El fenomen dels manlleus de l’anglès en la terminologia esportiva dels mitjans catalans: entre l’adopció, l’adaptació i la transformació.
L’esport és un clar exemple de com la comunicació està subjecta a una evolució contínua. Quan les llengües entren en contacte i s’enriqueixen amb l’intercanvi, també s’aprofundeixen i incorporen en el seu sistema conceptes gramaticals aliens que, amb el temps, acaben esdevenint propis.
Per narrar tot el que succeeix en la pràctica esportiva, els comunicadors han desenvolupat un llenguatge determinat, uns tecnicismes i una terminologia pròpia, que s’ha introduït en el llenguatge comú i que s’ha fixat per l’ús reiterat dels parlants. Per exemple, expressions tan normalitzades com fer fúting, ser un crac o fer un esprint provenen del llenguatge esportiu anglès, encara que actualment el seu ús s’hagi estès a altres àmbits.
A Catalunya, pioners com Joaquim Maria Puyal van iniciar un plantejament que implicava la recuperació de la llengua catalana en l’àmbit esportiu. Al llarg dels anys, el compromís esperançador ha evolucionat i ha incorporat expressions pròpies, que han enriquit el ventall de possibilitats, tant lèxiques com d’estil, alhora que s’han multiplicat les narracions d’esports a les emissores catalanes.
La transformació dels manlleus anglesos
Els manlleus solen aportar una precisió semàntica a la llengua on s’introdueix, ja que, en la majoria dels casos, aquesta no té cap altre mot per expressar el concepte o idea que es pretén exposar. Pel que fa a l’àmbit esportiu, acostumen a provenir de la llengua anglesa i serveixen per designar tecnicismes relacionats amb les accions, les jugades, les posicions o les faltes que, al llarg dels anys, s’han popularitzat amb el vocable original.
En la majoria dels casos, aquests anglicismes pateixen un canvi radical i s’acaben substituint per les formes catalanes corresponents, formades a partir de la traducció i que es troben recollides en el Termcat. Per exemple, fair play ha estat substituït per l’expressió “joc net”, ace s’ha traduït com “punt directe”, pick and roll com “bloqueig i continuació”, pole position com “posició preferent”, tie-break com “joc decisiu”, deuce com “iguals”, free kick com “tir lliure” o linesman com “jutge de línia”.
Durant les transmissions radiofòniques, molts locutors combinen la paraula original anglesa amb l’equivalent en català per tal d’aconseguir una narració més àgil i menys repetitiva, ja que els tecnicismes esportius tenen pocs sinònims. En canvi, hi ha altres exemples d’anglicismes que són de difícil substitució.
Un manlleu pot ser introduït a la llengua catalana mitjançant l’adopció directa de la forma original i, sense patir cap modificació, aquests mots comencen a formar part d’un idioma. En general, sorgeixen perquè no hi ha un terme o concepte adequat que tingui aquest significat exacte en català i certes adaptacions són pràcticament impossibles. En aquest cas, alguns termes recollits en el Termcat no sembla ser possible adaptar-los al català com, per exemple, mots com eagle, bogey i wedge del golf, strike del beisbol o alley-oop i final four del bàsquet.
Altres paraules angleses han estat adoptades en català i, fins i tot, s’han introduït al diccionari com és el cas de ring o set. També, s’han introduït sense canvis noms d’esports com golf o waterpolo i club per designar un equip de jugadors. Tanmateix, l’adopció comporta un petit grau d’adaptació perquè, quan el manlleu s’incorpora a la llengua catalana, també s’adapta al sistema fonètic i morfològic del català.
«Millor aproximar-se a la entonació i la fonètica original, però sense exagerar-ho. Per exemple, passing és un cop de tennis i, sense haver d’exagerar la manera de pronunciar-ho, s’entén millor en anglès que en català, que ara mateix no es pot trobar una paraula per definir-la», explica Xavier Campos, director d’esports a Catalunya Ràdio. Una altra forma d’incorporar un manlleu, quan no existeix una forma alternativa pròpia de la llengua catalana ni s’adopta directament, és l’adaptació. Si un manlleu s’adapta, s’adequa a les normes del català fins que s’introdueix al vocabulari dels parlants. Aquest procés adaptatiu s’origina a partir de la pronúncia aproximada del mot anglès i es produeix per un ajustament gràfic i fonètic.
L’adaptació d’un manlleu pot fer-se amb una accentuació gràfica com, per exemple, rànquing (ranking), rècord (record), córner (corner) o pòdium (podium). També, es poden modificar amb la incorporació d’una “e” de reforç: esprint (sprint), esmaixada (smash), eslàlom (slalom), esquaix (squash) o estic (stick). A més, els manlleus poden adaptar-se al sistema vocàlic: fúting (footing), derbi (derby), rugbi (rugby), ral·li (rally), gol (goal) o hoquei (hockey). O bé, per una adaptació consonàntica: caiac (kayak), xut (shut), dopatge (doping), cros (cross), penal (penalty) o driblatge (dribbling).
La fonètica ha estat clau en l’adaptació d’alguns mots manllevats. Després de la mort de Franco, Joaquim Maria Puyal va retransmetre per primera vegada un partit de futbol en català l’any 1976. En aquell moment, va haver de fer un gran esforç per recuperar les expressions perdudes i per adaptar-ne d’altres estrangeres al català. Puyal va adaptar els mots anglesos a partir d’una mala pronunciació. Per exemple, “flèquic” (free kick), “hems” (hands), “refli” (referee) o “aut” (out). Només el terme orsai (outside) està acceptat en el diccionari, però moltes d’aquestes expressions encara les usen molts aficionats.
«Crec que s’ha d’adaptar la forma que més fàcilment arribi als oients, sempre i quan no caiguem en barbarisme o en mals usos de la llengua. Orsai és una expressió anglesa, que el Puyal va adoptar perquè l’havia trobat en publicacions als anys 20 i 30 del segle XX i es va normalitzar. És més ràpida de dir que fora de joc, i això en una transmissió és molt important perquè ofereix agilitat. En canvi, l’expressió “cooling break”, des del meu punt de vista, seria millor utilitzar-la en català, “pausa per hidratació”», comenta Xavier Campos.
Els locutors justifiquen l’ús dels anglicismes en la terminologia esportiva perquè, en ser més curts, resulten més pràctics de fer servir, especialment per a les retransmissions radiofòniques futbolístiques, ja que sovint les jugades succeeixen molt ràpidament. En alguns casos, els anglicismes poden ser evitables o innecessaris com play-off, que es podria designar com “eliminatòria”, “fase de promoció” o “fase d’ascens”. També, el terme hat-trick podria ser reemplaçat per “triplet de gols”, que seria l’equivalent català. Un altre cas seria goal average que canviaria a “mitjana de gols”.
Barbarismes i col·loquialismes
Durant l’època del franquisme, no es podien fer transmissions radiofòniques ni televisives en català i això va afavorir que el lèxic esportiu s’anés castellanitzant. En aquells moments, tampoc era possible establir un marc lingüístic en català sense tenir present la influència de la llengua espanyola. Segons Xavier Campos, «hi hagut una evolució, fins i tot, més pronunciada que en altres àmbits. El català que se sent actualment a la ràdio s’aproxima més a la correcció del de fa 40 anys. Va ser molt important la influència i el lideratge de Joaquim Maria Puyal en aquest sentit. Va aconseguir que el respecte per la llengua catalana, el seu bon ús i la revisió constant acabessin formant part de manera intrínseca de la transmissió. I així intentem mantenir-ho actualment».
Tot i que hi ha un procés conscient d’allunyar-se del castellà, encara hi ha aficionats que utilitzen barbarismes i altres expressions que són influència d’aquesta llengua. Algunes de les més comuns són “pase” (passada), “palco” (llotja), “tarja” (targeta), “àrbit” (àrbitre), “delanter” (davanter), “pitar una falta” (xiular una falta), “canasta” (cistella) o “desgarrament muscular” (esquinçament muscular).
La presència habitual de vacil·lacions, redundàncies, el·lipsis o frases inacabades dins de la immediatesa i l’espontaneïtat en les retransmissions radiofòniques justifiquen un ús lingüístic menys acurat. Aquest fet introdueix expressions de moda, argòtiques i altres recursos estilístics del registre col·loquial com, per exemple, l’ús de mots crossa, frases fetes i diminutius, que encara són vius al carrer: “canyardo” (xut molt fort), “robar-li la cartera” (robar la pilota), “fer un bany” (fer una golejada), “pixar-se en el defensa” (superar el defensa), “fer el numerito” (fingir dolor) o “anar-se’n al carrer” (ser expulsat) o “han punxat” (perdre el partit).
A dia d’avui, s’ha produït una gran ampliació de la terminologia i les construccions verbals utilitzades per narrar l’evolució del joc cada vegada són més precises. Segons Xavier Campos, «els locutors hem d’intervenir en el vocabulari, generant-ne de nou i aplicant al màxim la normativa lingüística».
Encara que la normalització total segueix lluny, les transmissions esportives en català han fet i fan una gran tasca per a la normalització de la llengua en un àmbit tan marcat per les llengües estrangeres. Paral·lelament, encara hi ha algunes reticències a l’hora d’emprar certes formes adaptades que han estat proposades per acadèmies i lingüistes, és a dir, l’ús de l’anglicisme supera a les formes acceptades. La veritable normalització arribarà quan s’implementin els mots esportius propis i correctes del català al pati de l’escola, a les graderies dels estadis, els clubs de futbol amateur o les converses entre amics davant d’un partit de futbol a la televisió.