[Ocultar la barra de navegación] La posición actual en el texto está marcada en la barra. Haz clic en la barra para saltar a otra posición
Este texto es parte de:
Índice de contenidos:
Introducción
Introducción y edición crítica. Ordenanzas atribuidas a Agnès de Peranda sobre los capellanes y sacerdotes beneficiados de la iglesia del monasterio de Sant Antoni de Barcelona, 1260
Al cuidado de Núria Jornet Benito
1 He tratado el origen, perfil y funcionalidad de la leyenda fundacional del monasterio de sant Antoni de Barcelona en: "Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya", La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.
2 Según el editor y traductor al castellano de los textos claréanos, el padre Omaechevarría “no se ve lugar en la genealogía de santa Clara de Asís para dos supuestos hermanos de Clara, Bosone y Penenda”, Ignacio Omaechevarría, Escritos de Santa Clara y documentos complementarios. Madrid: BAC, 1993 (3ª ed.), p. 61.
3 Esta inscripción estuvo en paraje desconocido hasta que recientemente fue identificada en los depósitos del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. d’Inventari, 16279. Véase: Anna Molina i Castellà, "La peça del Museu: Lauda sepulcral d’Agnès de Peranda", Butlletí informatiu del Museu d’Història de Barcelona. Any 4, núm. 16 (primer quadrimestre de 2009).
4 Arxiu del Monestir de Santa Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col·lecció de pergamins, núm. 323.
5 Mi traducción y versión al castellano moderno. Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col·lecció de pergamins, núm. 526.
6 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre de coses dignes de memòria del present monestir de santa Clara (1599-1757), Manuals, núm. 742; Notes del llibre intitulat coses dignes de memòria fins al primer de 1755 inclusive, Manuals, núm. 744.
7 Alexandre Olivar, Catàleg dels manuscrits de Montserrat, núm. 13.
8 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Sèrie d’inventaris de sagristia (1389-1896).
9 Arxiu Diocesà de Barcelona, Beatificationis seu confirmationis cultus servis Dei Agneti de Perandae et Clarae de Janua. 1912. Processus Beatificationis. Canonitationis, núm. 37 bis. Un año antes, en 1911 , el postulador general de los framenores, el padre Paolini, publicaba una recopilación de datos exhaustiva que probaba la existencia de un culto immemorial hacia las dos mujeres. Beatificationis seu confirmationis cultus ab immemorabili praestiti Agneti Perandae et Clarae a Janua seu a Porta, sanctae Clarae Assiensis consanguineis, conventus clarissarum Barchinonensis fundatricis et primis abbatissis beatis et sanctis nuncupatis. Articulos quos ad probandum cultum eisdem delatum curiae Barchinonensi praesentat P. Fr. M. Paolini, ordinis minorum postulatur generalis. Roma: Libraria Sancti Antonii, 124 Via Merulana, 1911.
10 Francisco Gazulla, Vida de Santa María de Cervellón, virgen comúnmente llamada del Socòs, primera religiosa de la celestial, real y militar orden de Nuestra Señora de la Merced, (Barcelona: Librería Hispano-Americana, 1909), p. 39.
11 Pablo Vinyolas y Torres. Santa Inés de Peranda de Asís y Santa Clara de Janua en Barcelona y su culto inmemorial. Barcelona: Vila, Aleu y Domingo Imp., 1930.
12 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre de coses dignes de memòria del present monestir de Santa Clara (1599-1757), Manuals, núm. 742.
En la Biblioteca Virtual de Investigación Duoda desde el 28 de marzo de 2012.
Última modificación en la BViD: 2012-04-29.
Esta obra tiene licencia Creative Commons
Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0).
Una versión imprimible de este texto está disponible para su descarga. Reconocimiento de autoría, edición y fuente es necesaria para su uso, reutilización o difusión.
Núria Jornet Benito

Doctora en Historia Medieval, Paleografía y Diplomática por la Universidad de Barcelona, con una tesis sobre la primera comunidad de clarisas en tierras catalanas (fundación y archivo) (El monestir de Sant Antoni de Barcelona: l’origen i l’assentament del primer monestir de clarisses a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Máster de Arxivística y Gestión de Documentos (Associació d’Arxivers de Catalunya i Universitat Autònoma de Barcelona), con un trabajo final sobre el notariado catalán (Catàleg dels protocols notarials de Vilanova i la Geltrú. Barcelona: Fundació Noguera, 2001). Docente de Paleografíaa y Diplomática y Archivos en la Faculdad de Biblioteconomía y Documentación de la Universidad de Barcelona. Directora de Duoda. Centro de Investigación de Mujeres (UB) desde diciembre de 2009.
Miembra del grupo de investigación consolidado “Biblioteca Virtual de investigacións Duoda” y del proyecto de investigación “Claustra. Atlas d’espiritualitat femenina”, que integra aspectos de organización del patrimonio documental de las comunidades religiosas femeninea de la época medieval y moderna en los reinos peninsulares, y de topografía e historia monásticas. Entre el año 2009 y 2010 coordiné, con la Dra. María-Milagros Rivera y la Dra. Mª Elisa Varela, el proyecto, encargo del Institut Català de les mujeres (ICD), Moments de la història de les mujeres a Catalunya (publicado en la web del ICD: (http://www20.gencat.cat/portal/site/icmujeres). En el año 2010 dirigí, con la Dra. Teresa Vinyoles, el proyecto de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives Diccionari biogràfic de mujeres, un total de 657 biografías de mujeres de diferentes ámbitos de conocimiento, áreas de actuación, cronologías, de las tierras de lengua catalana (Cataluña, País Valenciano, Ilas Baleares, Cataluña Norte y Sur de Francia): (http://www.dbd.cat/)
Una de mis líneas de investigación es la gestión de la memoria a lo largo de la historia y su materialización en los archivos, como también los aspectos de lo que se podría denominar la sexuación de la memoria. Interesada por la configuración e historia de los archivos y depósitos de la memoria escrita en las comunidades monásticas, por la función y perfil de las archiveras dentro de la comunidad y, en general, por el papel del archivo en el marco de la memoria femenina.
En el ámbito de la historia de las mujeres, me intereso por la espiritualidad femenina en la época medieval, en especial por la primera topografía de la orden de Santa Clara en la Corona de Aragón. Interesada también por otros aspectos de la fundación y organitzación monásticas como el estudio de las ordenanzas, las constituciones y otros documentos de archivo de autoría y/o escritura femeninas. Finalmente, he investigado figuras y prácticas de mediación femenina en la época medieval.
Formo parte de la Comissió d’Arxius del Servei d’Arxius de la Federació de Monges Benedictines de Catalunya.
Publicaciones destacadas:
-“Inés de Peranda i Clara de Janua. Dues figures carismàtiques o la fundació del monestir de Sant Antoni de Barcelona”. Duoda. Revista d’estudis feministes, 22 (2001). pp. 41-57.
-Las sentencias espirituales atribuidas a María de Cervelló: el discurso femenino de la orden mercedaria”. Mujer y cultura escrita. Del mito al siglo XXI. Gijón: Trea, 2005, pp. 75-85.
-La Diferència de ser dona. [Recurso electrónico]. Recerca i ensenyament de la història = La Diferencia de ser mujer...= Die Differenz eine frau....Barcelona: Duoda. Centro de Investigación de mujeres, cop. 2004 (1 disc òptic, CD-ROM) i web: http://www.ub.edu/duoda/diferencia/index.html.
-“La relación con los recuerdos: la autoridad y el poder de la memoria”. En: Las relaciones en la historia de la Europa medieval. València: Tirant lo Blanc, 2006, pp. 18.-53.
-“Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya”, La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.
-“Memoria, historia y archivo en el monasterio de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona”, Boletín de la ANABAD, 2008, núm. 4, oct-dic., pp. 297-305.
-“Administrar desde la libertad” (con Mª Elisa Varela), en La universidad fértil. Barcelona: Octaedro, 2010.
-Els miralls de Clara d'Assís: el naixement de l'Orde de Santa Clara en terres catalanes”; L'escriptura femenina als monestirs medievals: Agnès de Peranda; “La pregària diària: el llibre d'hores”; “Biblioteques de mujeres: la biblioteca de la Reina Maria”; “Memòria femenina als monestirs medievals: les llegendes fundacionals”; “La reforma dels monestirs femenins en la construcció de l’estat modern (segle XV)”, En: Moments de la història de les dones a Catalunya.
-“Maria de Castella”; “Sança de Mallorca”; “Agnès de Peranda”; Caterina Sarrovirra, En: Diccionari biogràfic de dones.
-“Pràctiques i gestos de mediació femenina a la història medieval”, VI Seminari Internacional de Cultura Escrita Josepa Arnall i Juan: L'amor a l'Edat Mitjana. Textos i imatges (Girona, 10-11 desembre 2010).
-“La pregària diària femenina: els llibres d'hores catalans” (con Mª Elisa Varela Rodríguez), Le plaisir de l'Art au moyen âge. Mélanges offerts à Xavier Barral i Altet, Picard, París, 2012.
-“María de Cervelló”, En: Mujeres cristianas a lo largo de la historia. Burgos: Monte Carmelo (en premsa).
-Archivo y memoria en una comunidad monástica femenina, Escritura y sociedad (en premsa).
-“L'espiritualitat mendicant en femení en terres catalanes: el naixement de les primeres comunitats clarisses”, Jornades d’Història del monestir de les Avellanes (4-5 juliol, 2011) (The Journal of Medieval Monastic Studies, en premsa).
-“Sança de Mallorca, reina de Nàpols: la fundació monàstica en un projecte de consciència genealògica i espiritualitat franciscana”, Redes femeninas de promoción espiritual , Roma: Viella (en premsa).
Biografia d'Agnès de Peranda
Agnès de Peranda, a la qual se li atribueix l’autoria de les Ordinacions, fou la primera abadessa del monestir de Sant Antoni de Barcelona (també conegut a la documentació amb el nom de Santa Clara o Sant Daniel), la primera comunitat de l’orde de Santa Clara que es fundà a la dècada del 1230 a la ciutat de Barcelona, i, conseqüentment el primer cenobi de la família clarissa a terres catalanes. Si en l’estructuració d’aquest espai religiós femení hi participaren un grup de dones de perfils beguinals i penitents (les sorores penitentum dels primers documents), l’autoritat i el prestigi tingueren dos noms propis, les protagonistes de la llegenda fundacional 1: sor Agnès o Agnès de Peranda i sor Clara de Janua o de Porta.Segons aquest relat, posat per escrit al segle XVI però amb arrels a la tradició oral comunitària, Agnès, amb Clara de Janua o de Porta, familiars de Clara d’Assís, haurien estat enviades a fundar a la Península, després d'arribar de manera miraculosa a la platja de Barcelona en una barqueta sense rems ni veles. La llegenda ens aporta les dades de parentiu entre ambdues dones i entre elles i la mateixa Clara d’Assís: Agnès seria neboda de la santa italiana, i Clara, molt més jove, neboda d’Agnès. Posteriorment els caputxins de Sarrià, els impulsors més directes del procés de canonització d’Agnès a la dècada del 1910, concretarien aquesta filiació en afirmar que Agnès era filla de Peranda o Penenda, germana de Santa Clara, i de Martí Corano. 2
Segons el seu epitafi sepulcral, una taula de marbre blanc que fou feta possiblement al final del segle XIII per les seves característiques paleogràfiques, Agnès governà el cenobi durant prop de quaranta-set anys:
“Hic est sepulta Sancta Virgo Agnès qui huius monasterii per XLVII annos et amplius prima abbatissa existens tanto in morte et post gloriose coruscavit miraculis quanto dum viveret sanctitate vite et claritate fame prefulsit. Obiit anno Domini MCCLXXXI XV Kalendas octobris feria IV”. 3
En la documentació arxivística tanmateix el seu nom no apareix fins l’any 1245, en un privilegi del bisbe de Barcelona, Pere de Centelles 4. Sabem que l’any 1258 Agnès volgué renunciar al seu càrrec d’abadessa i que l’aleshores pontífex Alexandre IV (semblantment a requeriment de la comunitat monàstica) adreçà a Agnès unes paraules manant-la a no renunciar al càrrec i elogiant-ne les virtuts:
“(...) amb tanta més complaença t’estimulen per aquelles coses per mitjà de les quals s’adquireixen les de la pàtria celestial i en prové la salvació de les ànimes, en tant que diligentment et veiem abocada a les obres de caritat. Segons nos han manifestat amb una assenyada exposició les nostres estimades filles en Crist, del convent del monestir, tu, amb l’auxili de la divina gràcia, sempre has estat diligent a la promoció dels negocis del mateix monestir, tant en la part espiritual com temporal; però ara, guiada per una altre esperit, contra la voluntat del mateix convent, t’obstines fermament a renunciar al càrrec de la teva administració i al d’abadessa.”
“Volent doncs nós que amb aquest càrrec siguis agradable a la presència del Rei etern, atentament et preguem, amonestem i exhortem a la teva molt pietosa persona, per mitjà de lletres apostòliques dirigides a tu, manant-te insistentment en virtut d’obediència que per reverència a la seu apostòlica i a nós, continuïs d’ara endavant a conservar i administrar en pròsper estat dit monestir com fins el present (...).” 5
Estem certament davant d’un document que destaca especialment pel to usat, de respecte i consideració envers l’abadessa, per la consciència del paper d’Agnès en la història i promoció del monestir, tant en allò espiritual com temporal. Les volgudes connexions amb Santa Clara són evidents, ja que es coneix que la santa italiana volgué també renunciar a l’abadiat de Sant Damià (Llegenda de Santa Clara). El lligam amb la santa és fa de nou evident en aquest gest d’Agnès, que si no familiar (tal com relata la llegenda), sí que es percep com a "deixeble" de Santa Clara i n’imita la seva trajectòria vital i espiritual.
Al llarg del seu abadiat es posaren les bases jurídiques, comunitàries i patrimonials d’aquest monestir, que era situat prop de la Ribera de Barcelona, en una àrea de creixement urbà i de fort dinamisme comercial del qual participà. Sabem de l'autoritat i prestigi d'Agnès, que la feu destinatària de deixes i llegats que feren créixer el patrimoni comunitari i donaren al monestir un lloc en la topografia espiritual de la ciutat. Coneixem també l’aurèola de santedat que tingué en vida per a la comunitat mateixa i per als fidels, i el procés de devoció i santificació de què fou objecte un cop morta, quan el seu cos fou centre de veneració i de culte, en virtut de la seva capacitat taumatúrgica, juntament amb la seva companya de viatge i coprotagonista del relat fundador, Clara. Ambdues foren objecte també d'un procés de beatificació, en un primer moment a finals del segle XVII i més tard a la primera dècada del segle XX, que no va reeixir.
Els principals trets de la seva vida els coneixem a partir del pare Antoni Vicent Domènec, i en especial, pel relat autobiogràfic escrit per la religiosa (priora i després abadessa), Dorotea Sarrovira, el 1632. Ambdues fonts aporten el perfil bàsic del relat llegendari i de la vida de les dues santes, que es repetirà sense massa variants en la cronística de l'orde i en els martirologis franciscans, i en la memòria de la comunitat. 6
A l’entorn de la figura carismàtica d’Agnès es desenvolupà un significatiu procés de devoció i santificació. La percepció de la seva santedat que es lliga a la capacitat taumatúrgica i sobrenatural de la seva figura, com també a la seva autoritat i fama, l’advertim en els mateixos termes escollits per redactar el seu epitafi, i en una llarga cadena històrica de gestos i pràctiques de reconeixement de la seva autoritat carismàtica, tant a l’interior de la comunitat de germanes, com a l’exterior, en la pietat del poble.
La consciència genealògica, de considerar Agnès com a mare i fundadora, apareix de manera recurrent al llarg de la història de la comunitat. Així, en un Diurnal de la primera meitat del segle XIV, escrit per a la comunitat de Sant Antoni, es pot llegir la següent anotació: “Anno Domini MCCLXX. Obiit venerabilis et sanctissima domina soror Agnès, abbatissa prime istius monasterii et Mater nostra”. 7 La seva presència és permanent en objectes quotidians que porten el seu signe, custodiats per la comunitat i registrats pacientment: “els coixins”, les “gonelles”, “l mantell blau vell de sancta Agnès”, són termes que es repeteixen en el seguit d’inventaris de la sagristia del monestir al llarg del segles XIV, XV i XVI 8. La seva memòria és recordada en la sèrie de cròniques o memòries que conserva, tot i que de manera intermitent, l’arxiu del monestir. Així, en el primer recull cronístic Llibre de coses dignes de memòria del monestir de Santa Clara de Barcelona (1599) que inicià l’arxiver Sebastià Roger, escrivent encarregat entre el 1598 i el 1599 de l’organització de l’arxiu, s’esmenta que: “la primera abadessa se diu Agnès i està en fama de haver fet miracles”.
Però sens dubte, com dèiem, és el relat de Dorotea Sarrovira el que ens aporta més dades a l’entorn de la trajectòria vital i de santedat d’Agnès. Dorotea esmenta que:
“santa Agnès, mare nostra y fundadora del present monestir, era dona de gran perfecció y de molta penitència y abstinència, que molts dies dejunava a pa y aigua y moltes persones acudian a afavorir-la ab caritat y s’empleavan a servir-la a la iglesia y al monestir sols perquè las acomanés a Déu per confiar ab sos treballs, ab sas oracions y bon exercicis per ser persona de gran perfecció y caritat, y en particular lo rey en Jaume li feu moltas caritats y en lo any 1246 (...) diure que han fet molts miracles en vida y després de mortes, y puch fer-ne testimoni és ver, que en lo escriure han estades molt descuidades, que jo ha coranta anys que tinch lo hàbit y ne he vist molts y tinch memòria de ans que prengués lo hàbit del de haberles vistes y de asó puch fer-ne.”
“(..) Tenim un full d’una llibreta de las que usaban los procuradors en aquell temps que diu: quarto idus martii 1271. Aquest és lo censal de la parròchia d’Alviniaba, lo cual compra lo monestir de sent Antoni de Guillem d’Espiells y na Saurina sa muller, estant abadessa sor Agnès qui hodie fulget per multis miraculis”.
De fet, la memòria i les paraules de Dorotea s’utilitzaren en el procés de beatificació que s’inicià a la cúria barcelonina l’any 1912, els primers passos i tràmits documentals del qual es custodien avui a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. 9
El prestigi i l’autoritat carismàtica d’Agnès, i de la seva companya en la llegenda fundacional, és confirmada també en la trajectòria d’una altra mulier sancta, Maria de Cervelló, que compartiren espai i temps en la Barcelona del segle XIII. Segons les Vides medievals de Maria, aquesta anava sovint amb la seva mare a veure Agnès i Clara per “parlar de coses de Déu, escoltar els seus consells i observar les seves virtuts”. 10
Des de ben aviat també la comunitat monàstica va establir un lligam especial amb les dues dones, amb les seves relíquies, establint tot un ritual de translació i devoció dels seus cossos sants. Un primer ritual, l’any 1460, durant l’abadiat d’Elionor de Rajadell (1459 -1463), situà els dos cossos a l’interior de l’església monàstica, a la capella de Sant Joan. Un segon trasllat dels cossos, l’any 1601, fou degut al fet que la seva ubicació a l’església dificultava la devoció privada per part de la comunitat monàstica; la nova ubicació hauria de permetre doncs el culte públic com sembla que existia si més no des de les darrers dècades del segle XV, i l’oració i atenció per part del convent, sense que per això es veiés afectada la clausura. Fins arribar a una tercera translació el 1725, coincidint amb el trasllat de tota la comunitat monàstica a les dependències del Palau reial de Barcelona en motiu dels estralls de la Guerra de Successió a la ciutat.
Curosament custodiades, les relíquies santes eren públicament exposades en dies assenyalats, en especial el dia de Santa Clara, quan era costum que s’obrissin els sepulcres i es passés un cotó sobre els dos cossos sants. Una costum immemorial, segons el pare Vinyolas 11, i que es documenta també a les cròniques del monestir a través de la visita solemne de les autoritats de la ciutat: el 1474, per exemple, es testimonia la visita del rei, la infanta i els consellers 12. Sembla que també es feia algun acte important el dia 17 de setembre, dia en què Agnès morí, quan es feien novenes al monestir, tal com explica Dorotea:
“lo any 1628 comensaren a fer festa y a mostrar los cossos sants lo diumenge après del dia que mori santa Agnès, que fou a 17 de setembre, y fou festa de santa Edita, religiosa de l’orde de sant Benet. Predicà lo pare Marc Anton de la companyia de Jesús y digué moltes alabansas de dites santas y desde aquest dia cada any se fa molta festa y també vénen los consellers y molts devots a veure-las y a oir la prédica y l’ofici”.
L’acció i els gestos d’aquestes dues dones, Agnès i Clara, en el món, les seves virtuts i obres, i sobretot la seva capacitat per mediar amb la divinitat d’on podien extreure també dons profètics i/o sanadors, foren percebuts pels seus contemporanis dins del registre de la santedat, polièdric en les formes i en els/les protagonistes, i que sovint desborda el marc que ofereix la canonització oficial.
Les relíquies i la memòria d’Agnès, com a mare fundadora, ha anat acompanyant el trajecte històric, comunitari i espiritual, del grup de dones de l’avui monestir de Sant Benet de Montserrat —hereves de les antigues clarisses de Barcelona. Les "caixes de les santes" han recorregut les diferents seus del monestir i han fet el viatge acompanyades també per altres "caixes" igualment significatives, base també de la memòria femenina de la comunitat, el de la memòria escrita, de l’arxiu.
1 He tractat l’origen, perfil i funcionalitat de la llegenda funcional del monestir de sant Antoni de Barcelona a: "Memoria y genealogía femeninas: la leyenda fundacional del primer monasterio de clarisas de Catalunya", La historia de las mujeres: perspectivas actuales. XIII Coloquio Internacional de la Asociación Española de Estudios de Historia de las Mujeres (Barcelona, 19-21 octubre, 2006). Edició CD-Rom.
2 Segons l’editor i traductor espanyol dels textos clarians, el pare Omaechevarría “no se ve lugar en la genealogía de santa Clara de Asís para dos supuestos hermanos de Clara, Bosone y Penenda”, Ignacio Omaechevarría, Escritos de Santa Clara y documentos complementarios. Madrid: BAC, 1993 (3ª ed.), p. 61.
3 Aquesta inscripció va estar en ubicació desconeguda fins que recentment va ser identificada als dipòsits del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, Núm. d’Inventari, 16279. Vegeu: Anna Molina i Castellà, "La peça del Museu: Lauda sepulcral d’Agnès de Peranda", Butlletí informatiu del Museu d’Història de Barcelona. Any 4, núm. 16 (primer quadrimestre de 2009).
4 Arxiu del Monestir de Santa Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col•lecció de pergamins, núm. 323.
5 La meva traducció i versió al català modern. Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Col•lecció de pergamins, núm. 526.
6 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre de coses dignes de memòria del present monestir de santa Clara (1599-1757), Manuals, núm. 742; Notes del llibre intitulat coses dignes de memòria fins al primer de 1755 inclusive, Manuals, núm. 744.
7 Alexandre Olivar, Catàleg dels manuscrits de Montserrat, núm. 13.
8 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Sèrie d’inventaris de sagristia (1389-1896).
9 Arxiu Diocesà de Barcelona, Beatificationis seu confirmationis cultus servis Dei Agneti de Perandae et Clarae de Janua. 1912. Processus Beatificationis. Canonitationis, núm. 37 bis. Un any abans, el 1911, el postulador general dels framenors, el pare Paolini, publicava un recull de dades exhaustiu que provava l’existència d’un culte immemorial vers les dues dones. Beatificationis seu confirmationis cultus ab immemorabili praestiti Agneti Perandae et Clarae a Janua seu a Porta, sanctae Clarae Assiensis consanguineis, conventus clarissarum Barchinonensis fundatricis et primis abbatissis beatis et sanctis nuncupatis. Articulos quos ad probandum cultum eisdem delatum curiae Barchinonensi praesentat P. Fr. M. Paolini, ordinis minorum postulatur generalis. Roma: Libraria Sancti Antonii, 124 Via Merulana, 1911.
10 Francisco Gazulla, Vida de Santa María de Cervellón, virgen comúnmente llamada del Socòs, primera religiosa de la celestial, real y militar orden de Nuestra Señora de la Merced, (Barcelona: Librería Hispano-Americana, 1909), p. 39.
11 Pablo Vinyolas y Torres. Santa Inés de Peranda de Asís y Santa Clara de Janua en Barcelona y su culto inmemorial. Barcelona: Vila, Aleu y Domingo Imp., 1930.
12 Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Llibre de coses dignes de memòria del present monestir de Santa Clara (1599-1757), Manuals, núm. 742.
A las beguinas, reclusas y terciarias de la documentación catalana, las beatas y las emparedadas del área castellano-andaluza, las cellane y pinzoreche italianas, los beguinajes flamencos, etc., se incorporaría este término que se integraría en un movimiento espiritual femenino, medieval, de gran vitalidad en las tierras de Flandes e Italia, y que en la Península Ibérica se extendería hasta el siglo XVI, cuando los rígidos criterios de la reforma tridentina reflejarían, en su afán de control e institucionalización, la fuerza y vialidad de estas manifestaciones.
Podemos suponer que esta comunidad de Sorores penitentum vive de su trabajo manual (más tarde, ya como monasterio de clarisas, podrían dedicarse a labores textiles, como señalan algunas de las entradas de la crónica Llibre de coses dignes de memòria) o puede ejercer labores de beneficencia en los hospitales urbanos (como en el hospital de de Sant Nicolau creado por los framenores) o trabajos de asistencia a los enfermos y pobres; e, incluso, como podríamos suponer a partir de la prohibición de admitir las parturia, que se recoge de manera escueta en el decreto episcopal de creación del monasterio, la asistencia en los partos (como en el ejemplo de Margarita de Cortona, madre espiritual de los framenores italianos, que lideró en su tiempo una comunidad de mujeres penitentes dedicada a la asistencia a los partos y a los enfermos pobres).
Sebastià Roger , archivero que durante los años 1597 y 1600 llevó a cabo la configuración y organización del archivo del monasterio de Sant Antoni de Barcelona, también llamado de Santa Clara. Su intervención se situó en un momento, última década del siglo XVI, en que otras instituciones, tanto eclesiásticas como civiles —desde las disposiciones reglamentarias de Simancas ( 1588 ), la constitución de l’Arxiu de la Universitat i Regne de Mallorca a la organización de la escribanía del Consell de Cent de la ciudad de Barcelona ( 1564 ) o de la Diputació del General de Catalunya ( 1573 )— afrontan proyectos de organización de su patrimonio documental e institucionalizan un depósito de la memoria escrita. Procesos, ambos, que avanzan en paralelo a la propia consolidación de la institución productora.
Sebastià Roger emprende en la comunidad monástica un decidido proceso de configuración de su archivo, que implica: la designación de unas responsables —monjas archiveras, siempre dos, una “major”, la otra, “menor”—, la creación de un servicio de archivo —con sus labores de clasificación, descripción, conservación y uso y acceso a la documentación—, la instalación de un depósito de archivo en un lugar concreto de edificio monástico —en una dependencia abierta al claustro, en unos nuevos armarios que completan las viejas arcas de documentos—, y la redacción de un reglamento (“De l’archiu del present monestir e de l’offici de les senyores archiveres”, Llibre de càrrecs i officis del present monestir de Santa Clara, 1598), como también el inicio de una serie de instrumentos de descripción con el perfil de inventarios, y otra línea memorial, cronística, destinada a dejar testimonio escrito de algunos aspectos esenciales de la comunidad (un libro con la relación de cargos y oficios a través del tiempo, otro con las entradas y profesiones de la monjas, y especialmente un libro de memorias o de cosas memorables).
Identificado en la documentación como escribano, Roger percibió por su trabajo un total de doscientas libras, a razón de dos horas diarias. Asímismo conocemos que antes de realizar el proyecto para Santa Clara —comunidad que, recordémoslo, hacía más de un siglo que había pasado a la familia benedictina— le habían contratado para un trabajo similar de institucionalización y organización del archivo el Capítulo catedralicio de Barcelona.
Dorotea Sarrovira , monja de la comunidad de sant Antoni de Barcelona, de la orden de Santa Clara. Hermana de Caterina Sarrovira, designada primera archivera de esta comunidad en 1598 ; hija de Miquel Sarrovira, identificado en la documentación como “ciutadà honrat de Barcelona i versat en escriptures antigas de la Casa de la Ciutat”. En 1632 , siendo priora de ese monasterio, Dorotea redactó unas notas de corte autobiográfico donde incorpora un apartado especial dedicado a las “santas”, Agnès y Clara, fundadoras de la comunidad. En este texto pone por escrito una tradición oral de la comunidad, e inserida ya en la memoria social y colectiva, según la cual estas dos mujeres eran familiares y discípulas de Clara de Asís, y vinieron desde tierras italianas en una pequeña barca, sin remos ni velas.
El relato de Dorotea incluye claramente la voluntad fundadora de la santa italiana y el carácter milagroso de la empresa: “ Santa Clara de Assís entre las suas fundasions fou una esta, que elegí estas dos santas religiosas y los digué anasen a fundar a España. Preguntaren rendidas a ont o en quin paratge y respongué la santa prelada allà a ont Déu vos portarà”. Sus palabras tendrán fuerza suficiente para erigirse en base de la leyenda de la fundación. Tanto el padre Vinyolas ( 1930 ) como el cronista Sanahuja ( 1959 ), arrancaran la leyenda fundacional de estas notas de Dorotea. El historiador Ignacio Omaechevarría ( 1972 ) por su lado, concluye también que la leyenda de la llegada de Agnès y Clara, procedentes de Ancona, a las costas de Barcelona y de manera prodigiosa, sería una tradición que no aparecería consignada por escrito hasta el año 1632 y consecuentemente otorga un papel importante a la priora en su estructuración definitiva. Es probable por lo tanto que la leyenda se construyera y se difundiera primero en el interior de la comunidad, como así lo manifiesta otro historiador, Antonio Doménech, al afirmar que la ha leído en “autos y memorias del monasterio ” (1602). Y es clara la difusión que se hizo después en la propia comunidad y en la sociedad que lo rodea. En el proceso de canonización de las dos religiosas, los interrogados afirman ser conocedores de la leyenda o de la idea de que las fundadoras vinieron de Italia; así lo expresa, por ejemplo, Antoni Vergés, beneficiado de la iglesiade Santa Maria del Pi, y con anterioridad sacristán del monasterio de Santa Clara. Dorotea da también noticia, en su escrito, de las diferentes translaciones de los cuerpos de Agnès y Clara, y el perfil de santidad y autoridad carismática de las dos damianitas. La priora insiste en basar su escritura y su acceso a la palabra en el recuerdo, la tradición u la memoria oral tanto comunitaria, familiar como social —“Tenim per tradició molt antiga y a més de 50 anys a oit dir a mos pares que sian en glòria, los quals eran los srs., misser Michel Çarovira, ciutadà honrat de Barcelona, y versat en escriptures antigas de Casa de la ciutat, y a ma mare, la sra. Otília Çarovira y de Cordelles, y també o e oit a dir a la sra. abadessa D. Brianda de Vergós y dita abadessa avia oyt dir a monges molt vellas y estas a altres (...)Y e oit a dir a mos pares que ...”—; y recorre, en algunas ocasiones a la documentación de archivo que le sirve para corroborar algunos datos.
Conocemos las palabras de Dorotea a través de las notas que se tomaron a lo largo del proceso de canonización de Agnès y Clara que se inició en la curia episcopal de Barcelona entre 1912 - 1913 (Arxiu Diocesà de Barcelona, Beatificationis seu confirmationis cultus servis Dei Agneti de Perandae et Clarae de Janua. 1912. Processus Beatificationis. Canonitationis, núm. 37 bis). Posiblemente el padre Vinyolas tuvo acceso a ellas, tal como recoge en un obra Santa Inés de Peranda de Asís y santa Clara de Janua en Barcelona y su culto inmemorial. (Barcelona: Vila, Aleu y Domingo, 1930).
Según el obituario del monasterio, Dorotea tomó el hábito el 29 de abril de 1586 y profesó el 18 de enero de 1594 . Forma parte de una linaje muy arraigado en la historia del monasterio: una hermana suya, Caterina, llegó a ser abadesa entre 1620 - 1622 ; el abaciologio anota también que una antepasada suya, Subirana Çarovira, fue también abadesa entre 1373 - 1376 . Si seguimos la cadena de oficios y cargos de Dorotea en la comunidad, tenemos que, fue, entre 1608 y 1612 , procuradora; a partir de 1612 aparece como dispensera, oficio que continúa hasta 1616 . En 1622 , es priora y llegará al cargo abacial en 1637 , muriendo en 13 de febrero de 1644 . En el necrológico de la comunidad se detalla: “En el temps de son abadiat féu moltes millores al monestir. Feu fer i dorar el retaule, enrajolar el peu de l’altar amb rajoles valencianes, fer venir l’aigua de la sínia de l’hort de defora, etc. etc. [sic], i tot ho pagà” (Arxiu del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Fons del Monestir de Santa Clara, Necrològic de la comunitat des de la seva fundació (1281-1944), núm. 426).
María de Cervelló , conocemos la trayectoria vital y espiritual de la que se considera la primera mercedaria y una de las primeras santas del santoral catalán, a través de textos hagiográficos, uno de ellos iniciado en vida de la religiosa. María se sitúa en la Barcelona del siglo XIII, en un momento marcado por el gran protagonismo de las mujeres en el despertar evangélico y pauperístico que confluirá en el nacimiento de la espiritualidad mendicante, en la aparición de beguinas, beatas, mulieres religiosae, de perfil semirreligioso, o en el fenómeno de reclusas y muradas que retoman el ideal penitente en el medio urbano.
Las Vidas, la primera iniciada por el mercedario fra Juan de Laes, en 1256 , y acabada por el también mercedario Guillem Vives, en 1401 , relatan que María nació en 1230 y murió en 1290 . Alrededor de María confluirán un grupo de mujeres piadosas que ejercen labores de asistencia y hospitalarias, y a la obra redentora y compasiva, que se vincularán a la nueva familia espiritual como terciarios de la Merced, tal como se estipula en el Concilio de Tarragona ( 1260 ).
Aunque la Vidas medievales no dan el nombre de sus padres, sino que únicamente la hacen parroquiana de Santa Maria del Mar, una zona de gran expansión urbana y comercial, la hagiografía posterior institucionaliza el apellido de Cervelló, de perfil noble, y de manera especial en el momento en que se afronta su proceso de canonización (canonizada en 1692 ). Este hecho, de ennoblecimiento de sus orígenes, no excluye la posibilidad que detrás de la realidad de María encontremos los rasgos de una primera beguina, quizás aquella Maria del Sac que viviría al lado del convento de la Mercè y que la historiadora Teresa Vinyoles localiza como figura de un entremés en la procesión de Corpus, en el XIV, cuyo cortejo salía normalmente de este mismo convento.
Las Vidas relatan el camino espiritual de María , que la llevó a liderar el primer grupo de merecierais (entre ellas, Eulalia Pinós, sor Isabel de Bertí, sor María de Requesens y sor Colagia) y a adquirir una potente autoridad carismática, que concluyó ya en el siglo XVII en su canonización oficial. María inició esta trayectoria a los 18 años, en su casa: voto de virginidad. Rechazo de toda propuesta de matrimonio, silencio y meditación, acción caritativa al lado de su madre, probablemente en el hospital de Santa Eulàlia de los mercedarios. Los biógrafos detallan que, después del punto de inflexión que supuso para ella, escuchar el sermón de del que será poco después su confesor y mediador con la orden, fra Bernat de Corbera. Se inicia, de este modo, un segundo momento vital, cuando pasa a vivir con su madre en una casita cerca del convento de la Mercè, con el hábito de beata o terciaria. En 1265 , huérfana de padre y madre, inicia una nueva etapa, la de una comunidad con otras mujeres y la profesión de votos, con el hábito blanco de la Mercè, prometiendo trabajar para l redención de cautivos.
Poco después de su muerte se inició en Barcelona un amplio culto y devoción hacia su figura, que culmina en 1380 con el traslado solemne de sus restos mortales incorruptos, en una ceremonia presidida por Pere III el Cerimoniós i el obispo de Barcelona. La salvación milagrosa de una nave que volvía de una acción redentora es el inicio de su advocación como patrona de los navegantes, y de ahí también su nombre: de Maria del Socós.
El modelo de espiritualidad que encarna une la acción caritativa hacia el enfermo o el necesitado, el cautivo redimido, con la vida contemplativa, de piedad y oración. En esta vida, la caridad adquiere una fuerte significación al incorporarse como un cuarto voto más y se convierte en una vía de acceso y unión con Dios. La Vida Anònima de 1323 nos informa, sin reproducirlos de las palabras con las que “replicaba e instruía al prójimo espiritualmente”, y nos acercan a una María que, con su autoridad, es también maestra de su comunidad y una voz respetada en la Barcelona de la época. Esteban de Corbera, autor de la Vida i echos maravillosos de Maria de Cervellón (1629) retomó esas palabras dichas por Maria y los sistematizó en “270 sentencias espirituales" que atribuye a la religiosa.
Administración (1)
Autoridad (5)
Autoría (1)
Beatificación (2)
Bien (1)
Canonización (2)
Caridad (1)
Cenobio (2)
Censal (1)
Clausura (1)
Compañera (2)
Comunidad (12)
Conciencia (1)
Convento (4)
Corte (1)
Cristo (1)
Cuerpo (1)
Culto (4)
Devoción (4)
Dios (1)
Divinidad (1)
Duda (1)
Espíritu (1)
Estado (2)
Familia (2)
Familiares (1)
Feria (1)
Filiación (1)
Fundadora (3)
Genealogía (2)
Gracia (1)
Gracias (2)
Guerra (1)
Hermana (1)
Hija (1)
Iglesia (3)
Madre (3)
Mar (1)
María (1)
Memoria (7)
Memorias (1)
Monasterio (13)
Muerte (2)
Obediencia (1)
Obra (2)
Oración (1)
Origen (2)
Patria (1)
Piedad (1)
Poder (1)
Presencia (2)
Prima (1)
Priora (1)
Reconocimiento (1)
Religiosa (3)
Reliquias (3)
Salvación (1)
Santa (25)
Santidad (4)
Sentido (1)
Señora (1)
Sobrina (2)
Sor (3)
Soror (1)
Sucesión (1)
Viaje (1)
Vida (5)
Virgen (1)
Virtud (1)
Visita (1)
Voluntad (1)
Montserrat (España) (1)
Sarrià (España) (1)
Alejandro IV (1)
Alexandre Olivar (1)
Anna Molina i Castellà (1)
Antoni Vicent Domènec (1)
Clara de Janua o de Porta (6)
Dorotea Sarrovira (5)
Elionor de Rajadell (1)
Francisco Gazulla (1)
Ignacio Omaechevarría (2)
Jaume I (1)
Martí Corano (1)
María de Cervellón (3)
Pablo Vinyolas y Torres (2)
Pere de Centelles (1)
Santa Clara de Asís (8)
Sebastià Roger (1)
