Reflexió sobre la relació entre l’obra i l’espai artístics a partir de 1 possessió Drift de Marria Pratts
La Fundació Joan Miró ha portat al seu Espai 13 el cicle d’exposicions Salt i immersió, un projecte comissariat per Pere Llobera que va començar el 21 de gener d’aquest any i acabarà el dia 15 de gener de 2023. Amb l’objectiu d’abordar els diferents aspectes que afecten l’art emergent, el projecte acull quatre exposicions d’artistes de l’escena local que representen una gran diversitat de llenguatges. Vaig tenir la sort de ser a l’Espai 13 quan l’exposició 1 possessió Drift de Marria Pratts ocupava la sala. En aquesta proposta, l’artista aprofundeix en una pintura que neix de la pròpia acció i que irromp en l’espai com un acte de possessió de la realitat. Aquesta pintura expandida s’ha convertit en un artefacte instal·latiu dins la Fundació gràcies a la col·laboració amb l’arquitecte Jorge Vidal.
Marria Pratts (Barcelona, 1988) és una pintora autodidàctica que a través del seu art —on tots els errors són benvinguts— vol transmetre un món en descomposició. Li encanta analitzar tot el que l’envolta i, tot i tenir el pensament que la societat està perduda, creu que encara es poden fer coses boniques perquè la gent se senti més feliç i que la salvació de la humanitat és possible. Ha exposat a nombrosos llocs del món com Alemanya, Brussel·les, Estats Units, etc., així com a casa nostra. Ara ha volgut portar més enllà la seva pràctica pictòrica amb una instal·lació que dissecciona el seu propi procés creatiu.
A 1 possessió Drift, l’artista catalana ens remet a l’atmosfera de ràbia que es va viure a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, una època en la qual les noves maneres de fer irrompien en la cultura. Pratts pertany a una generació límit que s’expressa amb contundència i radicalitat, i la seva instal·lació artística vol descobrir noves possibilitats mitjançant residus, llums de neó i objectes autoreferencials. Segons el text del comissari Pere Llobera, amb la instal·lació de pintura o arquitectura expandida l’artista pretén obrir nous camins. «Marria Pratts, com el funicular que porta cap a la Fundació, es creua a mig camí amb aquesta manera de fer i esculpeix l’espai amb les seves pintures».
«REMEMBER, DON’T TOUCH!»
Quan vaig baixar les escales cap a l’Espai 13, vaig creuar-me amb un fet que va condicionar la meva experiència amb 1 possessió Drift. Immediatament abans d’entrar, una hostessa d’atenció al visitant va aparèixer i va exclamar: «Remember, don’t touch! Recordeu que no es pot tocar res». És llavors quan vaig començar a donar voltes sobre si aquell començament era lícit amb el contingut artístic que hi vaig trobar, amb una mena de reflexió sobre la relació entre la mostra d’art i l’espai, i com l’espectador l’experimenta.
L’espai construït per Marria Pratts és ocupat pel visitant. La persona observa en les seves dimensions allò que l’artista vol reflectir: el sentit que donem a l’existència d’un món decaient. És per això que és interessant poder interactuar amb l’espai, ja que, en ser una instal·lació arquitectònica, ens ha de permetre poder ocupar-la sense certes limitacions. És a dir, no passa res si creues una paret i hi recolzes els dits per acompanyar el teu pas entre els miralls que vesteixen la sala. Això em fa pensar en la frontera entre la preservació de l’obra d’art i la transmissió del seu missatge. L’obra de l’artista no es malmet, pel fet que la seva pròpia construcció protegeix el contacte directe amb els objectes més «delicats».
El seu valor existencial, tal com diu el comissari, és l’art basat en l’acció. Aquest ha de poder fer néixer en el receptor una necessitat d’acció, sobretot quan es tracta d’un espai. L’espai habitable, així com hem vist amb altres artistes dins el moviment del Land Art, és en si l’obra d’art. Per tant, en aquest cas, l’espai arquitectònic és l’obra d’art; en conseqüència, tots els elements que s’hi troben dins formen part del projecte o, almenys, en són actors. Quin sentit té un espai artístic no pensat per als seus receptors, tenint en compte que les obres són missatges?
Qui observa 1 possessió Drift se sent intimidat per les seves dimensions i incitat a mirar-se als miralls deformants que envolten la sala, amb l’objectiu de veure en què s’ha transformat la realitat. Ja no es tracta de retratar les persones, sinó de mostrar-les convertides en ombres diluïdes en parets artificials, però inevitables i imprescindibles. En conclusió: l’espectador forma part del missatge.
El cas de Marria Pratts, a part de ser pictòric, ha estat espacial. És lícit, doncs, dir «Don’t touch» a algú que acaba d’entrar a l’espai i està en procés d’immersió? Jo em vaig sentir aïllada de la sala, com si hagués de construir, per ordres de l’hostessa, una distància entre mi i aquella obra.
Pere Llobera menciona que «Tot allò que ella activa en el present esdevé peça potencial per al futur immediat. I creieu-me si us dic que les «activacions» provenen dels llocs més inversemblants». Tal com diu el comissari, les activacions porten a l’artista a executar l’obra, però ¿l’obra ens activa a nosaltres a interpretar-la o viure-la si la situem en un context tan distant només entrar a l’espai? Recordem que el cicle d’exposicions s’anomena Salt i immersió.
