Júlia Barceló, nascuda l’any 1985 a Barcelona, és actriu i directora de teatre. En els últims anys, s’ha fet un espai dins l’activisme a les xarxes socials, divulgant sobre el mal que fa la “cultura de la dieta” i criticant la pressió estètica que la societat imposa a les dones, sobretot als cossos grassos.
Destaca per la seva crítica a les campanyes publicitàries dietètiques i per la publicació del llibre Operació biquini l’any 2021, de l’editorial Flamboyant, amb il·lustracions de Camille Vannier. En aquesta entrevista, ens parla de l’evolució de l’ideal estètic femení, de la violència que s’amaga rere les modes més virals de TikTok i de l’efecte de la grassofòbia en els adolescents (i en els no tan adolescents). També li preguntem sobre comparacions tòxiques i ens aconsella sobre com tots podem aconseguir una millor relació amb les xarxes socials.
Actualment, vivim en una societat que cada cop està més basada en l’aparença física. Creus que la pressió estètica ha incrementat respecte a altres moments històrics?
Em costa dir que ara estem pitjor que abans. Quan tens en compte la història i observes com eren els ideals estètics en altres èpoques, veus que s’han arribat a fer atrocitats per culpa de la pressió estètica. Escoltant les nostres àvies, podem escoltar coses que feien per estar més guapes que eren terribles. N’és un exemple l’ús de la cotilla. Fins que no es va demostrar que era perjudicial per a la salut, era normal veure dones utilitzar la cotilla per a mantenir la figura. Hi havia gent que es desmaiava o, fins i tot, es moria pel fet de portar-lo. A l’època victoriana també estava de moda no menjar: com més cara de morta tinguessis, millor. Hem passat per moments terribles al llarg de la història, per tant, no sé si és del tot cert dir que la pressió estètica ha empitjorat. El que sí que es pot dir és que, històricament, afectava més a les classes altes. En canvi, ara s’ha democratitzat. Tots hi estem afectats.
Com rebem aquesta pressió estètica actualment? Fa anys es veia sobretot a través d’anuncis, revistes, televisió… Creus que ha canviat alguna cosa amb l’entrada en joc de les xarxes socials?
La pressió estètica està molt present en cartells i anuncis publicitaris. Però la podem trobar a tot arreu. Hem generat una espècie de dogma com a societat que ens obliga a ser normatius i a modificar tot el que no entri dins d’aquesta normativitat. Ara, amb les xarxes socials, tots estem molt més exposats i fem valoracions dels cossos dels altres molt més de pressa que abans. Per altra banda, el fet d’estar més exposats ens ha portat algunes coses bones. Ara és més fàcil alçar la veu i donar a conèixer realitats de les quals abans no es parlava. Per exemple, el fet que ara hi hagi més Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) diagnosticats no vol dir que abans no existissin. Simplement, ara es donen a conèixer més casos: el tema està sobre la taula. Aquesta visibilització ha fet que es puguin diagnosticar i tractar més casos; un canvi que, per a mi, és positiu.
S’han creat nous ideals de bellesa amb la popularització de les xarxes socials? O bé sempre han estat i ara, simplement, s’han difós de manera més contundent?
Crec que hi ha una cosa que és nova dels últims anys: vivim en una època on les operacions estètiques estan molt presents. És veritat que existeixen des de fa molts anys (durant la II Guerra Mundial ja se’n feien), però ara s’han estès molt més, i ha fet molt mal. Avui dia, estem regits per un tipus de corporalitats i formes gairebé impossibles, que potser abans es feien a partir de modificacions com la cotilla i ara es fan amb operacions. L’ideal estètic cada cop és més irreal perquè cada cop es necessiten més operacions estètiques per aconseguir-lo. El fet que cada cop hi hagi menys dones que fan topless, potser ve perquè ara estem massa acostumades als pits operats i fa vergonya mostrar els nostres pits que “no són perfectes”. Això afecta la nostra autopercepció. Volem obtenir uns cossos que només són possibles si tens molts diners.
Parlant de les xarxes socials, han sorgit modes que diuen coses com “Si no pots aguantar un llapis amb el plec de sota dels teus pits, no els tens prou grans” o “Si peses més de 50 kg, estàs grassa”. Creus que aquestes modes fan que les adolescents creïn nous complexos?
Totalment, és terrible. En la meva època, veiem aquestes coses en revistes com la Super Pop o la Bravo. Aquestes revistes normalitzaven molta violència cap als nostres cossos. També difonien quina era la manera “correcta” en què els homes havien de comportar-se des de la seva masculinitat. Són missatges que (per sort) avui en dia ens semblen terribles. Però, aquests eren els únics referents que hi havia i no podies trobar-ne d’altres. Per aquest motiu crec que, si una cosa bona tenen les xarxes socials és que precisament ens permeten tenir referents que no són normatius. A les xarxes hi ha molts cossos normatius, però, en ser un espai públic, també ofereixen la possibilitat de seguir a moltes persones no normatives que fan contingut molt bo. Això era una cosa gairebé impensable en l’època de la meva infància o adolescència.
Com has dit, la pressió estètica ha existit sempre durant la història, però ara hi ha persones molt joves que estan molt preocupades per l’estètica des de molt petites. Creus que les xarxes socials fan que aquests missatges arribin a les persones cada cop més d’hora en edat?
Sí. Crec que és perillós que una persona menor d’edat tingui accés completament lliure a Internet. Però, per altra banda, també ens hem de responsabilitzar nosaltres com a societat sobre què és el que mostrem a les criatures quan surten al carrer. La roba de nens i nenes cada cop està més dividida, i les nenes cada cop estan més hipersexualitzades. Posar la part de dalt del biquini a una nena petita n’és un exemple. Això no ve de les xarxes, sinó d’un clar capitalisme que ha volgut sexualitzar a les nenes per vendre més.
També hi ha molts adults que culpen completament a les xarxes socials del problema. Però ens hem qüestionat quin tipus de comentaris reben les criatures de les seves famílies?
Per exemple?
Hem de vigilar els comentaris que fem als nens i nenes. Preguntes que els fem contínuament, com “Tens xicot?” o “Tens xicota?”. Estem constantment generant un espai on fem que les criatures hagin de tenir comportaments més adults. Això també passa amb la pressió estètica: el primer elogi que es diu als nens petits és “Que guapo” o “Que guapa”. Hem d’anar amb compte; és molt fàcil culpabilitzar a les xarxes de la pressió estètica, però s’ha de mirar el que està passant a casa i al voltant dels petits i adolescents. Els referents directes són el més important. Si la família d’una nena té certs comportaments, certa manera de vestir o d’opinar, aquella nena també els tindrà. Hem de ser conscients de tot això.
Parlem ara del teu llibre. Tu mateixa has dit que Operació biquini s’adreça principalment als adolescents. Tot i això, la pressió estètica és un problema exclusiu d’adolescents o també afecta els adults?
Hem normalitzat tant la pressió estètica que no sabem què és aquesta “pressió estètica” exactament. Sembla que les criatures siguin les més afectades, però les persones adultes ens passem tota la vida fent dieta, depilant-nos, posant-nos un munt de cremes a la cara per no envellir, fent-nos operacions estètiques… Això també és pressió estètica. Encara estem molt peix en aquest tema. S’ha començat a parlar de pressió estètica fa relativament poc, i és normal que no tinguem eines suficients per a treballar-ho amb les nostres criatures. Per això crec que, abans de creure que afecta només els adolescents, hem d’acceptar que els adults estem molt malament amb aquest tema, perquè fa molts més anys que normalitzem aquestes conductes i, per tant, encara és més difícil trencar-hi.
Totalment. Un comentari tan simple com quan et ve la teva mare i et pregunta “Creus que em fan grassa aquests pantalons?”. Si els pares tenen la pressió estètica tan interioritzada, l’acaben traslladant als fills.
Clar! I no es tracta de culpar a les persones que fan aquests comentaris, perquè també són víctimes d’aquest sistema. Tots hem rebut comentaris d’aquest tipus per part de la mateixa família, i ens han afectat moltíssim, perquè són la gent que suposadament ens estima. Aquests comentaris ens poden fer molt mal, però realment ho fan amb una intenció de “protegir-nos”. No ho fan per fer-nos mal. Però sí que cal qüestionar aquests comentaris i reflexionar-hi de manera conscient. Hem d’anar amb compte amb fer dietes nocives i que les criatures ho vegin, perquè ho poden acabar reproduint. Hi ha moltíssimes actituds tòxiques que interioritzem a casa precisament perquè no les hem identificat com a un problema.
En el títol del llibre, Operació Biquini, comentes precisament aquells mesos previs a l’estiu que esdevenen un bombardeig de missatges que inciten a tothom a aprimar-se. Dietes abusives, exercici desmesurat a última hora per a tenir aquest cos normatiu de cara a l’estiu…
És terrible que encara no veiem això com a una violència claríssima contra els nostres cossos. D’entrada, són actituds que venen d’una grassofòbia interioritzada que ens diu a les dones que per a estar guapes, ens hem d’aprimar, com si fos una obligació moral. Hem de començar a normalitzar que cadascú faci el que vulgui amb el seu cos i amb la seva alimentació. Ha de quedar clar que no li deus el fet d’estar prima a absolutament ningú. Per altra banda, cal que ens adonem que la pressió estètica ve d’un mecanisme capitalista que té l’objectiu de fer diners. Et fan creure que necessites un cos concret per a exposar-lo a la resta. Són missatges que s’envien a la població a través d’anuncis. Missatges terribles i que generen violència, no només per nosaltres mateixos, sinó per la nostra convivència en societat.
Per sort, cada cop hi ha més gent que, com tu, denuncia públicament aquestes campanyes. Exacte, i contra més persones ho fem millor! Cal començar a fer molta crítica al que veiem. No podem deixar-ho passar i normalitzar-ho. Sempre que veig cartells amb aquests tipus de missatges els penjo per a traslladar a la gent que vagin amb compte amb això. El que no em sembla normal és que en l’aparador d’una farmàcia hi hagi productes per aprimar. Això és violència cap a molts cossos, i especialment cap als cossos grassos, perquè els estan dient directament “el teu cos no és vàlid, i l’has de canviar”. I si això ens ho trobem precisament en un lloc que està per curar la nostra salut (les farmàcies), imagina’t en llocs de depilació, dietètica o gimnasos… Allà ja tenen via lliure per atacar els nostres cossos com puguin. Ens ataquen des de tots els llocs on poden. És un bombardeig molt bèstia. Jo he arribat a rebre missatges SMS promocionant productes dietètics o gimnasos. I penso “deixeu-me tranquil·la”. Hem de començar a denunciar tot això activament.
M’ha agradat molt l’exemple que has donat de la farmàcia, que és un lloc que precisament ha de vetllar per la teva salut.
Clar. Ja sabem que les farmacèutiques viuen de fer diners a costa de la nostra salut. Aquest és el gran problema. Es fan tantíssims diners amb els productes dietètics, que no ho pararan. A més, se sap que són productes molt nocius a la llarga.
Creus que ensenyar els adolescents a com tenir una bona relació amb les xarxes socials pot ajudar a combatre l’efecte de la pressió estètica?
Absolutament. Jo recordo que fa uns quants anys vaig deixar Instagram durant una època, precisament perquè ho passava molt malament. Em comparava constantment i sortia molt pitjor del que entrava. Ara mateix la meva relació amb les xarxes és molt més positiva. He après que, dotant-me de més eines i fortalesa anímica es pot aconseguir una bona relació amb les xarxes. És important limitar el temps que passes en aquestes xarxes socials i també seguir a més gent que t’aporti coses bones. Hem de deixar de seguir a tot aquell que faci contingut que ens generi una frustració cap als nostres cossos.
Crec que no s’ha de negar l’accés dels adolescents a les xarxes, sinó que els hem d’ensenyar de quina manera hem de relacionar-nos amb les xarxes. Perquè les xarxes han vingut per quedar-se. Hem d’aprendre a fer un filtre de persones que seguim; que no cal seguir a persones que em fan sentir malament i que hi ha un munt de comptes fantàstics sobre autoestima que em poden animar.
Més enllà d’educar els adolescents, creus que les empreses que gestionen les xarxes socials han de limitar certs continguts per a protegir els adolescents (i tothom)?
Considero que és molt important legislar sobre aquest tema, especialment pels menors. No sé si coneixeu a Jameela Jamil, una actriu de Hollywood que lluita molt sobre tots aquests temes. Ella va tenir un trastorn alimentari de jove i va aconseguir que es prohibissin els productes dietètics a menors de divuit anys a Instagram i altres xarxes. Tot això, fins que ella i el seu equip no ho van lluitar, a Instagram li era igual que fossis menor per ensenyar-te aquest tipus de publicitat. Ara hi ha una mica més de control en aquests continguts, però crec que fan falta més canvis.
Els algorismes de les xarxes socials treballen amb contingut individualitzat per a cada usuari. Volen fer-nos passar dins l’aplicació el màxim de temps possible. Observen quin tipus de contingut li agrada a cada usuari per ensenyar-li més publicacions similars i obtenir que no hi sortim. Per tant, si una persona es para a veure continguts sobre dietes i esport, l’algorisme li mostrarà encara més contingut relacionat amb allò, i la persona rebrà un bombardeig constant amb missatges sobre aprimar-se.
Això es va veure molt durant el confinament per la Covid-19. Aquest funcionament de les xarxes va fer molt de mal. Vaig parlar amb l’Eduard Serrano, el cap de Trastorns de la Conducta Alimentària a l’hospital Sant Joan de Déu sobre tots els factors que van afectar. Em va dir que, sobretot, el fet d’estar tancats a casa i pensar molt en el menjar va ser angoixant per a molta gent. Cuinar, anar a comprar menjar al supermercat i preparar els àpats del dia eren de les poques coses que podíem fer. Alhora, també va afectar el fet de no poder fer exercici. Molta gent pensava que si no podien entrenar amb normalitat, havien de deixar de menjar “per compensar una mica”.
Com es pot aturar l’efecte dels algorismes per aconseguir descansar d’aquests tipus de missatges?
Jo sempre animo a tothom a lluitar contra l’algorisme. Jo mateixa he comprovat que, en el moment en què deixes de seguir a certs perfils i comences a seguir perfils millors, Instagram també t’ajuda en aquest sentit. Al final, el que l’aplicació vol és que hi passis el major part de temps possible, tal com has dit. Per tant, si veu que el que m’interessa són perfils sobre autoestima i salut mental, doncs em recomanarà més perfils activistes antigrassofòbia. O t’ensenyarà persones molt menys normatives. Això és interessant, perquè almenys jo ara obro el meu Instagram i no em genera rebuig. En canvi, fa uns anys sí.
Al llibre Operació Biquini ho dic: no passa res per deixar de seguir certs perfils. Per molt que aquella persona que seguiu us encanti, si el contingut que fan us fa sentir malament, hi ha un botonet que diu “Deixar de seguir”. Hem de seguir perfils que ens aportin coses positives i que no ens facin comparar contínuament. També és atractiu seguir algun tipus de contingut amb el qual no ens puguem comparar, com poden ser comptes d’il·lustracions, paisatges o animals. Sembla una ximpleria, però va molt bé, perquè el cervell fa una mena de “Que bé! Això em relaxa”.
La comparació és un punt clau. Tendim a comparar-nos tota l’estona amb tot el que veiem. I no només amb el que veiem a les xarxes; també ens comparem amb companys de classe.
Clar, l’efecte és el mateix! Passa el mateix quan et compares amb una influencer que quan ho fas amb una companya de classe. La tendència serà a comparar-nos, perquè és el que ens han dit sempre, sobretot a les dones. Des de petites ens fan creure que ens hem de comparar constantment entre nosaltres i que hem de competir les unes contra les altres. Això és el que vas aprenent de la societat, amb xarxes socials o sense.
Per fi es comença a parlar de la pressió estètica a les xarxes socials. Han començat a sortir modes a xarxes socials que pretenen combatre aquesta pressió estètica, però alguns cops aquestes modes es tergiversen. Hi va haver una moda a TikTok que deia “Bodies that look like this, also look like this” (cossos que es veuen així, també es veuen així). Consistia a mostrar dues fotografies d’una mateixa persona: en la primera, la noia mostrava una imatge posant on se la veia amb un cos normatiu i, en la segona, apareixia la mateixa noia en una altra posició que deixava veure parts menys normatives del seu cos, com estries. Aquests vídeos tenien l’objectiu d’empoderar aquestes parts que la societat considera “defectes”. El problema va aparèixer quan noies molt normatives participaven en aquests vídeos i les dues fotografies eren molt normatives. Hi ha molt debat, entorn això, ja que tothom té dret a tenir els seus complexos, però ser normatiu i participar en aquesta moda ofèn a molta gent. Quina és la teva visió sobre això?
Aquest és precisament el punt principal del body positive (positivitat corporal). Aquest moviment va començar des d’un lloc realment radical i trencador que alliberava les persones grasses. Però, com tot en aquest món neoliberal, ha perdut la seva essència rapidíssimament. Ara tothom se suma a mostrar els seus complexos i, de sobte, sembla que tot és body positive,
Això, per a mi, és terrible. En primer lloc, estem traient espai a molta gent no normativa que realment està patint una violència explícita i una opressió real quan surt al carrer. Una cosa és que la pressió estètica i la grassofòbia pugui afectar a gairebé tots els cossos, que és cert, i una altra és saber qui pateix realment aquesta opressió. Les persones normatives no estem patint la mateixa opressió. Estem patint opressió pel fet de ser dones, i una de les branques és la pressió estètica, però no podem apropiar-nos el discurs grassofòbic. Qui realment pateix és tota aquella gent que ha rebut insults pel carrer, que no li han donat feines o que els seus metges no els han tractat amb respecte pel seu pes. Hem d’anar amb molt de compte. Evidentment, la gent que té un cos normatiu també pot tenir complexos, tothom es veu defectes en el seu cos, i són complexos igual de vàlids. Però, a l’hora d’exposar-los a tall d’activisme, hem d’anar amb compte. Hem de deixar que alcin la veu les persones que realment ho necessiten.
Tu et mostres com a fidel defensora del body neutral. En què consisteix?
Aquest moviment ofereix una altra perspectiva, que anima que no valorem els cossos, que siguin un aspecte neutral. Defensa que ningú estigui condicionat socialment pel seu cos i lluitar contra una bellesa normativa. Hem de deixar de seguir etiquetes com #bodypositive i començar a seguir altres com #fatliberation.
Què pot fer tota aquella gent normativa que també vol aportar el seu granet de sorra contra la grassofòbia?
En primer lloc, hem de deixar d’ocupar el seu espai. Hem de deixar d’invisibilitzar-les. El que podem fer la resta és compartir cossos no normatius. Poso un exemple: un cop, de manera innocent i amb bona intenció, vaig publicar un missatge d’activisme a favor dels cossos no normatius amb una fotografia d’una panxa grassa per mostrar un tipus de cos diferent de la panxa plana que sempre es veu a tot arreu. I em va escriure una persona que em deia “Júlia, aquesta panxa no és d’una persona grassa”. Li vaig contestar “Tens tota la raó. Absolutament”. Perquè si una persona grassa veu aquella foto amb aquella panxa com si fos grassa, pensarà “Ostres, si aquesta persona és grassa, jo com soc?”.
Va haver-hi un moment polèmic on es van fer virals unes fotografies de la cantant Camila Cabello a la platja, mostrant un cos no normatiu. La gent les publicava amb missatges com “Que valenta exposant el seu cos d’aquesta manera!”. És terrible; sembla que, si tens un cos no normatiu, vol dir que estàs fent activisme per, simplement, anar a la platja mostrant el teu cos. Aquesta dona estava a la platja tranquil·lament en banyador. No estava sent valenta ni estava reivindicant res: només estava existint, com qualsevol persona.
Totalment (riu). Al final, el missatge és el mateix: de manera implícita, et diuen “Vols dir que has d’exposar el teu cos?”. Es maquillen de manera que sembla que la gent dona suport a les persones no normatives i no s’adonen que en realitat estan alimentant el mateix missatge, que és: “Com t’atreveixes a sortir al carrer sense ser normativa?”. I si ho fas, ets una valenta.
Com a conclusió, creus que combatre la pressió estètica passa només per millorar la nostra relació amb les xarxes socials, o consideres que cal un canvi més estructural?
No ens hem de centrar només en les xarxes socials. És molt perillós, perquè això fa que deixem de responsabilitzar-nos per la resta de coses. No es pot pensar “Doncs segur que el TCA d’aquesta persona adolescent ve de les xarxes socials”. Per a mi, és igual d’important mirar quina relació hi ha amb el menjar i amb els cossos dins l’àmbit de casa, dels amics o de la feina. Cada cop més, les xarxes socials són un àmbit crucial de la nostra vida, però no ho és tota. Segurament t’afectarà més que una persona de la vida real que aprecies i que t’estima faci un comentari negatiu sobre el teu cos.
Està molt bé adonar-nos de tots els factors de risc, i tenir present l’impacte de les xarxes socials, però no ens hem d’oblidar dels altres àmbits. No podem dir que “ara els adolescents pateixen pressió estètica per culpa de les xarxes socials”, perquè això és desresponsabilitzar-nos com a adults. Nosaltres també patim pressió estètica i també podem exercir-la. Perquè afecta molt més que la teva mare et digui “T’hauries d’aprimar” (que ho fan mares, pares, àvies, tiets i tothom), que no veure una fotografia a Instagram (que també influeix, però no és una acció tan directa). També hi ha moltes adolescents que estan fent dieta perquè la seva família creu que l’ha de fer. Això és violència estètica.