Primera tesi doctoral sobre la cacera de bruixes a Catalunya

bruixes

Una de las imágenes más antiguas sobre la práctica de la brujería, extraída de la obra Traité du crisme de vauderie, de Johannes Tinctoris (ca. 1470). Foto: UB.

Amb el títol Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV i XVI), la tesi de Pau Castell, premiada amb un accèssit en la darrera edició del Premi Claustre de Doctors, és la primera tesi que s’ha fet fins ara sobre la cacera de bruixes a Catalunya, llegida a la Universitat de Barcelona i codirigida per la professora del Departament d’Història Medieval Teresa Vinyoles i el professor d’Història Moderna Agustí Alcoberro. Un volum important de documentació localitzada als dominis senyorials del bisbat d’Urgell ha permès a aquest historiador caracteritzar quin era el prototip de bruixa i situar Catalunya com a «capdavantera» en els judicis contra aquestes dones, en els quals els turments eren el mecanisme habitual per aconseguir les confessions de les acusades, segons ha informat Comunicació UB. L’inici de la cacera de bruixes data de la primera meitat del segle XV en un espai comprès entre els Pirineus, els Alps i els Apenins centrals. Segons ha explicat Castell a Comunicació UB, la importància de la cacera de bruixes en aquests territoris va lligada al tipus de sistema judicial, que per exemple en els Pirineus era molt descentralitzat i fragmentat.

Acusacions dels veïns

A més, en contra del que es pensava en les primeres recerques als anys vuitanta sobre la cacera de bruixes, les investigacions de Castell corroboren que en la majoria de processos per bruixeria la iniciativa no provenia dels estaments en el poder sinó que eren els mateixos veïns els que denunciaven presumptes bruixes i pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. Però perquè s’iniciés aquesta persecució col·lectiva, normalment calia que s’atiés d’alguna manera. En ocasions, van ser sermons com els de Vicenç Ferrer els que desencadenaven la cacera entre la gent del poble. Hi havia fins i tot la figura dels caçadors de bruixes professionals, que es contractaven perquè identifiquessin quines veïnes podien ser bruixes, que eren cruelment torturades perquè finalment es confesessin i les poguesin cremar.

La recerca de Castell, que ha obtingut el Premi de l’Institut d’Estudis Catalans (2015) i el de la Fundació Noguera (2014) —que inclou la publicació de la tesi—, explica quin era l’estereotip de bruixa, un ésser caracteritzat per trets com ara els vols nocturns, l’akelarre o el fet de «donar mal». En alguns casos, la dona acusada de bruixeria és precisament aquella a qui els veïns acudeixen per guarir algunes malalties. El concepte també prové de l’imaginari de determinades figures nocturnes femenines. De fet, la paraula bruixa primer fa referència a aquestes figures i és més tard que s’aplica a dones reals. Durant la seva recerca, Castell ha constatat que la idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat, i que no és fins al segle XX, amb la desestructuració d’aquella societat, que desapareixen realment aquestes creences.