Toni Aguilar: “Potser no sempre et podràs guanyar la vida fent teatre, però, si vols, sempre en podràs fer”.

Àngel Llàcer va tornar a arrasar amb el programa de televisió El Llop posant en valor el teatre amateur. El programa es va emetre a TV3 a principis de gener i, amb l’objectiu de mostrar com es prepara una obra de teatre, es van dur a terme càstings per trobar els millors talents al teatre amateur català. Onze finalistes van donar vida a la Companyia de Terra Baixa que ja ha estat als escenaris de Catalunya representant l’emblemàtica obra d’Àngel Guimerà.

Toni Aguilar Hinojosa, publicista i actor terrassenc, n’és un dels membres: sensible, alegre i sincer, va aconseguir ser un dels escollits i és qui ha encarnat el personatge del Xeixa. Amb ell tenim l’oportunitat de descobrir com ha estat, en primera persona, l’experiència del programa i de la gira.

Parlem de teatre, Toni: per què t’agrada ser actor?

La gent, normalment, respon dient “perquè et permet ser persones diferents” i crec que, en part, sí, quan som petits, ja ens agrada jugar a jocs de rol i el teatre és la manera que té la gent adulta de seguir jugant al que sempre havia jugat. Existeixen persones amb una necessitat creativa a dins i el teatre és una manera d’exterioritzar-la. A més a més, m’agrada molt ballar i cantar, per tant, el món de l’escenari sempre m’havia cridat l’atenció, tot i que he de reconèixer que, al principi, em costava perquè era ben tímid. Però, fixa’t, el teatre em va ajudar molt amb això i va ser un element més perquè m’agradés. Al final, el teatre t’aporta moltes habilitats socials que pots aplicar en el teu dia a dia, inclús per treballar. No es pot explicar tot amb paraules, hi ha alguna cosa que experimentes quan estàs actuant: els nervis abans que s’obri el teló, una muntanya russa de sentiments assegurada. És molt bonic el que es construeix amb la gent de teatre: et permet sortir a explicar una història perquè, no només els de dalt de l’escenari, sinó tota la gent que et veu pugui riure i emocionar-se. Generar això és preciós!

T’havies plantejat mai dedicar-te professionalment a aquest món?

Amb 18 anys, davant el moment de decidir què vols fer amb la teva vida, no, perquè ho contemplava només com a hobby. Però amb el temps, un cop ja estàs treballant i et vas fent gran, he anat veient que m’agrada massa. A qualsevol projecte em venia de gust dir que sí i era a tres o quatre grups de teatre alhora. Per tant, pensava: “si tens tantes ganes i cada cop vols més, això vol dir alguna cosa”. Se’m passava pel cap que potser ho havia d’intentar, però la por em guanyava. Sempre m’ha costat confiar en mi i en aquesta professió has de ser molt valent. Certament, és una pregunta que m’he d’anar fent perquè, ara, amb el que he viscut, ja no estic en el mateix punt i qui sap si cada cop soc més a prop de donar el pas definitiu.

Quan l’Àngel Llàcer va començar a anunciar el càsting i la idea del programa, vas tenir clar que t’hi havies de presentar? O vas necessitar que algú et convencés?

Sí, vaig necessitar que em convencessin. La veritat és que va ser una amiga amb qui vaig sovint a veure obres de teatre la que em va informar perquè jo no n’estava massa al corrent. Ella em va dir que, en veure l’anunci, va pensar de seguida en mi. Llavors, jo li vaig respondre: “d’acord em presento si tu també ho fas”. M’ho vaig agafar com un joc al principi. Així que, sens dubte, li dono de tot cor les gràcies a la meva amiga Marta.

El programa va ser tot un èxit, liderant la nit dels dimecres a TV3. Els espectadors i espectadores ens vam emocionar i vam patir amb vosaltres: recordo un moment emotiu en què, ja al primer càsting, l’Àngel et va dir que veia en tu un bon actor. Tenint en compte tot el que s’ha vist i no s’ha vist, quin ha estat per a tu el millor moment del programa?

Per a mi, n’hi ha hagut més d’un. El que tu dius va ser increïble: l’Àngel és un gran referent i que em digués això, quan mai havia sentit que podia ser un bon actor, em va tocar molt. De fet, quan la llum del claustre del Món Sant Benet, on es van dur a terme les fases finals de selecció (El laboratori), es va posar verda, sabent que això significava un sí, vaig tornar a experimentar aquesta sensació. De nou, tenia davant l’aprenentatge de saber que hauria de confiar més en mi: és molt maco ser capaç de reconèixer, d’un mateix, que sí pot. A part d’això, un altre dels millors moments va ser l’últim dia del laboratori, abans de saber la decisió final. Estàvem, tots els vint-i dos que quedàvem, en una sala, molt emocionats, a punt de plorar, pensant: “tant de bo ens poguéssim quedar aquí sempre”. Ens vam posar a parlar de l’important que era haver arribat fins aquí i, en aquell instant, vaig sentir com d’afortunat era d’haver format part d’una experiència tan especial. Va ser un moment molt intens de grup, de compartir i de saber que tots havíem viscut un fet excepcional que sempre recordaríem.

En l’últim capítol del programa vas dir que el Xeixa és una persona que estima molt. Què creus que t’ha ensenyat el personatge?

El Xeixa es troba en una societat cruel en què hi ha infidelitats, mentides, submissió, i ell sap que això no està bé. Fidel al que creu, tot i que ningú li recolzi, fa el que ha de fer. Malgrat que això impliqui haver de marxar del molí de l’amo i, conseqüentment, del poble. Per tant, crec que el personatge m’ha ensenyat a creure en mi i a reunir el valor per actuar sempre en relació al que sento. Xeixa em demostra que, amb confiança i honestedat, passi el que passi, pots marxar tranquil. La veritat i el que tu sents sempre et farà feliç, tot i que no encaixi amb el que la gent digui.

A finals de novembre, vau acabar la gira: la Companyia de Terra Baixa ha deixat establert algun ritual abans de pujar a dalt de l’escenari?

Cadascú és molt diferent. La Marta [Alexandra Olmo] s’asseia mitja hora abans a la seva cadira per concentrar-se i endinsar-se en el paper; el Sebastià [Pep Carpena] es posava amb els cascos escoltant en bucle el text; el Manelic [Alecs Guixà] feia bromes, cantava i ballava. Però, abans de sortir a escena, sí que sempre ens posàvem en rotllana, ens abraçàvem, ens miràvem als ulls i cridàvem: “un, dos, tres, ho sabem tot, TOT!”. Aquest ha estat el crit emblemàtic del programa.

Us vaig poder veure, el 29 d’abril, actuant al Kursaal de Manresa. Allà vas dur a terme el primer càsting. Quines sensacions vas tenir en tornar a aquell escenari ja com a Xeixa?

Va ser molt fort. La veritat és que estava tan nerviós al càsting que no em vaig fixar en com era res. Per tant, en tornar-hi, vaig descobrir com era el teatre. La Blanca [Lasobras], la noia que representa el personatge de la Nuri, també va anar al càsting aquell dia. Al trepitjar de nou aquells camerinos, l’emoció entre els dos va ser compartida. De fet, ella i jo anàvem seguits el dia de la prova. Recordo que la Blanca va sortir molt emocionada perquè li havien dit un sí directe, em va abraçar saltant i em va dir, tenint en compte que quasi no ens coneixíem, que jo seria el Xeixa segur. Tornar a aquell punt i mirar endarrere va ser molt emotiu: sens dubte va tenir una premonició que s’ha complert.

On s’aprèn més, als assajos o de gira?

Als dos, tot i que s’aprenen coses molt diferents. En els assajos aprens a adoptar, és a dir, tu arribes a l’assaig sabent el text d’una manera, però realment estàs perdut. Llavors, has d’anar seguint les indicacions que et donen. Mica en mica, vas aprenent a provar coses, a adaptar-te a tots els canvis i a enfocar el paper amb tècnica. En canvi, durant la gira, aprens el contrari: un cop tens molt clar el que has de fer, has d’aconseguir mantenir-t’hi fidel sense canviar res. L’Àngel [Llàcer] ja ens ho va dir, que el que fèiem era el que s’havia de fer, ni més, ni menys. És massa fàcil deixar-se endur per l’emoció i les ganes de voler fer-ho millor. Però importa recordar que ja ho fas bé tal i com està, sense haver d’exagerar més. I, sobretot, en la gira és important aprendre a passar-s’ho bé i a, més que mai, gaudir de l’essència del que és el teatre.

Quines diferències hi ha entre el teatre amateur i el teatre professional?O no n’hi han?

Bé, la veritat és que el teatre que estic fent ara tampoc és cent per cent professional, però, sí, hi ha diferències. La primera és que, en el teatre professional, només tens el rol de ser actor: hi ha un equip enorme darrere on cadascú du a terme la seva feina, hi ha una persona per a cada tasca i, a més, és gent que sap de veritat i està especialitzada. En canvi, en el teatre amateur, una mateixa persona s’encarrega de moltes tasques. La segona diferència és que el teatre amateur t’ofereix més llibertat perquè ho fas perquè vols, quan vols i esculls més tu. En el vessant professional, [com a actor] ja no tens tant poder de decisió. T’has d’adaptar a tot i aprendre a respectar les decisions professionals dels altres. Però, pel que fa al sentiment, jo crec que tot s’iguala. Hi ha una base en el teatre a l’abast de tothom: quan estàs davant d’una escena, sigui com sigui, pots sentir com d’emocionant és executar-la. Potser no et guanyaràs la vida fent teatre o no t’hi podràs dedicar sempre, però, si vols, sempre en podràs fer. I, en el fons, recordar que pots estar tota la vida actuant, és molt gratificant.

Confessa’ns, Toni, vas sovint al teatre?

Ara m’adono que hi vaig menys del que hauria. Hi ha molta oferta que, si no la vas a buscar, no t’arriba i no s’aprofita. Encara no tenim aquí cultura de donar-li tant de valor al teatre. A més, és fàcil pensar que és car. Però, si et pares a pensar en tots els professionals que hi ha al darrere d’una funció, en el fons no ho és. Un dia l’Enric Cambray, l’ajudant de direcció de l’obra, ens ho va explicar: imagina’t que pagues 15€ per una entrada, aquests diners no son únicament per als actors, també s’ha de pagar la sala de teatre, la gent de producció, els tècnics, els estilistes i, al final, la quantitat per a cada un d’ells no acaba sent gaire elevada.

S’hi va poc, al teatre?

Potser als grans teatres l’aforament queda complet, però les sales petites mai estan plenes. En el fons, hi ha un perfil concret que sempre hi va, molts dels quals són gent gran. Però crec que, en general, anar al teatre és un pla que no es contempla de manera recurrent. S’hi hauria d’anar més improvisadament, igual que vas al cinema o a fer unes birres. Cal pensar en anar-hi entre setmana i no sempre el cap de setmana.

Ets director d’art en una agència de publicitat de Barcelona: com creus que es pot incentivar les persones perquè vagin més al teatre?

Bona pregunta! Primer de tot, crec que els governs haurien de millorar les polítiques i les campanyes per incentivar la cultura: s’ha d’aconseguir que els ciutadans entenguin el valor que realment té. De fet, nosaltres tenim molta sort de que hi hagi, a casa nostra, tanta oferta cultural. Una de les millors tàctiques sempre és el boca-orella perquè, al final, el teatre agrada i enganxa, i transmetre això és el que funciona.

“ Tenim molta sort de que hi hagi, a casa nostra, tanta oferta cultural. ”

Però, saps què passa? A Espanya, en general, crec que hi ha molta cultura de sortir, de fer carrer, parlar amb els amics… A diferència d’altres països en què surten de la feina i ja se’n van a casa, nosaltres som més sociables, més de grup. I, aparentment, el teatre no hi encaixa tant perquè és més una activitat de contemplació. Per tant, s’hauria d’apropar més el teatre a la societat, apostar per fer-lo més immersiu.

Ha estat un plaer compartir una estona amb tu, Toni, esperem poder-te seguir veient als escenaris. Moltes gràcies i molta merda!

El teatre necessita públic: és un art que no es pot deixar perdre, tothom se’n pot tornar a casa amb el cor remogut i agraït pel que ha presenciat. L’objectiu d’El Llop, dignificar el teatre amateur i omplir les sales, s’ha aconseguit. Ara tocarà mantenir-lo i aviam què passa.

imatge destacada: Imatge de presentació de la Companyia de Terra Baixa ja caracteritzada. / Font: El llop, www.ccma.cat/tv3/el-llop