Aquí trobaràs més activitats de Duoda
Agenda
XXVIII Seminari Públic Internacional de DUODA
Disabte, 06 de maig de 2017
Somiar la casa i els seus fantasmes
MATÍ 10:00 – 14.00 h
Directora de Duoda i professora de l’UB
La genealogia femenina de la casa natal
Professora de la Università degli Studi di Sassari
En la morada quieta, tejiendo y riendo. La casa en los recuerdos de infancia de las escritoras
TARDA 16.30-19.00 h.
Sense inscripció prèvia
ENTRADA LLIURE
Somiar la casa i els seus fantasmes
Laura Mercader AmigóLa novel·la curta de Charlotte Perkins GiIman, El paper de paret groc, tancava el segle XIX (es va publicar en una revista el 1892 i en forma de llibre el 1899). En ella el paper groc de l’habitació de la casa de camp on la protagonista es retira per guarir-se l’ànima es converteix en un espai d’alienació. El XX l’inaugura l’assaig en què Virginia Woolf reclama una habitació pròpia, Una cambra pròpia (1929), una cambra física i psíquica per a les dones escriptores. El primer que fan les feministes dels 70 és desmantellar la casa patriarcal, Betty Friedan a La mística de la feminidad (1963) o Judy Chicago i Miriam Schapiro al projecte de la Womanshouse (1972).
La casa ha estat el lloc que el patriarcat occidental, des de la polis grega als moderns Estats Nació, ha identificat amb les dones. La divisió sexuada de l’espai –públic/privat, carrer/casa– i amb ella la naturalesa de la política que s’hi exerceix ha dificultat que mirem històricament i simbòlicament la casa com un espai de llibertat femenina i de política de les dones. En aquest Seminari de Duoda proposem explorar l’imaginari i el simbòlic de la casa post-patriarcal i apropar-nos a l’experiència de les dones del passat amb l’obertura que dóna pensar que el patriarcat mai ha ocupat la vida sencera d’una dona, tal com he après de María-Milagros Rivera Garretas.
Fora de la dialèctica entre espai públic/masculí i espai privat/femení la casa s’obre a la política, a la política com a art d’aconseguir la convivència i la llibertat humana, segons definició de les filòsofes de Diòtima a Traer al mundo el mundo (1996). Les dones de Duoda fa anys que ens hem adonat que el lloc de la revolució feminista del segle XXI ja no són els carrers sinó les cases, la casa de cadascuna de nosaltres. La casa on habitem és el lloc per excel·lència de la política de les dones, que és la política de la vida i el naixement –la política de la cura, de la pau, del conflicte relacional, de la felicitat, etc.–, la casa també és l’espai privilegiat on es dur a la pràctica la política sexual. Naixem de dona en una casa preparada per ella i ens poden matar en una altra en mans de l’home amb qui hem triat compartir-la.
Construir-se amagatalls o cabanes és un joc infantil que sembla que travessa generacions. Però els nens i les nenes mantenen una relació diferent amb l’espai. Un dels meus jocs d’infància va ser crear-me una casa per viure amb les meves nines, es tractava d’una autèntica casa amb habitacions on imitant la meva mare aprenia a significar-me en relació amb ella, sense ometre que també jugava a futbol amb els nens de la meva classe. Al meu germà no li agradava jugar en aquest espai, ell es construïa cabanes per defensar-se dels «enemics» imaginaris. Espai d’acció interior o espai de defensa exterior són dues maneres de significar psíquicament i històricament la casa en femení i en masculí. Cosa que no treu que jo també em sumés als jocs del meu germà o alguns nens juguin a nines. Segons Marguerite Duras a La vida material (1987) les dones creem casa i els homes les construeixen.
A les dones occidentals del segle XXI, plenament incorporades al món laboral, ens segueix interpel·lant la creació de llars. ¿Com habitem les dones els espais: la casa, el despatx o altres llocs de treball, el carrer, el mercat, etc.? Hi ha un saber intuïtiu que ens porta a identificar ràpidament si un espai (un despatx, un pis, una taula de restaurant, etc.) està ocupat o utilitzat per un home o una dona. Observant els despatxos dels meus col·legues i les meves col·legues a la Universitat, les dones tendeixen a portar la memòria de la llar a la universitat (fotografies de fills i filles, néts o nétes, gerros de flors, safates de caramels, etc.). Els homes que hi porten quelcom personal hi aporten imatges que els representen com a professors universitaris (quadres de la seva col·lecció, imatges de la seva professió o els seus llibres).
¿Com afecta la capacitat del cos femení de ser matriu d’una altra vida en la relació amb els espais d’habitar i els seus objectes? Les Femmes-Maisons (1947) de l’artista francesa Louise Bourgeois han estat interpretades en el doble sentit de la facultat del cos de les dones de ser alberg i la identificació patriarcal de la dona amb la casa. En un moment donat de la gestació a les dones els hi ve el neguit de preparar la casa i l’habitació per a la seva criatura. Cristina Faccincani, psicoanalista que forma part de Diòtima, em va explicar que està comprovat que moltes de les psicopaties més greus estan vinculades amb la dificultat de les mares de fer lloc psíquic i físic a la criatura. La identificació entre la casa i l’ésser la vivim amb els robatoris, la por no ve dels objectes o diners sostrets sinó de la intimitat vulnerada. La casa, mansió, cabana o habitació és important en la vida i per la vida d’una dona més enllà del paradigma burgès occidental.
¿Com incorporem la casa natal en les nostres cases d’adultes? Recordo la resistència que vaig posar i la pena que em va fer deixar la casa en què havia nascut i crescut per una altra que el meu pare i la meva mare deien que era millor. Aquella casa no m’ha abandonat mai, ni aquelles en què vaig viure els anys d’infantesa. Les meves cases d’adulta han incorporat aquelles. ¿Què té el nostre comportament amb la casa de memòria materna? La casa és l’espai de la genealogia femenina, en la casa les dones podem projectar els fantasmes o la llum materna. Per exemple, el fet que jo mateixa no sentís la meva habitació d’adolescent com a pròpia ha determinat la relació amb el meu cos i el meu desig de tenir una casa per a mi. Calaixos, cofres, armaris poden esdevenir espais de l’horror o de la felicitat en funció de la significació infantil o juvenil que li hem donat o els hi ha donat la nostra mare o qui ha estat al seu lloc. L’escriptora i psicoanalista Lydia Flem a Comment j’ai vidé la maison de mes parents (2004) explica el procés de buidar la casa paterna i materna com una pràctica del dol. Les Cel·les (1989) de Louise Bourgeois, espai de tortura, apel·len al maltractament patern. L’artista visual Eugènia Balcells fa un homenatge a la casa materna i amb ella a la casa de totes les dones a En el cor de les coses (1999).
A través d’obres visuals, novel·les, poemes i assaigs de dones, provarem d’explorar algunes d’aquestes peguntes i qüestions per generar el simbòlic de la casa post-patriarcal, la casa de la llibertat femenina.
Lloc de celebració
Parc d’Humanitats de la Universitat de Barcelona. Can Jaumandreu.
c/ del Perú 52. 08018 Barcelona
Hora: 10:00h fins a 19:00h
Import: ENTRADA LLIURE
Més informació: duoda@ub.edu +34 93 448 13 99
Segueix-nos a