El bar biblioteca La Sal, fundat el 1977 al bell mig del Raval per cinc dones, va esdevenir punt de trobada per debatre sobre qüestions gènere, i una de les primeres editorials europees amb agenda feminista.
Carme Cases, Montse Sola, Sat Sapaté, Maria José Quevedo i Maria Chordà van ser les pioneres que van decidir reformar una taverna de l’antic barri Xino, actual barri del Raval, per obrir el bar La Sal.
Situat al carrer de la Riereta número 8, el 6 de juny del 1977 s’inaugurava l’establiment, un projecte ambiciós que anava més enllà d’un bar convencional. La Sal naixia amb la voluntat de convertir-se en un punt de trobada de referència per a dones, en un context en què les reivindicacions per als seus drets començaven a aflorar.
Fins llavors, els bars havien estat espais de trobada fonamentalment masculins, i les dones havien estat relegades a l’àmbit privat i de la llar. Aquestes dinàmiques encara foren més accentuades per la dictadura Franquista, que va dictar uns rols molt estrictes per les dones, sota el paradigma de “el àngel del hogar”. A principis dels anys setanta, les reivindicacions feministes havien començat a emergir entre les escletxes que deixava la dictadura, que començava a caure pel seu propi pes.
En aquest marc, el maig del 1976, es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona: més de 4.000 dones dels Països Catalans es van reunir i van omplir el Paranimf de la Universitat de Barcelona per tractar qüestions socials, culturals, econòmiques, legals i polítiques relacionades amb el gènere.
Aquest va ser el cop de cap per voler trencar definitivament amb l’opressió transversal de la retòrica franquista que havia imperat durant quaranta anys. Van qüestionar el sistema, capitalista i autoritari, i les relacions de poder, profundament patriarcals, així com el paper social assignat a les dones, eminentment sexual i orientat a la reproducció. També es va reflexionar sobre la institució familiar, com a repressora, i la sexualitat, per la voluntat de buscar alternatives cap a una sexualitat alliberadora. A més, es van tractar altres qüestions com dona i treball, legislació, educació, mitjans de comunicació, política, la problemàtica de la dona als barris i zones rurals i els moviments feministes.
La Sal va ser fill d’aquestes jornades, i es va convertir en col·lectiu feminista i espai de referència en què se celebraven tota mena d’activitats, com ara xerrades, exposicions, cursos, debats i lectures, estrictament dirigides a dones. Una de les activitats més destacades que es va celebrar va ser la projecció de Boy Meets Girl (1978), d’Eugènia Balcells. Es tracta d’un videomuntatge que simula una màquina escurabutxaques i que ajunta diferents imatges d’homes i dones, molt marcades pels rols i estereotips de gènere en un context capitalista, per fer-ne una crítica. Així i tot, el que és més rellevant és la xarxa associativa i de solidaritat que es va crear entre dones que assistien al bar, i que van trobar el seu espai d’expressió entre les parets de color violeta de La Sal.
Del bar biblioteca, en van sorgir altres projectes, com una editorial. La Sal va fer el pas per constituir-se com a editorial feminista el 1978 i es va convertir en la primera d’Espanya en tenir una agenda feminista, sota el nom de La Sal Edicions de les Dones. Es van publicar obres pioneres, com ara Guardar el Cos i l’Aigua, de Mari Chordà, amb il·lustracions de Montserrat Clavé, que és el primer llibre lèsbic publicat a Catalunya.
El bar va tancar les portes per problemes econòmics el 1987, i es va reconvertir en un bar convencional que encara està en funcionament: El Quixot. Així doncs, La Sal va ser un projecte pioner que va deixar empremta en el panorama de la lluita feminista d’àmbit nacional. Es va constituir com a grup d’autoconsciència i espai de trobada amb un teixit associatiu potent, en un context en què l’oci i el plaer, sobretot el femení, era subversiu.