Després de l’èxit de Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà va publicar al maig la seva tercera novel·la, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, publicada a Editorial Anagrama
La tercera novel·la d’Irene Solà va arribar amb gran expectativa. Després de l’èxit rotund de Canto jo i la muntanya balla –traduïda a més d’una vintena de llengües i guanyadora de premis com l’European Union Prize for Literature-, bona part dels lectors catalans esperàvem amb candeletes la següent obra d’aquesta autora brillant. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és una novel·la força diferent, però amb el mateix estil únic que caracteritza Solà.
L’obra desenvolupa la història d’una saga familiar liderada per dones, que viuen en el mas Clavell, situat a les Guilleries. Una d’elles decideix fer un pacte amb el dimoni per aconseguir “un home sencer, que sigui hereu i tingui un tros de terra i un tros de teulada”, però com que al marit li falta el dit petit del peu, la Joana aconsegueix –o creu aconseguir– trencar el seu pacte. No obstant això, aviat veurà les conseqüències: a tots els seus descendents, els mancarà alguna cosa: una part del cor, el forat del cul, la memòria o les pestanyes. Així doncs, la novel·la desenvolupa què passarà a aquestes dones, que han sigut oblidades pels marits, el poble, la societat i la història. Unes dones que, al cap i a la fi, al llarg dels anys han sigut titllades com a ‘bruixes’, però que, en realitat, són pageses que fan safareig, que cuinen, que cuiden els fills i el bestiar, que s’enamoren…
Solà es proposa representar la realitat d’aquesta part de la societat que ha estat silenciada i, a més a més, atorgar-li una dimensió més: el sexe. Al llarg de l’obra, la sexualitat humana i animal tenen un gran protagonisme i, de vegades, fins i tot pot semblar obscena –es descriu el sexe entre mosques, porcs, gats, cabirols i guilles–. No obstant això, segurament Solà reafirma aquest tema per reivindicar la sexualitat de les dones rurals, les quals, fins el moment, només han estat tractades com a filles-mullers-cuidadores i no com a éssers humans amb desitjos propis.
Darrere d’aquesta novel·la hi ha hagut una feina immensa –es pot comprovar en la nota que ha afegit l’autora al final del llibre– que enriqueix el contingut que s’hi plasma. Per una banda, s’esmenten moltes històries del folklore català que, segurament la gent gran coneix, però potser els més joves no. Principalment, s’expliquen històries sobre el dimoni, però no aquell que hem concebut a partir de la religió catòlica, sinó a partir de l’imaginari popular, en el qual el dimoni català és més similar a un follet, que és irònic i que pot ser enganyat per tothom. Així doncs, gràcies a aquesta novel·la, podem conèixer una part de la nostra cultura a partir dels contes i llegendes que hi apareixen.
Per altra banda, la gran recerca de lèxic és molt palpable. Al llarg de tota la novel·la, l’autora fa servir vocabulari i expressions molt poc comunes que, de fet, no estan enregistrades al DIEC. Per tant, hi ha un ús de mots precisos de l’àmbit rural que, per a molts, són desconeguts. Solà juga amb el llenguatge, perquè l’utilitza per crear un món sinestèsic: ens descriu olors, sabors i colors amb unes imatges visuals molt riques. De fet, només cal llegir l’inici de la novel·la: “La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzumejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada”.
La novel·la succeeix en un dia, en només dotze hores, però es desenvolupen històries de quatre generacions. D’aquesta manera, Solà juga molt amb la línia temporal. Potser, fins i tot, hi juga massa. De fet, per poder acabar d’entendre qui era qui, vaig haver de fer un arbre genealògic cosa que dificulta endinsar-se en la novel·la. Per tant, tot i que sigui una obra excepcional, si es vol una lectura lleugera, no es trobarà en aquest llibre.
En conclusió, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres aporta una mirada nova a l’obra de Solà, perquè, tot i que segueix el seu estil d’una narrativa poètica, desenvolupa una trama més sofisticada, fosca i colpidora. És una obra excepcionalment rica –tant per la trama com per l’estil–, però no està destinada a tothom. Cal fer una lectura molt atenta per no perdre cap fil, però, alhora, no aturar-se en cada mot que no s’entén, perquè, si no, és molt feixuga. Així doncs, és una lectura perfecta per als dies de tardor que fomenten la quietud i introspecció.