Aquesta setmana hem continuat les trobades lingüístiques de la borsa d’intercanvi amb dues parelles ben diverses: el tàndem d’en Mohammadali i la Saanvi (català-anglès) i el tàndem de la Júlia i l’Aida (català-italià). No us en perdeu la crònica; ja veureu que us trencarà els esquemes lingüístics.
Mohammadali i Saanvi: Barcelona, Corea i el Nou Any persa
El Mohammadali, o Moha, és de Teheran (Iran), on va estudiar un any de ciències de la computació. Fa només un any que viu a Barcelona i aquest curs ha començat el doble grau d’ADE i Sociologia. Tot i que ja es defensa molt bé en català, vol perfeccionar-lo per seguir les classes de la universitat amb més comoditat. La seva llengua materna és el persa, però també parla català, castellà i anglès. Fora de les aules, és un gran aficionat a l’esport, sobretot al futbol.
La Saanvi, en canvi, ve dels Estats Units, de Califòrnia, a prop de San Francisco, tot i que estudia Psicologia i (també) ciències de la computació a UCLA, Los Angeles. Parla anglès, hindi, bengalí i coreà. De fet, aquí a Barcelona és ella qui és la professora: imparteix classes de coreà.
La conversa va girar cap a les tradicions de l’Iran, especialment les del l’Any Nou persa, que segueix un calendari solar i comença al març. El Moha ens va explicar que és una celebració molt important, plena de rituals simbòlics: saltar per sobre d’una gran foguera per expulsar les males energies, preparar una taula amb set objectes que representen desitjos per l’any nou (per exemple, l’all simbolitza la salut) i menjar un plat típic d’arròs amb verdures i un peix del golf Pèrsic. El primer dia de l’any s’ha de passar a la natura per atraure la bona sort. També van sorgir anècdotes curioses sobre mascotes. La Saanvi va explicar que té una gallina de mascota, mentre que el Moha va recordar que quan era petit era habitual comprar pollets tenyits de colors, molt comuns als mercats, tot i que ara està prohibit. Actualment, ell té un peix fighter, una espècie molt vistosa, però tan territorial que ha de viure completament sola.
Júlia i Aida: entre Barcelona, Milà i l’amor per les llengües
La Júlia estudia Filologia Hispànica i Italiana, i l’any vinent li agradaria marxar d’Erasmus a Itàlia. L’Aida, per la seva banda, és de Milà i ja coneix bé Barcelona: hi va passar un any sabàtic i li va agradar tant que ha decidit quedar-s’hi per cursar un grau complet. Ara estudia Sociologia mentre treballa en una botiga de figuretes de caganers. Parla italià, anglès i xinès, i entén molt bé el castellà i el català, que està aprenent perquè en vol assolir un bon nivell de fluïdesa.
De les coses que més l’han sorprès és que aquí ens saludem amb dos petons, mentre que a Itàlia és molt més habitual donar la mà. Tot i això, hem coincidit que no hi ha grans xocs culturals entre Itàlia i Catalunya: les dues societats són força semblants.
La conversa també ens va portar a parlar de la riquesa lingüística de l’Estat espanyol i de les quatre llengües oficials. A l’Aida li ha interessat especialment la importància que es dona al català, i ho comparteix plenament: creu que la llengua és essencial per entendre la cultura d’un lloc, i per això vol aprendre català fins a parlar-lo amb naturalitat.
Finalment, la Júlia (que forma part dels castellers de la UB) va convidar l’Aida a assistir a un assaig i viure de prop aquesta tradició tan emblemàtica. A veure si tindrem una nova castellera a les files dels Arreplegats de la Zona Franca!
Paula Tomás i Pau Vallès
Becaris d’Acollida