El documental Another Body, programat pel Festival Reteena, exposa una nova forma de ciberviolència masclista: L’hipertrucatge pornogràfic.
Rosalía i Laura Escanes van ser les primeres famoses espanyoles en denunciar, aquest any, la filtració de fotografies manipulades amb IA on apareixien despullades. Després d’elles, la llista de personalitats víctimes d’aquesta agressió només va fer que augmentar: Ana de Armas, Inés Arrimadas o Blanca Suárez, la llista és interminable. Es diu deepfake i és la tècnica de IA emprada per manipular aquestes imatges, que consisteix a substituir una imatge, vídeo o so original per un altre, amb un resultat hiperrealista. Però, malgrat que aquest hipertrucatge pot despertar més o menys entusiasme, és l’ús pornogràfic que se’n fa per atemptar contra els cossos femenins el que és problemàtic; parlem de la moda del pornfake. El documental Another Body, dirigit per Sophie Compton i Reuben Hamlyn, que es va projectar el dissabte dia 2 de desembre a les 18:00 hores a la Filmoteca de Catalunya, dins del marc del Festival Audiovisual per a Joves Reteena i amb un col·loqui posterior del col·lectiu Proyecto Una, posa el tema sobre la taula de debat.
Són les 17:50, arribo a la sala deu minuts abans de la projecció per acomodar-me amb tranquil·litat i entrar en l’atmosfera de l’esdeveniment gradualment. Malgrat ser un festival dirigit i fet per gent jove, la sala és plena de cabells blancs i veus raspades. Penso, potser m’he equivocat de sala? Però és la correcta. A la meva dreta, s’asseu un senyor amb barretina que, mentre espera que tot plegat comenci, es distreu mirant notícies de Rac 1 i l’anunci d’una aplicació que es diu Médico Interactivo. A les 18:00 en punt es fa el fosc i comença el film: ens expliquen la història d’Ava Breuer, una estudiant d’Enginyeria de classe mitjana als Estats Units que descobreix que algú ha suplantat la seva identitat amb deepfake i distribueix vídeos pornogràfics amb la seva cara per internet. No només això, sinó que a la web on han penjat el seu perfil apareixen les seves dades personals reals, entre elles el seu nom complet, la seva adreça de casa i el seu telèfon. A partir d’aquí comença la investigació de la protagonista per destapar al seu agressor i fer justícia en un món digital sense llei.
La pregunta constant que es fa l’Ava és “qui m’ha fet això? I per què?”. El documental segueix la recerca de la protagonista per trobar l’agressor que resulta ser un company de classe de la universitat que no va tolerar els límits que va marcar l’Ava. Amb aquest objectiu inicial, el film desglossa, al llarg de 80 minuts, l’obscur univers del pornfake, en què la falta d’una llei federal, que legisli i reguli, i l’habitual tendència a culpabilitzar i qüestionar la víctima, permeten l’absoluta impunitat dels agressors. I per si això no fos suficient, ens descobreixen que el 90% de l’ús que es fa del deepfake és per generar pornografia amb cossos femenins; vaja, que es tracta d’un lobby en creixement exponencial i amb molts interessos pel mig que el protegeixen. Però després d’aquesta espiral de violència, arriba el gir de guió: per tal de protegir l’anonimat de l’Ava en el documental, s’ha fet servir el deepfake, de manera que la cara, la veu i les dades que apareixen no són les reals. La mateixa tecnologia que, en mans d’algú, l’ha agredit, ara juga a favor seu. El documental acaba amb una crida a l’acció de les víctimes i amb un missatge de necessitat de col·lectivitzar el problema per avançar plegades. Tot i que el resultat no sigui sempre satisfactori, sempre hi ha un progrés.
En acabar el documental, amb l’estupefacció d’un públic que aplaudeix encara en xoc, comença el col·loqui de Proyecto Una, un col·lectiu millenial d’escriptura que investiga les diferents comunitats d’internet per desemmascarar les noves formes de feixisme i donar valor a les aliances feministes que sorgeixen de les xarxes. La representant del col·lectiu, a través de preguntes que se li fan, comença reflexionant sobre la violència sexual com a component disciplinari amb els cossos, majoritàriament femenins, i l’ús de les noves tecnologies com a eines amplificadores d’això. També, visibilitza l’agressió que el pornfake comet contra les actrius de porno on s’enganxen altres cares, ja que el seu cos es fa servir com a forma de violència sense el seu consentiment. A més a més, facilita una web d’ajuda i atenció gratuïta en cas de patir violències digitals: https://fembloc.cat/index.html. Ara bé, la reflexió més contundent arriba al final; tot recuperant la pregunta que l’Ava es feia, “qui m’ha fet això? I per què?”, s’assenyala que tota la tecnologia està feta per un ésser humà, que la tecnologia no és un monstre incontrolable i que el problema és social. De fet, gràcies a internet, assegura que el feminisme s’ha donat més a conèixer i ha tingut un efecte d’escàndol en la societat que ha permès més conscienciació.
La sessió arriba al seu final, marxo amb una frase que es reprodueix en bucle al meu cap: “el problema sempre és social, el problema sempre és social…”. Quan em dirigeixo a la sortida, un espectador discuteix en veu alta: “molt bé el col·loqui, però l’assetjament el pot patir qualsevol mena de persona, com la parella o un fill, no és exclusiu de la dona”. Tot i que les opinions són diverses, el film aconsegueix que l’exercici de reflexió continuï fora de la sala i sigui motiu de diàleg. Another Body no deixa indiferent a ningú i el seu missatge s’expressa amb contundència: cal desvirtuar la idea de la tecnologia com a monstre i enemic, i buscar-ne l’arrel social. Darrere del pornfake sempre hi ha algú, reclamem responsabilitats.