la construcció d’una ciutat, sòlida i inexpugnable, habitada només per dones. Pocs segles abans, però, les dones anomenades beguines havien materialitzat ja l’existència d’un espai similar a l’imaginat per Cristina.

Resclusatge, beguinatge o beateri són alguns dels noms que designen aquest espai material en què habiten les beguines o rescluses (amb tots dos noms són conegudes aquestes dones a Catalunya) i que pot adoptar formes i dimensions diverses, ja que pot tractar-se d’una cel·la, una casa, un conjunt de cases o una autèntica ciutat dins de la ciutat, com ara els grans beguinatges flamencs, declarats Patrimoni de la Humanitat l’any 1998.

Tots ells, però, representen una mateixa realitat: un espai que no és domèstic, ni claustral, ni heterosexual. És un espai que les dones comparteixen al marge del sistema de parentiu patriarcal, en el qual s’ha superat la fragmentació espacial i comunicativa i que resta obert a la realitat social que les envolta, en la qual i damunt de la qual actuen, tot esvaint la divisió secular i jerarquitzada entre públic i privat i que, per tant, esdevé obert i tancat alhora. Un espai de transgressió als límits, tàcits o escrits, imposat a les dones, no mediatitzat per cap tipus de dependència ni subordinació, en el qual actuen com a agents generadors d’unes formes noves i pròpies de relació i d’una autoritat femenina. Un espai que esdevé simbòlic en erigir-se com a punt de referència, com a model, en definitiva, per a altres dones.

Els orígens del resclusatge de santa Margarida, a què es refereix el primer document, es remunten a mitjan segle XIV i, al llarg de cent anys, va estar sempre habitat per dones.

Es va iniciar quan s’hi retirà una jove de la burgesia barcelonina, complint així la seva voluntat de portar una vida espiritual sense estar subjecta a cap obediència. A la seva mort hi visqué sor Sança, companyona de santa Brígida, juntament amb una altra beguina anomenada Teresa; i després altres dones, sempre en un nombre reduït. Quan Brígida s’insereix en aquesta genealogia el resclusatge esdevindrà una comunitat.

Brígida era filla d’Àngela i del cavaller Francesc Terré. Pertanyia, doncs, a la burgesia barcelonina. L’any 1426 la seva mare, juntament amb els seus dos germans, li van donar davant notari quatre mil sous de propietat amb la pensió anual de 36 lliures en concepte de la partlegítima i altres drets que li corresponien. Això garantia no solament que pogués viure del seu propi patrimoni sinó també el futur de la seva comunitat. Efectivament, pocs anys després, concretament el 1431, Brígida atorgà testament i deixà la renda de què disposava a les dones que vivien amb ella en el resclusatge: la seva mare Àngela, que s’hi havia retirat en quedar vídua, sor Ginabreda, sor Eulàlia i la veïna Joana. Aquesta comunitat, que progressivament s’anirà ampliant, fou coneguda amb el nom de les Terreres, és a dir, amb el cognom feminitzat de Brígida.

Les dones que formaven la comunitat de les Terreres vivien –i havien viscut- com diu Brígida a la seva súplica, en santaconversació, una expressió que ens revela la importància de la paraula a la comunitat. Una paraula que comporta un significat relacional i que podem entendre en el sentit de la comunicació i la transmissió de coneixements entre elles, així com en el de relació directa i no mitjançada amb la divinitat.

Efectivament, un dels trets característics de l’espiritualitat beguina és el de la recerca de la unió amb Déu en l’àmbit d’una relació exclusiva entre elles i la divinitat, fora de tota cerimònia litúrgica i de la mediació socialment obligada dels clergues.

Fou precisament l’acció lliure d’aquestes dones, moltes de les quals interpretaven i predicaven les Sagrades Escriptures al seu lliure albir en llengua materna, el que, des de bon principi, va despertar els recels dels jerarques eclesiàstics. Moltes van patir sospites i persecucions de la Inquisició i algunes van ser fins i tot cremades a la plaça pública: aquest va ser el cas de la beguina francesa Margarida Porete.

El fet de viure en un resclusatge no significava, doncs, un aïllament del món. Ans el contrari: la inserció en el marc urbà, en el qual tenien una presència activa, constitueix una part fonamental i indestriable de la seva espiritualitat. La seva dedicació a la vida espiritual comportava una projecció en l’àmbit públic a través de l’autoritat moral de què gaudien i del desenvolupament de tot un seguit de tasques assitencials. Una bona prova d’això, a Catalunya, són els quefers que les Terreres duien a terme i que, segurament, es venien realitzant des dels orígens del resclusatge: l’atenció als malalts, l’ensenyament a nenes pobres o la mediació en la mort. Una mediació que adquireix una especial rellevància en el cas de sor Sança, tal i com es desprèn del privilegi reial de què gaudia.

Així, les beguines, amb la seva pràctica de vida, van conciliar l’acció i la contemplació, els dos vessants de l’espiritualitat que els eclesiàstics han presentat sempre com a contraposats. Per a elles ambdós conceptes van esdevenir els rostres d’una mateixa moneda.

El fenomen de laicització de la religió, que es va produir a partir del segle XII, va fer que els clergues deixessin de detenir el monopoli del paper d’intermediaris amb el diví. Un paper que comencen a compartir amb aquelles persones seglars a les quals la societat reconeix una especial autoritat.

Arreu d’Europa, les beguines van rebre nombrosos llegats testamentaris perquè complissin tot un seguit de tasques relacionades amb la mort i amb el trànsit de l’ànima vers el Més Enllà. Així, elles pregaven per la salvació del donant, participaven als funerals i acompanyaven el cos del difunt al cementiri. Però també tenien cura del cos del moribund, el vetllaven i l’amortallaven. Aquesta mediació en la mort esdevingué una de llurs principals activitats i els atorgà una funció social que les convertia en imprescindibles.

La cura del cos de malalts i moribunds que les beguines realitzen constitueix una pràctica espiritual que està íntimament vinculada a la compassió i a la solidaritat. Una pràctica i uns sentiments que trobem expressats a l’obra de Matilde de Magdeburg i que encarna sor Sança en demanar al rei que li permeti donar sepultura als cossos dels penjats a les forques.

La concessió del privilegi per part del rei suposa un reconeixement implícit d’autoritat a sor Sança, una autoritat que molt probablement era reconeguda pels habitants de la ciutat de Barcelona i de la qual el rei se’n fa ressò.

Les beguines encarnen una de les experiències de vida femenina més lliure de la història. Laiques i religioses alhora, van viure amb una total independència del control masculí –familiar i/o eclesiàstic- i la llibertat de què gaudeixen és indestriable de la xarxa de relacions que estableixen: de forma primària entre elles, amb Déu “sine medio”, i amb la resta de dones i homes de les ciutats on vivien.

La forma de viure i d’entendre el món d’aquestes dones es va estendre amb rapidesa per arreu d’Europa occidental fins convertir-se en un autèntic moviment pel nombre de dones que van adherir-s’hi i que es va moure sempre en els tènues llindars que sovint separen l’ortodòxia de l’heterodòxia.

L’espai de llibertat que elles representen les situa en un “més enllà” de l’ordre sociosimbòlic patriarcal en la seva forma medieval, tot transcendint llur estructuració binària i jerarquitzada. Generen quelcom nou i, en conseqüència, no previst en la cultura de l’època. Original, perquè elles en són l’origen. Un espai que es radica materialment en les cases que habiten, immerses en el teixit de la ciutat, amb el qual interaccionen de forma constant, tot oferint, tant en la vida com en la mort, la seva mediació.

Volem destacar la importància d’analitzar, tot relacionant-los, els dos documents. El primer permet sentir la veu directa d’una beguina barcelonina, una dona de la burgesia que s’inscriu en un beguinatge que ja existia a la ciutat de Barcelona, la història del qual va desgranant, la qual cosa ens permet establir l’existència d’una genealogia espiritual femenina. El segon document permet acostar-nos a una de les dones que va formar-ne part.

L’anàlisi d’ambdós documents, considerats conjuntament, possibiliten l’establiment de les principals característiques del model de vidabeguina.