C. BUENACASA - J. SALES, «Importància geopolítica d'una ciutat en època visigoda: Girona després de Vouillé»,
Annals de l'Institut d'Estudis Gironins
42 (2001), pp. 59-75.
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA
D'UNA CIUTAT
EN ÈPOCA VISIGODA:
GIRONA DESPRÉS
DE VOUILLÉ (ss. VI-VII)
*
CARLES BUENACASA PÉREZ
JORDINA SALES CARBONELL
Grup de Recerques en Antiguitat Tardana (GRAT)
Universitat de Barcelona
FETS HISTÒRICS: ELS VISIGOTS ENTRE EL 466 I EL 507
Des que els visigots s'instal¨laren definitivament al sud de la
Gallia
les
relacions de tota mena -polítiques, econòmiques i religioses- amb els territo-
ris del nord peninsular immediatament limítrofs van ser molt intenses. La
intensificació dels contactes i la seva plasmació en una vinculació política
de
facto
va tenir lloc molt especialment durant el regnat d'Euric (466-484), i
aquest fet es va veure possibilitat, amb tota probabilitat, per la desaparició
efectiva de l'autoritat imperial romana a tot l'Occident. És de suposar que la
zona de la
Tarraconensis
oriental fos una de les primeres en caure sota el domi-
ni visigot
1
. Aquests es van preocupar, principalment, d'afermar el seu domini
a la zona de l'actual Catalunya i a la vall del riu Ebre, així com de dominar les
*
Aquest estudi s'enquadra en la línia d'investigació del
Grup de Recerques en Antiguitat
Tardana (GRAT)
, Grup de Recerca de Qualitat de la Generalitat de Catalunya, n. 1999SGR-00006, i ha
estat realitzat gràcies a la concessió del projecte d'investigació PB97-0891, subvencionat per la
D.G.E.S.
1
Aquest control seria el resultat de la doble actuació del
comes Gothorum
Gauterit a la zona
entre Pamplona i Saragossa (
Chronica Gallica a. DXI
, 651, ed. Th. Mommsen, a:
Monumenta
59
Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLII 2001 Girona - MMI
I Congrés d'Història de Girona, DOS MIL ANYS D'HISTORIA
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
dues grans vies estratègiques que, des de Bordeus i l'Ebre, conduïen cap a l'in-
terior i al sud de la península
2
.
Aquesta "expansió hispànica" va continuar més enllà del 484
3
, data de
la mort d'Euric a Arles, i es va intensificar a partir de l'any 507, quan els visi-
gots, derrotats pels francs de Clodoveu a la batalla de Vouillé, van haver de
passar massivament a l'altra banda dels Pirineus
4
. La derrota va tenir unes
implicacions enormes per les possessions visigodes a la
Gallia
, atès que, a
partir d'aquest moment -i fins a l'ocupació dels àrabs- els dominis visigòtics
septentrionals més enllà dels Pirineus es limitarien a una estreta franja costa-
nera que anava una mica més a l'est de Nimes -però que en cap cas no arri-
bava a Arlés- i que no penetrava a l'interior més enllà de Carcassona
5
.
Clodoveu va ocupar seguidament Bordeus i Tolosa, on es va apropiar d'una
part important del tresor reial; el seu fill, Teodoric, va prendre possessió de
l'Auvèrnia. Al mateix temps, el rei dels burgundis, Gundobad, va penetrar a la
Provença, on va derrotar a Gesalèic, bastard d'Alaric II, i va conquerir Narbona.
Mentre, Teodoric -el rei ostrogot d'Itàlia i avi del fill d'Alaric, Amalaric- es
Germaniae Historica. Auctores antiquiores
[=
MGH aa
] 9, Berlín, 1961, pàg. 664:
Gauterit comes
Gothorum Hispanias per Pampilonem Caesaraugustam et uicinas urbes obtinuit
) i de Heldefred i el
dux
Vicenç a la costa (
Chronica Gallica a. DXI
, 652,
ibid.
, pàg. 665:
Heldefredus quoque cum Vincentio
Hispaniarum duce obsessa Terracona maritimas urbes obtinuit
). Podríem pensar que el control de la
ciutat de Girona es produiria en aquest moment com a resultat d'aquesta actuació marítima. La relació
d'Isidor és molt més breu (vegeu n. 2). En relació a Vicenç, vegeu: GARCIA MORENO, L.A.,
Vincentius
dux provinciae Tarraconensis.
Algunos problemas de la organización militar del Bajo
Imperio en Hispania
, "Hispania Antiqva", VII, 1977, pàg. 79-89.
2
La revolta de la noblesa de la
Tarraconensis
en època d'Euric que relata Isidor, ens estaria
indicant la voluntat dels visigots de dur a terme un assentament estable en aquesta zona:
Tarraconensis
etiam prouinciae nobilitatem, quae ei repugnauerat, exercitus iruptione euertit
(ISIDORVS,
Historia
Gothorum
, 34, ed. C. Rodríguez Alonso,
Las Historias de los godos, vándalos y suevos de Isidoro de
Sevilla. Estudio, edición crítica y traducción
, Lleó, 1975, pàg. 226, lín. 11-14).
3
En el cas concret de la
Tarraconensis
, la resposta dels hispanoromans va presentar resistèn-
cia en algunes ocasions. Les conegudes són les protagonitzades per Burdunellus i per Pere. Pere se
subleva a Tortosa però els gots sufoquen el seu intent immediatament:
Dertosa a Gotthis ingressa est.
Petrus tyrannus interfectus est et caput eius Caesaraugustam deportatum est
(MAXIMVS CAESA-
RAVGVSTANVS,
Chronicorum
reliquiae
,
a.
506, ed. Th. Mommsen, a:
MGH aa
11, Berlín, 1899, pàg.
222).
4
Un testimoni arqueològic d'aquest fet es troba a la torèutica: RIPOLL, G.,
Las relaciones
entre la Península Ibérica y la Septimania entre los siglos V y VIII, según los hallazgos arqueológicos
,
L'Europe héritière de l'Espagne wisigothique (París, 14-16 maig 1990), Madrid, 1992, pàg. 285-301.
Realment és tan sols aquest tipus de material arqueològic l'únic element que ens permet testimoniar la
presència visigoda al sud-est de França: JAMES, E.,
Les problemes archéologiques du sud-ouest wisi-
gothique et franc
, Gallo-romains, wisigoths et francs en Aquitaine, Septimanie et Espagne (Toulouse,
1985), Rouen, 1991, pàg. 149-153.
5
En relació als límits de l'expansió hispànica visigoda iniciada per Euric en temps de la derro-
ta de Vouillé: GARCIA MORENO, L.A.,
Historia de España visigoda
, Madrid, 1989, pàg. 74.
60
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
trobava lligat de peus i mans per poder intervenir a causa de l'atac d'una flota
bizantina en aliança amb els francs i per por d'una possible invasió dels bur-
gundis per mitjà dels passos alpins. Quan, l'any 508, ja es va poder enviar els
efectius ostrogots, la seva intervenció va ser decisiva en l'afermament del
poder got a la Septimània, única relíquia de les fins feia poc ben extenses pos-
sessions gal¨les dels visigots
6
. El general Ibbas va recuperar Marsella,
Narbona i Carcassona, i va poder aixecar el setge d'Arlés.
GIRONA: CENTRE DE PODER POLÍTIC
La ciutat durant el període de dominació ostrogoda (507-549)
7
En un primer moment, la pèrdua de l'Aquitània no va ser assimilada
per l'aristocràcia goda, la qual va continuar vivint amb la esperança de recupe-
rar els dominis al nord del Pirineus, com a mínim, fins al regnat de Leovigild
(
ca.
569-586), responsable d'allò que en L.A. García Moreno ha denominat com
«nuevo reino visigodo español con capital en la central Toledo»
8
. En aquests
pràcticament setanta anys la història política de la
Hispania
visigoda és molt
obscura i confusa, atesa l'escassetat i fragmentarietat de les informacions que
trobem a les fonts que es refereixen a aquest període. A nosaltres ens interes-
sen molt especialment els anys que van entre el 507 i el 549, perquè es corres-
ponen amb el període durant el qual el regne visigot va estar en mans de reis
de l'estirp ostrogoda: Teodoric (507-526)
9
, Amalaric (526-531)
10
, Teudis
6
Les causes de la derrota dels visigots han estat minuciosament examinades per: GARCIA
MORENO,
Historia de España visigoda...
, citat pàg. 83-84.
7
Per una visió general de la Girona tardoantiga: AMICH, N.M. i NOLLA, J.M.,
Girona goda
i sarraïna, 476-785
, Girona, 1992.
8
GARCIA MORENO,
Historia de España visigoda...
, citat pàg. 86.
9
Teòricament, Teodoric fou el tutor d'Amalaric, però la seva condició de rei efectiu dels terri-
toris visigots hispans queda de manifest en el
Laterculus regum Visigothorum
, la llista oficial redactada
al segle VII:
Laterculus regum Visigothorum
, 17-18, ed. Th. Mommsen, a:
MGH aa
13, Berlín, 1961,
pàg. 465. En relació a la seva actuació política com a sobirà dels visigots: GARCIA IGLESIAS, L.,
El
intermedio ostrogodo en Hispania (507-549 d. C.)
, "Hispania Antiqva", V, 1975, pàg. 94-97; BURNS,
Th.S.,
A History of the Ostrogoths
, Bloomington, 1984, pàg. 98-99; GARCIA MORENO,
Historia de
España visigoda...
, citat pàg. 88-93.
10
Realment, Amalaric no era ostrogot. Era fill del difunt rei visigot Alaric II i d'una filla de
l'ostrogot Teodoric. Ara bé, una bona part del seu regnat -entre el 507 i el 526- va restar sota la
tutela del seu avi i el grau d'ostrogotització de la seva formació es posa en de manifest en l'elecció
del seu nom, vinculat estretament a la banda materna de la seva família. En relació als principals fets
del seu regnat: GARCIA IGLESIAS,
El intermedio ostrogodo
..., citat pàg. 98; BURNS,
A History of
the Ostrogoths...
, citat pàg. 99-100; GARCIA MORENO,
Historia de España visigoda...
, citat pàg.
93-95.
61
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
(531-548) i Teudiscle (548-549)
11
. Aquest fet va implicar que es donés una
gran prioritat al manteniment de la connexió terrestre i marítima entre els dos
regnes "germans". Això es va aconseguir majoritàriament, mitjançant els terri-
toris del nord peninsular. I, dins d'aquest àmbit geogràfic, la ciutat de Girona
hauria tingut una importància cabdal en el manteniment de la comunicació
entre la Península Ibèrica i la Septimània
12
. Durant tota l'Antiguitat -i bona
part dels temps posteriors- els Pirineus van ser un mer punt de referència
geogràfica, però mai una frontera cultural, i l'esperit dominant entre les
regions a banda i banda d'aquestes muntanyes va ser més aviat el d'una fra-
ternitat i comunitat d'identitat.
A més, el control de la zona de la nord de la península va ser una de les
exigències polítiques del moment, perfectament interpretades per l'ostrogot
Teodoric
13
. No només es prioritzava la comunicació entre els dos regnes de
la família goda, sinó que, a més, es cercava enfortir les zones frontereres amb
els merovingis per estar sempre disposats a poder dur a terme la recuperació
dels territoris gals perduts després de Vouillé. En el pensament del monarca
ostrogot, la possessió de la
Septimania
era concebuda com una mena de pont
entre les dues parts d'un regne entès de manera unitària, encara que geogrà-
ficament dividit. Els ostrogots podrien haver pres com a model la divisió
territorial que havia adoptat l'Imperi romà per mirar d'assegurar la seva sub-
sistència i que li havia permès funcionar durant més d'un segle d'aquesta
manera.
11
Teudis va ser nomenat per Teodoric cap superior de l'exèrcit got hispà i tutor d'Amalaric.
Teudiscle, general del seu predecessor, estava emparentat amb el llinatge dels Amals. Per L.A. García
Moreno, l'ascens al poder d'aquests dos personatges significa una ruptura de la tendència a mantenir el
tron de manera hereditària entre els membres del clan del Balts, i seria el resultat de l'assentament dels
seniores gothorum
a les noves seus territorials del regne. La política d'aquests dos reis de l'estirp ostro-
goda ha estat objecte d'estudi a: ABADAL i DE VINYALS, R. d',
Dels visigots als catalans
, I,
Barcelona, 1968, pàg. 49-54; GARCIA IGLESIAS,
El intermedio ostrogodo
..., citat pàg. 97-103;
BURNS,
A History of the Ostrogoths...
, citat pàg. 100 i 131; GARCIA MORENO,
Historia de España
visigoda...
, citat pàg. 95-100.
12
El grau de vinculació entre els territoris visigots nord-peninsulars i sud-gàl¨lics queda evi-
denciat quan el bastard Gesalèic, en perill de perdre el poder a favor del legítim Amalaric, es retira a
Barcelona per poder enfortir la seva posició, pactant amb els poders visigots de la zona, i acaba assas-
sinant el representant del partit rival de la ciutat. També és cap a Barcelona on es dirigeix Amalaric des-
prés de ser derrotat pel monarca franc Txildebert l'any 531 a les immediacions de Narbona.
13
L'interès d'aquest monarca per mantenir la unitat geogràfica i política entre els dos regnes
gots s'hauria pogut plasmar en cas de no produir-se la mort prematura del seu gendre Eutaric, del lli-
natge dels Amals, el 522/523. En relació a aquests plans: GARCIA MORENO,
Historia de España visi-
goda...
, citat pàg. 89.
62
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
Rellevància militar i política
Un cop es va produir la desaparició del darrer dels reis ostrogots his-
pans, la política dels reis visigots va confirmar l'abandonament de les esperan-
ces d'una "reconquesta" dels territoris septentrionals. Com a resultat, els esta-
distes visigots es van centrar en la consolidació d'un regne plenament hispànic
en el que les ciutats del nord-est peninsular haurien perdut importància dins les
prioritats geopolítiques que implicava aquest somni de recuperació
14
. En aquest
procés va ser decisiva la desaparició del regne vàndal l'any 534, que va deixar
les portes obertes perquè les tropes imperials bizantines fessin la seva aparició
en territori hispà. Aquest fet va desencadenar la diversificació dels fronts mili-
tars dels visigots i va acabar obligant-los a abandonar les seves ambicions en
territori gal per concentrar-se en una defensa més ferma davant del perill més
imminent dels bizantins que, durant els primers anys de les seves campanyes,
van posar en greu perill la integritat territorial d'aquest regne
15
.
Al Sud dels Pirineus l'assentament més important seria el de Barcelona,
si hem de fer cas del fet que el bisbe arrià més proper a aquest territori fronte-
rer és el d'aquesta ciutat
16
. Aquest és un altre argument a favor de l'existència
d'un procés d'emigració cap al sud del Pirineus i podem imaginar que una part
dels emigrants podria haver-se quedat pel camí i preferiren ubicacions més
14
Una vegada desaparegut Teodoric, Amalaric va escollir Narbona com a la seva capital, la
qual cosa reflecteix que aquesta zona del nord peninsular és la que concentrava l'atenció dels gover-
nants visigots. Si bé Teudis va retirar la capitalitat a aquesta ciutat i, en un primer moment, la va trans-
ferir a Barcelona, a mesura que les preocupacions meridionals atreien més l'atenció del monarca, les
sedes regiae
del seu regnat -Sevilla i Toledo- es van ubicar vers el sud. En temps de Teudiscle aques-
ta mateixa conjuntura va consolidar l'elecció de capitals més al sud, en aquest cas, Sevilla. De totes
maneres l'amenaça permanent que suposaven els francs va desencadenar situacions bèl¨liques com les
conegudes per mitjà de Joan de Bíclar: IOHANES BICLARENSIS,
Chronicon
,
a
. 585, 4, ed. J.
Campos,
Juan de Bíclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra
, Madrid, 1960, pàg. 93, lín. 255-263;
a
.
587, 6,
ibid.
; pàg. 95, lín. 294-296;
a
. 589, 2,
ibid
.; pàg. 97, lín. 316-330.
15
És precisament durant el regnat de Teudis que els bizantins van obtenir certs èxits militars i
van recuperar algunes places a la
Mauretania Tingitana
, com ara Ceuta.
16
Concilium Toletanum
III (589), ed. F. Rodríguez,
La Colección Canónica Hispana
, V:
Concilios hispanos: segunda parte
, Madrid, 1984, pàg., 141, lín. 23. A més, aquest emplaçament devia
ser tan vital pels visigots que, si hem de fer cas de la
Chronica Gallica a. DXI
, 690-691 (ed. Th.
Mommsen, a:
MGH aa
9, Berlín, 1961, pàg. 665) al mateix temps que es produeix la victòria dels francs
a Vouillé, els seus aliats burgundis prenien Barcelona, de la qual cosa caldria desprendre que l'ofensiva
franca devia de tenir ambicions ultrapirenaiques, un fet sobre el qual no ens informa Isidor. Pel que fa
a l'elecció de Barcelona com a residència reial: RIPOLL, G., Sedes regiae
en la
Hispania
de la anti-
güedad tardía
, Sedes regiae (ann. 400-800) (editat per G. Ripoll i J. Mª. Gurt), Barcelona, 2000, pàg.
375-382. La forta implantació visigoda en aquesta ciutat es veu també en el fet que Joan de Bíclar sigui
reclòs en ella per ordre de Leovigild: ISIDORVS,
De uiris illustribus
, 31, ed. C. Codoñer Merino,
El
De viris illustribus
de Isidoro de Sevilla. Estudio y edición crítica
, Salamanca, 1964, pàg. 152, lín. 7-8:
exilio trusus, Barcinona relagatus
.
63
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
frontereres, com la de Girona, ciutat clau per controlar la comunicació entre
les seus règies de Narbona i Barcelona
17
. Molts dels aristòcrates visigots amb
interessos en la recuperació dels territoris recentment perduts no es mantin-
drien gaire lluny d'ells, en l'espera de com se succeïen els nous esdeveni-
ments. I, lògicament, les ciutats frontereres, com ara Girona, serien els refu-
gis escollits per aquests durant el que ells devien considerar un exili momen-
tani
18
.
L'assentament d'aquests grups nobiliaris conferia una importància geo-
política a la ciutat de residència, atès que aquests
seniores gothorum
eren els
caps d'un grup clientelar amb una clara i especial funcionalitat militar. I atès
que els llocs d'assentament escollits en la majoria dels casos van ser les ciu-
tats, aquests acostumaven a ocupar els llocs de govern
19
. Podem posar en rela-
ció a aquesta militarització el fet que a Girona, de manera intermitent, s'en-
cunyi moneda d'or visigoda
20
. Hi emeten moneda els reis Viteric (603-609),
Sisenand (631-636), Khíntila (636-639), Khindasvint/Recesvint (cap a mitjans
segle VII), Egica (687-702), Vítiza (
c
. 698-710) i Akhila II (
c
. 710-714)
21
, però
17
Girona era de pas obligat seguint una de les dues rutes d'accés cap a l'interior de la
Tarraconensis
oriental i estava ubicada en un punt geogràfic clau per controlar la
Via Augusta
, que pas-
sava per l'interior de la ciutat, per l'actual carrer de la Força. Sobre l'emplaçament de la ciutat i la seva
posició a la xarxa viària de la zona, vegeu: ROUCHE, M.,
L'Aquitaine des wisigoths aux arabes (418-
781). Naissance d'une région
, París, 1979, pàg. 252; NOLLA, J.M.,
Gerunda: dels orígens a la fi del
món antic
, "Fonaments", VII, 1988, pàg. 69-108. L'altre opció era seguir la franja costanera, encara que
Girona només estava a 30 km del mar i era un emplaçament fàcilment accessible remuntant el riu Ter.
Vegeu l'exemple de Gregori de Tours que testimonia l'arribada regular de vaixells mercants hispans a
Marsella: GREGORIVS TVRONENSIS,
Historiarum libri
, 9, 22, ed. Br. Krusch i W. Levison, a:
Monumenta Germaniae Historica. Scriptores rerum Merowingicarum
[=
MGH srm
] 1/1, Hannover,
1937-1951, pàg. 442, lín. 11-12.
18
Vegeu n. 26. Tot i que les fonts literàries palesen que les principals destinacions d'aquesta
aristocràcia fugitiva van ser Arlés i les ciutats de la Septimània, principalment, Carcassona i Narbona
-ABADAL i DE VINYALS,
Dels visigots...
, citat pàg. 52-, la documentació que estudiem sembla apor-
tar prou indicis d'un establiment visigot al territori de Girona. Una evidència d'aquest assentament la
podem trobar en el llistat episcopal de Girona, el qual conté noms de gent d'estirp goda des del darrer
terç del segle VII, la qual cosa indica la implantació a la ciutat d'una noblesa goda que podria ser ante-
rior a aquesta data, només que, un cop s'ha produït la catolització dels gots al III Concili de Toledo, aca-
para el càrrec episcopal, com succeeix a d'altres indrets de la
Hispania
visigoda. Amb anterioritat a
aquesta cronologia només coneixem el cas de Joan de Bíclar, un got nascut a
Scallabis
, a la
Lusitania
.
19
gothis in ciuitate positis
(CASSIODORVS,
Variarum
, 5, 39, ed. A.J. Fidh, a:
Corpus
Christianorum. Series Latina
[=
CC
] 96, Turnhout, 1973, pàg. 215, lín. 91).
20
MAROT I SALSAS, T.,
La moneda
, Del romà al romànic. Història, art i cultura de la
Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona, 1999, pàg. 335.
21
Del total de monedes visigodes trobades que procedeixen de les seques catalanes, és de des-
tacar que Girona ocupi el segon lloc per darrere de Tarragona i bastant per davant de Barcelona (MILES,
G.C.,
The Coinage of the Visigoths of Spain: Leovigild to Achila II
, Nova York, 1952, pàg. 83-84;
AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 54-55).
64
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
res ens fa descartar que s'hagués encunyat amb anterioritat
22
. És acceptat
unànimement que l'existència d'una seca en una ciutat d'època visigoda és
indici més que suficient de la importància militar conferida a la plaça i de l'a-
cantonament de tropes al seu territori. Un altre indici del control territorial
exercit pels visigots a la
Tarraconensis
el constitueix el fracàs absolut de l'ex-
pedició franca del 541. Aquests no van trobar suport entre les poblacions del
nord-est peninsular, molt probablement, perquè en els 40 anys transcorreguts
després de la batalla de Vouillé, les aristocràcies visigodes i hispanoromanes
havien tingut temps suficient per assimilar-se o arribar a una mínima entesa
que els permetés controlar el territori
23
.
Al mateix temps, la presència de la seca pot indicar la seva inte-
gració en un circuit comercial, tal volta d'abast provincial, si tenim en comp-
te la seva ubicació a mig camí entre Barcelona i la Septimània. És més difícil
apuntar la seva participació en un circuit de caràcter més ampli. D'aquesta
manera, considerem que pot ampliar-se també a Girona la funció econòmica
que s'atribueix a les emissions de Barcelona i Roses
24
.
No és casual doncs que sigui a Girona on es deposi Esteve del seu
càrrec de
praefectus Hispaniarum
. Aquest fet es produeix en una reunió
governativa que se celebra en aquesta ciutat
25
. L'elecció del lloc és prova
22
A Girona s'ha trobat un tremís que tant podria ser de Justí I (518-527) com de Justinià (527-
565): BARRAL I ALTET, X.,
La circulation des monnaies suèves et visigothiques
, Múnic, 1976, pàg.
171, n. 15. La moneda emesa pels visigots amb anterioritat a Leovigild és còpia dels models utilitzats
per les emissions imperials de Roma, Ràvena i Arlés: KING, C.E.,
Roman, local, and barbarian coi-
nages in fifth-century Gaul
, Fifth Century Gaul: a crisis of identity?, Cambridge, 1992, pàg. 185-192.
23
En aquest moment el binomi franc/catòlic i visigot/arrià, que tan bé li havia funcionat a
Clodoveu per atreure's l'episcopat gal, va demostrar ésser ja completament inoperant i caduc. Gairebé
uns dos-cents cinquanta anys després, Carlemany es tornarà a aprofitar, en unes circumstàncies favora-
bles, del fet diferencial ètnic i religiós per entrar triomfalment a la ciutat de Girona.
24
Al respecte és significativa la no presència de ceràmica d'importació dins els segles vi-vii,
quan aquestes es troben perfectament documentades al Puig Rom, Sant Martí d'Empúries, la Ciutadella
de Roses i Torroella de Montgrí: JARREGA DOMINGUEZ, R.,
Las cerámicas de importación en el
nordeste de la Tarraconense durante los siglos VI y VII dC.: Aproximación general
, V Reunió
d'Arqueologia Cristiana Hispànica (Cartagena, 1998), Barcelona, 2000, pàg. 472-474. Els estudis de X.
Barral i Altet semblen indicar que la circulació de la moneda emesa a Girona és eminentment local,
encara que es documenta una esporàdica circulació de gran recorregut: BARRAL,
La circulation...
, citat
pàg. 159. Al nostre entendre aquest fet és l'indici més evident de l'ús comercial que se'n donaria a una
part de les emissions.
25
His diebus Stephanus Hispaniarum praefectus efficitur qui tertio anno praefecturae suae in
ciuitate Gerundensi in concilio discintus est
(MAXIMVS CAESARAVGVSTANVS,
Chronicorum
reli-
quiae
,
a.
529, ed. Th. Mommsen, citat pàg. 223). En relació a aquest fet trans-
cendent per a la història de Girona: AMICH I RAURICH, N.M.,
El
concilium
de Gerunda de l'any 531,
segons el testimoni de les
Chronicorum Caesaraugustanorum reliquiae, "Annals de l'Institut d'Estudis
Gironins" [= "AIEG"], XXXIX, 1998, pàg. 73-85.
65
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
manifesta del paper polític exercit i pressuposa que es disposava d'una infra-
estructura adient per poder assumir, a l'interior de la ciutat, una assemblea de
tanta transcendència i a la vegada ser capaç d'hostatjar els soldats que servien
d'escorta als funcionaris i homes d'estat que hi van intervenir.
Protagonisme religiós de Girona: els concilis
Són pocs i poc explícits els testimonis que permeten documentar el bis-
bat gironí abans del 516. Aquest fet queda agreujat per la inexistència, en l'es-
tat actual de la investigació, d'epígrafs cristians tardoantics
26
. El primer bisbe
conegut de Girona, un innominat que apareix a la decretal d'Innocenci I (401-
417) dirigida al bisbe Hilari
27
, de segur no devia ser el primer si tenim en
compte la menció de Prudenci
28
referent a la sòlida implantació del culte mar-
tirial a finals de segle IV -devoció, sens dubte, sota control episcopal.
Hem d'esperar fins el 516 per disposar d'un nom amb el qual ini-
ciar l'episcopologi gironí: Frontinià, que signa en quart lloc les actes del conci-
li de Tarragona
29
. Frontinià és també conegut per organitzar un concili a la seva
ciutat l'any 517
30
, al qual assistiren sis bisbes que també havien fet acte de
presència a la reunió de Tarragona l'any anterior. A partir de la distribució
geogràfica dels bisbats representats, podem determinar que es tracta de dos con-
cilis amb pretensions eminentment provincials, tot i que la majoria de seus s'u-
biquen a la meitat nord-oriental de Catalunya
31
. Considerats des d'un punt de
vista de continguts, i atesa la seva inusual proximitat en el temps, ambdós con-
26
Efectivament, aquest fet s'evidencia si hom revisa la compilació més recent i exhaustiva de:
FABRE, G.; MAYER, M.; RODA, I.,
Inscriptions romaines de Catalogne
, III:
Gérone
, París, 1991, pàg.
23-31.
27
INNOCENTIVS I,
Epistula
3, 5, ed. P. Coustant, a:
Patrologia Latina
[=
PL
] 20, París, 1845,
col. 489-490. En relació a aquesta carta, vegeu: VILELLA MASANA, J.,
La correspondencia entre los
obispos hispanos y el papado durante el siglo V
, Cristianesimo e specifità regionali nel Mediterraneo
latino (sec. iv-vi). XXII Incontro di studiosi dell'antichità cristiana (Roma, 6-8 maig 1993), Roma, 1994,
pàg. 463-465; IDEM,
Els concilis eclesiàstics de la
Tarraconensis
durant el segle V
, "AIEG", XXXVII,
1996-1997, pàg. 1042-1044. La majoria de reculls de les llistes episcopals de Girona obvien mencionar
aquest bisbe anònim i acostumen a començar per Frontinià. En aquest sentit, vegeu el recull sistemàtic
de: GAMS, P.B.,
Series episcoporum ecclesiae catholicae
, Graz, 1957, pàg. 32.
28
PRVDENTIVS,
Peristefanon
, 4, 29-30, ed. J. Bergman, a:
Corpus scriptorum ecclesiasti-
corum Latinorum
[=
CSEL
] 61, Wien-Leipzig, 1926, pàg. 327.
29
Concilium Tarraconense
(516), ed. G. Martínez i F. Rodríguez,
La Colección Canónica
Hispana
, IV:
Concilios galos. Concilios hispanos: primera parte
, Madrid, 1984, pàg. 280, lín. 145-146.
Això no vol dir que la data de la seva ordenació no fos alguns anys anterior.
30
Concilium Gerundense
(517), ed. Martínez
et al.
,
La Colección
...., IV, citat pàg. 290, lín. 93.
31
Barcelona, Vic, Terrassa i Empúries, a les quals cal afegir Tarragona i la sorprenent menció
d'Oronci a qui la subscripció del concili del 516 li atribueix la seu d'
Eliberris
, identificada per la tradi-
ció historiogràfica amb Granada (
Concilium Tarraconense
(516), ed. Martínez
et al.
,
La Colección
....,
66
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
cilis poden haver estat concebuts, en origen, com a complementaris entre si, atès
que al concili de Tarragona hi predomina una intencionalitat administrativa i
d'organització interna, mentre que al de Girona la majoria dels cànons tracten
qüestions litúrgiques i morals, i tots dos pretenen adoptar per a
Hispania
els esta-
tuts canònics dels concilis gals -sobretot Agde (506) i Orleans (511). La inclu-
sió del concili de Girona a la Col¨lecció Canònica Hispana seria un indici més
de la seva significació en la història religiosa de la
Hispania
visigoda, fins al
punt que algunes de les temàtiques tractades es reprenen en concilis posteriors.
La vitalitat d'aquesta seu -evidenciada per la seva implicació directa en
els assumptes que se succeïen a la part més oriental de la
Tarraconensis
- es
posa de manifest quan observem que als altres dos concilis catalans i al III de
Toledo, la subscripció de la seu gironina hi és present
32
.
LA CIUTAT CRISTIANA
El culte a Fèlix
Girona i Fèlix formen un binomi indissoluble des dels mateixos inicis
del procés cristianitzador d'aquesta ciutat. Ja Prudenci, en el pas del segle IV
IV, citat pàg. 280, lín. 149). La presència d'un bisbe bètic en aquests concilis ens resulta força estran-
ya; per això, considerem que tal volta s'ha produït un error en la identificació de la seva seu episcopal.
Al nostre entendre, o bé s'està fent referència al nom antic de la ciutat d'Elna, que era
Eliberi
, amb les
variants d'
Iliberi
o
Iliberris
-tot i que no estem en condicions d'explicar perquè es recorreria a aquest
arcaisme-; o bé s'està mencionant -mitjançant una forma força corrompuda- el topònim d'un
castrum
de la
Narbonensis
molt proper als Pirineus i que apareix en alguns dels manuscrits del llistat de bisbats
hispanoseptimans del segle VII -
Prouinciale Visigothorum seu nomina Hispaniarum sedium
, ed. Fr.
Glorie,
CC
175, Turnhout, 1965, pàg. 425, lín. 24-, amb el nom de
Caucaliberri
-amb la variant de
Caucoliberi
-, l'actual Collioure, ja que sabem que al segle VII, si no abans, alguns d'aquests
castra
tenien un bisbe propi. Aquest aglutinament geogràfic podria respondre a una major concentració d'as-
sentaments visigots en aquesta part de la
Tarraconensis
, que obligaria l'església catòlica local a legis-
lar el que és canònic. Agraïm al Prof. Josep Vilella, de la Universitat de Barcelona i director del volum
corresponent a
Hispania
de la
Prosopografía cristiana del Bajo Imperio
, que ens hagi facilitat la fitxa
prosopogràfica corresponent a aquest bisbe, en la qual ell posa en relleu el fet que Oronci no figuri a la
llista de bisbes granadins proporcionada pel còdex Emilianense -
cf.
Escorial, ms.d.I.1., fol. 360v (=
Madrid, BN, ms. 1376, fol. 280r. -fol. 278r. ant.-; Toledo, Arch. Cap., ms. 27-26, fol. 256v.). Per altra
banda, també és significatiu que no es mencioni el bisbat de Lleida, de manera explícita, a les subs-
cripcions dels concilis catalans de la primera meitat del segle VI, i que haguem d'esperar fins a la cele-
bració del primer concili de Barcelona ubicat tradicionalment l'any 540. Tal volta, s'hauria de conside-
rar la indicació de L.A. García Moreno que la Península de mitjans segle VI era un conjunt de nuclis
regionals entorn de centres urbans de rellevància: GARCIA MORENO, L.A.,
Problemática de la
Iglesia hispana durante la supremacía ostrogoda (507-549)
, Hispania Christiana. Estudios en honor del
Prof. Dr. José Orlandis Rovira en su septuagésimo aniversario, Pamplona, 1988, pàg. 150.
32
Concilium Barcinonense
I (
a.
540?), ed. F. Arévalo,
PL
84, París, 1862, col. 607;
Concilium
Ilerdense
(546), ed. Martínez
et al.
,
La Colección
...., IV, citat pàg. 311, lín.186-187;
Concilium
Toletanum
III (589),
ibid.
, pàg. 146, lín. 79.
67
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
al v, testimonia la sòlida implantació del seu culte martirial, fet que ens per-
met pensar en un punt àlgid d'un procés iniciat força temps abans
33
. Segons la
nostra interpretació, el fragment del
Peristephanon
al¨lusiu a Girona
34
seria
prou explícit per assegurar amb un altíssim grau de probabilitat l'existència
d'un edifici martirial en aquest moment tant arcaic, que acolliria el cos del
sant
35
.
Fora de la ciutat el culte ja estava força estès els segles vi i vii
36
. La difu-
sió més important es va realitzar vers el nord. A Narbona constatem l'existència
d'aquest culte centrat en una església en la qual, segons les fonts de l'època, s'hi
produïen molts miracles
37
; i, en època de Gregori de Tours, els màrtirs que més
s'identifiquen amb
Hispania
són Vicenç i Fèlix
38
. A
Hispania
documentem la
construcció de dues esglésies sota la seva advocació: una a Còrdova
39
-d'atri-
33
Unica explicació que justifica la presència d'un conjunt de sarcòfags cristians d'exquisida
factura, amb una cronologia del primer quart del segle IV. Respecte aquests sarcòfags, vegeu: BOEH-
DEN, Chr., "Antike Sarkophage im Dienste mittelalterlicher Heiligenverehrung: San Felix in Gerona",
XII Internationalen Kongresses für Christliche
Archäologie
(Bonn, 1991), I, Münster, 1995, pàg. 572-
577; AMICH i RAURICH, N.M.,
Els sarcòfags romans i
paleocristians de Sant Feliu de Girona
,
Ajuntament de Girona i Institut d'Estudis Gironins, Girona, 2000.
34
PRVDENTIVS,
Peristephanon
, 4, 29-30, ed. J. Bergman, citat pàg. 327:
parua Felicis
decus exhibebit / artubus sanctis
[Felicis]
locuples Gerunda
, que nosaltres proposem traduir com: "
la
pobre Girona, que exhibeix la glòria de Fèlix,
[és]
enriquida amb els membres sants
[de Fèlix]". Amb
aquesta interpretació filològica creiem ajudar a resoldre els dubtes i reserves que s'havien plantejat
sobre aquesta primitiva arquitectura cristiana gironina en el text de Prudenci (vegeu l'estat de la qües-
tió a AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 56).
35
En la nostra opinió, no podem interpretar que a Girona hi hagués una gran quantitat d'es-
glésies consagrades amb relíquies de diversos sants, com defensen els qui fan una interpretació literal
d'aquesta cita, com ara: BRUNSO, M.,
San Félix el Gerundense
, "AIEG", XIX, 1968, pàg. 250. Pel que
fa a la inscripció mencionant uns suposats màrtirs gironins anomenats Romà i Tomàs, alguns estu-
diosos la dataven dels segles vi-vii, però sembla més probable que es tracti d'un epígraf dels segles ix-
xii (VIVES, J.,
Inscripciones cristianas de la España romana y visigoda
[=
ICERV
], Barcelona, 1969,
pàg. 111, n. 329).
36
La relació de Girona amb la Septimània s'observa perfectament en el mapa proporcionat per
M. Rouche, que recull les poblacions on avui hi ha constància que Fèlix va rebre culte en algun moment
de la història (ROUCHE,
L'Aquitaine...
, citat pàg. 311, 643-644 (nota 417).
37
GREGORIVS TVRONENSIS,
De gloria martyrum
, 91, ed. Br. Krusch, a:
MGH srm
1/2,
Berlín, 1885, pàg. 99, lín. 9-31.
38
En aquest sentit, és molt eloqüent el conegut passatge del fals monjo que passa per Tours,
vanagloriant-se de posseir relíquies d'ambdós màrtirs:
aiebat enim se de Hispaniis aduentare ac reli-
quias beatissimorum martyrum Vincenti leuitae Felicis martyris exhibere
(GREGORIVS TVRONEN-
SIS,
Historiarum libri
, 9, 6, ed. Br. Krusch i W. Levison, a:
MGH srm
1/1, Hannover, 1937-1951, pàg.
418, lín. 5-7).
39
Passio Zoili
, 7, ed. A. Fábrega Grau,
Pasionario Hispánico
, II, Madrid-Barcelona, 1960,
pàg. 381, lín. 8-9 [= P. Riesco Chueca,
Pasionario Hispánico (Introducción, edición crítica y traduc-
ción)
, Sevilla, 1995, pàg. 249, lín. 7-8]:
ad hanc basilicam paruolam, que in nomine sancti Felicis
martyris antiquitus fuerat fabrefacta
. Si bé P. Castillo -qui, en el mapa que assenyala la distribució del
culte del màrtir gironí, indica erròniament que aquesta església es trobava a la ciutat de Sevilla- con-
sidera que estava dedicada al màrtir gironí (CASTILLO MALDONADO, P.,
Los
mártires hispanorro-
68
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
bució molt dubtosa- i una al Bierzo
40
; a més d'una gran quantitat de deposi-
cions de relíquies en les que apareix mencionat Fèlix
41
. Per últim, també tenim
constància del seu culte als calendaris litúrgics visigots
42
i al
Martyrologium
manos y su culto en la Hispania de la antigüedad tardía
, Granada, 1999, pàg. 520), podríem pensar que
es tracta del màrtir homònim hispalense (GARCIA RODRIGUEZ, C.,
El culto de los santos en
la
España romana y visigoda
, Madrid, 1966, pàg. 305). Cal recordar que aquest màrtir apareix citat amb
el càrrec de diaca al calendari de Carmona (
ICERV
, pàg. 113, n. 333b), datable a finals del segle VI o
principis del VII, i que es tractaria d'un text que no és contemporani dels fets sinó que hauria estat redac-
tat entre mitjans del segle VIII i principis del segle IX (DE GAIFFIER, B.,
L'inventio et translatio de S.
Zoïle de Cordoue
, "Analecta Bollandiana", LVI, 1938, pàg. 361-369, pàg. 368), encara que el Fèlix
gironí era perfectament conegut per la literatura mossàrab (EVLOGIVS,
Memoriale sanctorum
, 1, 24,
ed. J. Gil,
Corpus scriptorum muzarabicorum
, II, Madrid, 1973, pàg. 389, lín. 1-9). El culte a Fèlix tin-
dria una gran antiguitat en aquesta ciutat; i, fins i tot, hom pot suposar que hauria caigut en una certa
decadència. Aquesta seria, al nostre entendre, la raó subjacent per què el bisbe local portés a terme la
seva substitució a favor d'un nou culte martirial que, a més, estava més arrelat en el si de la comunitat
i que podia servir millor al fi de la identificació entre els cristians cordovesos i el seu
patronus caeles-
tis
. Segons L.A. García Moreno es tractaria d'una maniobra política per enfortir la posició d'aquest a la
ciutat davant el partit d'Isidor de Sevilla, agrupat entorn del màrtir Aciscle: GARCIA MORENO, L.A.,
Élites e Iglesias hispanas en la transición del Imperio romano al Reino visigodo
, La conversión de
Roma. Cristianismo y paganismo, Madrid, 1990, pàg. 223-258, pàg. 252; IDEM,
La Andalucía de San
Isidoro
, Actas del II Congreso de Historia de Andalucía (Còrdova, 1991), Còrdova, 1994, pàg. 572-573.
40
VALERIVS BERGIDENSIS,
Replicatio sermonum a prima conuersione
, 3, ed. R.
Fernández Pousa,
San Valerio (Nuño Valerio). Obras
, Madrid, 1942, pàg. 178, lín. 16-17 i pàg. 179, lín.
2 i 19.
41
Guadix (
ICERV
, pàg. 103, n. 307b; del 652), que és l'única que el menciona explícitament.
També comptem amb altres testimonis que únicament proporcionen el nom de Fèlix i que tradicional-
ment han estat atribuïts al màrtir gironí: al monestir privat de Tutanés (EVGENIVS TOLETANVS,
Carmen
(10) 12 , ed. F. Vollmer, a:
MGH aa
14, Berlín, 1961, pàg. 242,
incipit
i lín. 6 i 8) i
in uillula
Cabensi
(FELIX TOLETANVS,
De uirorum illustrium scriptis
, 16,
PL
96, París, 1862, 446A), a la
regió de Toledo; a Visònia, al Bierzo (
Vita Fructuosi
, 6, 8, ed. R. Fernández Pousa,
San Valerio...
,
citat
pàg. 70, lín. 16-18:
inter Bergidensis territorii et Gallaeciae prouinciae confinibus aedificauit monas-
terium Visuniense
) i a Xàtiva (SELGAS, F.,
San Félix de Játiva y las iglesias valencianas del siglo XIII
,
Madrid, 1903). Més dubtoses serien les mencions de Fèlix -probablement el de Sevilla- a Medina
Sidonia (
ICERV
, pàg. 101, n. 304; del 630), Vejer de la Miel (
ICERV
, pàg. 102, n. 305; del 644) i
Salpensa (
ICERV
, pàg. 102, n. 306; del 648), totes elles fetes pel bisbe Pimeni de Medina Sidònia. Sobre
la difusió del culte a Fèlix: NOLLA, J.M,
Girona romana. De la fundació a la fi del món antic
, Girona,
1987, pàg. 78; AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 58-59. Hem de fer notar que, als calendaris d'è-
poca visigoda, el Fèlix de Girona apareix molt més sovint que el de Sevilla: VIVES, J.,
Santoral visi-
godo en calendarios e
inscripciones
, "Analecta Sacra Tarraconensia", XIV, 1941, pàg. 54, n. 182 i pàg.
55, n. 201.
42
On també s'ubica a l'1 d'agost: FÉROTIN, M.,
Le
Liber Ordinum
en usage dans l'église
wisigothique et mozarabe d'Espagne du cinquième au onzième siècle
, París, 1904, pàg. 472-473;
IDEM,
Le
Liber Mozarabicus Sacramentorum, París, 1912, pàg. l. Sobre els calendaris hispans (visi-
gots i mossàrabs): LECLERCQ, H.,
Kalendaria
, Dictionnaire d'archéologie chrétienne et de liturgie,
VIII/1, París, 1928, col. 640-642; GARCIA RODRIGUEZ,
El culto de los santos
..., citat pàg. 89-94;
VIVES,
Santoral visigodo...
, citat pàg. 31-58. Pel que fa al culte específic de Fèlix comptem amb
l'acurat estudi de: AMICH I RAURICH, N.M.,
El culte a
Sant Feliu de Girona en els llibres litúrgics
hispànics d'època visigòtica (segles VI-VII
), "AIEG", XXXIV, 1994, pàg. 304-319, on queda docu-
mentat cronològicament el procés mitjançant el qual aquest culte es dota dels escrits litúrgics necessa-
ris pel seu manteniment i potenciació. Vegeu també: GARCIA RODRIGUEZ,
El culto de los san-
tos
..., citat pàg. 304-312; BRUNSO,
San Félix
..., citat pàg. 254-268.
69
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
Hieronymianum
43
.
D'aquesta manera, quan Nonnit
44
accedeix a l'episcopat gironí, el culte
estava tant desenvolupat que fins i tot la basílica martirial de Fèlix havia estat
beneficiària d'una donació reial
45
. Tot i això, aquest bisbe va procedir a teixir
una identificació artificiosa entre Girona i el seu màrtir, amb una clara inten-
cionalitat: la dispersió de les relíquies de Fèlix, en una fase tan avançada d'a-
quest culte, feia necessari que Girona reivindiqués i reafirmés la capitalitat del
culte. En aquest sentit és molt significatiu el passatge final de la
passio
:
el
diaca que suposadament escriu el text vol endur-se el cos del sant, però aquest
desapareix de forma misteriosa i reapareix miraculosament en un sepulcre que
ell mateix s'ha preparat
46
. Aquest paràgraf resulta fonamental, al nostre enten-
dre, per evidenciar la manifesta voluntat de monopolització episcopal vers el
màrtir gironí
47
. De fet, perquè un culte martirial tingués prou incidència, es
feia necessària la confluència de dos elements claus: una
passio
-que en el
cas de Girona s'hauria d'entendre com el zenit de l'evolució natural d'aques-
ta veneració martirial- i un
locus
48
-en aquest cas, evidentment, el
marty-
rium
de Fèlix.
L'evolució ideologicoreligiosa de la devoció martirial a la ciutat
de Girona, desemboca, al segle VII, en un fet poc habitual a la resta de la penín-
43
In Hispaniis, Gerunda ciuitate, natalis sancti Felicis martyris
(
Martyrologium
Hieronymianum
,
kalendis Augustis
, ed. D. Vallarsi i Sc. Maffaei,
PL
30, París, 1846, col. 469B);
cf.
Martyrologium Adonense
,
kalendis Augustis
, ed. P. Solleri,
PL
123, París, 1852, col. 313, on la infor-
mació que es proporciona denota un profund coneixement de les dades biogràfiques del sant que només
pot explicar-se si el redactor havia llegit el text de la
passio
.
44
En relació amb aquest bisbe, vegeu: GARCIA MORENO, L.A.,
Prosopografía del reino
visigodo de Toledo
, Salamanca, 1974, pàg. 214-215; AMICH I RAURICH, N.M.,
Algunes informacions
sobre el bisbe de Girona
Nonnitus
(621-635). Els testimonis literaris i històrics d'Ildefons de Toledo i
Brauli de Saragossa
, "AIEG", XL, 1999, pàg. 67-83.
45
[...]
et coronam illam auream, quam diuae memoriae Reccaredus princeps ad corpus bea-
tissimi Felicis obtulerat
(IVLIANVS TOLETANVS,
Historia Wambae regis Gothorum Toletani expe-
ditione
, 26, ed. W. Levison, a:
CC
115, Turnhout, 1976, pàg. 240, lín. 677-679). Al¨ludim al conegu-
díssim episodi de la corona votiva regalada per Recared (586-601) y robada per Pau durant la seva revol-
ta (673).
46
Passio Felicis Geundensis
, 21-22, ed. Fábrega,
Pasionario...
, II, citat pàg. 327-328, lín. 6-
10 [=Riesco,
Pasionario...
, citat pàg. 178-180, lín. 6-12]. A partir de l'estudi de G. Roura, s'ha volgut
aprofundir en la idea -força difosa en la historiografia- que fou Nonnit l'autor de la
passio
de Fèlix:
ROURA I GÜIBAS, G.,
El sermó en
honor de Sant Feliu de Girona
, "AIEG", XXXIV, 1994, pàg. 295-
299.
47
Per reforçar aquesta estreta vinculació, disposem del testimoni d'Ildefons, segons el qual
Nonnit visitava freqüentment el sepulcre del màrtir:
adhaerens instanter obsequiis sepulchri sancti
Felicis martyris
(ILDEFONSVS TOLETANVS,
De uiris illustribus
, 9, ed. C. Codoñer Merino,
El
De
viris illustribus
de Ildefonso de Toledo. Estudio y edición crítica
, Salamanca, 1972, pàg. 130, lín. 4-5).
48
CASTILLO,
Los mártires hispanorromanos
..., citat pàg. 31.
70
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
sula: el bisbe que més havia potenciat la veneració del màrtir local, acaba
adquirint el tret fonamental que defineix l'home sant, això és, la capacitat d'o-
brar miracles
49
.
L'hagiotopografia de la ciutat
A
Hispania
, la primera menció referent a la generalització d'edificis de
culte cristià, ja sia en nuclis de població o en àmbits rurals, es troba en el I
Concili de Toledo (400)
50
. Tenint en compte la vitalitat del cristianisme a
Girona, res s'oposa a intuir una mínima infraestructura arquitectònica que
garantís el culte en aquesta ciutat, que queda explicitada en els testimonis que
exposem a continuació.
El
martyrium
de Fèlix, com s'acaba de veure, constitueix el nucli físic
a partir del qual es difon el cristianisme a Girona. Aquesta difusió, a la vega-
da, es reflecteix en l'aparició de tota una sèrie d'edificis de caràcter cristià que,
un cop arribats al segle VI, semblen haver impregnat tota la ciutat i el seu
terri-
torium
. Aquest primerenc edifici martirial, que cal ubicar amb tota probabili-
tat en l'actual emplaçament de l'església gòtica de Sant Feliu
51
, extramurs de
la ciutat però gairebé adossada a la muralla, amb el temps es podia haver vist
integrat dins de l'arquitectura d'un monestir. Aquesta suposició està feta sobre
la base que Nonnit, successor de Joan de Bíclar, fou abat d'un monestir inno-
minat -tal volta aquest- i a més, com ja s'ha vist abans, visitava amb assi-
duïtat la tomba de Fèlix
52
. El santuari actuaria com a centre receptor destacat
de les donacions dels fidels, i arribaria a atreure, fins i tot, la benevolència
reial
53
.
Pel que fa a la identificació del complex cultual de Fèlix amb la cate-
dral antiga, es fa difícil, ara per ara, realitzar cap afirmació segura al respec-
te
54
. El més lògic seria pensar que la seu episcopal estigués intramurs, con-
49
In sepulchro quiescens fertur salutationis operari uirtutes
(ILDEFONSVS TOLETANVS,
De uiris illustribus
, 9, ed. Codoñer,
El
De viris..., citat pàg. 130, lín. 7-8)
.
50
Si intra ciuitatem fuerit uel in loco in quo ecclesia est aut castelli aut uicus aut uillae
(
Concilium Toletanum
I (400), càn. 5, ed. Martínez
et al.
,
La Colección
...., IV, citat pàg. 330, lín. 90-
91).
51
Segons assenyala la presència d'una sèrie de sarcòfags paleocristians -vegeu nota 33- i
segons ja va proposar P. de Palol en el seu dia: PALOL, P. de,
Arqueología Cristiana de la España
Romana (siglos IV al VI)
, Madrid-Valladolid, 1967, pàg. 36.
52
Vegeu n. 47.
53
Vegeu n. 45.
54
Tot i que N.M. Amich i J.M. Nolla proposen que la seu episcopal s'ubicaria en l'actual
emplaçament de Sant Fèlix: AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 48-49.
71
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
cretament al subsòl de la catedral actual
55
, i més si es té en compte la seva ubi-
cació, en un posició topogràfica preeminent i amb restes identificades, fins
ara, de l'església romànica, preromànica i d'un probable temple romà en el seu
subsòl
56
.
També dins les muralles de la ciutat es coneix la necròpolis de la
Caserna d'Alemanys. Es tracta d'una necròpolis parcialment excavada, amb
una cronologia dels segles v/vi i ix/x
57
. La seva situació intramurs de la ciutat
antiga, al nostre entendre, no fa altra cosa que assenyalar la presència d'un
temple cristià tot i que, fins al moment, no se'n tingui cap constància arque-
ològica
58
. Al marge de no disposar de l'absoluta seguretat que ni en aquest cas
55
Aquesta tesi, que nosaltres encara creiem possible, sembla haver estat descartada definiti-
vament per l'equip que va realitzar el projecte
Progress
, que creu que sota la catedral actual va haver-
hi un temple romà pagà que no es va convertir en església cristiana fins la primera meitat del segle IX:
«el procés de reconversió de temple pagà a cristià hauria tingut lloc a Girona entre el 813 i 842» (FREI-
XAS, P.
et al.
,
La Catedral de Girona.
Redescobrir la seu romànica. Els resultats de la recerca del pro-
jecte
Progress, Girona, 2000, pàg. 21). Creiem que, amb aquesta afirmació no queda resolta la funcio-
nalitat que aquest espai hauria tingut al llarg del l'Antiguitat Tardana, que no podria ser altra que la d'es-
glésia. De fet, existeixen força casos documentats on l'espai sagrat des d'època romana es cristianitza i
arriba fins als nostres dies, sense cap interval, com a església: GARCIA MORENO, L.A.,
La cristiani-
zación de la topografía de las ciudades de la Península Ibérica durante la Antigüedad Tardía
, "Archivo
Español de Arqueología", CXXXV-CXXXVIII, 1977-1978, pàg. 315-316; BUENACASA PÉREZ, C.,
La decadencia y cristianización de los templos paganos a lo largo de la Antigüedad Tardía (313-423)
,
"Polis", 9, 1997, pàg. 25-50.
56
FREIXAS, P.
et al.
,
La Catedral
..., citat pàg. 17, 21, 65-71, 92-110.
57
AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 51. El fenomen dels enterraments intramurs de les
ciutats tardanes sembla produir-se a partir dels segles v-vii: MENEGHINI, R.; SANTANGELI, R.,
"Sepolture intramuranee e paesaggio urbano a Roma tra v e vii secolo",
La storia economica di Roma
nell'alto Medioevo alla
luce dei recenti scavi archeologici
, Firenze, 1993, pàg. 89-111. Resulten també
molt interessants els treballs: CANTINO WATAGHIN, G.-LAMBERT, Ch,
Sepolture e città. L'Italia
settentrionale tra IV e VIII secolo
, Sepolture tra iv e viii secolo (editat per G.P. Brogiolo i G. Cantino
Wataghin), Màntua, 1998, pàg. 89-114. En el mateix volum: STAFFA, A.R.,
Sepolture urbane in Abruzzo
(secc. VI-VII)
,
ibid.
, pàg. 161-178. A la
Tarraconense
oriental (actual territori de Catalunya), es docu-
menten casos a Barcelona, Tarragona, Mataró, Badalona, Roses i Sant Martí d'Empúries: SALES CAR-
BONELL, J.,
Necrópolis tardoantiguas en el área catalana: Estado de la cuestión
, III Encuentro
Internacional Hispania en la Antigüedad Tardía. Santos, obispos y reliquias, Alcalá de Henares, 1998
(en premsa).
58
Aquesta tesi l'hem defensat a: SALES CARBONELL,
Necrópolis tardoantiguas...
, citat;
EADEM,
Edilícia cristiana a la
Tarraconensis
oriental durant l'Antiguitat Tardana
, Memòria de lli-
cenciatura inèdita, Barcelona, 1998, pàg. 82. Recentment, NOLLA, J.M.; SUREDA, M.,
El món fune-
rari antic, tardoantic i altomedieval a la ciutat de Girona. Un estat de la qüestió
, "AIEG", XL, 1999,
pàg. 13-66, especialment pàg. 53. Aquesta forma de ritual funerari cristià entra en directa contradicció
amb les lleis romanes, molt sensibilitzades pel que fa a la prohibició d'enterrar intramurs. Així, la Llei
de les XII taules, d'època republicana, prohibeix enterrar dins del recinte urbà:
hominem mortuum
...
in
urbe ne sepelito neue urito
(
Leges XII tabularum
, X, 1, ed. A. Ruiz Castellanos,
Ley de las Doce Tablas
,
Madrid, 1992, pàg. 90). També, la llei colonial d'
Vrsus
prohibeix i sanciona aquesta pràctica:
ne quis
intra fines oppidi colon(iae)ue, qua aratro / circumductum erit, hominem mortuom / inferto neue ibi
humato neue urito neue homi / nis mortui monimentum aedificato
(
CIL
, II,
supplementum
, ed. E.
72
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
ni en l'anterior estiguem davant de temples cristians, el balanç fet sobre el
conjunt de les ciutats antigues, tant a occident com a orient, assenyala que la
presència del cristianisme "dins" de la ciutat es converteix en un fet impres-
cindible i coherent per una nova classe de
patroni
-els bisbes- que han
d'implantar els seus símbols de poder al llarg i ample del territori,
començant pel mateix nucli urbà, per petit que aquest sigui, com és el cas de
Girona.
Ja extramurs de la ciutat, d'una paret del claustre del segle XI del
monestir de Sant Martí Sacosta, situat al sud de la ciutat antiga, prové un
fragment de decoració escultòrica datat al segle VII que formaria part d'un
cancell
59
. Es creu que aquest element correspondria a una antiga església,
avui totalment desapareguda, situada al mateix emplaçament de l'actual
Sant Martí Sacosta
60
. També fora muralles s'ha de mencionar la necròpo-
lis de Santa Susanna del Mercadal, associable tal volta a un edifici cristià
antic del qual tan sols se'n hauria conservat part d'un dels possibles pavi-
ments
61
.
Pel que fa al monestir fundat per Joan de Bíclar
62
a finals del segle VI
63
,
la seva ubicació continua essent motiu de controvèrsia. Les propostes oscil¨len
des de Béjar
64
fins a la mateixa Girona o els seus entorns més immediats
65
.
Potser aquesta última proposta sigui la més prudent, donat l'estat de la qüestió
i tenint en compte que Nonnit habitava en el que segurament seria el monestir
episcopal de la ciutat.
Per últim, és important considerar l'existència de basíliques i monestirs
propis en el
territorium
gironí, que es documenten implícitament -com succe-
Hübner, Berlín, 1982, pàg. 855, n. 5439, LXXII-LXXIII). Finalment, l'emperador d'Orient Lleó (457-
474) és el primer que permet enterrar a l'interior de la ciutat de Constantinoble -PRIEUR, J.,
La mort
dans l'antiquité romaine
, La Guerche-de-Bretagne 1986, pàg. 51-, però es desconeix l'abast i influèn-
cia que aquesta disposició imperial hauria tingut a la part occidental de l'imperi i, més concretament, a
Hispania
.
59
PALOL, P. de,
Escultura de época hispano-visigoda en Gerona
, "Analecta Sacra
Tarraconensia", XXIII, 1950, pàg. 5.
60
IDEM,
Escultura
..., citat pàg. 5; AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 69.
61
NOLLA
et al.
,
El món funerari...
, citat pàg. 49-50.
62
Segons informa Isidor:
qui postea condidit monasterium quod nunc Biclara dicitur, ubi con-
gregata monachorum societate
(ISIDORVS,
De uiris illustribus
, 31, ed. Codoñer,
El
De viris..., citat
pàg. 152, lín. 10-11).
63
GARCIA MORENO,
Prosopografía...
, citat pàg. 213-214.
64
IDEM,
Prosopografía...
, citat pàg. 215, nota 7.
65
AMICH
et al.
,
Girona goda
..., citat pàg. 41. M. Coll i Alentorn -"La historiografia catala-
na en el període preliminar", Spania
. Estudis d'Antiguitat Tardana oferts en homenatge al professor
Pere de Palol i Salellas
, Barcelona, 1996, pàg. 70- el situava a la comarca de la Selva.
73
CARLES BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
eix a la resta de la
Tarraconensis
oriental- a partir del cànon tercer del conci-
li de Lleida
66
.
Tot aquest elenc dispers d'arquitectura cristiana a Girona i el seu terri-
tori -que acompliria amb escreix els requisits de qualsevol de les florents ciu-
tats episcopals meridionals d'
Hispania
descrites per F. Salvador
67
-, és el
reflex no només de la importància que aquesta adquireix com a ciutat, sinó
també de l'acció d'un evergetisme urbà conceptualment transformat respecte
al d'època clàssica.
***
En general, a Hispània, la distribució geogràfica dels cultes martirials
sembla tenir correspondència amb els centres de poder del moment. En aquest
cas és molt significatiu que el culte a Fèlix tingui més difusió que el de Cugat,
màrtir local de Barcelona.
La importància a tots nivells que la ciutat sembla assolir durant el deci-
siu segle VI explicaria la preeminència i consideració de què és objecte ja en
ple segle VII, quan Brauli de Saragossa, en una epístola on es tracten qüestions
litúrgiques, cita Isidor (és a dir, Sevilla), Toledo i Girona com a punts de
referència
68
. Això no vol dir, però, que el paper jugat per Girona en el marc de
66
Si autem ex laicis quisquam a se factam basilicam consecrari desiderat, nequaquam sub
monasterii specie, ubi congregatio non colligitur uel regula ab episcopo non constituitur, eam a dioce-
sana lege audeat segregare
(
Concilium Ilerdense
(546), ed. Martínez
et al.
,
La Colección
...., IV, citat
pàg. 300-301, lín. 60-63).
67
SALVADOR VENTURA, F.,
La función religiosa de las ciudades meridionales en la
Hispania Tardoantigua
, "Florentia Iliberritana", VII, 1996, pàg. 333-341.
68
Consulis enim utrum sexta feria Pasce per lectiones singulas
Amen
respondi debeat uel
consueto modo decantari
Gloria
, quod neque aput nos fit, neque ubicumque fieri uidimus, nec aput pres-
tantissime memorie domnum meum Isidorum, denique nec Toleto quidem uel Gerunda
(BRAVLIVS
CAESARAVGVSTANVS,
Epistula
14, ed. L. Riesco,
Epistolario de San Braulio. Introducción, edición
crítica y traducción
, Sevilla, 1975, pàg. 92, lín. 15-18). Brauli és preguntat en un passatge d'aquesta
carta sobre si divendres de Pasqua s'ha de respondre
Amen
a cada lectura d'un passatge de les
Escriptures i si s'ha de cantar el
Gloria
. Brauli contesta que no ho ha vist enlloc, ni a Toledo ni a Girona.
Podríem pensar que Brauli en algun moment de la seva vida va residir a Girona, doncs els pocs indicis
amb què comptem permeten sospitar que la família d'aquest bisbe no tenia el seu origen a Saragossa.
Les breus indicacions proporcionades per Ildefons de Toledo permeten d'interpretar que la relació de
Brauli amb Saragossa s'inicia en el moment en què aquest s'instal¨la a la ciutat per succeir, en l'epis-
copat, al seu germà Joan:
Braulio, frater Iohannis in Caesaraugusta decedentis adeptus est locum
(ILDEFONSVS TOLETANVS,
De uiris illustribus
, 11, ed. Codoñer,
El
De viris..., citat pàg. 130, lín.
1-2). Aquest origen ja va ser postulat per A. Lambert -
La famille de Saint Braulio et l'expansion de la
règle de Jean de Biclar
, "Revista J. Zurita", I, 1933, pàg. 65-80-, qui postula una infància gironina per
Brauli, amb la qual estem en desacord. En contra, i a favor d'un origen a la vora de San Millán de la
Cogolla, es mostra V. Valcárcel -
Sobre el origen geográfico de la familia de Braulio, obispo de
Zaragoza
,
Mnemosynum C. Codoñer a discipulis oblatum
, Salamanca, 1991, pàg. 333-340-, qui jus-
tifica el coneixement del ritus gironí a partir d'una suposada peregrinació que, a nosaltres, ens resulta
insuficient per justificar l'adquisició d'un coneixement litúrgic tan precís. Al nostre entendre, un viatge
74
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
la
Tarraconensis
oriental sigui comparable al d'aquestes seus metropolitanes,
sinó que senzillament el prestigi personal assolit per Nonnit com a prelat i
escriptor i els vincles d'amistat amb altres personatges rellevants de l'època,
com Brauli de Saragossa
69
, ajudaren a promocionar la imatge d'aquesta ciutat
com a centre de veneració martirial, més enllà dels límits de la
Tarraconensis
.
Encara a finals del segle IX, quan Usuard redacta el seu
martyrologium
hi inclou la commemoració de Fèlix, segurament, com a conseqüència directa
del seu viatge per
Hispania
, on constataria
in situ
la vitalitat del culte, el qual
continuava tenint gran transcendència tant a l'exterior com a l'interior de la
Península
70
, ja que, també del segle IX són els vestigis de la
passio
que trobem
a l'obra d'Eulogi de Còrdova
71
.
d'aquestes característiques suposaria una estada massa curta com per a deixar un record tan indeleble en
la seva memòria. Tal volta, seria més lògic considerar que Brauli va restar en aquesta ciutat durant un
període força més llarg, com podria ser el relacionat amb una etapa de la seva formació religiosa. De
manera succinta, podríem indicar una sèrie d'aspectes que ens permetrien sospitar aquesta vinculació
entre Brauli i el monestir episcopal de Girona (vegeu n. 52): l'amarg lament de Brauli en relació a la
mort de Nonnit, l'enorme respecte que aquest li mereix -evidenciat per l'expressió
dominus mei
(vegeu n. 69)-, la coneixença de primera ma de la litúrgia gironina i el fet que Brauli arribi a Saragossa
per succeir son germà.
69
Id est reuerende memorie domni mei Nunniti episcopi exitus mici existit exitiosus
(BRAV-
LIVS CAESARAVGVSTANVS,
Epistula
18, ed. L. Riesco,
Epistolario...
, citat pàg. 100-101, lín. 15-
16). Aquesta mena de respecte és el mateix que Brauli expressa en relació a Isidor de Sevilla:
domnum
meum Isidorum
(BRAVLIVS CAESARAVGVSTANVS,
Epistula
14, ed. L. Riesco,
Epistolario...
, citat
pàg. 92, lín. 18).
70
Usuard viatja per
Hispania
buscant cossos dels sants més importants, tasca per a la qual
demana consell a Sunifred de Barcelona. Quan, anys més tard, l'any 875, rep l'encàrrec de Carles el
Calb de redactar un martirologi, Usuard menciona alguns dels màrtirs hispans, entre ells Fèlix, segura-
ment, aquells que Sunifred li havia recomanat. A més, tant a l'anada com a la tornada, Usuard passa per
Girona: GAIFFIER, B. de,
Les notices hispaniques dans le martyrologue d'Usuard
, "Analecta
Bollandiana", XLV, 1937, pàg. 268-283.
Cf.
:
in Hispaniis ciuitate Gerunda, natalis sancti Felicis, quem
iussit iudex Dacianus, post illata tormentorum genera, ungulis detrahi, ac deinde usque ad ossa lania-
ri, et tamdiu uulnera uulneribus instaurari, usque dum inuictum Christo spiritum reddidit
(
Martyrologium Vsuardi
, ed. J.B. Solleri,
PL
124, París, 1852, col. 319-320).
71
Vegeu n. 39.
75
GRAT
Prosopografia
Epistolografia Hispana
Publicacions
Noticiari
Disseny Web: Pere-Enric Barreda (Filologia Llatina), 1997-2007.
Última actualització:
4 de juny de 2007
.