Per: Mariona Tomàs Fornés
Introducció
L’any 2008, per primer cop a la història, el nombre de persones vivint en entorns urbans superava el nombre de persones vivint en espais rurals (Nacions Unides, 2008). A Europa, es considera que el 80% de la població és urbana, mentre que continents com l’Àfrica i l’Àsia s’urbanitzen de manera creixent i ràpida. La concentració de població, com també l’intercanvi de mercaderies, activitats i informació en aglomeracions urbanes planteja reptes de diversos tipus: socials (combatre les desigualtats, garantir l’accessibilitat als serveis públics); econòmics i financers (assegurar la competitivitat i l’eficiència); territorials (la gestió de l’explosió urbana, de la mobilitat i dels residus); polítics i institucionals (la coordinació de les polítiques i dels serveis, la representació democràtica).
L’entorn urbà està marcat per la mobilitat quotidiana de la població (per anar a treballar, a estudiar, a comprar, a assistir a espectacles, etc.). En efecte, bona part de la població “fa vida” en dos o més municipis, fet que planteja interrogants sobre el sentiment de pertinença. D’on ens sentim? De què depèn que ens sentim més d’un lloc o d’un altre? Els entorns urbans difuminen les identitats locals?
En aquest article tractem aquesta qüestió a partir del cas de Barcelona. En primer lloc, veurem fins a quin punt s’ha produït un augment de la mobilitat entre els municipis de l’aglomeració barcelonina i quins efectes ha ocasionat. En segon lloc, presentarem els resultats d’una recerca en curs que mostra el grau de sentiment de pertinença local i metropolità.
La Barcelona metropolitana: algunes dades
Des de la segona meitat del segle XX, el creixement de la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana ha seguit les tendències pròpies a la majoria de ciutats espanyoles, que es caracteritzen per tres fases (Nel•lo, 2004; de Terán, 2009; Martí-Costa et al., 2011). Entre 1960 i 1975, Barcelona i en menor mesura l’àrea metropolitana van créixer gràcies a l’arribada de població d’altres indrets d’Espanya. La ciutat va aconseguir el seu màxim històric l’any 1979 amb 1,9 milions d’habitants, mentre que l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) va arribar als 3 milions. A partir de finals dels 1970, el creixement va continuar però amb menor intensitat. Aquest període es caracteritza pel procés de suburbanització i un augment de les migracions entre municipis. En efecte, la capital catalana va perdre població a favor dels municipis metropolitans, cap a la primera corona però especialment cap a la segona. Així, el 1996 Barcelona tenia 1,5 milions d’habitants, mentre que la regió metropolitana ja comptava amb 4,2 milions d’habitants (Serra, 2003).
A partir de l’any 2000 es produeixen dos fenòmens simultanis. En primer lloc, s’observa un increment de la mobilitat residencial intramunicipal. Segons Alberich (2010: 30), la meitat de la població metropolitana ha canviat de residència entre 1990 i 2005: entre l’any 2000 i 2006, el nombre de persones que no només ha canviat de residència sinó de municipi ha passat del 12% al 20%. En efecte, hi ha un augment dels fluxos migratoris de la ciutat i la seva àrea metropolitana cap a la regió metropolitana i zones interiors de Catalunya, així com de grans ciutats a més petites. En altres paraules, des de municipis densos i poblats es migra cap als menys densos i més dispersos. Per exemple, a l’aglomeració de Barcelona més de la meitat dels canvis residencials entre municipis han tingut com a destinació la segona corona metropolitana. Aquest fenomen ha estat descrit com un moviment “de l’interior a l’exterior i del gran al petit” i ha succeït no només en l’àmbit metropolità, sinó a tot Catalunya (Alberich, 2010). El creixement metropolità, gràcies a les infraestructures i xarxes de transport, s’ha traduït per la sortida de la ciutat de Barcelona de parelles i famílies joves que busquen habitatges a preus més assequibles i una millora en l’entorn. A més a més, l’”èxode” metropolità ha estat protagonitzat principalment per les classes mitjanes (Subirats, 2012).
El segon fenomen ha estat l’arribada de població estrangera a les ciutats centrals: a Barcelona ciutat, va representar el 17,5 % de la població total l’any 2012. Gràcies al flux migratori estranger, la població barcelonina s’ha estabilitzat al voltant de 1,6 milions d’habitants. De fet, es produeix un fenomen de recentralització de la població, ja que la població nouvinguda s’assenta als centres urbans (Nel•lo, 2004; Alberich, 2010). Aquest gruix de població, però, és el que es mou amb més facilitat per motius laborals; si seguís les pautes de mobilitat dels autòctons, als propers anys veuríem que també la població nouvinguda tendeix a descentralitzar-se i dispersar-se.
Per entendre els canvis i tendències cal doncs una mirada metropolitana. A aquesta escala, Barcelona i els municipis de la primera corona han cooperat des dels anys 1970, passant per diferents fases amb més o menys grau d’institucionalització (pels detalls, vegeu Perdigó, 2010; Tomàs, 2010, 2012). Després d’una època de fragmentació institucional i cooperació entre municipis a través d’agències sectorials, l’any 2010 el Parlament català va aprovar la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En funcionament després de les eleccions locals de 2011, l’AMB té competències de coordinació i gestió dels serveis de transport públic, tractament de residus, gestió del cicle integral de l’aigua, com també competències en urbanisme, desenvolupament econòmic i cohesió social. Presidit per l’alcalde de Barcelona, el Consell metropolità representa els 36 municipis membres d’acord amb la seva població. Es tracta doncs d’una elecció indirecta. En l’àmbit metropolità funcional –la regió metropolitana de Barcelona, amb 5 milions d’habitants- l’Autoritat del transport metropolità (ATM) exerceix des de 1997 la coordinació de totes les xarxes de transport públic i la integració tarifària. La regió metropolitana és formalment un nou àmbit d’administració descentralitzada del govern català des de 2010, un cop aprovada la Llei de vegueries de Catalunya. Tanmateix, la llei no s’ha aplicat i de moment continuen existint, en territori metropolità, la província de Barcelona i les comarques, a més a més de nombroses mancomunitats i consorcis (per a una major anàlisi vegeu Burns et al., 2010).
Font: www.pmt.es
En definitiva, l’aglomeració de Barcelona es caracteritza per un creixement continu i sobretot per una mobilitat (residencial i quotidiana) instaurada. Com explica Alberich (2010), cada vegada hi ha més desvinculació entre el lloc de residència i el lloc on es desenvolupa la vida quotidiana: per exemple, més de la meitat de la població treballa fora del municipi on viu (dades de 2006). En altres paraules, cada cop ens movem més i ho fem en un territori més gran, ampliant el nostre espai de vida. Com això afecta la identitat local? El fet de moure’s per un entorn metropolità fa la gent sentir-se menys del seu municipi i sentir-se metropolità? O al contrari, davant una mobilitat creixent, la gent se sent més arrelada a l’àmbit més proper, el municipi de residència?
Sentir-se metropolità?
Les dades d’una enquesta realitzada l’any 2013 mostren elements interessants per entendre el sentiment de pertinença a l’aglomeració de Barcelona (per conèixer els resultats en detall, vegeu Vallbé, Tomàs, Magre, 2013). Per complementar aquest treball quantitatiu hem realitzat quatre grups de discussió entre finals de gener i principis de febrer de 2014. En aquests quatre grups, on han participat de mitjana 7 persones procedents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), s’han tractat les mateixes preguntes de l’enquesta per entendre millor els resultats d’aquesta i poder copsar-ne els matisos. Resumim els primers resultats en dues idees.
En primer lloc, els ciutadans enquestats a l’AMB se senten lleugerament més identificats amb el seu municipi que amb l’espai metropolità. Tanmateix, segons dades de l’enquesta, la identificació amb l’AMB, mesurada del 0 al 10, és notable (de mitjana, un 7,4). Com explicar aquesta identificació tan alta? Els grups de discussió ens han permès entendre que els ciutadans metropolitans tenen dos tipus d’identificació. Amb el municipi, es tractaria d’una identificació emocional: és on se senten a gust (“com a casa”), on tenen els amics i la família, on se senten arrelats. En canvi, la identificació metropolitana seria funcional: serveix per moure’s (el gran símbol de l’AMB és la T-10), per accedir a activitats d’oci i lleure, per poder fer coses. Aquesta percepció es repeteix en tots els grups. Tanmateix, cal matisar que les persones nascudes en altres indrets d’Espanya que van immigrar a l’AMB als anys 1960-70 se senten menys arrelades al municipi on viuen, ja que continuen sentint-se lligats al seu municipi de naixement. És interessant destacar que aquest grup identifica l’AMB amb un estil de vida, amb un estatus socioeconòmic, el de la classe treballadora, aspecte que no és percebut per les persones nascudes a Catalunya.
En segon lloc, el nostre interès residia en la percepció política de l’AMB, que vam traduir en dues preguntes. 1) Hi hauria d’haver una Gran Barcelona, és a dir, fusionar els municipis de l’AMB per convertir-se en una sola ciutat? I 2) Estarien d’acord a escollir directament un alcalde per tota l’àrea metropolitana? L’enquesta mostra que gairebé la meitat dels ciutadans de fora de Barcelona ciutat rebutgen renunciar al seu municipi per formar part d’una gran ciutat. Quan més petit és el municipi, més por a “ser menjat per la ciutat” (en les paraules dels participants als grups de discussió). En efecte, hi ha un rebuig a quedar diluït a una gran ciutat i perdre els trets específics del municipi, bàsicament la proximitat. Alhora, la meitat de la població metropolitana seria favorable a escollir un alcalde per tota l’AMB, però altre cop observem diferències segons la mida municipal. Com més petit el municipi, més en contra d’escollir un alcalde directament per tota l’AMB. En efecte, hi ha la preocupació que un alcalde metropolità no tingui la sensibilitat ni les eines per resoldre els problemes dels municipis més petits. Dit d’una altra manera, aquests ciutadans pensen que “Barcelona ho decidiria tot” i per tant els ciutadans dels municipis més petits estarien desatesos. Sí que serien partidaris d’eliminar càrrecs electes si realment es pogués garantir que la pèrdua de l’alcalde local suposaria guanyar en serveis de qualitat i simplificar l’administració. En general, però, les persones que van participar als grups de discussió mostraven una desconfiança generalitzada cap a la classe política. Sens dubte, aquest sentiment ha marcat les opinions al respecte i el refús a crear més institucions.
Conclusions
En els darrers anys s’ha produït un augment de la mobilitat quotidiana i residencial en un espai cada cop més gran de l’aglomeració de Barcelona. En aquest context, ens hem preguntat si la gent se sent menys lligada al seu municipi de residència. Gràcies a la combinació d’una recerca quantitativa i qualitativa en curs, hem apuntat la idea que hi ha un sentiment de pertinença local fonamentat en els lligams personals, però que també existeix una certa idea de “comunitat metropolitana” associada a la mobilitat i a les oportunitats que et permet un territori més gran. Tanmateix, en línies generals les persones entrevistades conceben l’AMB de manera abstracta i funcional, no com un espai polític.
Tenint en compte que existeix una institució metropolitana des de 2011, ens podem preguntar si el fet que hi hagi un ens polític pot enfortir el sentiment de pertinença metropolità. En aquest sentit, l’elecció directa d’un alcalde metropolità podria ajudar a veure l’AMB com un tot, amb problemes i projectes comuns. La realització de polítiques públiques no tant lligades al transport i als residus sinó a serveis socials potser podrien provocar un major interès per la institució metropolitana i un enfortiment de sentir-se part d’un espai metropolità conjunt.
Referències bibliogràfiques
Alberich, J. (2010). L’ús de l’espai. Revista Papers, 51: 28–43.
Burns, M., C. Marmolejo, J. Roca, E. Chica, J. Freixas i M. Tomàs. (2010). The Case for Agglomeration Economies in Europe (CAEE). Barcelona City Region. Universitat Politècnica de Catalunya i Universitat de Barcelona, 89 p. http://www.espon.eu/export/sites/default/Documents/Projects/TargetedAnalyses/CAEE/CAEE_Barcelona_Case_Study_Appendix_C4_FINAL.pdf [consulta 26 de gener de 2014]
de Terán, F. (2009). La explosión de las ciudades y la arquitectura. En Rico, F., Gracia, J., y Bonet, A. (eds.), Literatura y bellas artes. España siglo XXI, p. 375–409. Biblioteca Nueva, Madrid.
Martí-Costa, M., Iglesias, M., Subirats, J., Tomàs, M. (2011). Barcelona. En Iglesias, M., Martí-Costa, M., Subirats, J., Tomàs, M. (eds.), Políticas urbanas en España. Grandes ciudades, actores y gobiernos locales. Icària, Barcelona.
Nacions Unides (2008) World urbanization prospects. The 2007 revision, New York, Department of Economic and Social Affairs.
Nel·lo, O. (2004). ¿Cambio de siglo, cambio de ciclo? las grandes ciudades españolas en el umbral del siglo xxi. Ciudad y territorio, XXXVI: 523–542.
Perdigó, J. (2010) La institucionalización del Área Metropolitana de Barcelona: antecedentes y situación actual”, Anuario del Gobierno Local 2009, p. 109-136.
Serra, J. (ed.) (2003). El territori Metropolità de Barcelona. Dades bàsiques, evolució recent i perspectives. Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Barcelona.
Subirats, M. (2012). Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI. L’Avenç, Barcelona.
Tomàs, M. (2010). Gobernabilidad metropolitana, democracia y eficiencia. Una comparación Barcelona-Montreal. Revista Española de Ciencia Política, 23: 127–150.
Tomàs, M. (2012). Autonomies polítiques territorials i governabilitat metropolitana: una comparació Catalunya-Quebec. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, n. 16, octubre 2012, p. 177-199.
Vallbé, J.J., Tomàs, M., Magre, J. (2013). “Being metropolitan: the effects of individual and contextual factors on shaping metropolitan identity”, Local citizenship in city regions, University of Umea.
1 Comment