A Pau Vila, adéu al mestre

En arribar aquesta hora trista de dir el darrer adéu al Mestre, de sebollir les seves despulles mortals, pels que no el conegueren o el tractaren poc assíduament és l’hora de fer el balanç d’una vida, d’acumular precisament tot el que en restarà de perenne en el record: els seus treballs i obres publicades, homenatges i honors tributats, la seva obra en general. Però pels que tinguérem la sort de conviure o intimar amb ell durant més de cinquanta anys i sobretot pels seus familiars, és quan precisament, almenys de moment, tot el que hi ha de perenne resta esborradís davant el sentiment i el record inesborrable de la seva figura gegantina, de les seves reaccions davant dels fets que hem conviscut, la seva conversa frescal i amena, els seus sentiments, el seu tremp i figura morals. És el que voldria saber expressar a la meva ploma, lenta i malaptesa.