El Màster en Comunicació Especialitzada de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona presenta a la Filmoteca la primera edició del seu projecte “Ciència i… Acció!”, el qual busca tractar temes de rellevància científica en un llenguatge divulgatiu mitjançant curtmetratges i documentals realitzats pel seu alumnat.
Tot i la calor pròpia de finals de juny a Barcelona, el cel amenaça amb pluja el matí del dilluns 19. Confiant entrar a temps per a no mullar-se amb les primeres gotes d’una típica tempesta d’estiu, un gran nombre d’adolescents -acompanyats dels seus tutors- esperen a les portes de la Filmoteca de Catalunya, recinte d’importància cinematogràfica capital en el cor del Raval. Es tracta dels alumnes de tres instituts de la ciutat comtal (el Jaume Balmes, el Maria Espnial i el Montserrat Roig) que avui s’absenten de les aules per a assistir a una cosa diferent. Diferent però no per això menys important. Els tres centres han estat convidats per la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB per a gaudir del “Ciència i… Acció!”, una projecció de dues peces audiovisuals a cavall entre el curtmetratge i el documental que, amb formats originals i la presència d’experts en diferents camps, pretenen acostar problemàtiques molt actuals a les i els joves de l’avui.
Mentre docents i tècnics ultimen els detalls i registren tot en temps real, el jove públic s’endinsa en l’icònic edifici de la “Filmo” amb la curiositat i l’escepticisme propis de l’edat, al mateix temps que les primeres gotes comencen a dibuixar talps en el sòl. Unes escales descendents condueixen als uns i els altres a la batejada com Sala Chomón, la qual ret homenatge al cineasta espanyol mort a París fa gairebé ja un segle, on 360 butaques estan a punt de ser ocupades. La professora Anna Tarragó, coordinadora del Màster responsable de tot el que està a punt de succeir allí i docent de sobres reconeguda entre l’alumnat del Grau en Comunicació i Indústries Culturals del qual neix la revista que esteu llegint, es puja a la tarima i inicia les presentacions. La jornada arrencarà amb una taula rodona sobre els temes tractats a les peces posteriorment projectades, avisa, malgrat que la taula davant la qual es troba és clarament no rodona, comentari que arrenca els primers riures del matí. De la bicicleta urbana i lluent que descansa al seu costat, de moment, no diu res…
Els agraïments són tan importants com les presentacions, sinó més. I en aquest punt toca reconèixer la labor i predisposició de la pròpia sala i de la Filmoteca en si mateixa, de Tast, Juan i Miguel, de la Fundació Catalana per a la revolta i la Innovació (per les seves sigles, FCRI), de la més que meritòria Ajuda Joan Oró, la Facultat de Filologia i Comunicació, el seu Deganat, professorat, equip tècnic del laboratori, la bona gent d’Angle, Liliana Arroyo de la Generalitat de Catalunya, l’Oficina de Seguretat, Salut i Medi Ambient de la Universitat, UB Divulga, l’Associació Catalana de Recerca Científica i els instituts presents. El mèrit és sens dubte col·lectiu, i és bo que els fruits ho siguin també. “Les sales no sempre estan així de plenes”, lamenta la professora amb el micròfon en mà, “però recordeu que la cultura és vida i és indispensable per a entendre el món”, afegeix. Enllaçat amb això, els presents ja en les seves butaques atenen a una reflexió sobre el poder de les xarxes socials. El paradigma ha canviat i ja no es necessita molt poder, diners o un mitjà de comunicació per a fer-te sentir davant una audiència massiva. Això és un triomf però també una responsabilitat i els qui crein contingut han de fer-lo amb rigor, de manera interessant i entretinguda, i coneixent al seu públic. Això és el que esperen haver aconseguit les i els estudiants
del Màster amb aquest projecte que ha buscat posar tota la seva experiència formativa al servei de la divulgació científica de la mà d’autèntics experts en els seus camps.
Després de la primera ona d’aplaudiments, Liliana Arroyo i Jordi Mas són presentats al públic, que molt aviat estarà més que familiaritzat amb els seus perfils i especialitats. La importància de les xarxes socials queda de nou palesa quan Arroyo pregunta quanta gent havia estat abans, almenys una vegada en la seva vida, en la Filmoteca de Catalunya. Són els menys. A la pregunta immediata de quanta gent ha circulat per alguna xarxa social, no en la seva vida sinó en l’última hora, es respon amb un alçament de mans generalitzat. La experta s’uneix al que s’ha dit anteriorment en indicar que les xarxes són, o poden ser, un circuit de coneixement increïble i que, entre moltes altres coses (i connectant amb el tema d’avui) han canviat la manera de parlar sobre salut mental o el fet mateix de parlar sobre aquesta. Però la immediatesa i democratització d’aquest mitjà tenen una “cara b”, i és que les revistes científiques clàssiques gaudeixen d’uns mecanismes de supervisió i control dels quals aquestes xarxes òbviament manquen, havent de ser més crítics que mai amb allò que ens arriba. Jordi Mas s’uneix a l’exposat per la seva companya de taula avui, i després dels agraïments i el reconeixement al mèrit que suposa rebre l’Ajuda Joan Oró, destaca el paper de la joventut i els formats més disruptius per a arribar al públic actual. “Cada any es defensen mil noves tesis a Catalunya”, revela Mas abans d’afegir que “aquest coneixement no es pot quedar en un calaix allunyat de la ciutadania”.
Hi ha una cosa estranya en aquesta taula rodona, i és la falta de discordança. Encara que, si parlem de la importància de fer arribar el coneixement a la ciutadania, és cosa bona que tothom hi
estigui d’acord. Lligat a la importància de moure aquest coneixement més enllà dels llindars de
l’àmbit científic concret és, com explica la professora Consuegra, la gran missió del Màster que avui està de festa. Les noves tecnologies, l’alfabetització de la societat i altres han provocat que la
comunicació jugui un paper cada vegada més important en la societat, i és per això que tant la
professora Consuegra com la professora Tarragó concorden novament en la importància de formar a divulgadors professionals, creixent en comparació a fa deu o quinze anys i molt en particular
després de la recent pandèmia de la covid, on la incertesa i els llenguatges de nínxol han acabat sent protagonistes en un panorama en el qual el dubte ha estat històricament percebut com a símptoma de feblesa en lloc de com una part inherent a la vida humana. Parlant de desinformació, els riures tornen a la sala en portar a la memòria dels joves les en el seu moment cèlebres polseres Power Balanç, mitificadas fins a l’absurd fins i tot per les persones més crítiques. “Els coneixements tenen els seus temps”, ens indiquen, i voler accelerar-los pot ser perjudicial per a tota la societat.
Una mirada ràpida al rellotge de polsera d’una de les ponents ens recorda una de les poques
certeses inexorables d’aquesta vida: el temps no es deté. De manera que ofereixen el micròfon a dos de les alumnes responsables de les peces audiovisuals que en breus gaudirem i aquestes pugen a l’estrada entre aplaudiments per a presentar la seva imminent obra. “Dintre vídeo”, sentencia la professora Tarragó just abans que la Sala Chomón quedi a les fosques, i en la seva colossal pantalla s’il·luminin els logos del projecte. “Un dia més enllà del TCA” és la primera peça i, en ella, l’actriu i directora Sara Fernández exposa de manera pròxima i intimista la seva experiència amb un trastorn de conducta alimentària. Els mites sobre aquestes afeccions comencen a esfondrar-se com a castells de sorra amb cada testimoniatge. El doctor Eduard Serrano, de l’Hospital Infantil Sant Joan de Déu, ens parla sobre l’autoimatge i la sensació d’insatisfacció, posant paraules que tots entenem a un problema molt difícil d’entendre. El perfil d’Instagram de Mai “entre talles” va ser una cosa que va interpel·lar de manera particular a la protagonista de la peça, que es mostra en format de reel explicant les seves experiències en diversos trams del documental, alternant aquest estil amb el de l’entrevista típica. El hashtag #pèrduadepes és un dels més utilitzats a tot el món, empenyent fins i tot a conductes abusives com la transformació corporal agressiva mitjançant “depuracions” o restriccions. El públic guarda silenci davant un problema que saben pròxim a ells.
I llavors, una idea aterra amb força trencadora: “el menjar és una cosa secundària, el menjar
és símptoma però no problema”. Qui ho hauria dit? Els experts ho diuen, i gràcies a aquest
documental ara molta gent podrà saber-ho. L’autoestima i percepció són la clau i això és el que cal
reforçar, generant espais segurs i de confiança en els quals poder parlar d’aquests temes sense por ni vergonya. Les xarxes poden ser una poderosa eina de diàleg i visibilitat per a la diversitat corporal però, ara com ara, pes més la faceta comparativa, els filtres i els estereotips, instaurant cànons les dificultats dels quals a l’hora de ser aconseguits comportaran una profunda insatisfacció. La pandèmia i l’ús creixent de les xarxes socials no han fet més que rebaixar l’edat en la qual aquesta ombra pot aguaitar-nos, i encara que la mitjana comença als catorze o quinze anys, alerten de casos en infants de menys de deu. Els experts continuen parlant d’anorèxia i bulímia, de les diferències entre l’una i l’altra, i de les dificultats de verbalitzar els problemes quan afecten la salut mental. La por a no encaixar, a sortir-se de la norma, és enorme. Però la diferència és meravellosa, “no hi ha dues flors iguals en el món i tampoc dues persones”, ens recorda Sara. Les xarxes socials, com a nou llenguatge que sembla haver arribat per a quedar-se, han d’entendre-ho. I amb aquesta reflexió, la sala s’omple d’aplaudiments.
L’immediat inici de la segona peça fa pensar als presents que hi ha hagut algun tipus d’error
tècnic quan una pantalla d’escriptori ocupa tota la lona. Però no és així. Es tracta, per contra, d’una altra original proposta per part de les artífexs del projecte. Una enorme fulla de word s’obre davant tots i en ella s’escriu el títol del segon documental: “Cadenes virtuals, relacions tòxiques i xarxes socials”. Una conversa de WhatsApp, un altre mitjà fàcilment reconeixible pel respectable, va apareixent a cop de tecla en un costat de la pantalla, mostrant el diàleg dut a terme per les integrants de l’equip a l’hora de prendre decisions per a construir la seva peça. I així es dona peu a persones anònimes entrevistades a peu de carrer per a donar les seves definicions del que és una relació tòxica. “Dinàmiques que fan mal”, “ruptura de pactes en la parella”, “voluntat de control”… El psiquiatre Albert Mariné condensa totes aquestes idees en conceptes com la falta de suport i
respecte, el control d’una part sobre l’altra o la falta de simetria. D’això acaben derivant-se, com no, problemes d’autoestima. Ámparo del Pi, per part seva, ressalta la importància de les persones que orbiten al voltant d’aquestes parelles i que poden ajudar a detectar les seves dinàmiques nocives.
“A qui truques?”, “Em deixes el mòbil? L’altre dia me’l vas acabar deixant i avui no, què
amagues?”. En la pantalla es projecten diversos memes en clau d’humor, però les situacions no
tenen gens de gràcia. Liliana Arroyo, present avui en la taula, es duplica per a aportar les seves
idees en la pantalla gran. Les dades trobades per les companyes responsables de l’original peça
espanten: 3 de cada 10 joves perceben que s’empra un excés nociu de gelosia com a suposada prova d’amor, el 18% d’ells i el 12% d’elles entenen com a normal revisar el telèfon de la parella. Els mecanismes i noves eines no ajuden a desincentivar tals dinàmiques, molt difícils de canviar una vegada s’instauren, i el doble check blau de WhatsApp o les últimes hores de connexió donen un excés d’informació i control sobre com la contrapart gestiona la comunicació. Com lluitar contra això? La prevenció és la clau: hem d’educar en l’emoció, l’autoestima i l’assertivitat, establint pactes entre iguals en la parella. Els referents i models en positiu són també clau per a no instaurar pitjors estereotips i patrons de conducta. Amb aquests consells de tanca el teló, i els presents aplaudeixen de nou amb força.
I entre aquests aplaudiments, la professora Tarragó revela que Sara Fernández, protagonista
d’una de les peces, es troba entre el públic. L’artista es posa en peu i ofereix unes paraules als
presents: “No arribar a uns certs estàndards externs no ens defineix, tenim dret a viure com volem”, ressalta en positiu arrencant l’aplaudiment més fort de la jornada. I arribats al final d’aquesta, un immens codi qr inunda la pantalla perquè les i els assistents puguin realitzar una enquesta, i en aquest moment la professora Tarragó revela que aquella bicicleta lluent i urbana que ha decorat el plató durant tota la sessió està a punt de ser sortejada entre els estudiants. El doctor Mas és la mà innocent com a artífex de l’acte i, mentre els seus dits rebusquen entre els bitllets d’una caixa de cartó, la tensió es fa evident entre el públic. “376”, i un alumne es posa en peus victorejat per tots els seus companys del Maria Espinal orgullosos d’una sort que senten com a col·lectiva. I entre aplaudiments acaba una jornada de la qual un jove s’emporta una bici nova, i tres-cents d’ells tornen a casa sabent una mica més sobre temes tan importants en el seu dia a dia com la cura de la salut mental i les possibilitats i perills de les xarxes socials, gràcies al laboriós treball tècnic i creatiu de les i els alumnes del Màster de Comunicació Especialitzada de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB.
