Arts gràfiques

Es un sistema de composición de tipos solos y móviles inventada por Tolbert Lanston.  Se compone de dos máquinas separadas, el teclado, y el fundidor, que disponen cada uno de un operador. Primero se agujerea una bobina de papel mediante códigos, y se decide si se va a partir una palabra o no. Después, se teclea para dividir el espacio que sobra de la línea por los espacios que se encuentran dentro de las palabras, para que la distancia entre ellas sea real. Una vez hecho esto, el rollo de papel pasa a la fundidora, donde descifra los códigos y funde de uno en uno cada carácter.

Els caràcters monoespaiats o d'amplada fixa ocupen el mateix espai horitzontal

Els alfabets tipogràfics monoespaiats sorgeixen a partir de les màquines d'escriure, on els caràcters s'ajustaven a un ample específic. Per això, els caràcters s'expandien o es condensaven per ajustar-los a l'espai assignat. Els alfabets monoespaiats, també anomenats no-proporcionals, estan espaiats de manera que creen columnes de text ben alineades.

Màquina basada en els sistemes de composició com la linotípia o la monotípia i per tant feien servir tècniques fotogràfiques. La impressió es feia sobre un paper fotogràfic o una pel·lícula.

A través d'un sistema òptic en una cambra obscura es projectaven caràcters sobre el paper i d'aquesta manera s'anava component el text. Alguns dels models que es van crear van ser la Lumitype, la Comupgraphic, la Varityper o la Itek.

Màquina que es comença a utilitzar a mitjans del segle XX que substitueix la impressió tipogràfica tradicional per un sistema d'impressió a partir de tècniques fotogràfiques. 

Els caràcters s'emmagatzemaven a partir de negatius fotogràfics i s'utilitzava un sistema d'ampliació òptic. Aquest fet produïa algunes alteracions en la forma dels caràcters. Als anys 60 es va canviar el sistema d'ampliació a electrònic, d'aquesta manera aquestes alteracions van desaparèixer i va millorar la qualitat del text final. 

Màquina de composició de texts que utilitza tècniques fotogràfiques.

Es fotografiaven caràcters d'impressions en plom. En el cas del model Photon-Lumitype, es fotografiaven caràcters molt petits, fet que provocava alteracions en el caràcter i s'havien de redibuixar a mà. 

Serra y Oliveres, en el seu manual de tipografia, diu que la distància que parteix de la part inferior d'una lletra de la línia de text i acaba a la part inferior d'una lletra de la següent línia, és el cos tipogràfic.

El cos tipogràfic és la màxima distància entre l'ull superior i l'ull inferior d'una família tipogràfica.

El cos tipogràfic és el rectangle de metall on hi ha inserit el caràcter tipogràfic, en tipus metàl·lics. I és l'espai que ocupa un caràcter, en tipus digitals o de fotocomposició.

Peça de metall fos, normalment de sis parts de plom i una d'antimoni, per fer-lo resistent a l'hora de la impressió.